dimarts, 19 de novembre del 2019

Un dels arbres més vells d’Europa


Una laboriosa recerca, que va sortir a la llum fa un any, dirigida per un professor en ciències forestals de la Universitat de la Tuscia (Basilicata, Itàlia) ha determinat que un Pinus leucodermis que creix al massís del Pollino té 1.230 anys i, en conseqüència, és un dels arbres més vells d’Europa. Els investigadors l’hi han posat el nom d’Italus, en memòria d’un rei que governava aquestes terres a l’edat de bronze. Es tracta d’un arbre d’uns 10 metres d’alçada, amb el seu cimal mort i amb un diàmetre de 160 cm.



Al massís del Pollino hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins a Itàlia. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sud est d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Stefano Mancuso, en un article al diari La República (maig 2018), qualifica aquest pi de veritable fòssil vivent i esmenta que supera en 200 anys un altre pi de la mateixa espècie, anomenat Adone i que es va localitzar a la frontera entre Grècia i Albània. Ara bé, Mancuso remarca que aquests arbres mil·lenaris se situen molt lluny del veritable rei en longevitat d’Europa, el Old Tjikko, que es un avet vermell (Picea abies) que s’ha localitzat a Suècia i que es calcula que té 9.550 anys.

dimecres, 13 de novembre del 2019

De què ha servit el Sínode de l'Amazònia?

El gener del 2018 el papa Francesc va visitar l’Amazònia i com a resultat d’aquesta estada i dels greus problemes ambientals i socials que afecten la seva conca, la tardor del 2019 ha tingut lloc a Roma el Sínode de bisbes per l’Amazònia. Fins i tot, dins dels museus vaticans hi ha una interessant exposició titulada 'Mater Amazonia. La respiració profunda del món', que posa l’èmfasi en la riquesa cultural i espiritual dels seus pobles i en l’enorme valor ambiental que té aquesta conca en l’equilibri climàtic del planeta. 

A la missa que va tancar el Sínode, el papa Francesc deia: “molts testimonis ens han explicat que és possible mirar la realitat d’una altra manera, amb les mans obertes, com un do, habitant la creació no com un medi per ésser explotat sinó com la casa que cal protegir”. I en el discurs final del Sínode, el pontífex feia referència a la dimensió ecològica amb aquestes paraules: “La consciència ecològica ens fa denunciar l’explotació compulsiva, la destrucció del medi i, en aquest sentit, l’Amazònia és un símbol”. Per tant, Francesc subratlla el valor ecològic d’aquest espai i la necessitat de mirar la Natura amb una mirada més àmplia.
El pes ecològic d’aquest territori també queda recollit dins el títol i el text final del Sínode: “Amazònia: Nous camins per a l’església i per a una ecologia integral”.
Sense dubtes, banalitats ni ambigüitats
Abans d’endinsar-nos en alguns dels conceptes que presenta el text del Sínode, convé respondre a la pregunta: per què l’església mira, amb uns altres ulls, cap a aquesta terra? Perquè davant de l’emergència climàtica en què vivim, denunciada per milers de científics i institucions, no pot haver-hi dubtes, banalitats o ambigüitats. Després de la publicació de l’encíclica Laudato Si’ era el moment de passar dels grans principis a la concreció dels problemes ecològics en territoris claus i les terres amazòniques són un dels espais més tensionats del nostre planeta. 
Cal tenir present que als boscos amazònics es concentra la major biodiversitat del planeta i que el paper que tenen les seves masses forestals afecta l’equilibri climàtic mundial. D’altra part, en aquesta gran conca hidrogràfica, no només hi ha un problema ecològic, sinó també un de cultural i social. En aquests 7’5 milions de quilòmetres quadrats que té la conca amazònica viuen 33 milions de persones, dels quals 2’5 són indígenes, que tenen la seva pròpia cosmovisió on l’estima i el respecte per la Natura hi té un paper clau. Es tracta de persones que, a partir d’unes pràctiques antiquíssimes i de no sentir-se propietaris de la terra sinó custodis, han aconseguit viure en equilibri amb ells mateixos, la terra i el transcendent. 
D’altra part, si tenim present que amb els incendis i les tales abusives ja s’ha perdut una cinquena part de la massa forestal i que milers de persones s’han vist violentades per marxar de les seves terres ancestrals per reconvertir boscos en pastures, obrir carreteres, centrals hidroelèctriques o explotacions mineres, el conflicte ambiental i social queda clarament reflectit. 
Centrem-nos en les persones i, recordem, que els més de 400 pobles indígenes cada dia viuen més amenaçats per la violència de grups armats il·legals que no només han generat l’expulsió dels indígenes, sinó també la violència contra les dones, el tràfic de persones... Un reflex d’aquesta dramàtica situació és el gran nombre d’activistes i religiosos assassinats. A l’esmentada exposició 'Mater amazonia' hi ha les fotografies d’alguns dels religiosos que han deixat la vida per defensar els indígenes i la seva terra.
Valors ambientals i de justícia social
Davant d’aquesta realitat que és resultat de l’arribada del model de desenvolupament depredador occidental a unes terres que s’havien mantingut en equilibri gràcies al sentiment de pertinença de la població autòctona a la Natura que era concebuda com una mare que ens ensenya i ens ajuda, de què serveix el Sínode? 
Abans de res, per girar la mirada cap a aquestes terres que tenen un gran valor pel planeta i cap els més desafavorits que hi viuen, però no per canviar-los sinó, simplement, per defensar-los. També per mirar-nos a nosaltres mateixos i prendre consciència de que vol dir l’ecologia integral.
De forma clara i senzilla, aquest concepte implica una nova forma d’entendre les nostres relacions amb la Natura, tant a nivell planetari com local. El fet clau és sentir-se part d’ella i no separat i, sobretot, mai per damunt seu. Si experimentem aquest sentiment, la Natura es convertirà en un espai d’aprenentatge i d’estima cap al medi, tots els éssers vius i el cosmos. Aquesta visió unitària també afecta a totes les persones que formen part d’aquesta Natura. Per tant, no es tracta només de defensar els valors ambientals, sinó també la justícia social. Si prenen consciència del nostre lloc, cal replantejar-se les nostres decisions quotidianes a nivell energètic, de consum, de mobilitat... i entendre que cal respectar i estimar tots els cicles i ritmes de la Natura amb el desig de preservar o custodiar la casa de tots i de la qual en forma part l’Amazònia.

dimarts, 15 d’octubre del 2019

La defensa dels arbres a la ciutat

Aquest passat més de setembre, he visitat dos espais de la vil·la de Gràcia amb l’objectiu  d’escoltar dos col·lectius de veïns que treballen per defensar els arbres i els jardins del seu barri, dins d’un districte que és el segon de la ciutat amb un menor nombre d’arbres ja que, segons dades del 2017, hi ha 7.291 peus plantats, quantitat molt allunyada dels 30.291 que té el districte de Sant Martí o dels 22.678 de l’Eixample. 

Em refereixo a les persones que formen  Salvem l’Alzina , grup que lluita per salvar l’alzina de Can Vidalet i les cases que hi ha al seu davant. Cal destacar que una d’elles fou la seu de l’Ateneu Obrer que va dirigir la filla de Ferrer i Guardia. També vaig estar parlant amb els integrants de l’associació  Salvem el Jardí, agrupació integrada per les persones que lluitaren per salvar un jardí que hi havia darrera del convent de les Missioneres del Santíssim Sagrament, situat al carrer Encarnació, que les màquines van enderrocar ja fa uns anys. Aquest jardí  actualment l’anomenen El jardí del silenci

És oportú, abans de continuar amb l’explicació dels fets, fer una breu reflexió del perquè cal protegir l’alzina de can Vidalet.  Recordem que es tracta d’un arbre que té més de dos-cents anys i que, per tant,  va començar a germinar a finals del segle XVIII, quan la ciutat estava emmurallada i al seu voltant només hi havia camps de conreu, masies i convents. Després de repassar el catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona, s’evidencia que aquesta alzina és, possiblement, un dels arbre més vells de la ciutat. Només per aquest fet ja mereixeria el reconeixement com a arbre monumental i que la ciutat l’ honorés amb una plaça rodona al seu voltant que trenqués la geometria quadrangular dels carrers i les places del seu entorn. També cal subratllar que els arbres, sobretot dins de la ciutat, són els éssers més generosos del món ja pensant, ni que sigui, en la salut dels ciutadans: enriqueixen l’aire que respirem en  expulsar oxigen; ofereixen una ombra molt preuada en els dies calorosos de l’estació estival, capten elements contaminants, són un testimoni del pas del temps i un referent per reconnectar-nos amb la natura.


Què tenen en comú els dos espais esmentats a part de la localització? Doncs que, el fet que  encara hi siguin és resultat de la mobilització popular per a la defensa dels arbres i els espais verds, davant de llicències municipals que en permetien l’enderroc i l’inici d’obres per la construcció d’habitatges i pàrquings.

Davant d’aquests fets, és lícit preguntar-se perquè els responsables polítics no han tingut present que, malgrat la legalitat de les execucions urbanístiques empreses, estaven provocant la desaparició d’espais verds en un barri amb una elevada densitat urbana i, sobretot,  que es podien haver engegat altres iniciatives per evitar-ho, tal i com,  cercar permutes o  iniciar processos d’expropiació.

Només cal tenir present en quina situació es troben actualment aquests espais, per adonar-nos-en que la decisió inicial municipal podia haver estat ben bé una altra. L’indret on s’ubica El Jardí del Silenci ara és de propietat municipal i el gestiona, a partir d’un conveni amb l’Ajuntament, el col·lectiu que va lluitar per salvar-lo i que  l’Alzina de Can Vidalet ha estat declarada recentment  “arbre d’interès local” per part de l’Ajuntament de Barcelona. 

Podem concloure, doncs, que la institució municipal ha reconegut el valor que posseeixen aquests espais per al barri de Gràcia i ha fet passos per protegir-los a partir de l’oposició veïnal. 

Sóc conscient que aquests conflictes no estan del tot tancats i el meu desig és que el verd guanyi la batalla al gris. 

dilluns, 16 de setembre del 2019

UN ESTIU DE FOC


Aquests mesos estivals venen, lamentablement, marcats per la petjada dels incendis. Alguns són  ben propers, com el de la Ribera d’Ebre que va calcinar unes 6000 ha de bosc, matollars i conreus i que ha transformat totalment el paisatge d’aquestes terres o el de la illa de Gran Canària que ha cremat més de 9000 ha, la major part en espais naturals protegits i que també tindrà una greu repercussió vers els paisatges del centre de l’illa. Ara bé, els més greus s’han produït en dos dels grans biomes forestals del món: el bosc boreal i la selva tropical. A Sibèria es calcula que s’han cremat, segons Greenpeace, 12 milions d’hectàrees forestals, les quals han generat una emissió a l’atmosfera de més de 166 milions de tones d’anhídrid carbònic, així com la deposició de les cendres en el gel i l’efecte del foc sobre el permagel fets que també afavoreixen l’escalfament global. La situació a la selva amazònica, que és la llar del 80% de la biodiversitat del planeta és, també,  molt greu ja que durant les tres primeres setmanes d’agost s’han detectat més 70.000 focus d’incendis, més del doble que les detectades l’any passat. Algunes veus apunten que darrera l’augment d’aquests focs s’hi amaga la mà dels agricultors i els ramaders. Es diu que ho fan per guanyar més terres al bosc i, al mateix temps, obtenir veloçment el vistiplau dels seus interessos vista la inacció del govern del president Bolsonaro. 



Certament, l’espai forestal és el gran perjudicat d’aquest estiu i de retruc el clima i el futur del planeta. La desforestació té una estadística llarga en el temps  i sembla no tenir aturador. Cal tenir present que és la  culpable del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Malgrat aquests desastres ambientals que acceleren l’escalfament de la Terra, hom té la sensació que el conjunt de la societat no pren prou consciència ni promou les accions necessàries per fer front a aquesta dramàtica situació. Només cal recordar que, segons el baròmetre del CIS, els temes ambientals no apareixen  pas dins de les 10 primeres preocupacions de la societat espanyola. Per què és produeix aquesta manca de preocupació entre la població? L’escriptor nord-americà Jonathan Safran Foer, que  acaba de publicar el llibre Podemos salvar el mundo antes de cenar,explica, abans de presentar-nos la seva recepta per lluitar conra el canvi climàtic, que potser existeix un problema de comunicació i de percepció a l’entorn de la crisi ecològica que viu la Terra.  Ell afirma que, sense una bona història al darrere, no es convenç ningú i que, per tant, els informes, les previsions dramàtiques, les dades, les gràfiques, les imatges de satèl·lit, les pel·lícules colpidores sobre la fusió de les  glaceres segurament  no són suficients i potser, fins i tot, són contraproduents. 

Certament, hi ha un excés de catastrofisme en els temes relacionats amb el canvi climàtic quan, el debat de veritat, si volem aturar la dinàmica actual, va molt més enllà dels incendis i la desforestació i està relacionat directament amb el model econòmic de la major part dels països del món i en la responsabilitat dels seus governants. 

Per tant, caldrà esforçar-se a explicar, des de l’emotivitat, la senzillesa, la veritat... una bona i veritable història que suggestioni, sense banalitzar, el conjunt de la societat. No és un repte fàcil però cal prendre nous camins que s’allunyin del catastrofisme, que ens facin prendre consciència que el futur del planeta està en joc, que el tenim a les nostres mans i destacar, per sobre de qualsevol altre fet, que  cal passar a l’acció tant a nivell personal com familiar, d’organitzacions polítiques, socials i d’altres per exercir un paper actiu des d’ara mateix i sens treva. El compte enrere ja fa temps que ha començat!

dimarts, 3 de setembre del 2019

La Baita d'en Nicola

 Fa molts anys que conec els pares d’en Nicola. Un dia van explicar-me que el seu fill, que és arquitecte tècnic, s’havia comprat un petit terreny, a més de mil metres d’alçada, a la vall dels Mocheni (Trentino, Itàlia) on hi havia les restes dels murs que havien format part d’una baita, és a dir, d’una borda de muntanya. La meva pregunta va ésser quasi instantània: Què vol fer-ne? i la seva resposta, també va ser ràpida: doncs, reconstruir la baita seguint les pautes de construcció tradicionals i fer-ho amb les seves mans, sense llogar ningú i sense demanar cap hipoteca.

Es tractava de dedicar el temps lliure i els diners estalviats a reconstruir aquest edifici característic de muntanya. De cop i volta, vaig començar a entendre el sentit de tot plegat. Un noi de quaranta anys que es passa un munt d’hores davant de l’ordinador i que estima la muntanya volia passar de treballar digitalment a fer-ho manualment, és a dir, volia passar a aixecar el seu propi edifici.

He de confessar que aquesta iniciativa va coincidir amb la lectura del llibre de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, on la zona de muntanya dels prats i les baites es converteix en el refugi del protagonista que fuig de la ciutat. En Nicola no vol fugir, simplement vol experimentar el plaer de treballar com a paleta, com a picapedrer i després com a fuster per aixecar la seva baita i demostrar a tothom que es pot treballar seguint les tècniques tradicionals si un vol.

Una tranquil·la tarda d’aquest agost, acompanyat dels seus pares, vaig pujar –hi per parlar amb en Nicola.

Josep. -Em pots explicar que és una baita?

Nicola. -Una baita és una casa de muntanya que s’utilitza estacionalment, es a dir, a l’estiu. Per tant, es caracteritza per la seva simplicitat i, en conseqüència, no hi ha calefacció sinó una estufa de llenya, ni electricitat. Com a tret distintiu, cal ressenyar que està construïda amb tècniques de la gent de la muntanya: els murs del primer nivell són de pedra i, en canvi, el segon pis és tot de fusta, normalment de làrix i d’avet.

J.   -Quina utilitat tenien aquests dos nivells?

N.  -Tradicionalment, a la planta baixa hi havia una petita zona utilitzada com a vivenda, on es menjava i es dormia i al costat un gran espai per als animals. En canvi, tot el segon pis era un gran magatzem per a l’herba. Normalment, s’aprofitava el desnivell de la muntanya per fer coincidir l’entrada del segon pis amb el nivell del terra per tal de facilitar l’entrada de l’herba.

J.   -Per tant, era una edificació pensada per l’època en que els animals pasturaven pels prats montans?

N.  -Així era. Als llocs de grans pastures de muntanya encara es troben enormes baites amb petitíssims espais per viure les persones.

J.   -Imagino que la baita que estàs construint no seguirà aquesta estructura funcional ?

N.  -Certament, està pensada per utilitzar-la com a vivenda ocasional o per fer-hi activitats. De moment, tots els esforços van dedicats a la construcció ja que encara hi ha molta feina. 

J.   -Per quin motiu has decidit refer una baita de la qual només restaven els murs ?

N.  -Abans de res, perquè estimo la muntanya i com que està lluny de la ciutat és un espai magnífic per passejar-hi i gaudir del meu temps lliure. D’altra part, com que la meva feina és dibuixar i fer càlculs per aixecar nous edificis i això implica estar davant de la pantalla de l’ordinador un munt d’hores, em venia molt de gust enlairar una construcció de muntanya amb les meves mans i seguint les tècniques tradicionals, és a dir, utilitzar les pedres de les runes per refer els murs i comprar fusta per  alçar el segon pis i el sostre.

J.   -Per quin motiu vas decidir treballar amb fusta de làrix?

N.  -En aquesta vall, la major part de les baites estan fetes amb làrix. També n’hi ha algunes construïdes amb fusta d’avet. Aquests dos arbres creixen per aquestes muntanyes properes. Ara bé, el làrix és una fusta molt resistent a l’aigua, als insectes, ofereix escalfor a l’interior i té una llarga vida. En definitiva és una fusta immillorable.

J.   -És veritat que la fusta de làrix canvia de color amb el pas dels anys?

N. -Així és,  del color grogós de la fusta fresca passa a tenyir-se totalment de color gris.

J. -Per cert, el sostre també serà de teules de làrix. Com són aquestes teules?

N.- Una teula de làrix és un peça d’un centímetre de gruix, uns trenta cm de llargada i uns 10 d’amplada. Té la particularitat que no s’ha fet en una serradora sinó que es fa amb la destral, és a dir, una a una a partir d’un tauló. D’aquesta manera es garanteix que la fibra de la fusta no es trenqui i així té una gran resistència a l’aigua quan plou. L’aigua s’escorre ràpidament teulada avall.

J.   -Fer el sostre seguint aquesta tècnica no és gaire comú, oi?

N.  -Certament, i la raó és estrictament econòmica. Afortunadament per  a mi, la passada tardor, una ventada va tirar a terra milers d’arbres. Vaig demanar permís a l’ajuntament per veure si podia utilitzar alguns d’aquests troncs caiguts i, en respondre’m afirmativament, ho vaig començar a fer. M’he estalviat un grapat de diners.

J.   -Per tant, les teules les fas tu?

N.  -Si i es tracta d’un treball molt lent i laboriós !

J.   -Per què has decidit de només comptar amb l’ajuda de la família a l’hora d’aixecar aquesta baita, en comptes de contractar un parell de treballadors que t’ajudin?

N.  -Per damunt de tot, perquè m’agrada treballar amb les mans i després d’un jornada davant d’una pantalla, moure pedres o taulons de fusta pot esdevenir, fins i tot, relaxant. D’altra part, l’experiència de construir una baita m’ha ajudat a dissenyar-ne d’altres. El més interessant seria, un cop acabada, tornar-la a desmuntar i refer-la de nou i, de ben segur, que evitaria molts dels erros comesos. Respecte a la no contractació de personal, és un tema econòmic. No vull endeutar-me per pagar salaris. D’altra part, no hi ha treballadors especialitzats en tècniques tradicionals. Em caldria, primer de tot, ensenyar-los.

J.   -Per tant, podem dir que estàs aprenent un nou ofici?

N.  -Jo més aviat diria que un vell ofici. Pensa que l’ única persona d’aquesta vall que m’ajuda a resoldre dubtes té vuitanta anys i encara fa algunes feines.

J.   -Quan temps et manca per acabar-la?

N.  -Aquest és el tercer any que hi treballo. Recorda que només hi dedico el meu temps lliure. Algunes setmanes només hi treballo un dia! Crec que en un any i mig estarà acabada.

J.   -Quina sensació et produeix sentir-te envoltat de fusta?

N.  -Una vivència molt agradable ja que estimo la fusta i, d’altra part, un sentiment de seguretat ja que, aquesta baita construïda amb fusta de làrix és, possiblement, un dels edificis   més segurs que existeixen. Cal tenir present que és totalment resistent als temporals de pluja o vent i, fins i tot, als terratrèmols. A més a més, té una molt llarg vida.

J- Moltes gràcies !
 
La baita d'en Nicola

Interior d ela baita
Les teules de làrix
 
Exterior de la baita

J




dijous, 22 d’agost del 2019

El bosc sagrat de la Santa Bauma


Hi ha boscos que presenten, abans d’anar-hi, unes notables expectatives. Aquest és el cas del forest de la Santa Bauma, del qual diverses fonts me n’havien parlat per la seva monumentalitat i bellesa. 

Finalment, a finals de juliol, va arribar el moment d’endinsar-me en aquell somniat paratge. Des de la llunyania, em va sorprendre que la boscúria s’estenia al peu d’una espectacular cinglera que, en el seu punt més elevat, arribava als 1148 m  i on se situava la capella dels Àngels.



En aquesta obaga, orientada al nord, la frescor i la humitat han permès créixer arbres i plantes pròpies d’altres contrades d’europa, com el faig, el pi roig, el boix grèvol... Per tant, sota l’espadat del massís de la Santa Baumaes desenvolupa un món amagat, ple de tresors, de gegants ben antics... que contrasta amb la vegetació de la plana o la solana on creixen les plantes adaptes a la sequedat estival, com les alzines, els pins blancs, les brolles i les garrigues. Cal tenir present que som a només 40 quilòmetres de la costa mediterrània. 



En un dia de calor canicular aquest contrast s’accentua i un té la sensació d’endinsar-se en un paradís de frescor. Quan es comença a caminar pel camí empedrat que porta a la Santa Bauma, primer de tot, apareixen les alzines i els roures, alguns de dimensions colossals i, a mig camí, t’has de fregar els ulls ja que davant teu tens un faig que s’enlaira per damunt dels 20 metres i més amunt t’apareix un pi roig que s’enfila recte cap a la llum. El teu caminar lent per la pendent i per l’espectacle dels arbres s’acaba quan damunt teu s’aixeca un vertical penya-segat calcari i sota seu apareix la Santa Bauma. En aquesta cova la llegenda explica que ja va haver-hi un primer espai de culte a Àrtemis, deessa grega de la natura primigènia i salvatge, i segles més tard, Maria Magdalena, després d’evangelitzar la Provença, s’hi va retirar durant més de trenta anys a pregar i fins el dia de la seva mort, l’any 75. Per tant, som davant d’un espai sagrat de llarga tradició i que al cap de poc temps de morir Maria Magdalena es va convertir en el lloc de peregrinació que encara conserva. Actualment està custodiat per una comunitat dominica que a la plana té una hostatgeria. 

Pel fet del caràcter sagrat de la cova i de ser un lloc de peregrinació en el decurs dels segles, aquesta obaga ha gaudit, tret del període revolucionari, d’un important grau de respecte per part de la població local i del poder polític i eclesiàstic. Per exemple el pontífex Bonifaci VIII va decretar, el 1299, un edicte segons el qual qui en tallés un arbre seria excomunicat. Primer va ésser reserva reial de caça i actualment és un bosc comunal i, a la vegada, un parc natural. Aquesta situació fa que alguns estudiosos qualifiquin aquest espai forestal com a relictual o fins i tot fòssil.

Us en recomano una visita, us agradarà!



dimarts, 11 de juny del 2019

Tane Mahuta. Lord of forest


Fa uns mesos, el meu bon amic Jesús va dir-me que faria una estada de recerca a Nova Zelanda. Ràpidament, vaig dir-l’hi: Ves a veure en Tane, el senyor del bosc, l’arbre sagrat dels maoris. Coneixia la seva història de llegir-la en el llibre de Thomas Pakenham: “Le tour du monde en 80 arbres 



El dia 20 de maig de 2019, amb motiu de la meva darrera lliçó com a professor de geografia de la Facultat de Lletres fa fer-me un gran regal: la crònica de la coneixença de Tane, escrita a mà i entregada dins d'una carta. A continuació us reprodueixo el text. 

“La primera visita al Tane Mahuta va ser el 8 d’abril de 2018. Vam unir-nos a una visita nocturna amb guies maoris. L’inici de l’itinerari començava a l’entrada del “Waipoa forest”, en el camí que porta cap a les “four sisters”.

Tot començà al capvespre, encara amb una mica de llum. Entràvem al bosc de kauris més gran de les terres del nord de Nova Zelanda. La sensació inicial va ser d’estar davant d’un bosc de torres rectes, unes torres natives. Ens vam aturar per veure els dos tipus de llavor (o parts mascle i femella) que fan possible el naixement d’un kauri i en vam veure un petit de dos anys.

El Kauri és un arbre que creix molt lentament. A mida que ens endinsàvem en el bosc, es va fer de nit. Només la lluna ens guiava entre el silenci i la foscor. Un cop arribats i davant el Tane Mahuta, les guies maoris van començar a cantar. Va ser un moment tendre, especial, màgic... Estàvem enmig de la foscor, notant la humitat del bosc i només guiats per les estrelles. Amb tot i això, es podia intuir la silueta del Tane Mahuta i la seva gran amplada.

En la cosmologia maori, Tane és el fill de Ragimi, el pare del cel i de Papatuamuku, la mare terra. Pels maoris, els kauris són sagrats perquè connecten la terra amb el cel i, quan morim, la nostra ànima puja pel seu tronc fins arribar al cel.

Al matí següent vam tornar a veure el Tane Mahuta amb la llum d’un dia molt solejat. Vam accedir per una altre entrada. Ara vam poder apreciar coses diferents a les viscudes el dia anterior: la seva escorça llisa, l’esveltesa d’un tronc cilíndric i pràcticament recte; i a la part superior les seves branques.

Actualment els Kauris estan en perill. No se sap del tot cert la causa, però es pensa que un fong transportat en el fang de les sabates dels visitants, fa malbé les seves delicades arrels. Per això a les entrades del bosc hi ha raspalls desinfectants

El Tane Mahuta és el senyor del bosc. Té uns 2000 anys i les seves dimensions són de 17,7 metres d’alçada, 13,8 metres de perímetres i un volum de 244,5 metres cúbics”

Gràcies Jesús !!!




dilluns, 15 d’abril del 2019

L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG


El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.



Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”
Nikos Kastanos, representant de l'Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG