dimarts, 30 de setembre del 2014

El bosc, un bàlsam pel nostre cor i esperit

Els passats 22 i 23 de setembre va celebrar-se a la Pedrera, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, una interessant jornada titulada: “La salut i els espais naturals”

 Va ser molt interessant escoltar les experiències de la medecina forestal japonesa, que mereix un text més ampli, o les opinions de doctors explicant com  les estades a la natura milloren l’estat dels nens asmàtics o dels malalts amb símptomes de depressió o d’altres patologies neurodegeneratives o mentals i també, la dels psicòlegs afirmant que la natura  és l’espai per descobrir el misteri o l’espiritualitat  ja que la natura no deixar de ser la nostra casa d’origen o sigui, la nostra mare.

Passejar pel bosc, de manera habitual, és molt millor que prendre’s qualsevol fàrmac. Per què? Doncs, senzillament perquè ens retorna al nostra marc natural veritable, és a dir, som una espècie més de la mare terra. La caminada entre arbres que poden ser centenaris, és a dir, que ens sobrepassaran en longevitat, alçada i pes ens posa al nostre lloc. Ara bé, l’observació d’un arbre caigut per una ventada o un llamp també ens fa evident la fragilitat i com éssers de gran alçada, biomassa i longevitat, també poden caure i morir-se en qualsevol moment. Podríem dir que el bany forestal, sobretot en boscos vells que presenten una gran varietat de situacions arbòries, ens fa sentir dins d’un altre espai, més caòtic, divers, dinàmic, ple de sons, d’ombres, de petjades... Aquestes experiències i idees, que la premsa subratlla i que poden semblar tant innovadores, són simplement un retorn al passat, a la saviesa popular de les poblacions que vivien més en contacte amb la natura.


Per acabar, voldria emfatitzar que la caminada forestal no pot ser entesa com una píndola que ens prenen per alleugerir o curar un dolor, sinó que ha de ser una vivència més que una experiència i, per viure el bosc no només cal utilitzar tots els nostres sentits sinó que cal anar més enllà de la nostra raó i només així i amb temps i paciència aprendre’m a viure el millor que ens ofereix el bosc: el sentiment de la unitat!!

dijous, 25 de setembre del 2014

Viure al bosc

Ahir es va fer a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona una jornada sobre el decreixement i aquest fet m’ha fet recordar una lectura d’aquest estiu: “Walden” d’Henry David Thoreau (1817-1862), el qual està considerat un dels pioners de l’ecologia moderna i de l’ètica ambientalista ja que, entre moltes reflexions, assenyala que podríem viure millor amb molt menys.

Thoreau va decidir el 4 de juliol de 1849 anar a viure, al llarg de dos anys, als boscos propers a la llacuna de Walden, situada prop de Concord (Massachusetts) i construir-se una casa de fusta i ser autosuficient, més endavant, va recollir aquesta experiència en un llibre que va ser publicat el 1854. 

Walden és una obra plena de reflexions econòmiques i filosòfiques vers com podem relacionar-nos amb la natura. En el fons és un cant a la vida, a la senzillesa i a la contemplació de l’entorn natural ja que Thoreau aconsegueix viure de la natura i estar connectat amb el seu entorn al llarg de dos anys i sense evitar relacionar-se amb els seus veïns.


Del conjunt de pensaments de Thoreau m’han interessat enormement els relacionats amb el contacte dels cicles de la natura i per aquest motiu voldria reproduir-ne alguns fragments molt suggerents vers el paper de l’espècie humana dins la natura:




La simplicitat i la nuesa de la vida de l’home primitiu implicava que aquest era, com a mínim, un habitant de la naturalesa. Una vegada havia reposat i menjat, tornava a contemplar el camí. Va viure en aquest món com si fos una immensa tenda de campanya, caminant per valls, planures o enfilant-se als cims de les muntanyes


Vaig anar als boscos perquè volia viure enfrontant-me només als fets essencials de la vida i comprovar si podia aprendre el que la vida tenia que ensenyar-me

“”A vegades, en els matins d’estiu, després del meu bany matinal, seia en un indret assolellat, entre pins i nogueres, i en solitud sentia una calma perfecte, tot escoltant el cant dels ocells, la remor de les branques dels arbres.. En aquestes estones creixia com el blat a la nit i els resultats eren millors que els de qualsevol treball manual”

Vaig viure  a la natura amb estranya llibertat, com part d’ella mateixa. Mentre camino per la pedregosa riba de la llacuna no veig res de particular, però en canvi em sento inusualment proper a tots els elements

La indescriptible innocència i beneficència de la natura: del sol, del vent, de la pluja...a l’estiu, a l’hivern, em proporcionaven salut i alegria

Necessito el tònic de la natura salvatge: caminar pels senders, escoltar el cant dels ocells, olorar...”


En conclusió, es tracta d’una lectura altament recomanable, plena de positivisme i que ens encoratja a seguir un camí de més simplicitat i de major connexió amb el nostre entorn natural i humà. 


dimecres, 17 de setembre del 2014

L’alzina grossa

Molts pobles i ciutats tenen el seu arbre de referència. Normalment, es tracta d’una fita i d’una ombra dins del sender de les seves passejades quotidianes. Fa uns dies, una bona amiga de Sant Pere de Torelló, m’enviava una fotografia d’una alzina que tenia nom i cognoms: l’alzina grossa i, a més a més, la qualificava com arbre estimat i símbol emblemàtic pels santperencs i santperenques en les seves caminades vers el santuari de Bellmunt. Aquestes paraules m’han fet preguntar: Què tenen els arbres que es converteixen en símbols o, millor encara, en éssers estimats ? i Què té aquest vegetal sobirà que genera tantes emocions a aquells que si acosten amb estima i veneració?

Primer de tot, l’arbre pot esdevenir un company de viatge al llarg de la nostra vida. Hi ha famílies que quan els neix un fill, planten un arbre i així observen el creixement de tots dos. Normalment, davant dels arbres vells sentim veneració ja que som davant d’un ésser viu que ens sobrepassa en longevitat i que la seva presència i estima es pot transmetre, en ocasions, de pares a fills. Per tant, l’arbre clivellat pel pas dels anys pot ser vist com un ancià on recolzar-se una tarda de tardor per demanar consell a partir d’escoltar el seu silenci o la remor de les seves fulles i branques, tal com feien els grecs a l’Antiguitat. També la seva contemplació ens pot ajudar a entendre millor el nostre lloc dins la natura o els cicles de la vida i fins i tot, a sentir-nos connectats amb la natura i el cosmos ja que, normalment, l’arbre ens fa enlairar la mirada.

D’altre part, els arbres són éssers vius amb qui ens podem comunicar i per tant poden esdevenir els nostres amics més fidels ja que el seu silenci sempre serà el nostre refugi, la seva ombra un aixopluc on sentir-nos protegits i, si som capaços de foragitar els nostres prejudicis, podrem gaudir d’un gran nombre de sensacions i emocions;  com la que prové d’acaronar la seva escorça, la de gaudir de les formes del seu brancatge o dels colors del seu fullatge i fins i tot, la de sentir l’energia que circula pel seu interior.


Si som capaços de reïxi amb  la nostra comunicació completa amb l’arbre possiblement, us adonareu, que quan torneu cap a casa us envaeix un sentiment de pau interior molt gran. Torneu-hi !!

L'alzina grossa

dissabte, 6 de setembre del 2014

Les oliveres de Getsemaní

Si hi ha un espai on la natura i l’espiritualitat es donen, intensament, la mà és l’anomenat “hort de Getsemaní”, situat al peu del mont de les oliveres dins de la ciutat de Jerusalem. En aquest espai tingué lloc un dels episodis més intensos de la vida de Jesús. Els darrers dies de la seva vida, Jesús els passa entre el poble Betània, on pernoctava ell i els seus deixebles, i la ciutat de Jerusalem. Després del sant sopar i de tornada cap l’amical casa on dormien, Jesús decideix a aturar-se a l’hort de Getsemaní. Aquest mot arameu significa trull o molí d’oli ja que aquest hort era un recinte delimitat per murs de pedra seca on hi havia oliveres i el trull. Segons els historiadors es tractava d’una propietat d’una família amiga. Podem preguntar-nos, per què, Jesús decideix aturar-se a Getsemaní ? Primer, perquè es tracta d’un espai situat prop del camí de retorn a Betània. Després, perquè li agradava pregar en hores nocturnes i en llocs apartats. En aquest sentit, l’oliverar era un lloc perfecte ja que, normalment, les capçades de les oliveres no cobreixen del tot l’espai i per tant, es pot veure la nit estelada. Tant bon punt Jesús entra  a Getsemaní amb els seus deixebles- menys Judes- es ben clar que vol retirar-se a pregar i, tot seguit, demana als seus que s’asseguin i l’esperin. D’altra part, demana als tres deixebles que l’han acompanyat en els moments intensos de la seva vida (Pere, Jaume i Joan) que l’acompanyin i li facin costat, tot i que al final també s’adormen. En aquest moment es quan es produeix la solitària pregària de Jesús amb el Pare, davant de la passió i la mort que l’esperava.
 
L'hort de Getsemaní

A finals d’agost he tingut la gran fortuna de poder visitar aquest espai i gaudir de la presència de les oliveres. Avui en dia l’hort de Getsemaní és un jardí delimitat per una tanca i que té al seu costat una bonica església aixecada per pregar en aquests lloc sant. L’element més extraordinari d’aquest jardí és l’existència d’algunes oliveres mil·lenàries, les quals presenten unes mides espectaculars. Estudis fets, segons m’explicà gent de Jerusalem, han demostrat que algunes d’aquestes oliveres tenen al voltant de 2000 anys. Per tant, es tracta d’arbres que potser van permetre que Jesús o els seus deixebles  es recolzin en el seu tronc o que van ser testimoni del moment en que Jesús va mirar el cel, entre les branques dòliveres, per pregar. Per tot plegat, es tracta d’arbres únics i acaronar la seva clivellada escorça et genera una veritable experiència espiritual ja que et sens connectat amb la terra, com les arrels de l’arbre; et sents dret sobre l’espai, com el tronc de l’arbre i et projectes, tot tancant els ulls, cap al cel.
Una de les oliveres mil·lenàries
Detall de l'escorça d'una de les oliveres mil·lenàries