dimecres, 28 d’abril del 2021

Les alzines de plaça Catalunya de Barcelona

Us heu preguntat mai com és que a la plaça Catalunya es van plantar quaranta-cinc peus d’alzines fa quasi cent anys, és a dir, en el moment d’iniciar-se les obres d’urbanització de plaça actual? Us pot semblar el fet més normal del món si tenim present que l’alzina és un arbre mediterrani i un dels més importants de Catalunya. Ara bé, a la ciutat de Barcelona és poc present i als anys vint els arbres més abundants als carrers de la ciutat eren els plàtans d’ombra i altres espècies caducifòlies. Actualment, les alzines plantades a la ciutat de Barcelona no arriben al miler davant dels 150.000 arbres que té la ciutat, només ens apareixen en algunes places i mai formant una alineació d’arbres en un carrer. Per respondre, correctament, a la pregunta inicial cal submergir-se en la història urbanística de la ciutat.

A mitjans del segle XIX, l’espai que ara ocupa la Plaça Catalunya era simplement un descampat davant de les muralles, però molt a prop de la Rambla que era l’arteria urbana més importants de la Ciutat Vella (Figura 1) i que enllaçava amb les fileres d’arbres del camí o passeig de Gràcia i del camí de Sarrià. Per tant, era una zona destinada a convertir-se en una ròtula entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample.

Figura 1

Espai de davant de les muralles on s’ubicaria la plaça Catalunya a principis del segle XIX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Quan les muralles es van enderrocar (1859) i va començar a fer-se realitat l’eixample ideat per Ildefons Cerdà, l’Ajuntament va constatar que Cerdà no havia deixat cap espai de transició entre la ciutat vella i la nova i, en conseqüència, la zona on ara hi ha la plaça Catalunya era, simplement, una illa més de l’eixample (Figura 2). Aquesta realitat del planejament va topar amb la necessitat d’establir lligams amables entre el Nou Eixample i la Ciutat Vella.

Figura 2

L’eixample d’Ildefons Cerdà i la ciutat vella

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Un exemple -del 1865- de la necessitat de relligar la ciutat vella amb la nova va ésser la plantació de diferents fileres d’arbres per unir la Rambla amb la rambla Catalunya, i el portal de l’Àngel amb el passeig de Gràcia. La manca de concreció urbanística i el fet que la futura plaça no comptes amb un perímetre construït va generar que durant diverses dècades aquest espai acollís diferents construccions i activitats, com barraques de fira, circs, quioscos, cafès... però sense una proposta global que planifiqués i ordenés l’espai.

Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament decidí fer una operació d’endreça a l’enderrocar algunes barraques, posar un nou enllumenat i tallar arbres i arbustos aïllats i, al mateix temps, va plantar diferents fileres de pollancres i acàcies. Un any més tard s’aprovà la Reial Ordre que creava, definitivament la Plaça Catalunya.

El 1902, sota les ordres de l’alcalde, s’establiren uns grans eixos de passeig d’uns vint metres d’amplada els quals  creuaven la plaça en forma d’aspa. En els parterres que restaven, van plantar-se diferents arbustos, flors així com plàtans d’ombra i magnòlies i, als marges dels espais del passeig, es van plantar diferents rengleres de palmeres que van generar una imatge ben curiosa per als barcelonins de l’època que  no se n’estaren de  criticar aquell espai central de la ciutat, com veurem tot seguit. Malgrat les veus discordants, l’espai es va mantenir tal i com era al llarg de dues dècades més. (Figures 3 i 4).

Figura 3

Imatge aèria de la Plaça Catalunya a principis del segle XX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

 

Figura 4

Fotografia de la Plaça Catalunya el 1905

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Diferents veus van aixecar-se contra aquesta concepció de la plaça. Per exemple, al juliol del 1919, a la revistaL’Esquella de la Torratxa aparegué  un text sobre la plaça que deia:

Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça Catalunya- de qualsevol manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys.

També en una de les glosses que Eugeni d’Ors[1] escrigué a la “Veu de Catalunya” en parlà. En concret a la glossa titulada: “Xiprers” i publicada  el 3 de novembre de 1913 on hi deia:

No us havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fiesole. Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat una carta més de noblesa”.

El 1915 l’Ajuntament de Barcelona encarregà un estudi d’urbanització de la plaça a Puig i Cadafalch. L’arquitecte no va lliurar un avançament del projecte fins el 1924, però el dictador Primo de Rivera apartà l’arquitecte del projecte i va fer que fos encarregat a Francesc P. Nebot, el qual,  el 1927 entregà el “Proyecto definitivo de Plaza Cataluña

Aquell mateix any Puig i Cadafalch va publicar el seu projecte complert, estructurat en tres volums: “Comentaris, comparacions i projecte” en el qual  apareixen els dibuixos, alçats i una presentació de les grans places de les ciutats d’Europa. Al  volum titulat “Comentaris”, desenvolupava la idea  que la plaça Catalunya havia de ser un fòrum just en el punt  on acabava la Rambla que és la Via Sacra de la Ciutat Antiga i que aquest espai havia de ser dedicat a resoldre els enllaços i en canvi el centre havia de convertir-se en un espai de repòs. Puig i Cadafalch també hi deia que ell se situava entre els “antics” i per aquest motiu l’espai que va projectar respira classicisme i esmenta que caldria situar un conjunt d’estàtues que resolguessin les necessitats espirituals de la ciutadania. Els arbres també formaven part del projecte, tal com ell mateix afirma[2]:

Cal només esperar que esclatin les flors, que els arbres creixin per a tenir la visió que no serà mai més que en el dibuix en què la perspectiva improvisa una imatge d’una realitat somiada

A les diferents làmines d’aquesta publicació ens apareix una plasmació de com podria dissenyar-se la plaça. (Figura 5) A la làmina XLVIII podem observar una perspectiva des d’un terrat de com seria la plaça. Al seu voltant, que l’arquitecte seguia mantenint com una cruïlla de camins, apareixien dues fileres d’arbres de dimensions més reduïdes i d’un color més fosc que els arbres dels carrers propers.

Aquest fet, el de les dimensions i els colors, em fa pensar que es tracta d’arbres perennifolis enfront dels caducifolis, és a dir, d’alzines enfront de plàtans d’ombra, que era el que es plantava en tots els carrers de l’Eixample. La uniformitat de les mides dels arbres fa pensar que l’autor té clar que aquests són arbres que  poden ser  retallats. Tal volta Puig i Cadafalch que quan tenia un projecte entre mans acostumava a documentar-se i viatjar per veure les diferents solucions que s’anaven donant als nous espais arreu d’Europa,  havia visitat els jardins barrocs del palau del cardenal Aldobradini a la ciutat de Frascati, província de Roma, els quals  tenen a l’entrada unes majestuoses alzines, sofisticadament retallades (Figura 6)

Figura 5

Proposta de Puig i Cadafalch

Font: Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona.

Figura 6

Entrada de la vila Alldobradini

Font: Fotografia Josep Gordi

Lluís Permanyer en la seva “Biografia de la Plaça Catalunya”[3] esmenta que Nebot seguí el projecte de Puig i Cadafalch. Vaig visitar l’arxiu històric del COAC per observar els documents existents sobre la plaça que ens ocupa  dins del llegat de l’arquitecte Francesc P.Nebot. La proposta de Nebot conserva les dues fileres d’alzines (Figura 7) i situa una font al mig de la plaça i un templet a la banda de muntanya. La diferència entre les alzines i els plàtans d’ombra queda molt més clara en els dibuixos de Nebot. També hi ha un gran nombre de fotografies de les escultures que havien d’incorporar-s’hi, amb un estil clarament noucentista. Cal assenyalar que el juny de 1927 es va convocar un concurs per tal que els artistes presentessin esbossos de la seva obra. Se’n van presentar noranta i se’n van escollir vint-i-vuit. Per tant, també el projecte de Nebot es ple de classicisme ja que a les escultures, escales, obeliscs...s’hi afegia un templet que no es va arribar a realitzar.

Figura 7

Dibuix de la proposta de Francesc P. Nebot per la plaça Catalunya

Font: Arxiu històric COAC

El 1927 les discrepàncies entre Nebot i l’Alcalde Llansó , respecte de la necessitat de construir el templet, van provocar que l’arquitecte presentes la seva dimissió i que l’obra es continués sota la supervisió de Llansó amb la col·laboració de Josep Cabestany i  Rubió i Tudurí  en qualitat de de jardiner municipal. Segons consta en un expedient, consultat a l’Arxiu Municipal Contemporani, l’octubre de 1927 l’alcalde signà un decret el qual anomenava Rubió com a director de les obres de la plaça. En el mateix arxiu he localitzat un expedient on Rubió reclama que es dediqui una partida de 10.000 pessetes del pressupost municipal per poder comprar “plantes de grans dimensions pels jardins de la  Plaça Catalunya” i al mateix temps dibuixa un plànol de plantacions. Per tant, l’Ajuntament inicia un procés per demanar a diferents professionals que presentin ofertes de peus d’arbres de dimensions importants, de magnòlies, llorers, cedres... Però en aquest llistat, no apareix cap peu d’alzina. Aquest fet em fa pensar que les alzines ja s’havien plantat. D’altra part, he trobat una fotografia de la plaça Catalunya del 1929 on les alzines ja tenen unes dimensions considerables. (Figura 8)

Figura 8

La plaça Catalunya el 1929

Font: Fons família Cuyàs (1905-1980), http://cartotecadigital.icgc.cat

Per tot plegat, penso  que l’elecció de l’alzina com a arbre per l’espai de repòs del centre de la Plaça Catalunya està en la línia noucentista que proposà Puig i Cadafalch i que seguí Francesc Nebot: la de recuperar i defensar l’ordre clàssic i  la mediterraneïtat d’un emplaçament tan important i peculiar per a la ciutat.

Per fer realitat aquests postulats, la plaça emergeix amb unes línies diàfanes, a les quals embolcallen serenes escultures  que els elements decoratius no fan més que atiar. La recreació d’aquesta atmosfera classicitzant troba el seu contrapunt ideal en la presència de l’alzina, tot un monument natural a l’ideari noucentista que Puig i Cadafalch abraçà en aquest tram de la seva espectacular creativitat. L’alzina  uneix, unifica i agermana tota la conca mediterrània, els fills de la venerada i enyorada Grècia antiga dels quals som hereus. La seva proverbial presència, símbol d’una connexió íntima, vigorosa amb aquell món enyorat, model de perfecció,  la definí amb una gràcil senzillesa Guerau de Liost, el 1908 en el poema “L’alzina”, inclòs al poemari La muntanya d’ametistes, que segurament Puig i Cadafalch coneixia. Poema en el qual es mostra la veneració per aquest arbre tan humil en la seva quotidianitat que gairebé no se’l percep i que atresora, per al poeta,  una perenne joventut i fortalesa, una serenor i saviesa proverbial, una generositat que mai no s’esgota ni en els temps més difícils i complexos: mare i nodridora de tota la mediterrània. Digna representant nostra la qual amb  un fil invisible ultrapassa el temps i els avatars històrics, ens lliga al millor de l’experiència de l’ésser humà ja que  dins seu atresora la saviesa i serenor dels temps reculats:

 

Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l'hivern,

serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

 

Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.

 

Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.

 

L'hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.

 

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.

 

 

[1] D’Ors, Eugeni (1982) Glosari, Colec. Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62, Barcelona.

[2] Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona

[3] Permanyer, Lluís (1995) Biografia de la plaça Catalunya, Ed. La Campana, Barcelona.

dijous, 4 de març del 2021

Gaia sagrada, a càrrec de Ferran Puig

Ferran Puig és Enginyer de Telecomunicacions, però ha treballat, al llarg de molts anys, en el món de la comunicació. He tingut la fortuna de conèixer-lo en el Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura. Quan va defensar el seu interessant treball final de postgrau: ”Resurrecció i re-sacralització de Gaia” no vaig poder evitar de demanar-li que m’envies el fragment que parlava del sagrat per publicar-lo en aquest bloc. Finalment, cal esmentar que en Ferran té un magníficat i premiat bloc titulat: Ustednoselocree.com

 

 “No estem parlant d’utilitat, sinó de santedat.” – Stephen Harding

Ciència, espiritualitat  i religió convergeixen a la natura i la seva creativitat, on hi troben totes el seu encaix. Més encara a Gaia, a la Gaia vivent.

Ja al 1993, el filòsof alemany Henryk Skolimowski, al seu llibre A Sacred Place to Dwell va desenvolupar l’espiritualitat ecològica a l’empara dels plantejaments de l’Ecologia Profunda - per cert inspirats en l’espiritualitat aborigen - que complementaven filosòficament i espiritualment l’ecologia científica. Skolimowski, en el que anomenava “El nou Evangeli”, suggeria considerar el món com un santuari, convertint-lo en element sacramental de referència i per tant objecte natural de reverència, tot reconeixent que la xarxa de la vida n’inclou totes les seves formes, arribant fins la pròpia Terra. Ja la filosofia islàmica i bona part de la cristiana ha contemplat des de sempre la natura com un santuari, però Skolimowski ho estén a tota la Terra.

Les implicacions de caire religiós d‘una Gaia viva han estat destacades per diversos autors, entre ells la sociòloga Mary Midgley, fundadora de la Gaia Network. Midgley atribueix la sorpresa, si no rebuig, que aquesta extensió (suposadament) més enllà de la racionalitat científica produeix a moltes persones a una consideració errònia del fet religiós. També l’estretor dels conceptes de ciència, religió i de la mateixa vida assumits i consolidats durant el segle XX ha conduit a aquest resultat. Per altra banda, aquesta identificació necessària amb la transcendència, que per altra banda no cal excloure, pot ser deguda al fet que, històricament, les religions han cooptat la terminologia sacramental.

Resulta així difícil fer entendre que no en tenen l’ús exclusiu i que el Sagrat és perfectament vàlid fora d’aquest àmbit i que, si es defineix en termes transcendentals el concepte queda severament limitat. La sensació de ressonància, reverència, màxim respecte i impuls de vetlla consegüent enfront de diferents entitats, des d’objectes considerats sagrats fins a la pròpia Terra, forma part de la percepció i el sentiment de la gran majoria de les persones - també de les no religioses - i podria fins i tot ser considerat un universal antropològic. Motiu pel qual hem de rebutjar aquesta reducció conceptual del terme.

¿Cóm es manifesta allò Sagrat? ¿Cóm se’l reconeix? El Sagrat es manifesta de diverses maneres. En la dimensió temporal el trobem a la intersecció del temps amb l’eternitat; en l’espai, a la intersecció entre la visió i l’astorament. Perceptualment, a través de les anomenades “hierofanies”, la manifestació del sagrat en terminologia del sociòleg Mircea Eliade. En canvi, l'expressió teofania quedaria reservada a les percepcions de la manifestació del diví. Podem, així, establir la hierofania com una sacralitat no religiosa.

El mateix efecte el trobem amb l’espiritualitat. Massa sovint s’associa “el sagrat” o ”l’esperit” amb l’establerta per la religiositat convencional. No estem parlant doncs (només) de transcendències sinó, sobretot, de “relligació”, de reverència(per exemple per la vida) en el sentit més ampli, i de contemplar-la amb “meravella, astorament i gratitud”. Gratitud, almenys, per la interdependència. Era aquest el Déu de Spinoza i d’Einstein?

Hem dit que, en tot cas, la dimensió transcendental no n’havia de quedar necessàriament exclosa. El teòleg Juan José Tamayo explica com les religions entenen la “relligació” i enllacen amb la defensa de tota la vida:

“El compromís de les religions per la pau implica: la defensa de la vida, de tota la vida, la de la naturalesa i la dels éssers humans. Éssers humans, natura i cosmos formem una comunitat vital. Hi ha una interrelligació entre totes les vides. Tot el que és viu mereix respecte.”

Són aquí inspiradores i belles les paraules de Fritjof Schuon respecte a la percepció del sagrat, el sentit del Sagrat:

“El sentit del sagrat, que no és altra cosa que la predisposició gairebé natural a l’amor de Déu i la sensibilitat a les manifestacions teofàniques o als perfums celestes - aquest sentit del sagrat comporta essencialment el sentit de la bellesa i la tendència a la virtut; la bellesa és la virtut exterior, i la virtut, la bellesa interior. comporta també el sentit de la transparència metafísica dels fenòmens, és a dir, la capacitat de copsar els principis que conté del que és manifest, el no creat dins del creat; o de percebre el raig vertical, missatger de l'Arquetip, independentment del pla de refracció horitzontal, que en determina el grau existencial però no el contingut diví.”

La sacralitat de Gaia ens permet abastir la consciència de la unitat subjacent i la reunió de totes les facultats i dimensions humanes. Entre altres les d’humilitat, meravella, fascinació i reverència. I sobretot amor. Perquè la qüestió essencial i comuna és aquí l’amor, amb la feliç conseqüència de que allò que s’estima serà cuidat i vetllat.

Estaríem doncs transitant des de la biofília cap a la “Gaiafília”. Gaia, viva un altre cop, ha ressuscitat. A més, Gaia ha retrobat la sacralitat perduda als dominis cibernètics: Gaia, doncs, s’ha re-sacralitzat.

dilluns, 15 de febrer del 2021

Clemència pels arbres del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès)

La bona gent que treballa per evitar la tala d’una part del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès) per edificar una nova escola, em va demanar que redactes una carta, dirigida als responsables polítics, per demanar clemència pels arbres. La podeu llegir tot seguit:

Benvolguts,

Mai havia demanat clemència per uns arbres però crec que és arribada l’hora de demanar a tots els responsables polítics que evitin talar més de quatre-cents arbres del bosc de Volpelleres. Per què? Senzillament perquè també són espècies vives, com nosaltres i com a tals mereixen la nostra estima i respecte. Sant Francesc d’Assís els qualificava de “germans”, com a la resta d’éssers vius i, els recordo, que l’actual Sant Pare pren el nom de Francesc en honor al sant, i que l’encíclica Laudato Si’ està amarada de franciscanisme i s’hi demana una altra relació amb el planeta i el nostre entorn natural més proper. Aquesta transformació personal i comunitària és coneix com a ecologia integral. Per tant, en nom d’aquest canvi de paradigma que reclamen pensadors i científics de tot el món, els demano que no contraposin l’educació al bosc i cerquin una solució per a  la construcció de la nova escola que no generi la tala d’una part del bosc de Volpelleres. Les dues realitats han de ser compatibles.

No podem argumentar que plantarem tants arbres com els que tallem. Jo els pregunto si farien el mateix si es tractes d’altres espècies. Els arbres, com la resta dels vegetals són immòbils, però juguen un paper importantíssim  en la qualitat de l’aire i del nostre paisatge. En un Vallès trinxat per eixos viaris, ferroviaris, zones urbanes...cal tornar a sacrificar un reducte forestal que miraculosament s’ha conservat fins avui  dia?

He començat amb sant Francesc d’Assís i voldria acabar amb un científic actual: Stefano Mancuso, professor de la Universitat de Florència i un gran divulgador a nivell mundial  dels valors i les propietats dels vegetals. En un dels seus darrers llibres titulat, La nació de les plantes, ens recomana cobrir de plantes totes les superfícies del planeta capaces de poder rebre-les i ens encomana a defensar els boscos i omplir de plantes les nostres ciutats. Per tant, els demano que tinguin consideració i compassió d’aquests arbres que han resistit  els embats del desenvolupament urbanístic de les darreres dècades.

La història de la humanitat n’és  plena de moviments i actituds compassives, tal  com la de les dones dels Bishnois, a la regió índia del Rasjasthan,  les quals  al segle  XVIII van abraçar-se als arbres per evitar que els talessin i moltes d’elles van deixar-hi la vida en aquesta heroica acció. Els arbres no són una simple mercaderia, són uns dels éssers vius més altruistes que ens envolten: ho donen tot només a canvi del nostre respecte i la nostra estima. No els decebem!

Ben cordialment,

Josep Gordi i Serrat

Doctor en Geografia



dimarts, 9 de febrer del 2021

Què és un espai sagrat ?

Aquest passat estiu, mentre pedalàvem per la vall del Sarca, al Trentino italià, en direcció al llac de Garda,  ens van adonar de la presència, a peu de camí, d’un cartell que deia: “Eremo de San Paolo” Ens vam aturar a llegir-lo. El rètol ens convidava a seguir un corriol que s’endinsava en un alzinar per arribar a un eremitori que estava construït a redós d’una bauma i que tenia a l’exterior uns bonics frescos dedicats al sant sopar i a la vida de sant Pau. El lloc era encisador ja que respirava una gran pau al trobar-se en un indret on confluïen l’alzinar i un imponent espadat calcari.

Quan vam retornar al nostre allotjament, vaig cercar informació vers aquest eremitori i em vaig adonar que era molt antic ja que es tenia constància que l’esglesiola s’havia consagrat al llarg del segle XII. Per tant, en aquest indret, al llarg de segles, hi havia hagut algun religiós pregant. Ara, simplement, és un element patrimonial de la província del Trentino on s’acosten visitants curiosos, escaladors…

Davant d’aquesta realitat, em vaig preguntar: l’espai que hem visitat és un espai sagrat? I tot seguit em plantejo: què és un espai sagrat? Consulto l’enciclopèdia i llegeixo que un espai sagrat és aquell que està vinculat a la divinitat. Tot seguit, llegeixo, l’estudiós de les religions, Mircea Eliade[1] que explica que el sagrat es manifesta en objectes, en el temps i en l’espai. En referència a l’espai sagrat esmenta que ha de posseir propietats, qualitativament, diferents a l’espai profà, és a dir, signes i símbols especials. Per tant, diferencia entre un espai profà i un de sagrat. El mateix autor, esmenta que el caràcter sagrat pot venir per dos camins. El primer és perquè es tracta d’un espai on s’hi ha manifestat una hierofania, es a dir, una revelació́ de la divinitat, com pot ésser l’aparició de la Verge. És el que succeeix en els santuaris. El segon, és quan som davant d’un lloc imponent i inabastable per l’ésser humà, on la natura mostra la seva grandesa i manifesta la seva immensitat d’allò̀ diví que hi ha dins seu: les altes muntanyes, les coves i cavernes, les selves i boscos, el mar, les tempestes, el sol i la lluna, l’arc de Sant Martí, la nit i les estrelles, les cascades, les fonts…

Davant d’aquesta visió dual de la realitat, apareix la visió no dual del món, on tot és sagrat. Aquesta és la visió dels pobles indígenes i de l’església ortodoxa cristiana d’Orient. A tall d’exemple d’aquesta visió unitària podem reproduir les paraules, pronunciades el 1854, pel cap indígena Si’Ahl, segons Ted Perry[2]: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble

A tall de conclusió m’adono que la societat occidental ha anat reduint la concepció del sagrat a espais concrets, sobretot, lligats a edificis, es a dir, santuaris o ermites. Encara som a temps de sobreposar-nos a aquesta visió reduccionista del sagrat i sentir-nos, cada cop que caminen per muntanyes, per dins dels boscos, prop de la platja o resseguint un curs fluvial, que tot el que ens envolta és sagrat i, com a tal, cal respectar-lo i estimar-lo.

 

 

 

 

 

[1] ELIADE, Mircea (2012) El sagrat i el profà, Fragmenta editorial, Barcelona.

[2] PIGEM, Jordi (2019) Si’ Ahl/Ted Perry. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, Akiara books, Barcelona.