dijous, 29 de desembre del 2011

Els “Zapis”, els arbres sagrats de Sèrbia.

Dies enrere, Josep Maria Mallarach m’explicava que en un taller, celebrat la tardor del 2011 a Alemanya i que ell va coordinar, dedicat a l’estudi dels valors espirituals en els espais naturals protegits d’Europa, una de les participants, Svetlana Dingarac, va parlar, entre d’altres qüestions dels arbres sagrats de Sèrbia: els “Zapis”.


Aquests arbres són, majoritàriament, roures, però també hi ha faigs, avellaners, pereres.. Qui converteix l’arbre en sagrat és un sacerdot ortodox en una cerimònia on participen els feligresos del poble (Fotografies 1 i 2). En el ritual de la consagració s’estampa una creu a l’escorça de l’arbre (Fotografia 3)que romandrà al llarg del temps i permetrà identificar l’arbre com a “Zapi”.
Fotografia 1. Cerimonia de consagració de l'arbre. Autora: Seljko Sinobad
Fotografia 2. Cerimonia de consagració.Autora: Seljko Sinobad .
Fotografia 3. Creu gravada a l'escorça de l'arbre sagrat al poble de Crna Trava.
 
Un cop consagrat aquest arbre sagrat serà escrupolosament respectat per tothom. Aquests arbres es converteixen en un lloc de pregària i de celebracions religioses com casaments o bateigs, sobretot quan en el poble no hi ha església. Ocasionalment són, també, un espai que aixopluga festes locals (Fotografies 4 i 5). A  vegades, al costat d’aquests arbres sagrats es construeix una creu de pedra.

Segons un erudit serbi, els “Zapis” són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització i on l’arbre que brotava cada primavera simbolitzava el triomf de la vida sobre la mort hivernal.

Fotografia 4. Festa local sota la capçada d'un "Zapi" al poble de Sedlare.
Fotografia 5. Festa local sota la capçada d'un "Zapi" al poble de Sedlare.


dijous, 22 de desembre del 2011

Un nou foc de Nadal a casa. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi

Durant la nit de Nadal són moltes les poblacions catalanes on és costum arrelat encendre focs abans o després de la missa del Gall. En conseqüència, a l’entorn del foc ens hi podem aplegar per desenvolupar converses, escoltar relats i, fins i tot, gaudir de tastos gastronòmics impagables;  ja ho diuen que els catalans “tot ho acabem menjant.” Reunir-se a l’entorn del foc és una pràctica mil·lenària lligada, entre d’ altres motius, a la purificació i a l’expulsió dels mals, que ja convé en els temps que corren!
Aquest any, un matiner Nadal, ens ha fet arribar  una coratjosa estufa de llenya que amb celeritat i decisió ha substituït la nostra vella i estimada  llar de foc. És una estufa fantàstica!  Permet aprofitar extraordinàriament la seva sàvia – i gasiva-  combustió i per tant ens anem oblidant i desatenent el malaurat  gasoil que a ca nostra té els dies comptats. 

La segona gran meravella de la nostra estufa  és que al seu davant hi té un resistent gran “ull” de vidre per on ens mira i espia i  que al seu torn ens permet gaudir i “vigilar” amb cura   si crema com cal els troncs, -alzina o roure, no us penseu que menja qualsevol cosa- amb els quals la nodrim ben a poc a poc.(Fotografia 1)
Fotografia 1. La nova estufa
 
Per tant, seguim observant el foc i aquest és un espectacle que ens reconforta, que ens retorna a un cert primitivisme, ai las! La veritat és que l’escalfor de la nova “estufa de llenya” ens fa estar més contents sobretot perquè els nostres erràtics gats han parat quiets de cop i volta i no es mouen del seu costat. (Fotografia 2)
Fotografia 2 Les gates de casa.
 
Aquests dies de Nadal volíem  explicar-vos  aquesta bona nova senzillament per fer-vos partícips d’una notícia alegre i positiva –almenys per a nosaltres i les  nostres estimades gates que no parlen però gairebé-. Les altres noves ens cauen a sobre a tota hora i des de tot arreu i ens tenen gairebé  colgats. 

En definitiva, altament  reconfortats per la nova  escalfor instal·lada a casa, us volem desitjar unes BONES FESTES  i sobretot un MILLOR any nou !!!

dijous, 15 de desembre del 2011

Els arbres protesten

Fa pocs dies ha acabat  a Durban (Sudàfrica) la VII  Conferència  de les Parts (COP 17) de la Convenció de Nacions Unides pel Canvi Climàtic que es reuneix anualment per avaluar els compromisos del Protocol de Kyoto (http://www.cop17-cmp7durban.com ). Aquesta reunió, com les anteriors, ha generat una important cobertura informativa que a la vegada ha transmès a la societat un gran nombre de dades i articles d’opinió. Per exemple, actualment la superfície forestal de la terra és de 4.000 milions d’hectàrees, xifra que representa el 31% del planeta. El problema és que, segons dades de la FAO -Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura-  en els últims deu anys s’han perdut 5,2 milions d’hectàrees anuals de bosc per la transformació de terrenys forestals en agrícoles. Aquesta realitat afecta sobretot els continents africà i sudamericà i, en conseqüència, els boscos tropicals.

En aquesta ocasió els boscos ha pres un cert protagonisme. En primer lloc en el mateix “logo” de la conferència apareix un arbre per damunt de la terra (Fotografia 1). Aquesta imatge ens fa pensar que el nostre futur com a planeta té una dependència directe amb la conservació decidida de les masses forestals. En segon  lloc, Greenpeace ha realitzat una simpàtica campanya on alguns dels seus activistes disfressats d’arbres protestaven per la reforma del Codi Forestal del Brasil davant dels delegats que assitien al centre de conferències de Durban (Fotografia 2). Talment com si els arbres protestessin pel tracte que reben i pel futur que els espera.
Fotografia 1. Logo de la conferència de Durban

Fotografia 2. Els arbres protesten
 
La cimera va acabar, després de llargues negociacions, amb un acord de mínims que es desglossa en tres compromisos bàsics: prorrogar l’acord de Kyoto fins el 2015, promoure un nou text legal que inclogui els Estats Units i la Xina en un compromís vinculant per reduir els gasos d’efecte hivernacle en el futur; tot i que l’acord no té una forma legal definida, que té un contingut ambigu i no s’aplicarà fins d’aquí vuit anys i, en tercer lloc, es crearà un Fons Verd per ajudar als països del sud a lluitar contra el canvi climàtic.  Precisem que no s’esmenta qui pagarà i gestionarà aquest fons.
En conclusió, caldrà continuar negociant i fent cimeres. 

Deixant volar la imaginació, potser la propera reunió es podria fer a l’interior d’un bosc amb el desig que els versos de Josep Carner els obrissin la ment i la generositat del cor:

Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en el dia ardent aboques un tresor.

Doncs sí, l’arbre atresora grans virtuts que ens poden servir d’exemple a l’ésser humà ja que ofereix generosament a canvi de res aixopluc, repòs i tranquil·litat que observar el paisatge i el pas del temps.

dijous, 8 de desembre del 2011

Els boscos i el comte Arnau. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi.

El comte Arnau és un personatge de la mitologia catalana que ha estat glossat per un grapat considerable dels nostres literats com  a font d’inspiració d’algunes de les seves creacions més reïxides i conegudes . Avui  només ens aturarem en un parell de textos, els creats per aquests dos grans poetes que foren Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra ja que aquest 2011 que estem a punt de tancar es commemoren  els 150 anys del naixement de Maragall i els 50 anys de la desaparició de Sagarra.

Mirem-nos el comte, aquest personatge condemnat a cavalcar eternament com a ànima en pena sobre un cavall negre,  càstig per la seva personalitat disbauxada, irreverent, pel seu egoisme, per haver estat el causant de diferents malifetes: no pagar les “soldades” als seus treballadors,  propiciar el pecat i la posterior mort de l’abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, no tenir mai present la seva esposa i filles.... 

Els diversos escrits que el prenen com a protagonista el vinculen a les terres del Ripollès. Prenguem el relat llegendari, aquest ens explica com l’espectre del comte Arnau surt del forat dels Banyuts; aquest avenc el trobem a l’obaga de la serra de Cruïlles, situat  entre el santuari del Montgrony i les restes del castell de Mataplana. Es tracta d’una cavitat   situada  al bell mig d’una fageda. Per tant, com en tants altres relats populars, el bosc esdevé un espai de comunicació entre el món subterrani -on s’amaga el maligne- i la superfície per on es desplacen els humans.
Boscos del Ripollès
 
La situació del mite en una terra de boscos, tal com és el Ripollès, ha generat que algun fragments dels versos de Maragall i Sagarra siguin plens de referències al món forestal. A tall d’exemple d’aquesta connexió fixem-nos en el diàleg que escriu l’insigne Joan Maragall entre el comte Arnau i “les veus de la terra”:

-Fill de la terra, fill de la terra,
comte l’Arnau.
Ara demana,-ara demana:
què no podràs ?
-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.

-Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys.

I també Josep Maria de Sagarra, amb el seu característic verb exuberant, en el cant setè del poema “El comte Arnau”, referencia arbrers ben propers :

Però en aquella pau de la boscúria,
la mort del Comte Arnau fa un altre so,
no hi ha esgüells ni llepissosa fúria:
la mort del Comte Aranau hi és de debó.
La soca de l’alzina front de vella
i el faig verd d’aigua i enamoradís,
i el roure, fulla seca i casanella,
i el pollancre estirat i socallt,
i el vern, música fonda i copa llisa,
i el trèmol, que no atura el tremolor,
i el bes, fulla de neu i tronc d’oliva,
i el pi, grapada verda de verdor,
i el castanyer, encantada pampolada,
i el freixe, que és tot nervi i brancadret,
i l’om, trena rissada i refilada,
i més amunt, la poma de l’avet,
tots els arbres que als boscos sovintegen,
que xuclen gràcies a la seva gleva d’or,
que no canten, ni riuen, ni festegen,
però tenen ànima i un cor”

Quin altre espai podria acollir millor -amb tot el misteri i la solitud que precisa- l’ànima errant del nostre comte Arnau?