dijous, 28 de febrer del 2013

Els Bishnois i els arbres


Els Bishnois són un poble que viu dins del desert del Thar i administrativament a la regió del Rajasthan, situada al nord oest de la Índia. La paraula Bishnois significa 29, és a dir, que aquest poble segueixen els  29 principis establerts pel Guru Jambheshwar que va viure al llarg del segle XV. Aquest mestre espiritual, després d’una terrible sequera que va afectar la regió del Rajasthan, va tenir la visió de que la catastròfica sequera era producte de la interferència de l’ésser humà sobre el medi ambient. Posteriorment es va convertir en un home sant i va establir 29 preceptes que calia seguir i que la gent d’aquella terra desèrtica va fer seus.

Dels vint-i-nou principis, una part important fan referència a la higiene personal i el manteniment d'una bona salut, com no beure alcohol, no fumar, no prendre opi ni menjar carn; uns quants preceptes són normes de comportament, com ser modest, pacient i sincer al llarg de la teva vida i una petita part són conductes religioses, com pregar a les tardes o fer dejunis. Dins de les normes de comportament hi ha un petit conjunt de consells dirigits a la conservació de la biodiversitat i a fomentar bones pràctiques ramaderes, com no talar arbres, no matar animals i tenir pietat i estimar tots els éssers vius. Per aquestes conductes els Bishnois són coneguts com un dels primers pobles conservacionistes del món.

La relació d’aquest poble i sobretot de les dones amb la preservació dels arbres és admirable. El fet més remarcables d’aquesta lluita es remunta al 1730, quan el Maharajà de Jodhpur va encarregar talar els arbres de la zona on vivia aquest poble. Cal assenyalar que els arbres, a la zona desèrtica del Thar, són molt importants ja que fixen les dunes i en concret el Khejari (Prosopsis cineraria) que és de la família de les lleguminoses aporta nitrogen als sòls.

Khejari (Prosopsis cineraria)
Les dones bishnois, encapçalades per  Amrita Devi, van abraçar-se als arbres per evitar que fossin talats i fins i tot van oferir el seu cap en comptes del tronc de l’arbre. El resultat van ser 363 persones, majoritàriament dones, mortes. Davant d’aquest sacrifici el Maharajà va abandonar la seva idea desforestadora.
Imatge que il·lustra els fets del 1730
Els Bishnois (www.bishnois.com) són un poble que viu, bàsicament, de l’agricultura i la ramaderia, que per escalfar-se utilitzen els fems secs dels animals i no cremen els seus morts sinó que els enterren. També són amants de la fauna salvatge. Per tant, és comú veure per les seves terres cérvols i antílops. També tenen una especial estima pels gats ja que s’encarreguen de mantenir la casa neta de rates i serps. 



dimarts, 19 de febrer del 2013

L’ecosofia, segons Raimon Panikkar


En un moment de l’entrevista amb Vicenç Santamaria, que podeu consultar en aquest bloc amb el títol: La natura com escola, tot conversant amb Vicenç Santamaria, s’esmenta el concepte “intuïció cosmoteàndrica”. Es tracta d’un terme proposat per Raimon Panikkar que inclou la persona, l’entorn i Déu. Per tal d’aprofundir en aquest terme, he anat a consultar l’autor. Per fortuna a la Biblioteca de Barri Vell de la UdG hi ha dipositat el seu fons[1] i he pogut llegir un dels seus llibres on es parla de l’ecosofia[2].

Panikkar explica que les paraules Déu, Home i Cosmos conformen una trinitat, és a dir, tres tipus de manifestacions de la realitat, encara que cadascuna d’elles manté la seva pròpia idiosincràsia. Segons Panikkar, en aquest camí trinitari, el primer que cal és descobrir-nos a nosaltres mateixos i per fer-ho, el primer pas és adonar-nos-en que la vida és el valor suprem. Tota la resta, intel·ligència, força, voluntat, cos, alegria, pau... són accidents que s’afegeixen a l’ésser viu.

D’altra part, l’ecologia ens ha revelat la nostra condició, però ens desorientar al fer-nos creure que tot problema ecològic té una solució tecnològica. Aquest pensament ens porta a no cercar les veritables causes del conflicte. La causa d’aquesta situació, segons Panikkar, és resultat del fet que mantenint un pensament dual, és a dir, l’espècie humana és una cosa i la natura una altra. I  encara ens cal afegir Déu.

Panikkar aclareix que la solució als conflicte ecològics passa per la col·lectivitat i que ha passat el temps de refiar-nos-en d’algú que ha tingut una il·luminació o que en sap més que els altres. El que cal és que canviï la nostra actitud cap a la terra. Per aquest motiu introdueix el terme ecosofia: la saviesa de la terra i que s’ha de fonamentar en un equilibri entre les tres dimensions. Per què parlar d’equilibri ? Doncs, senzillament, perquè vivim en el desequilibri que prové d’adonar-nos-en que el paradís que ens prometia la raó i la ciència s’ha enfonsat.

El nou equilibri s’ha de desenvolupar a partir d’una major dimensió femenina, és a dir, entre altres coses, a actuar sense violència. Panikkar afirma que la funció de l’espècie humana no és la de dominar la terra, sinó que el que ha de fer és conrear-la, començant pel conreu personal d’un mateix, seguint per l’ànima i continuant amb la terra. Cos, ànima i terra són tres aspectes d’una mateixa cultura i realitat. La intuïció cosmoteàndrica es fonamenta en els següents fets: que no existeix un ésser humà per ell mateix, ni una natura per ella mateixa. Són l’un per l’altra i Déu al mig de totes dues realitats.

En un món amb una forta violència institucionalitzada no podem pensar que l’equilibri s’imposarà per ell mateix; només ho farà per la voluntat del conjunt, i partint de tenir clar que tots estem dins de la mateixa aventura. L’equilibri no s’aconsegueix asseient en una taula rodona a Déu en una cadira, a l’ésser humà en un altra cadira i a la natura en el tercer seient. La solució és trinitària. Dit amb altres paraules: cap millora ecològica del món reeixirà sinó considera la nostra terra com el nostre cos i el nostre cos com el nostre Si. Per tant, el problema ecològic és un problema estrictament teològic i viceversa. Si la terra és part de nosaltres mateixos no pot ser objecte de cobdícia.

Per concloure, voldria recapitular vers la definició d’ecosofia a partir de les paraules de Jordi Pigem[3], el qual reclama una profunda transformació de l’actual mentalitat que afavoreixi un camí reconciliació amb el món que uneixi la plenitud personal i l’equilibri planetari, a partir de sentir-nos part de la terra i sentir així la seva estima i la seva saviesa.


[1] El 28 d’abril de 2008 en el transcurs de l’acte d’investidura de Raimon Panikkar com a Doctor Honoris Causa per la UdG, l’homenatjat va fer pública la seva voluntat de llegar a la Biblioteca d ela UdG el seu fons personal. La tardor després de la seva mort (26 d’agost de 2010) van arribar  a la Biblioteca els 10.000 documents que integren el seu fons. A la biblioteca de Barri Vell ja es poden consultar una gran part dels seus documents.
[2] Panikkar, Raimon (1994) Ecosofía. Para una espiritualidad de la tierra, Ed. San Pablo, Madrid.
[3] Pigem, Jordi (1993) La odisea de Occidente. Modernidad y ecosofía, Ed. Kairos, Barcelona

dijous, 14 de febrer del 2013

La preservació dels boscos madurs a càrrec d’un autor sense nom


Darrerament, s’ha fet pública la destrucció d’una part dels pocs boscos madurs que resten a Catalunya. El debat s’ha obert entre els partidaris del manteniment d’aquests boscos i els que consideren que els boscos han estat creats per ser tallats i, per tant, no té cap sentit mantenir arbres vells o boscos madurs.

Davant la no intervenció de la Generalitat en l’afer, més enllà de donar el vistiplau tècnic a qualsevol tala, la societat civil, amb el suport de la Diputació de Girona, intenta salvar algun d’aquest boscos mitjançant la compra dels drets de tala. Es compensa així al propietari per mantenir el seu bosc. No cal dir que hom considera encomiables tots els esforços en aquesta línia però tanmateix, sembla una acció d’efectes limitats per vàries raons:

Econòmica. L’abast real de la mesura està molt limitada per qüestions econòmiques. Aquest tipus de protecció es pot aconseguir per un nombre molt reduït d’hectàrees

   Efecte contrari. En difondre’s la possibilitat de cobrar per no talar el bosc, es pot produir un efecte en cadena de propietaris que amenacin en talar si no se’ls paga. Podria passar que enlloc d’incentivar la preservació, l’incentiu lucratiu generés noves expectatives fins i tot a aquells propietaris que mai s’haguessin plantejat tallar aquells rodals.
·      
  Conceptual. Malauradament, pels boscos i els ecosistemes naturals, el paradigma dominant a la nostra societat és que els boscos han estat fets perquè l’home els exploti. La concepció antropocèntrica i productivista  redueix el bosc a un conjunt de tones de fusta a disposició de la humanitat que n’ha d’obtenir uns rendiments econòmics sostinguts. La mesura de compensar la tala s’emmarca, i crec que fins i tot reforça,  aquest paradigma. Si la societat paga per no tallar un bosc equival a admetre que l’estat natural d’un bosc és de l’explotació. Equivaldria, per exemple, a pagar a l’església perquè no enderroqui la catedral de Girona.

Si bé, la compensació pot ser útil com a mesura d’urgència per salvaguarda paratges puntuals, és convenient introduir al debat qüestions de més ampli abast. En aquest sentit, el primer objectiu hauria de ser combatre clarament el paradigma productivista que fa possible aquestes accions. És a dir, argumentar amb determinació que l’explotació forestal és només una opció de gestió de les masses forestals. Una altra és la maduració, l’envelliment, la gestió per afavorir estadis avançats de la successió ecològica etc. Les dues opcions, si l’explotació es duu a terme correctament, són vàlides i han de ser compatibles. L’objectiu hauria de ser, un cop assumits els valors ecosistèmics, científics i immaterials dels boscos madurs, que els assumit el nou paradigma, que propietaris hi destinessin lliurement part dels seus boscos i al mateix temps la Generalitat afavorís i incentivés aquesta fita. O sigui, posar el convenciment i els incentius a navegar junts en la mateixa direcció.

Per avançar en aquesta línia, en primera instància seria imprescindible  disposar d’unes eines intel·lectuals d’argumentació i difusió d’aquest altra model de capteniment en relació als boscos. Aquestes eines, en versió tècnica i en versió popular, haurien de permetre:

1.    Reforçar als propietaris que lliurament volen apostar per aquesta línia.
2.    Incidir en l’opinió pública perquè majoritàriament faci seva  aquesta opció.
3.    Aconseguir canvis legislatius i de la gestió forestal dels boscos públics.

A nivell pràctic, inicialment, es podria crear un organisme entre universitats i entitats cíviques que establís un cert reconeixement públic a aquells propietaris que optessin per aquest model integrat (perquè integraria tots els valors) de gestió del bosc. Gestió bàsicament fonamentada en aprofitaments sostenibles (ecològicament i econòmicament), absència d’impactes, bàsicament de pistes forestals, i la preservació d’un percentatge (20%?)de la massa forestal com a bosc lliure d’explotació o forest protector.

Un segon pas seria que la Generalitat incorporés a la gestió forestal dues noves línies d’actuació:

·      Aplicar a bona part dels boscos públics uns objectius de gestió forestal de millora i maduració dels ecosistemes, no productivistes.

·      Incorporar a les línies d’ajut i subvenció forestal l’incentiu de convertir una part del bosc en forest protector, en bosc lliure d’explotació.  

En aquest sentit cal tenir present que no seria just, com ha passat en altres àmbits, aplicar mesures públiques  que representessin un càstig o pèrdua de drets precisament al propietari que ha gestionat d’una manera més integrada els seus boscos.

Finalment no hem d’oblidar que la problemàtica dels boscos madurs afecta a una petita part de la massa forestal catalana. La major part dels nostres boscos estan amenaçats per l’imminent entrada al món de la inversió especulativa i de lliure mercat de les plantes de biomassa. Entre tots hem portat al llop dins al ramat i a mi particularment em fa l’efecte, que els efectes seran devastadors pel nostres boscos en general. Sense anar gaire lluny tenim l’exemple de què va passar quan el mercat i el diner especulatiu es va ficar en el sector immobiliari. Cal tenir  present el poc marge de rendiment (si és que n’hi ha sense subvencions) d’aquest sector energètic. Pràcticament només disposa d’una variable: la disminució dels costos d’extracció. I aquest passa per, com en la majoria de sectors econòmics, reduir costos de ma d’obra fent els boscos molt accessibles a la maquinària (ja podeu trobar arreu els exemples d’aquest nou model extractiu). Sincerament crec que el millor moment dels nostres boscos, dissortadament, ja ha passat i que Déu ens agafi confessats!

(Un petit afegitó: ¿ algú s’explica com en temps de precarietat econòmica absoluta, la Generalitat de Catalunya és capaç d’obrir una pista forestal amb un impacte ambiental i paisatgístic brutal a Sant Privat de Bas i dins d’un Espai d’Interès Natural ?)



La fageda de la Grevolosa