El bosc a l'hivern

Sempre he pensat que els poetes són pacients observadors de la realitat. En els versos del poema 3 del: "Paisatge amb hivern" trobareu retratats el silenci, el fred, el misteri...

has vist el bosc

enllà del riu

freds esquelets de roure?

res no respira

el brancatge arrissat

com un dubte fòssil

res no s'hi mou

com és feixuga

                    la tarda

la neu

l'has vist, el bosc?

transfigurat

no hi ha record

ni fullaraca

com l'altre bosc

més enllà de la vida

Del poemari "El Volcà" d’Anna Dodas. En el següent link trobareu un article de Mònica Boixader que parla d’aquesta malaguanyada poetessa: http://www.nuvol.com/opinio/anna-dodas-i-un-clam-modest-contra-el-silenci/

Faulkner i els boscos

Quan el literat americà William Faulkner (1897-1962)  publica el relat: “El oso” som davant d’un text on els grans boscos, on viu l’ós Old Ben, són descrits com un espai immens, perdedor... on existeixen unes altres normes i, en conseqüència, el bosc es converteix en un espai d’iniciació del jove caçador i la relació entre l’ós i el caçador en una relació quasi religiosa ja que la caça es converteix en un ritus iniciàtic en que el protagonista s’endinsa i ha de superar les foscors dels boscos i prendre consciència del paper de l’ésser humà amb la natura i el bosc en el santuari on es practica aquest ritus. Les boscúries que descriu Faulkner es converteixen en un mon que està apunt de desaparèixer per l’ambiciosa societat industrial americana i on es contraposa la cosmologia que tenen els indis que viuen en aquests boscos i que es fonamenta en una concepció sagrada de la natura amb les actituds destructores de la societat industrial.

Sigueu com els arbres

Benvinguts sigueu tots a l’acte de graduació de la Facultat de Lletres[1].

Normalment  en aquests events les persones que es dirigeixen als graduats/des els parlen del futur que els espera i es deixen voleiar consells i màximes per afrontar el camí que els espera.

Com a enamorat i estudiós dels arbres, els boscos i  la natura deixeu-me dir-vos, com a felicitació pels nois i noies que avui celebren la seva graduació, simplement: Sigueu com els arbres!!

Sigueu com els arbres i enfonseu els vostres peus com les arrels en la història, el patrimoni, l’art, les lectures i el territori i encara que us trasplantin lluny de ben segur que sempre portareu entremig de les robustes o fines arrels petits grumolls de la vostra terra originària.

Sigueu com els arbres i creixeu rectes, com el tronc de l’arbre i protegiu-vos, tal com fa la sequoia gegant dels insectes i el foc per de viure molts anys.

Sigueu com els arbres i obriu les vostres branques i el vostre fullatge cap al cel i deixeu-vos gronxar pel vent i gaudiu de la força del sol així com de la humitat de la pluja o de la boira.

Sigueu com els arbres i si us sentiu perduts recolzeu-vos en el tronc d’un vell roure o d’una recargolada olivera i escolteu la seva saviesa, tal com el poeta mallorquí Josep Lluís Pons li deia a l’olivera mallorquina:

Conta’m, vella olivera,

mentre sec alenant sobre la roca,

noves del temps d’enrera

que escrites veig en ta surenca soca.

Sigueu com els arbres i obriu les flors i ompliu-vos de bellesa de tots colors que ben segur sereu la inspiració dels que us envolten i, sobretot, dels poetes, com Jacint Verdaguer que deixa aquests versos sobre la tendra i primerenca flor de l’ametller:

Jo et miro

i admiro,

florit ametller

que goses

cobrir-te de roses

pel mes de gener

Sigueu com els arbres i produïu fruits de tots colors, vermells com els del cirerer d’arboç, sucosos com els del préssec, delitosos com les figues que tant bé descriu Josep Carner:

Dónes, figuera, quan l’aire rutila,

           bosses de mel a l’amic i a l’estrany;

Sigueu com els arbres i trobeu en els boscos un refugi, tal com feia Shakespeare. Només cal que escolteu que deia el Duc a l’obra: “El vostre gust”:

“No estan aquests boscos més lliure de perill que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la diversitat de les estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos, sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la”

 O Timó quan es dirigeix a un bandit a l’obra: “Timó d’Atenes”:

“Mireu: a la terra hi ha arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans, l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un plat”

Sigueu com els arbres i creixíeu robustos i plens d’amor, tal com Perejaume ens diu:

“Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida. L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-ne, tots dos arbres són fills de l’amor”

I finalment us demano que no tingueu por, que com deia Joan Vinyoli i us deixeu cridar per la natura i us endinseu i convertiu interiorment en un arbre, tal que ens descriu el poeta Guerau de Liost

Mirant el bosc amb persistència

m’esdevé el temps eternitat

i se’m transforma l’existència

en un llarg somni improvisat.

i tot jo quedo obsessionat:

el bosc se’m torna pròpia essència

i de mon jo la consciència

se fon dins l’ampla immensitat.

i veig els arbres per dins meu,

i les arrels veig dins la terra,

veig les entranyes de la serra

veig els cimals sota la neu.

I al fons de tot m’hi veig a mi

guitant dins meu el bosc lluir.

Molta sort!!!

---

[1] Celebrat el dissabte 7 de novembre a l’Auditori de Girona

L’arbre com a font d’inspiració

Dies enrere la Monica Boixader m’escrivia al Facebook aquestes agradables paraules que feien referencia als arbres i que demostren una gran sensibilitat: “Per mi, i tot i que en desconec molt més que no en sé, sovint tinc la sensació que els arbres em criden, i que són més savis que nosaltres, i que són, de fet, un misteri... Sóc, de les que els hi faig una carícia quan hi passo pel costat, els saludo secretament, i, si no hi ha ningú, els abraço. Bé, t'ho dic perquè sé que si hi ha algú que potser ho pot entendre deus ser tu... “

Posteriorment em posava un link[1] on poder llegir un conte seu titulat: “Quan va arribar l’arbre” i amb el seu permís el reprodueixo en aquest bloc per tal que en gaudiu:

“La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que en els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi reposaven a sobre.

Quan aixecava el braç per demanar tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra s’omplia d’olor de lloc salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós. Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven encaminant-se, crepitant, cap al jardí.

Recordo el meu naixement. Recordo la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en tant, algú en malparlava en veure-la passar.

Era petit, tot i que més alt que qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa. Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven, callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou bonica i cal dir que entonava bé.

Els dies se succeïen cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes. Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà, una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se, va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. Era la meva mare, i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple, estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva paciència.

I amb ella em vaig anar fent alt, fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i m’eixamplava i els ocells feien nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades. Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu. I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va durar mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari, una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.

Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare, més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa, començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una mare”

---

[1] (http://www.nuvol.com/opinio/quan-va-arribar-larbre/)