dimarts, 25 de febrer del 2014

Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran

El text de l'Adolf Bertran és un fragment de la seva introducció al llibre de Celestí Barallat: "Principis de botànica funerària", publicat, en la seva traducció catalana, l'any 2013 per Editorial Base de Barcelona.

"El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Per als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el Paradís dels cristians. Tanmateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-lo de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria de cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. Tanmateix, a Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius" 

Celestí Barallat



divendres, 21 de febrer del 2014

Grimpar pels arbres

Avui he fet realitat un vell somni: enfilar-me pels arbres ! Gràcies a l’esplèndid mestratge d’en Cesc he après els principis més rudimentaris de la tècnica d’escalar arbres i tot seguit els he posat en pràctica. Quan ets entre les branques d’un cedre a uns quants metres d’alçada sembla que estiguis entre els seus múltiples braços i gaudeixes de la sensació de sentir-te protegit. Tot i que en qui has de confiar és amb les cordes, els nusos, l’arnés o els mosquetons.


Grimpar dalt d’un arbre pel pur gust de sentir-te dalt d’ell et genera un sentiment d’intimitat. Normalment, observem un arbre des d’una certa distància per admirar la seva morfologia o arquitectura o bé ens situen sota seu per conèixer les característiques de les seves fulles, fruits o escorça. Ara bé, ser dalt seu, entre les seves branques és com estar dins d’un espai molt personal i reservat. Aquesta sensació també l’afavoreix la suau penombra de la seva capçada. I allà dalt recolzant-te en el tronc i entre les branques només desitges dir: Gràcies !




dijous, 13 de febrer del 2014

Perles de botànica funerària

Acabo de llegir la traducció catalana del llibre: ”Principis de botànica funerària” que va escriure Celestí Barallat el 1885[1] i he de reconèixer que m’ha sorprès ja que va saber relacionar el simbolisme egipci o grecollatí amb el cristià. Tot seguit, us presento els consells sobre l’ús i el simbolisme dels principals arbres, arbustos i herbes que poden plantar-se en  un recinte funerari.

Sobre el xiprer Barallat esmenta que és l’arbre típic dels sepulcres ja que té una morfologia que imprimeix en l’ànim les idees de severitat i repòs i perquè fa enlairar la mirada cap el cel. D’altra part, el color grisenc del seu tronc genera una certa semblança amb una columna, fet que s’adiu amb l’arquitectura dels cementiris. El caràcter perennifoli de les seves fulles simbolitza la immortalitat i la suau fragància que exhala fa que acabi d’harmonitzar perfectament dins de l’espai fúnebre.
 
Xipresos del cementiri de Mollet del Vallès
La palmera des del temps dels egipcis simbolitza la victòria i el triomf. La palma en els sants representa la victòria sobre l’esperit del mal, el triomf de la vida i la recompensa eterna. La palma era un dels emblemes predilectes dels cristians primitius.
 
Palmeres del cementiri de Mollet
Celestí Barallat considera que dins dels cementeris no s’han de plantar arbres fruiters ja que la fruita representa el desig i no afavoreix el caràcter greu de l’espai. Per tant, en un cementiri no hi hem de trobar oliveres, figueres, palmeres datileres femenines, és a dir amb dàtils, ni teixos que tenen, a més a més, fruits verinosos. Tampoc si han de plantar espècies espinoses ja que tant els fruits com les espines poden trencar la pau i el recolliment del recinte funerari. En conseqüència, la presència vegetal ha de ser una barreja d’arbres esvelts com el xiprer, l’àlber, l’avet blanc, la pícea, el cedre, el làrix, el lledoner, el salze blanc o el pollancre i tocs de verd i color que proporcionen les gespes, les heures i les flors.

Vers les flors, l’autor esmenta com espècies més pròpies: les violetes ja que el color violaci des de temps dels egipcis simbolitza el dol, la rosa, que als cementiris simbolitza l’amor suprem i els lliris. Sobre la seva distribució, recalca la necessitat d’evitar la plantació massiva que convertiria l’espai en un jardí alegre. També es poden plantar espècies aromàtiques com el romaní, la farigola, l’espígol...

L’alzina i el roure també poden ser presents en els cementiris ja que simbolitzen la solidesa de la fe i, el caràcter perennifoli de les fulles de l’alzina la immortalitat. L’autor comenta que no cal abusar d’aquests arbres ja que la seva morfologia no s’associa amb l’idea del descans etern. També el llorer pot ocupar algun espai, però també sense donar-li gaire presència ja que el seu simbolisme clàssic pot associar-se amb la glòria juvenil



[1] Barallat, Celestí (2013) Principis de botánica funeraria, Editorial Base, Barcelona.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Els arbres prenen protagonisme dins l’art



L’artista italià Tullio Pericoli acaba de publicar[1] una breu i interessant història de l’art a partir de reinterpretar els arbres que apareixen a les obres de diferents pintors. El primer és el Giotto (1267-1337) i el darrer Saul Steinberg. Us adjunto la coberta del llibre on apareix la reinterpretació d’un arbre d’un fresc del Giotto. Personalment penso que es tracta d’un arbre de l'obra : La fugida d’Egipte, que forma part del cojunt de la capella dels Scrovegni a Pàdua. Cal no oblidar que Giotto va pintar els frescos de la basílica de sant Francesc a Assís i, de ben segur, que va quedar impregnat per l’espiritualitat franciscana.





[1] Pericoli, Tullio (2012): Attraverso l’albero, una piccola storia dell’arte, Adelphi Edizioni,Milano.

diumenge, 2 de febrer del 2014

L’arbre de la llibertat i la revolució francesa

Uns mesos enrere, l’historiador Jaume Vilaginés publicava en aquest bloc un text sobre l’arbre de la llibertat[1] Ara volem aprofundir vers el paper d’aquest arbre simbòlic a la revolució francesa.

Erik Fechner[2] afirma que cal relacionar l’arbre la llibertat amb l’arbre de maig. Per tant, el nou símbol revolucionari entronca amb una antiquíssima tradició molt estesà per l’Europa atlàntica i continental. L’arbre de maig l’anava a cercar al bosc els joves del poble la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Normalment es plantava a la plaça del poble i el seu cimal s’engalanava amb flors, fruites i, en ocasions, proclames. Al seu voltant es feien balls i festes per celebrar la fi de l’hivern i l’inici de la primavera. En ocasions, també es plantaven arbres al  davant del castell, l’església i les cases nobles per tal de reconèixer l’autoritat i, a vegades, al davant de les cases dels joves esposos, les noies per casar o les granges. En conclusió l’arbre de maig simbolitzava el triomf de la vida primaveral vers la mort hivernal i conseqüència era també símbol de fecunditat i fertilitat.

El triomf de la revolució francesa va generar el naixement d’un nou ordre social que tenia en la llibertat un dels seus grans principis i necessitava nous símbols.

El primer arbre de la llibertat es plantà l’1 de maig de 1790 a la localitat de Saint-Gaudens i en els propers 10 anys van plantar-se 60.000 arbres de la llibertat per tota la geografia francesa. El 1794 la Convenció Nacional aprovà un decret que fomentava la plantació i protecció dels arbres de la llibertat per tots els municipis. El roure va ser un dels arbres més utilitzats.



D’altra part, l’arbre de la llibertat té una vocació universal ja que uneix l’amor per la llibertat i la fecunditat de la natura. Per tant, era un símbol que calia expandir per tot el món. Per exemple, en un escrit del 17 de novembre de 1792 el comandant Mouthon explica la plantació d’un roure com arbre de la llibertat a Ostende i esmenta que aquest arbre també simbolitza la força del poble francès.

El 1793 l’arbre de la llibertat es converteix en l’arbre de la fraternitat ja que sota la seva ombra es promouen reunions de joves cantaires d’himnes revolucionaris. Més endavant també se’l denominarà: l’arbre de la igualtat, de la unió, de la república...

En conclusió, l’arbre de la llibertat és un reflex dels principis revolucionaris i, a més  a més, l’arbre, gràcies a la seva capçada es converteix en lloc de reunió. Per tant, no és estrany un gran nombre d’escrits que lloen el simbolisme d’aquest arbre, com un del 1793 que diu que el primer i més important fruit de l’arbre de la llibertat és el respecte universal per la justícia.



[2] Fechner, Erik. L’arbre de la liberté: objet, symbole linguistique. In: Mots, octubre 1987, Nº 15 pp. 23-42