Els incendis forestals a l’estiu de 2012. Reflexions finals

Al voltant del virulent i catastròfic incendi de l’Alt Empordà hem assistit, a un interessant debat als mitjans de comunicació, que, malauradament, es repeteix cada vegada que hi ha un estiu “negre”.

Els debats que s’han desencadenat, com sempre, han girat a l’entorn de tres grans eixos:

1.    Per què, cíclicament, patim estius amb  grans incendis forestals que s’alternen amb períodes estivals amb poca superfície cremada ?

2.    Què cal fer perquè no tornem a viure situacions tan dramàtiques com la d’aquest passat estiu ?

3.    Què cal fer amb el paisatge cremat ?

Vers la primera pregunta, tots els estudiosos i experts estan d’acord en que la principals causa cal cercar-la en el canvi paisatgístic que ha viscut aquest país, com tots els països europeus mediterranis, en els darrers 60 anys. Aquesta evolució paisatgística ha generat un territori amb grans continuïtats forestals que tenen una elevada càrrega de combustible, fragmentat per nombroses infraestructures i assentaments de població i amb una activitat agrària, ramadera i silvícola en retrocés. El resultat, producte també de la climatologia i el relleu, és un país amb una elevada vulnerabilitat al risc d’incendi, que es veurà accentuada en les properes dècades pel canvi climàtic que estem vivint.

Respecte a les causes, cal fer una primera reflexió: res canviarà en els propers anys. Seguirem instal·lats en aquest cicle capriciós i malèfic el qual genera que, després d’anys d’elevada efectivitat en l’extinció, ens arriba un de catastròfic. A vegades, crec que aquesta situació s’agreujarà en els propers anys com a resultat dels canvis en la climatologia i per la reducció pressupostària de l’administració.

Pel que fa  a la segona pregunta, la primera resposta que em ve a la ment en els actuals moments de retirada de l’administració en temes ambientals és que la situació dels boscos l’ha de resoldre el mercat, és a dir, la iniciativa privada. Us posaré un senzill exemple. Aquesta setmana he anat a comprar llenya per a l’estufa que tenim a casa. En Xavi que s’ha presentat com a silvicultor m’ha donat les gràcies ja que la meva compra, ha dit, esta ajudan a gestionar els boscos i a reduir el risc d’incendi. Ara bé, també és cert que un petit gest no té un gran valor ja que els grans incendis han cremat finques molt ben gestionades i no tothom té una estufa de llenya. Per tant, fins que l’ús de la llenya i l’estella no es generalitzin com a combustibles per a cases, masies, restaurants a partir d’estufes o calderes de biomassa no avançarem amb pas ferm.

Cal tenir present que Catalunya té una superfície arbrada d’1,3 milions d’hectàrees que representa el 41% de la superfície del país. Aquesta massa arbrada té un increment anual de 3,5 milions de m3 de biomassa. D’aquest increment anual, els aprofitaments forestals només en consumeixen el 30%. La principal conclusió de la lectura d’aquestes dades és que any rere any en els boscos s’acumula més biomassa. Aquest fet provoca, a la vegada, que s’incrementi el risc d’incendis, però també evidencia que tenim un recurs natural renovable poc aprofitat.

Aquestes reflexions no impliquen que l’administració no hagi de continuar  treballant per integrar el risc d’incendi en la planificació territorial, que es mantinguin les franges de seguretat al voltant de carreteres i urbanitzacions, que es facin cremes controlades... Ara bé, insisteixo en el fet que el paper capdavanter de l’administració en els temes ambientals està en reculada, producte, sobretot, de la migradesa de recursos i de les prioritats polítiques i socials les quals generen que les qüestions lligades al sector social ocupin un lloc preeminent en les decisions pressupostàries. Veiem-ne un parell d’exemples.

El primer fa referència a la reducció pressupostària que ha patit el cos de Bombers. Aquesta situació ha generat moltes declaracions dels representants del cos de Bombers, de les Associacions de Defensa Forestal (ADF) i dels voluntaris forestals. Potser un dels fets més rellevants d’aquest procés és el vídeo que es va fer, a mitjans de febrer, de la declaració al Parlament de Catalunya dels caps del cos de bombers després de la seva  compareixença a l’hemicicle. En aquest declaració els bombers ja alertaven de que es presentava un estiu difícil producte de la reducció d’hores de treball que patiria el cos i que contrastaria amb l’augment de la circulació motoritzada en espais naturals producte de l’aprovació de la Llei Omnibus. La seva conclusió era que s’haurien de dedicar, sobretot, a la salvaguardar de les persones i que no podrien garantir, com ells voldrien, el medi forestal.  Pel que fa a les moltes declaracions que s’han produït aquest estiu, una de les més desagradables va ser la que va fer el Ministre d’Agricultura el 16 d’agost on criticava les retallades fetes per les comunitats autònomes en les partides dedicades a la prevenció i extinció d’incendis. Talment si ell fos d’un altre planeta i el seu govern no tingués cap responsabilitat en les polítiques de retallades.

En segon lloc, cal tenir present que la reculada pública en el sector forestal ve de més enrere. Quan llegeixo que, des de la premsa, aquest estiu es reclama que es fomenti un gran pacte forestal que comprengui vàries legislatures i que tingui un ampli consens, penso en el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 6 d’agost de 1998 en el titulat: “Debat del foc”. Aquell dia es van aprovar 94 resolucions del Parlament que instaven el govern a desenvolupar accions concretes en la prevenció i extinció dels incendis. Només vull referir-me a dues d’elles.

La primera deia que calia dotar adequadament el Pla de Política Forestal de Catalunya (PPFC). Aquesta demanda feta 14 anys enrere contrasta amb el fet que només hem gaudit d’un PPFC i que fou el primer (1994-2004). El segon PPFC, malgrat que va estar en exposició publica, encara no ha estat aprovat definitivament pel Parlament de Catalunya. Per tant fa més de 6 anys que aquest país viu sense PPFC, el qual, d’acord amb la Llei Forestal de Catalunya, té la finalitat de poder realitzar una política forestal integral.

La segona resolució instava el govern a prendre mesures per incentivar la creació d’empreses dedicades a l’extracció de llenya de bosc i a la seva transformació amb els objectius següents: creació de llocs de treball i  reducció de la càrrega de combustible dels boscos. Cal esmentar que aquest objectiu també el perseguia el Pla de creació de cooperatives de conservació forestal que va promoure el conseller de treball Joan Rigol (1980-84) i que no va tenir gaire èxit.

Aquest mateix any la primera “Fira de Biomassa Forestal de Catalunya”, celebrada el 23 i 25 de febrer a Vic, també perseguia el mateix objectiu. Per tant, passen els anys i sembla que sempre estem allà mateix.

Respecte al darrer tema de reflexió: Què cal fer amb el paisatge cremat ? Els experts es mostren d’acord amb el fet que en el bosc mediterrani, és a dir alzinars i suredes, el millor és no fer-hi res ja que la major part d’espècies tenen estratègies per sobreposar-se al pas del foc. Només cal passejar-se aquesta tardor per la zona cremada de l’Alt Empordà per adonar-se que la major part de suros han rebrotat des de la capçada, fet que genera una gran esquitxada verda enmig de la negror predominant. Pel que fa a les pinedes que no tenen la capacitat de rebrollar, el millor és tallar els arbres per vendre la fusta encara que sigui a un preu misèrrim i deixar el bosc lliurat a la seva regeneració natural, a partir del rebrot dels peus d’alzines, suros i d’altres arbustos i la germinació de les llavors de pins i d’altres espècies que hi ha en el sòl o arriben de boscos propers no cremats.

El jardí monàstic de Flaran (Gers, França)

Aquests darrers dies he visitat l’abadia de Flaran, situada a la regió de Midi Pyrennes i dins del Departament de Gers, o millor dit, a la Gascunya. Es tracta d’un monestir cistercenc fundat el segle XII que va mantenir-se viu fins el segle XVIII quan va ser desamortitzat. El 1972 el Departament de Gers el va adquirir i ha viscut una intensa restauració que ha retornat el conjunt arquitectònic als seus orígens. També s’ha recuperat el jardí de l’abadia que, en el seu moment, fou una peça molt important ja que els cistercencs volien ser fidels a la regla de l’orde de sant Benet que tenia com un dels seus grans principis: Ora et labora: el jardí havia de permetre l’autosuficiència alimentària de la comunitat. Per tot plegat, el jardí quedava subdividit dues parts: una part era productiva i l’altra contemplativa, fet que enllaçava també amb la tradició dels jardins àrabs i perses.

El sector productiu es dividia, d’acord amb la tradició monàstica, en tres grans àmbits. L’herbolarius que era  l’espai dedicat al conreu de les plantes medicinals i de les espècies que servien per condimentar el menjar. L’hortus que era l’indret on es conreaven les hortalisses i el verger on hi creixien els arbres fruiters. En alguns cenobis el verger també era el lloc on s’enterraven els difunts. Aquest fet responia a la simbologia de l’arbre de la vida ja que s’establia una clara relació entre la mort i el renaixement de la vida en forma de fruites[1]. Al voltant d’aquest espai productiu també hi havia grans arbres que tenien valor per la seva fusta o els seus fruits, com les nogueres, els plàtans, els roures o les oliveres. En documents medievals monàstics  s'esmenten les de plantes medicinals, d’hortalisses i d’arbres fruiters que es conreaven.

El jardí de les plantes medicinals.

El jardí contemplatiu era l’espai del simbolisme i les sensacions. Cal tenir present que els  jardins medievals sempre pretenien convertir-se en una temptativa del retorn al paradís. Per tant, hi predominaven tant els arbres i les seves ombres com  les flors i les seves olors per tal de transportar els monjos a un espai de recolliment que afavorís la contemplació.

L’estructura del jardí contemplatiu de l’abadia de Flaran és encara ara un espai rodejat de murs ja que els murs simbolitzen la protecció maternal. Sobre aquesta qüestió cal tenir present que bona part dels jardins estaven dedicats a la Verge Maria.

Al centre del jardí se situa un sortidor, que simbolitza la font de la vida que està rodejada de quatre xipresos. Aquests arbres, per la seva forma estreta i allargada, evoquen l’espiritualitat, la rectitud dels justos, la immortalitat, la saviesa i la connexió de la terra amb el cel. Per aquest motiu ens apareixen al costat d’edificis religiosos o cementiris. Aquest espai central queda tancat per un conjunt de rosers. La rosa era i és una flor de gran valor simbòlic pel cristianisme i molt present en l’art . La rosa vermella simbolitza l’amor diví de la Verge Maria i, a la vegada, la receptivitat espiritual ja que el calze va recollir les gotes de Crist. A la rosa s’hi vinculen pràctiques devocionals com el rosari i elements arquitectònics com la rosassa.

Del cercle central neixen quatre camins que ens porten cap als costats on enllacen amb el camí perimetral. Els espais entre els camins estan ocupats per quatre parterres. Fixeu-vos que hem parlat de quatre xipresos i de quatre parterres. Aquesta simetria quaternària conté una rica simbologia: les quatre estacions de l’any, les quatre parts del cicle diari, les quatre edats de l’ésser humà, els quatre humors, els quatre rius del paradís i la forma quadrada de la Jerusalem celestial[1]

En conclusió, si us perdeu per la Gascunya no deixeu de visitar l’abadia de Flaran.

El centre del jardí contemplatiu

---

[1] Mallarach, Josep Maria, El jardí del claustre major del monestir de Poblet: sentit i significat, Rev. Poblet

[1] Jardins monastiques, Les cahiers de Lagrasse 2, Nouvelles Presses du Languedoc, 2012.

Els incendis forestals a l’estiu de 2012. L’extinció del foc de l’Alt Empordà.

La declaració d’un incendi, el diumenge 22 de juliol a la una del migdia a la Jonquera, va ser l’inici d’un foc que, empès per la forta tramuntana, va generar unes conseqüències catastròfiques ja que deixà: dues persones mortes,  afectà 17 municipis,  calcinà 13.000 ha,  provocà nombrosos danys materials i es van tardar 5 dies per poder controlar-lo.

Per entendre algun dels perquès d’aquestes magnituds, cal recordar que el foc, iniciat en un pàrquing de la Jonquera, va recórrer 12 quilòmetres en només quatre hores i va tenir, en algun moments, una velocitat de 7,7 km/h. Per aquest fet i pel territori per on va córrer, el Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) en el seu informe sobre aquest incendi, el qualifica d’incendi de cinquena generació, és a dir, que es tracta d’un gran incendi forestal amb un comportament extremadament ràpid i virulent que travessa una zona urbanitzada. En conseqüència, les primeres hores de l’incendi i davant de la impossibilitat de fer-hi front van dedicar-se a l’evacuació de persones, confinaments i protecció d’elements vulnerables. A l’esmentat informe es parla de 600 elements vulnerables: 17 nuclis urbans, granges, masos, autopista AP-7, repetidors...

La resta dels dies i en funció de les condicions meteorològiques imperants els bombers van dedicar-se a l’extinció ofensiva de l’incendi actuant, sobretot, en els punts crítics amb més potencial d’èxit. Cal remarcar que l’incendi va tenir una extrema dificultat en la seva extinció perquè es movia en àrees amb una important presència d’elements antròpics. Per aquests motiu els bombers, en les seves conclusions, remarquen la necessitat d’integrar la prevenció dels incendis en l’ordenació del territori. El greu problema per dur a la pràctica aquesta afirmació és que, al meu entendre,  l’administració funciona com els carrils d’una piscina, és a dir, cada nedador va pel seu i té prohibit entrar en el del costat i, en ocasions, neda, volgudament, amb un estil diferent. Per aquest motiu, quan els bombers parlen d’ordenació del territori ho fan en el marc dels documents de l’administració forestal, com els Plans d’Ordenació dels Recursos Forestals (PORF). Ara bé, l’ordenació del territori neda per un altre carril: la dels documents urbanístics, que planifiquen i permeten l’execució de carreteres, urbanitzacions...

Un altre element interessant que evidencia l’informe dels GRAF és que la velocitat amb la qual arribaven les informacions i demandes als gestors de l’emergència va ser molt més gran que la capacitat de prioritzar, transmetre i supervisar les ordres, per tant, una gran quantitat de decisions es van haver de prendre a peu del foc, encara que es recolzaven en una estratègia comuna.

El foc sempre ens deixa paisatges desolats

La fundació Pau Costa (www.paucostafoundation.org) va recollir 24 articles que analitzaven l’incendi de l’Alt Empordà i ha estudiat els temes que hi apareixien. Tot seguit relacionaré algunes idees, extretes del treball de la fundació, que fan referència a l’extinció del foc. La primera és que en una part dels textos apareix el concepte: “capacitat d’extinció”. Sobre aquest tema cal recordar que l’actual estratègia del cos de bombers davant d’un incendi forestal és la ràpida i contundent reacció d’atac a totes les ignicions i en totes les localitzacions i situacions meteorològiques. L’eficàcia d’aquesta metodologia és alta. Ara bé quan l’equilibri entre la força extintora i el comportament del foc és clarament favorable a la segona variable, el sistema és col·lapsa  i som a les portes d’un gran incendi forestal (GIF). Cal també recordar la definició de GIF, el qual és aquell incendi que té una velocitat i intensitat de flama que supera la capacitat d’extinció i acostuma a cremar més de 500 ha.

Aquesta situació genera el que els experts anomenen: “paradoxa de l’extinció”, és a dir, que el sistema operatiu abans descrit permet extingir el 98% dels incendis però el 2% restant acaba cremant el 90% de la superfície.

Una altra dada interessant que esmenten les persones de la Fundació Pau Costa és que cap articulista fa referència al cos econòmic que ha suposat apagar l’incendi de l’Alt Empordà. Tampoc s’esmenta que el 80 % dels recursos de l’administració es dediquen a l’extinció del focs i tant sols un 20% a la prevenció activa.

La resumida descripció de com va funcionar l’extinció de l’incendi del qual parlem posa de manifest els grans problemes que hi ha en el control dels incendis a Catalunya i la possibilitat que algun foc es converteixi en un GIF.

Mirem-nos-los. Un primer problema el trobem  en les grans continuïtats forestals existents i les situacions meteorològiques. Cal remarcar que en l’escenari actual de canvi climàtic en que vivim, any a any, augmenten els dies de risc extrem de foc forestal, al llarg dels quals es poden generar velocitats de foc que superin, en algun moment, la capacitat d’extinció, és a dir, que cap mitja aeri o terrestre pugui actuar amb eficàcia.

En segon lloc, el fet que entremig d’aquestes grans continuïtats forestals existeixen, en ocasions, un gran nombre d’elements vulnerables (nuclis urbans, masies, granges...) incrementa les necessitats dels mitjans d’extinció de protegir-los i per tant redueix el nombre d’efectius destinats a contenir el foc.

Finalment, la simultaneïtat de focs és un altre element que pot afavorir la creació d’un GIF ja que divideix els efectius d’extinció.

Després del foc torna la vida al bosc.