diumenge, 26 de desembre del 2010

Els xiprers de Sant Benet del Bages

 
Aquest desembre he visitat el monestir de Sant Benet del Bages. M’interessava conèixer, en primer lloc, la història d’aquest conjunt patrimonial i la proposta cultural que ha desenvolupat Caixa Manresa i que s’anomena Mont Sant Benet (www.montstbenet.com ). En segon lloc, volia fotografiar xiprers i observar el paper que tenen en aquest espai.
Els xiprers que hi ha a Sant Benet del Bages tenen dues funcions. La primera és simplement estètica i, en ocasions, separadora dels diferents espais. (Fotografies 1 i 2) És resultat dels treballs de jardineria duts a terme des que l’any 2000 Caixa de Manresa va comprar aquesta finca.
Fotografia 1
Els xiprers ens acompanyen en el camí cap al monestir de Sant Benet del Bages

Fotografia 2
Els xiprers separen el camí de l'espai ajardinat

En segon lloc voldria parlar dels xiprers del claustre del monestir. Aquests arbres que s’apropen al centenar d’anys van ser plantats per la família del pintor Ramon Casas que va comprar la finca a principis del segle XX ja que, segons mostren imatges històriques, anteriorment el claustre era net d’arbres. La família Casas va decidir utilitzar aquesta propietat com a residència estival i,en conseqüència, va optar  per rehabilitar el monestir i convertir en vivenda una part de les seves estances. Totes aquestes actuacions van fer-se sota la influència dels principis del Modernisme. De ben segur que la plantació de xiprers (Fotografies 3 i 4) i teixos en el claustre del monestir també és producte de les idees romàntiques que impregnaven el Modernisme. Possiblement, cal també esmentar la influència del pintor i escriptor Santiago Rusiñol el qual va pintar nombrosos jardins on els xiprers tenien un clar protagonisme i va escriure textos lloant els valors i el simbolismes d’aquests arbres. Llegim-ne un parell de fragments[1]:
Aquest bell arbre conscient, que és escultura i arquitectura, que sap lo que es fa i del modo que creix, que necessita per arrelar-se el prestigi i la noblesa de moltes generacions; que dóna silueta al paisatge i sobirania als jardins, que és campanar dels arbres i la majestat de la plana; aquest arbre que sols aixeca en la calma i la solitud
Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria, de proporció i d’ampla bellesa,..,els troncs pugen llisos com columnes, i els capitells són la verdor que puja pariona als núvols, sense un dubte i sense una arruga; són arbres de voluntat, d’energia i consciència


[1] Santiago Rusiñol (1976): “La guerra dels xiprers” dins Obres Completes IIVol., Editorial Selecta, Barcelona.



Fotografia 3
Els xiprers del claustre són el campanar dels arbres

Fotografia 4
Els xiprers són obeliscos de verdor
Quan observeu les fotografies o visiteu el claustre comprovareu com les xiprers són els veritables protagonismes, convertint-se en campanars o obeliscos verds.




[1] Santiago Rusiñol (1976): “La guerra dels xiprers” dins Obres Completes IIVol., Editorial Selecta, Barcelona.





dilluns, 20 de desembre del 2010

Unes breus reflexions vers l’arbre de Nadal

Aquest text parteix de la comparació de dues imatges. La primera és un grafograma sumeri i la segona és una imatge d'un senzill arbre de Nadal actual. Entre les dues imatges hi ha més de 5000 anys. Els sumeris van viure 3000 aC. a la depressió formada pels rius Tigris i Èufrates. Aquest territori també es coneix com Mesopotàmia, que vol dir país entre rius.
Grafograma sumeri que simbolitza l'arbre còsmic
El grafograma sumeri, segons els experts, significa l’arbre còsmic, és a dir, l’arbre que se situa en el centre del món en perfecte harmonia i equilibri entre el cel i la terra. L’arbre era i és l’agent de comunicació entre els tres mons: l’abisme infernal, la superfície de la terra i el cel o, dit d’altra manera, l’arbre és el pont de contacte entre el món sobrenatural i el natural o, entre les persones i Déu.
Arbre de Nadal actual
Normalment, l’arbre de Nadal és un avet, és a dir, una espècie sempre verda o perennifòlia que simbolitza la resistència al fred i el triomf sobre l’hivern ja que després de la llarga foscor hivernal i amb l’arribada de les llums primaverals comença, de nou, a reviure. Amades ens explica que a la festa de Nadal els arbres hi han estat molt presents. En primer lloc, perquè la festa es feia a l’escalf del foc de la llar, que es constitueix en un espai de comunió sagrada entre els presents i els avantpassats. A més a més, dels troncs cremant, tenim el tió de Nadal que és un reminiscència al culte dels arbres. L’avet de Nadal malgrat ésser una tradició nòrdica cada cop és més present entre nosaltres i ens fa avinent que malgrat que han passat cinc mil·lennis des de l’arbre còsmic sumeri, el símbol de l’arbre encara roman present a moltes llars simbolitzant aquest desig, tant humà, d’entroncar el cel i la terra.
Bon Nadal !!


dilluns, 13 de desembre del 2010

Arbres i llibres II

Els arbres parlants són presents en el folklore i la mitologia de moltes cultures.  Producte d’aquesta presència en l’imaginari col·lectiu, alguns literats han agafat aquesta idea i l’han incorporat als seus llibres. A continuació, us parlaré de dos llibres on apareixen arbres parlants.
El primer és el llibre de Guido Mina di Sospiro titulat: Memorias de un árbol  (Ed. Integral,, Barcelona, 2004)que explica la història d’un teix narrada en primera persona, talment com si l’arbre tingues cor, ment i parla. Per tant, el text comença quan l’arbre brota enmig del bosc i al costat de la seva mare i acaba en la senectut de l’arbre quan aquest té més de 2000 anys.
El segon és el llibre de J.R.R. Tolkien: El senyor dels anyells que va ser publicat entre el 1954 i 1955 al Regne Unit i popularitzat per la trilogia cinematogràfica dirigida per Peter Jackson. Tolkien que era un gran amant de la natura i de l’ecologia fins al punt que preferia utilitzar la bicicleta abans que l’automòbil, fa ambientar molts episodis de la seva narració en ambients forestals (el bosc vell, el bosc tancat, el bosc, ombrívol, els boscos de Nuath, els boscos de Firien..).
Un ent

En un d’aquests episodis apareixen els ents, que són criatures en forma arbòrea que viuen en el bosc de Fàngorn. En concret eren pastors d’arbres ja que la seva feina era vigilar i protegir la resta d’arbres del bosc. Al sentir-se traïts per Sàruman decideixen atacar Isengard i després l’Abisme de Helm destruint tots els exercits de Sàruman. Per tant, els arbres tenen un paper molt important en el desenllaç de la història. Per il·lustrar que són els ents, reprodueixo un petit fragment de la primera trobada entre els protagonistes de la història i els ents:
“-Si li plau –va dir- ¿qui és vostè? ¿ I què és?
Una mirada sospitosa aparegué als ulls vellíssims, una mena de cansament; els pous profunds quedaren tapats.
-         Hrum, vejam –va respondre la veu -; bé, soc un ent, o aquest és el nom que em donen. Sí, el nom és ent. Podríeu dir que jo soc El ent, segons la vostra manera de parlar. Segons alguns el meu nom és Fàngorn i uns altres diuen que Babarbrat. (..)
-         Els arbres i els ents –respongué en Barrarbrat--. Jo mateix no comprenc tot el que succeeix, de manera que no us ho puc explicar. Alguns de nosaltres encara som veritables ents i, a la nostra manera, força vius, però molts d’endormisquen, esdevenen, podríem dir-ne, una mica arbrosos. La majoria dels arbres, evidentment, no són més que simples arbres; però molts estan mig desperts. I n’hi ha de molt desperts, i uns pocs, doncs, bé, ah, uns pocs s’estan tornant entescs. I això passa cada dos per tres

dijous, 9 de desembre del 2010

Els propietaris forestals i els incendis

Els incendis forestals són un dels problemes ambientals de major repercussió mediàtica i impacte social i, per tant, política.  També tenen importants repercussions econòmiques. Per exemple, els incendis que van tenir lloc a la Catalunya Central entre els dies 18 i 21 de juliol de 1998 van deixar 27.000 ha cremades, de les quals 18.000 eren boscos i 9.000 conreus i, a la vegada, va afectar a 130 masies. A tot això cal afegir els efectes de la desvaloració de la fusta, la pèrdua de renda durant els 60 anys que el bosc trigarà a oferir les condicions d’explotació anteriors al foc  i la dificultat d’utilitzar el bosc com espai de lleure ja sigui per caminar o per anar a buscar bolets; fets de grans transcendència si la finca té una activitat de turisme rural.
Sobre les causes i conseqüències dels incendis forestals a la mediterrània s’han escrit milers de pàgines en treballs de recerca, publicacions de divulgació així com notícies i articles d’opinió a la premsa. En aquest darrer àmbit assistim, any rere any,  al mateix procés. Cada estiu eixut que generà onades de foc, com les de 1986, 1994, 1998 o 2003 que s’enduen vides, cases i boscos per endavant,  les notícies s’acompanyen d’articles d’opinió sobre el que no s’ha fet i el que caldria haver fet. Els principals autors d’aquests articles  són: càrrecs  polítics, tècnics, estudiosos i, en alguns casos, propietaris rurals.
Després de llegir moltes notícies, articles i treballs de recerca i divulgació al voltant dels incendis forestals es dibuixen, al nostre entendre, tres grans grups d’opinió.
El primer d’ells és el dels polítics, els quals segons estiguin al govern o a l’oposició presenten uns o altres arguments sobre la feina feta o la manca d’inversions i prevenció que calia haver dut a terme.
El segon grup està format pels tècnics i estudiosos. És un col·lectiu força heterogeni format per geògrafs, biòlegs, enginyers de forest.. Es tracta de persones que treballen com a tècnics a l’administració o en entitats lligades al sector forestal o que, d’altra part, són investigadors o professors universitaris. Aquest grup és el més present en la premsa i, generalment, aposta per la necessitat de promoure la planificació i la gestió forestal i, per tant, per dedicar més esforços a la prevenció dels incendis forestals. Per comprovar la gran diversitat de professionals que opinen sobre els incendis volem esmentar un fragment de  l’article d’una psicòloga i escriptora titulat:” Patrimoni natural” on s’expressen idees tant simples i urbanes que simplement esgarrifem: “Hay unas cuestiones de sentido común que deberían cumplirse a través de una legislación y las consecuentes inspecciones. Todo el mundo las sabe, aunque no se aplican vete a saber porqué. En primer lugar, el bosque tiene que limpiarse despues de cada primavera, despues de la crecida del sotobosque” És enormement perillós concebre el bosc com un parc urbà  on cada matí passa la brigada de neteja i el deixa net perquè els ciutadans el gaudeixin ja que el parc és de titularitat pública i té uns treballadors dedicats al seu manteniment finançats pels pressupostos públics i, en canvi, el bosc és de propietat privada i si  cal fer alguna actuació els diners han de sortir del pressupost familiar malgrat que poden demanar-se subvencions a l’administració forestal.
El tercer grup d’opinió està format pels propietaris rurals. Aquest darrer grup és poc present en els mitjans de comunicació, segurament perquè tenen molta altra feina a fer després d’un incendi. Tot i això, cal esmentar el colpidor article del president del Consorci Forestal de Catalunya, després del foc del 1998: “En los pasados días hemos asistido a un dantesco incendio que nos privará de unos paisajes únicos. Centenares de familias han perdido patrimonios que son fruto del esfuerzo y ahorro de generaciones. Y lo que es peor, ha habido víctimas humanas irremplazables. ¿ Se ha hecho todo lo posible para evitar este desastre? Vaya por delante nuestra respuesta: claramente, no”Cal matissar que encara que els propietaris forestals són els que lideren l’opinió també cal tenir present que dins d’aquest grup de propietaris rurals també hi ha ramaders, agricultors i, fins i tot, propietaris de cases en parcel·les d’urbanitzacions.
Si voleu escoltar la veu del propietari us recomano la visió del següent video del programa: El medi ambient de TV3 emés el 7 de desembre de 2010.
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3251450

dimarts, 7 de desembre del 2010

Valors i simbologia del Plàtan

El plàtan, si creix isolat, s’esdevé un arbre corpulent i dret que genera una espectacular capçada i una important alçada. La seva escorça és prima i es desprèn en forma de plaques. Les seves fulles són caduques, tenen forma palmada i estan dividides en de 3 a 5 lòbuls acabats en punxa.
Les imatges que he triat per il·lustrar aquesta entrada són del Plàtan de la plaça del mercat de Girona (Platanus x hispanica) . He  fotografiat aquest arbre pel  seu magnífic port i perquè l’espai urbà l’ha tractat molt bé al convertir-lo, des del meu punt de vista, en un element omnipresent  i definidor de la plaça. Es tracta d’un arbre catalogat per l'Ajuntament de Girona i  de grans dimensions ja que arriba als 19 m d’alçada i el diàmetre de la seva capçada fa 26 m.
El plàtan de la plaça del mercat de Girona és un magnífic exemple d'inserció de l'arbre dins la ciutat.
Port del plàtan de la plaça del mercat de Girona

Els plàtans han estat plantats per aprofitar la seva fusta ja que és dura i fibrosa i, en conseqüència, és de gran utilitat de la indústria de la fusta. També és un arbre molt utilitzat en la jardineria urbana i, tant ens apareix en rambles i carrers com isolat en places.
El plàtan va ser un arbre que després de la revolució francesa es plantava en les places dels pobles per celebrar la fi de l’obscurantisme i l’inici d’una nova era. Per aquest motiu se l’anomena l’arbre de la llibertat.
L'arbre de la llibertat


dimarts, 30 de novembre del 2010

Més reflexions sobre la divulgació de les recerques vers el canvi climàtic

Ahir llegia (Diari Ara del 29-11-2010) un interessant article sobre el compromís de la ciutadania vers la lluita contra el canvi climàtic. Dins d’aquest text es feia referència a una recerca de l’American Psychological Association (APA) que complementa, clarament, les meves reflexions sobre la lectura de l’article: Adéu als faigs i els avets  que van aparèixer en l’anterior entrada. 
La recerca de l’APA intenta donar respostes a la pregunta de com és que només el 10% de la població es compromet a lluitar contra el canvi climàtic. La primera conclusió és que hi ha un excés i confusió en la informació. En segon lloc,diuen que hi ha un cert distanciament respecte als missatges que la ciutadania rep. En tercer lloc, s’esmenta la desconfiança en la capacitat de poder fer canviar el curs dels esdeveniments, producte, entre altres raons,del descrèdit de la política.
En el mateix article també es relacionen les paraules d’una sociòloga ambiental que diu que el bombardeig d’informació catastrofista que rep la ciutadania pot tenir l’efecte contrari al que es persegueix.
L'aprofitament energètic dels residus de la biomassa forestals és una de les propostes del Pla de Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya (2008-2012)

dijous, 25 de novembre del 2010

Una reflexió sobre la divulgació de la recerca científica. El canvi climàtic i els arbres a Catalunya

Avui llegeixo (El Periòdico, 25-11-2010) una notícia titulada: Adéu als faigs i els arbres. En el text s’explica que l’augment de la temperatura que està generant el canvi climàtic afectarà l’àrea de distribució dels arbres. La previsió és que les espècies que necessiten temperatures suaus i una pluviometria abundant, com el roure de fulla gran, l’avet, el faig o el pi roig,veuran reduït el territori que ocupen a Catalunya. En canvi els arbres mediterranis, que estan adaptats a l’eixut estival, mantindran o augmentaran la seva àrea de distribució.

Aquestes afirmacions provenen de la consulta a l’Atles sobre idoneïtat topoclimàtica de llenyoses:
( htp://www.opengis.uab.cat/idoneitatPI/index.html )
que ha estat desenvolupat per la UAB i el CREAF.

Si us fixeu amb el títol de la notícia i la seva explicació el contrast és evident. El títol és catastrofista ja que ens diu  que hem de començar a despedir-nos d’aquests majestuosos arbres. En canvi l’explicació de la notícia parla d’una recerca que ha creat una eina que permet fer previsions i l’exemple que se’ns mostra és que el 2050 s’haurà reduït l’àrea de distribució del faig i del pi roig a Catalunya. Al meu entendre, aquest alarmisme dels periodistes en els encapçalaments de les notícies sobre recerques vers el canvi climàtic poden crear desconfiança ja que l’actual generació i la següent seguiran  llegint els versos de Guerau de Liost sota  l’ombra dels avets i els faigs.
Avet que sembla un canelobre de l’avetosa del Portilló a la Val d’Aran 


dilluns, 22 de novembre del 2010

Arbres i llibres I

Com que algunes de les persones que heu visitat el meu blog m’heu enviat suggeriments que fan referència a llibres que parlen de boscos i arbres. He obert una entrada que tindrà continuïtat ja que hi ha moltíssims llibres que parlen sobre aquesta temàtica.
Començaré parlant del breu i emotiu relat de Jean Giono titulat: L’home que plantava arbres. Josep Espigulé m’envia un link per qui vulgui mirar un deliciós curtmetratge sobre el llibre:
D’altra part, Josep Maria Mallarach m’adjunta un post on trobareu una informació molt interessant sobre el llibre:
Voldria tancar aquesta entrada amb una fotografia de la Provença, que és on passa la història, i un paràgraf del llibre, tot desitjant que us animeu a llegir-lo.
Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n’hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable”.
Roures plantats en un camp de la Provença

dissabte, 20 de novembre del 2010

Sant Francesc d’Assís i els arbres

Sant Francesc d’Assís, anomenat el pobrissó, és una de les figures més emotives del cristianisme ja que va promoure la pobresa i l’estima al proïsme i a totes les criatures de la creació. També és un personatge de gran riquesa humana, respectat per creients i no creients i que desperta l’interès de molts col·lectius, com els poetes o els ecologistes que el veuen com un enamorat i defensor de la natura. Les seves biografies o les Floretes són plenes de corprenedors relats de perfecte comunió entre els éssers vius i el sant. Les floretes, que s’han traduït a totes les llengües del món- a Catalunya tenim una esplèndida traducció de Josep Carner -,  tenen un missatge planer i ingenu i són el testament espiritual del franciscanisme.
A continuació repassarem, breument, quines van ser les relacions del sant amb els boscos, els arbres i la natura. Per sant Francesc l’oració ocupava un lloc preferent en la seva vida i el bosc s’esdevé l’ indret ideal per comunicar-se amb Déu i, en conseqüència, el sant es converteix en un amant de la vida eremítica. Sant Bonaventura va ser un dels biògrafs  i del seu text em presentem dos exemples vers l’ utilització del bosc com espai d’oració. El primer ens diu: “la contemplació constituïa per ell un goig: es veia convertit en un ciutadà del cel,..,quan pregava en companyia dels seus germans, evitava per complet qualsevol fressa com la tos, els gemecs, sospirs, o altres manifestacions externes. I ho feia perquè estimava el secret i el silenci ”i el segon ens relata que: “Quan estava sol, Francesc interrompia amb els seus gemecs el silenci dels boscos, regava el terra de llàgrimes, amb les mans es colpia el pit i, com si hagués trobat un santuari discret i ocult, parlava amb Déu”. Per aquest motiu els espais franciscans més autèntics són els camins que transcorren pels alzinars o rouredes ja que són els boscos predominants de l’àrea on va viure el sant.
El bosc de les Estunes al Pla de l'Estany és, al meu entendre, un  espais franciscà ja que és un alzinar i les esquerdes ens conecten amb el mal i, en aquest sentit cal recordar, que el sant es va veure tentat pel dimoni en més d'una ocasió.

Pel que fa als arbres en els textos sobre la vida del sant ens apareixen dues concepcions. La primera fa referència a l’aprofitament dels arbres. Tomàs de Celano en la seva biografia sobre el sant ens escriu uns fets que poden ser entesos com un senzill precedent -no oblidem que parlem del segle XIII- d’un dels principis de la silvicultura, és a dir, la persistència de la massa arbrada: “Quan els frares tallaven llenya, els prohibia arrencar l’arbre perquè pogués rebrotar”. Sant Bonaventura ens explica un altre fet similar: “També tenia costum de recomanar al germà que feia llenya per al foc que mai no tallés un arbre del tot, sinó que deixés sempre el tronc intacte”. També cal tenir present que les primeres comunitats de frares franciscans edificaven els seus convents únicament amb fusta ja que consideraven la pedra com a símbol de riquesa.
La segona concepció és la de prendre l’arbre com a símbol. Tomàs de Celano ens explica una visió del sant que pren l’arbre com a símbol: “Una nit tingué aquesta visió: tot fent camí, va veure que hi havia a la vorera un arbre robust, alt, cepat i de bellesa extraordinària, amb un tronc majestuós i enorme. Acostant-s’hi per observar, a la seva ombra, el seu encant i altura, fou de sobte elevat tan alt que tocava l’última branca, i agafant-la amb una sola mà la blincava fins a tocar a terra amb una extrema facilitat. Això és el que de veritat s’esdevingué: el senyor papa Innocenci III, l’arbre més alt  i poderós del món, s’inclina benvolent a la petició i voluntat del benaurat Francesc”. També en una de les Floretes s’utilitza l’arbre com a símbol: “contempla en una visió un arbre molt bonic, amb arrels d’or. Els seus fruits eren homes, tots framenors. Les seves branques principals estaven dividides segons el nombre de províncies de l’ordre i cada branca tenia tants frares com n’hi havia a la província que representava. D’aquesta manera va saber el nombre de tots els germans de l’ordre i de cada província, i també els noms i les edats, les condicions, els oficis, els graus, les dignitats, així com les gràcies i les culpes de tots. Veié fra Joan de Parma  a la copa de l’arbre, i en els cims de les branques que l’envoltaven aquesta branca central hi havia els ministres de totes les províncies. Després d’això va veure Jesucrist assegut en un tron gloriós de color blanc”.
Fresc del Giotto  a la basílica de Sant Francesc a Assís on s'observa el sant predicant als ocells
Pel que fa a les relacions del sant amb la natura al remarcar que Sant Francesc parlava de les espècies com a germans i germanes ja que ell és considera un més de l’obra de la creació. En un dels seus escrits més comentats- el Càntic del germà Sol- l’ésser humà és un més de la mare terra: “Lloat siguis, Senyor,per madona la mare terra, que ens nodreix i ens governa i lleva fruits i herbei i flors acolorides”. Ara bé, un dels episodis que més bé expliquen l’estreta comunió del sant amb les espècies de la natura és la predicació als ocells:“Vosaltres espereu-me ací, en el camí, i jo aniré a predicar a nos germans els ocells. I entra en el camp i comença a predicar a els ocells que eren a terra. I sobtadament els que eren al cim dels arbres vingueren prop d’ell; i tots plegats no es mogueren gens mentre sant Francesc els feia prèdica. I en acabat i tot no se n’anaven pas, fins que els dongué la seva benedicció”. La substància de la prèdica de sant Francesc fou aquesta:” Ocells, germans meus, molt obligats esteu envers Déu, el vostre creador, i sempre i en tot lloc l’heu d’alabar, perquè us ha donat el vestit doblat i triplicat,.., Altrament vosaltres mai no sembreu ni colliu; i Déu us manté i us dona les fonts i els rius per a la vostra beguda, i muntanyes i valls per al vostre recer, i els arbres acimats perquè hi feu el niu. I, per tal com no sabeu de filar ni de cosir, us vesteix a vosaltres i els vostres fills; molta d’amor, doncs, us mena el Creador, amb tant de beneficis com us fa; guardeu-vos, per això, germans meus, del pecat de la ingratitud; al contrari, cerqueu sempre de lloar Déu”. Resta clar, segons sant Francesc, que l’ésser humà no se situa al cim de la creació, sinó que és un més que tracta als altres éssers vius de germans i com a tals els parla i alliçona.

divendres, 19 de novembre del 2010

10 anys de la declaració de Montesquiu i de la custodia del territori a Catalunya

Ahir, 18 de novembre va celebrar-se a la Pedrera de Catalunya Caixa a Barcelona un acte molt emotiu, ja que fa 10 anys que va tenir lloc una jornada al castell de Montesquiu que pot considerar-se l’inici de la custòdia del territori a Catalunya. Recordo la jornada ja que hi vaig participar com a regidor d’urbanisme i medi ambient de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i, com a tal, signar la Declaració de Montesquiu.
En 10 anys han passat molts fets: des del 2003 ja no soc regidor i la custòdia del territori és una realitat molt present en molt àmbits de Catalunya i de l’Estat Espanyol. Un element que ha ajudat a fer possible el que abans hem esmentat ha estat la creació de la Xarxa de Custòdia del Territori, que sota la direcció de Jordi Pietx i amb l’equip tècnic que hi treballa han fet possible que la custòdia sigui present en moltes institucions públiques i que les organitzacions ambientals optin, cada dia més, perquè la custòdia sigui un potent línia de treball. Avui mateix llegia a la llista de distribució de territori que l’estany de Sils s’ha engrandit gràcies a la signatura de nous acords de custòdia.
Ahir, tots els participants de l’acte de la Pedrera, van deixar clar que la feina feta per la XCT ha estat modèlica i que ha promogut la custòdia en molts fòrums i institucions i davant d’aquesta constatació només cal alegrar-se’n i celebrar-ho.

Des de fa uns anys formo part del Consell de la XCT representant la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona i puc seguir treballant a favor de la custòdia.
Com que la missió d’aquest blog no és només relatar i informar sinó també opinar, expressaré unes breus opinions vers el present i el futur de la custòdia del territori a Catalunya.
• La primera és que segueixo pensant el mateix que fa 10 anys quan a Montesquiu vaig descobrir el concepte custòdia del territori, és a dir, que aquest és un concepte d’una gran força producte de la seva senzillesa i elasticitat i que, a més a més, es fonamenta en l’acord i el consens. Els adjectius esmentats fan que, des del meu punt de vista, la custòdia tingui un gran futur. Sobretot, en un moment que les activitats del sector primari no viuen una conjuntura gaire favorable producte, entre altres raons, de la competència d’altres mercats i de les necessitats futures d’adaptar-se millor als requeriments ambientals.
• Ara bé, en el firmament de la custòdia també hi ha núvols i alguns d’ells són força negres. Les principals nuvolades que afecten el futur de la custòdia del territori són en primer lloc, una administració que es veu en la necessitat d’aprimar-se pressupostàriament i, en aquests casos, el primer que rep sempre és la política ambiental. En segon lloc, la situació de les organitzacions ambientals que utilitzen la custòdia és molt desigual i, en termes generals, té poca base social. Només cal tenir present que una sola entitat té 160.000 ha, és a dir el 5% de la superfície de Catalunya, custodiades sota diferents tipus d’acords. En canvi la resta d’entitats tenen pocs socis i una manca d’independència econòmica que els garanteixi el futur al marge dels ajuts públics. El mateix president de la XCT va esmentar en el seu parlament que en algun moment la XCT arriba a eclipsar les entitats.
• De les declaracions dels ponents vull destacar les enèrgiques paraules de la consellera d’agricultura del consell insular de Menorca què, que al meu entendre, van posar el dit a la nafra en dir que la clau del seu èxit ha estat el lideratge conjunt d’Unió de Pagesos i el GOB Menorca el qual ha generat que el 57% de la superfície agrària de l’illa de Menorca estigui gestionada per contractes agraris. Aquesta situació és un dels grans reptes que tenim a Catalunya, és a dir, que propietaris i entitats de custòdia liderin les demandes sobre el territori.
Malgrat els núvols a l’horitzó crec fermament que el camí de la custòdia continuarà acollint nous adeptes i ampliant els acords entre propietaris i entitats de custòdia ja que tots plegats volen seguir tenint cura de la terra. En seguirem parlant.
Per celebrar els 10 anys de la Declaració de Montesquiu l'empresa Cruma i la XCT han signat un acord de custòdia a favor de la roureda de roure de fulla gran de la Rovira situat a la vall de Camprodon. Aquesta imatge correspon a una roureda de roure de fulla gran de Catalunya.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Els plans de Boavi a la tardor

Els dies 20, 21 d’octubre, acompanyat del professor David Pavón i dels alumnes de segon curs del grau de Geografia de la UdG, vaig estar al Pallars desenvolupant un Pràcticum. La nostra seu va ésser el poble de Burg el qual ens va acollir amb una gran amabilitat. L’objectiu d’aquesta activitat acadèmica era endinsar-nos en la realitat econòmica i paisatgística d’aquestes valls pirinenques. Per fer realitat aquest objectiu vam comptar amb el guiatge de la Neus Monllor que és la directora de l’espai Tomata (www.laccb.cat) situat a Burg i des del qual es promou una variada i interessant programació cultural. De la mà de la Neus vam escoltar molta gent que ens va parlar de la seva realitat i de com veuen el futur.
Quan tornàvem cap a Girona comentàvem què ens havia agradat més. Alguns parlaven de l’esplèndida passejada pel bosc de Virós acompanyats d’en Marc Garriga- que és enginyer de forest i tècnic del Parc Natural de l’Alt Pirineu- , d’altres destacaven el debat entre el Director del Parc Natural de l’Alt Pirineu i l‘alcalde i un regidor del municipi de Burg, on es va parlar de les relacions entre el parc i els habitants de les valls així com dels problemes que representa viure a la muntanya o el futur de les bordes situades en les pastures de muntanya. Personalment un dels records més plaents dels tres dies al Pallars va ser la passejada pels plans de Boavi. Mai havia estat a Boavi a la tardor i us recomano, ferventment, deixar-s’hi perdre qualsevol dia tardoral.

Fotografia 1
Els plans de Boavi
Boavi és un espai envoltat d’ encrespades muntanyes (Fotografia 1) on els caducifolis, sobretot els bedolls, es barregen amb les coníferes, majoritàriament avets. El contrast d’aquests dos arbres (Fotografia 2) a la tardor és espectacular. Els colors ocres i platejats i les formes gràcils del bedoll contrasten amb el verd intens, la rectitud i la grandesa dels avets. I, entremig, el soroll de l’aigua o els cavalls i vaques pasturant. El plaer encara va ser més gran ja que vaig poder-lo compartir amb els alumnes (Fotografia 3). Un dels moments que resta molt  viu en la meva memòria són  les explicacions sobre la dissimetria entre vessants  pel que fa a les comunitats vegetals i unes brevíssimes notes sobre la geomorfologia de les muntanyes que ens envoltaven. Com a docent poder compartir “in situ” explicacions, reflexions i, sobretot, emocions és una de les tasques més agradables de la meva professió.


Fotografia 2
Contrast entre els bedolls i els avets

Fotografia 3
Els alumnes de 2º del Grau de Geografia de la UdG amb els seus professors i la Neus Monllor

divendres, 12 de novembre del 2010

Els arbres i la religió al Japó

L’estiu passat amb la meva família i els Van Vila vaig tenir la sort de viatjar al Japó. Un dels fets que més en va sorprendre va ser el tracte i la consideració dels arbres dins els espais sagrats. Per aquest motiu he volgut escriure una reflexió vers el paper dels arbres dins les creences religioses dels japonesos.
La religió bàsica i més antiga del Japó és el xintoisme segons la qual les forces sobrenaturals anomenades Kami es veuen personificades en les espècies i elements de la natura. Hi ha tres tipus de Kamis: els que representen la natura, els dels llinatges i els dels individus. Els Kamis de la natura són els més antics i, per tant, els elements de la naturalesa com les muntanyes, les fonts, els rius o els boscos i arbres poden tenir un valor sagrat. Els boscos sagrats s’anomenen chinju no mori i normalment envolten els recintes religiosos.  Per tant, al Japó, trobem muntanyes sagrades, com el mont Fuji, illes sagrades com la de Miyajima o boscos i arbres sagrats. Un dels exemples, més espectaculars, de bosc sagrat el trobem a l’illa de Yaku-shima on hi ha els boscos de Yakusugi, és a dir, els boscos monumentals de cedre roig japonès. Només cal tenir present que aquests arbres poden arribar a tenir de 3 a 5 m de diàmetre, més de 30 m d’alçada i, majoritàriament són mil·lenaris. El Yakusugi de més edat que ha estat identificat fa 25,3 m d’alçada, una circumferència a l’alçada del pit de 16,4 m i es calcula que té més de 7.000 anys. Un altre exemple de comunió entre la natura i la societat és el peregrinatge que es fa entre els boscos de la península de Kumano. També és interessant ressenyar el cas del santuari d’Ise que és el més important dels santuaris xintoistes del Japó on el sakaki, que és un arbre perennifoli de la família de les camèlies, ocupa un lloc central en la distribució dels edificis religiosos. D’altra part les branques del sakaki s’utilitzen en els rituals xintoistes, producte de la seva veneració com arbre sagrat.
El budisme va ser introduït  en el segle VI i, tot i que va convertint-se en la religió majoritària, va incorporar molts elements del xintoisme. Més endavant el budisme zen va aconseguir molta importància dins del Japó fet que va tenir gran transcendència en el valor dels elements naturals. Cal tenir present que s’arriba al Nirvana després de superar diferents estadis que tenen com a eix la contemplació i la meditació i en aquest sentit l’arbre i el bosc tenen un gran valor. En aquest sentit hem de recordar que Buda va seure’s sota l’ombra d’un Pipal (Ficus religiosa) per esperar la revelació divina. En aquest punt convé recordar que Buda deia que el bosc és un organisme únic que és font de gran bondat ja que no demana res i, en canvi, ens ofereix alimentació i protecció. També esmentava que els boscos són els millors llocs per a la contemplació ja que dins seu podem oblidar-nos de les nostres relacions materials i endinsar-nos en l’ordre natural, fet que ens atorgarà una major quietud mental. Per tant, pels budistes el bosc s’esdevé un espai de pau i serenitat. Per aquest motiu en molts temples budistes, com el de Nara on es troba l’estàtua de Buda més gran del món, se situen en el mateix altar i al costat de les estàtues de Buda arbres plantats en testos de grans dimensions.
Producte de totes aquestes consideracions, tots els edificis religiosos, en menor o major mesura, incorporen elements naturals. Si comencem pel tori (Fotografia 1) o pòrtic d’entrada a l’espai sagrat, aquest en moltes ocasions pot situar-se enmig del bosc, d’un llac o del mar, com és el cas del santuari xintoista d’Itsukushima situat a l’illa sagrada de Miyajima on no es pot talar cap arbre i on els cérvols circulen lliurement   per tots els indrets. Aquest santuari que data del segle IX permet la prolongació de l’edifici sobre les aigües, resultat de concebre que la divinitat se situa entre el cel i la terra. Entre el tori i l’edifici religiós en moltes ocasions apareix un passeig on els arbres tenen molta importància ja que s’esdevenen veritables columnes situades a banda i banda del passeig que acompanyen al pelegrí. L’exemple més espectacular  és l’avinguda d’entrada als santuaris de Nikko, anomenada sugi-namiki formada per cedre roig japonès o sugi i  que van ser plantats en el segle XVI .  També el camí que hi ha entre el tori que hi ha al llac Ashi  i en el santuari de Hakone el qual també està rodejat de majestuosos cedres japonesos. A l’esplanada de davant d’aquest santuari ens apareixen alguns exemplars mil·lenaris (Fotografia 2). Convé tenir present que el sugi és l’arbre nacional del Japó i simbolitza la connexió cultural i religiosa amb la natura. Quan aquest arbre és molt vell s’anomena Yakusugi. El sugi és un arbre perennifoli molt alt, que en ocasions pot arribar als 70 m d’alçada, uns diàmetres que sobrepassen els 4m i una escorça grisenca i vermellosa amb tires verticals. Degut a que la seva fusta és força tova no estat tradicionalment utilitzat per la construcció i aquest fet ajuda a entendre l’abundància d’aquest arbre en el Japó.
Com que la major de les pràctiques religioses dels japoneses, tant en santuaris xintoistes com en temples budistes són individuals, és a dir, les persones arriben i, primer de tot, es purifiquen amb l’aigua i encenen encens també a l’entrada del temple. Tot seguit es dirigeixen davant de l’altar i fan les seves oracions. En ocasions les pregaries que demanen el benestar de la família o una bona feina es compren  ja escrites sobre fusta o paper. Les inscripcions sobre fusta es pengen, en alguns casos al voltant d’arbres (Fotografia 3) i quan són sobre paper es lliguen a les branques dels arbres (Fotografia 4). Aquests paperets de la sort que es venen en els santuaris i porten escrits amb desitjos que volen que es facin realitat s’anomenen Omikuji.
En darrer lloc parlarem del reconeixement amb símbols xintoistes dels arbres sagrats producte de la seva edat o dimensions. En els santuaris xintoistes podem trobar arbres venerats que estant rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també és utilitzada per rituals de purificació i s’anomena Shimenawa (Fotografia 5).
Fotografia 1
Tori del Santuari Meiji de Tokio



Fotografia 2
Passeig de Sugi-Namiiki a Nikko, on podem apreciar la majestuositat del sugi o cedre roig Japonès

Fotografia 3
Pregàries penjades al voltant de l'arbre sagrat en el santuari Meiji de Tokio

Fotografia 4
Omikujis penjats en un dels cedres de l'avinguda que porta als temples de Nikko
Fotografia 5
Shimenawa que rodeja un dels cedres del temple de Hakone