Què és un espai sagrat ?

Aquest passat estiu, mentre pedalàvem per la vall del Sarca, al Trentino italià, en direcció al llac de Garda,  ens van adonar de la presència, a peu de camí, d’un cartell que deia: “Eremo de San Paolo” Ens vam aturar a llegir-lo. El rètol ens convidava a seguir un corriol que s’endinsava en un alzinar per arribar a un eremitori que estava construït a redós d’una bauma i que tenia a l’exterior uns bonics frescos dedicats al sant sopar i a la vida de sant Pau. El lloc era encisador ja que respirava una gran pau al trobar-se en un indret on confluïen l’alzinar i un imponent espadat calcari.

Quan vam retornar al nostre allotjament, vaig cercar informació vers aquest eremitori i em vaig adonar que era molt antic ja que es tenia constància que l’esglesiola s’havia consagrat al llarg del segle XII. Per tant, en aquest indret, al llarg de segles, hi havia hagut algun religiós pregant. Ara, simplement, és un element patrimonial de la província del Trentino on s’acosten visitants curiosos, escaladors…

Davant d’aquesta realitat, em vaig preguntar: l’espai que hem visitat és un espai sagrat? I tot seguit em plantejo: què és un espai sagrat? Consulto l’enciclopèdia i llegeixo que un espai sagrat és aquell que està vinculat a la divinitat. Tot seguit, llegeixo, l’estudiós de les religions, Mircea Eliade[1] que explica que el sagrat es manifesta en objectes, en el temps i en l’espai. En referència a l’espai sagrat esmenta que ha de posseir propietats, qualitativament, diferents a l’espai profà, és a dir, signes i símbols especials. Per tant, diferencia entre un espai profà i un de sagrat. El mateix autor, esmenta que el caràcter sagrat pot venir per dos camins. El primer és perquè es tracta d’un espai on s’hi ha manifestat una hierofania, es a dir, una revelació́ de la divinitat, com pot ésser l’aparició de la Verge. És el que succeeix en els santuaris. El segon, és quan som davant d’un lloc imponent i inabastable per l’ésser humà, on la natura mostra la seva grandesa i manifesta la seva immensitat d’allò̀ diví que hi ha dins seu: les altes muntanyes, les coves i cavernes, les selves i boscos, el mar, les tempestes, el sol i la lluna, l’arc de Sant Martí, la nit i les estrelles, les cascades, les fonts…

Davant d’aquesta visió dual de la realitat, apareix la visió no dual del món, on tot és sagrat. Aquesta és la visió dels pobles indígenes i de l’església ortodoxa cristiana d’Orient. A tall d’exemple d’aquesta visió unitària podem reproduir les paraules, pronunciades el 1854, pel cap indígena Si’Ahl, segons Ted Perry[2]: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble”

A tall de conclusió m’adono que la societat occidental ha anat reduint la concepció del sagrat a espais concrets, sobretot, lligats a edificis, es a dir, santuaris o ermites. Encara som a temps de sobreposar-nos a aquesta visió reduccionista del sagrat i sentir-nos, cada cop que caminen per muntanyes, per dins dels boscos, prop de la platja o resseguint un curs fluvial, que tot el que ens envolta és sagrat i, com a tal, cal respectar-lo i estimar-lo.

 

 

 

 

 

[1] ELIADE, Mircea (2012) El sagrat i el profà, Fragmenta editorial, Barcelona.

[2] PIGEM, Jordi (2019) Si’ Ahl/Ted Perry. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, Akiara books, Barcelona.