divendres, 28 de setembre del 2012

Tot recordant Pere Calders


Aquest 29 de setembre fa 100 anys que va néixer l’escriptor Pere Calders. Les institucions celebren aquesta efemèride conjuntament amb la del seu amic i cunyat Avel·lí Artís: Tísner i la de Joan Sales ja que tots tres compartiren l’any de naixement (www.salescalderstisner.cat ).

Sóc un gran amant dels contes de Calders, uns contes fascinats, creats rere d’una aparent senzillesa. Elaboren un  món que barreja amb sàvia mestria el  real amb l’ imaginari. Ell mateix deia el 1985, en la presentació del seu recull de contes Un estrany al jardí, el següent: “En definitiva, no hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat”.

Recordo que el vaig veure en un acte que es va fer a Mataró i m’encuriosí la seva aparença física; vaig pensar  com podia ser que sota aquell aire  tant afable i senzill, tan diguem-ne “normal”, hi hagués un autor tan interessant. Com podia ser que escrigués unes històries tan originals, curioses, divertides, fins i tot  surrealistes ? Et regalava perquè ho intuïssis una rialleta múrria que el delatava del tot.


Penso que el millor homenatge que es pot fer a Pere Calders és continuar-lo llegint i per aquest motiu us transcric un conte seu on, evidentment, apareix un arbre!!!

L'arbre domèstic
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més amb pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir:
- Us vinc a fer saber que al menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
-No pot ésser.
-Sí, es clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
-No pot ésser, dic -repetí-. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
-Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.
-Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
-Que és d'interès nacional, això?
-I tant!
-Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?

Per cert, Calders sempre deia que tot el que escrivia li havia passat, que simplement ho “engreixava” un xic. Si teniu paciència i en busqueu imatges,  de ben segur en trobareu una on, somrient com sempre, està assegut a una saleta de casa seva amb una planta immensa al seu darrera.



dilluns, 24 de setembre del 2012

Els valors culturals i espirituals dels espais naturals


El dijous 20 de setembre va presentar-se a la casa Milà, més coneguda per la Pedrera (Barcelona) el llibre: “El patrimonio inmaterial: valores culturales y espirituales. Manual para su incorporación en las àrees protegides”, editat per Ecoparc-España i escrit per Josep Maria Mallarach, Eulàlia Comes i Alberto de Armas.

Tal com va dir Josep Maria Mallarach el dia de la presentació, l’objectiu del llibre és el de recuperar els valors que havien quedat oblidats en la gestió tradicional dels Espais Naturals Protegits (ENP), amb una clara voluntat de fer obrir els ulls i d’ampliar la mirada.

Un dels elements més destacats d’aquest Manual és que incorpora un conjunt de recomanacions vers la inclusió dels valors culturals i espirituals dins la gestió dels ENP, a més a més, els consells van acompanyats d’exemples concrets de bones pràctiques. Podeu descarregar-vos el llibre en els següents llocs web:


Per casualitat, el dissabte següent teníem planificada una sortida familiar a la muntanya de Montserrat. Després de llegir l’article de Josep Maria Mallarach sobre la vida eremítica a Montserrat, vam decidir visitar la zona de la Tebaida que esta situada en una terrassa al damunt del monestir. Cal dir que la passejada em va fer pensar en com devia ser aquest espai a principis del segle XIX quan tots els eremitoris eren dempeus i ocupats. També em vaig imaginar com deu ser veure la sortida del sol des d’aquest indret de la muntanya o les olors de l’alzinar després de la pluja... La vida contemplativa i solitària de l’eremita havia de tenir molts moments magnífics i gratificants malgrat la seva evident dificultat per assumir-la pels humans actuals: apressats i inquiets.

Ermita de sant Benet


Només en una ocasió he conegut i conversat amb un eremita. Vivia al bell mig del bosc, en una casa d’obra nova de dos metres per dos metres, sense porta ni finestra, a la zona dels cingles de Bertí. De la conversa ja en fa més de trenta anys però encara recordo que l’eremita va ser molt afable, era una persona que sabia escoltar i que estava al cas de tot fins i tot de la situació del Barça. Vam parlar de moltes coses però encara recordo que la frase que més em va impactar va venir a la pregunta meva sobre com s’ho feia per menjar. Ell va respondrem-me, amb un somriure als llavis: Déu sempre proveeix !

Alzina que creix al costat d'un eremitori recuperat

divendres, 14 de setembre del 2012

L’arbre de la custòdia creix !!!


D’aquí a pocs dies, entre el 28 de setembre i el 7 d’octubre, comença la Setmana Europea de la Custòdia (http://www.landlifeweek.eu/ca ). Per promoure el nombre d’actes que es desenvoluparan per diferents espais europeus s’ha creat una magnífica campanya titulada: Connecta’t amb la natura (http://pinterest.com/landlifeweek/connect-with-nature/  ) que pretén, segons els organitzadors: “retrobar-se amb els petits plaers que ens proporciona el contacte amb la natura: Escoltar els sons del vent entre les fulles d’un bosc de tardor, sentir la calor del sol sobre la pell, acomiadar un grup d’orenetes que es reuneixen per reprendre el viatge d’hivern, descobrir la immensitat del paisatge des del cim d’una muntanya, caminar descalç sobre l’herba fresca, recollir un ram d’espígol agraint el seu perfum, plantar, regar i cuidar una tomaquera i recollir-
ne els seus tomàquets i degustar-los al voltant d’una taula amb bona companyia”.

Parlant de petits plaers us voldria explicar dues experiències entrelligades:

La primera és de ja fa  uns quants anys, quan  vaig tenir la fortuna d’acompanyar una estona Miquel Martí i Pol en una visita que va fer a Mollet del Vallès. Vaig esser-hi durant  la visita que el poeta féu a Gallecs.  Per il·lustrar la importància paisatgística i mediambiental  d’aquest espai, vaig llegir-li un fragment de Pau Vila que explicava com el geògraf contemplava la plana vallesana en els anys trenta.

En travessar sovint d’un cantó a l’altre, la terra vallesana, en tots els temps de l’any i a totes les hores del dia, sempre la veiem igualment atractívola amb el seguit de canviants que donen els seus panorames i els seus paisatges; a cada tombant de camí, a cada revolt de ruta, a cada relleix de muntanya, us trobeu amb la gràcia d’un joc de ratlles, de llums i de colors que us donen un aspecte nou al paisatge

Al cap dels anys, en recordar-ho,  em demanava  per què  havia escollit  precisament aquell text i me’n vaig adonar, en rellegir-lo, que Pau Vila escrigué el text prosístic, geogràfic, impregnant-lo d’un alat to poètic, deliciós i que, per tant,  podia arribar amb facilitat a la fina sensibilitat del nostre poeta.

La primavera a Gallecs


El passat hivern, després de visitar l’excel·lent exposició que Perejaume va fer a la Pedrera de Barcelona vaig llegir-me el seu brillant llibre dedicat als arbres dins l’obra Pagèsiques. Els versos i textos de Perejaume em van resultar especialment interessants perquè, al meu entendre, s’originen a partir de la contemplació harmoniosa  dels boscos mediterranis propers: alzinars, suredes i pinedes de pi blanc i pi pinyoner:

A través  de la llenya entrejunta,
per un alzinar fosc, dens, inextricable,
a través dels arítjols que arriben
fins a les entrebesses dels suros,
l’autor s’enfila, obreda amunt,
amb un planter de clarianes a l’esquena

També em va sorprendre viure els diàlegs que l’autor hi incorpora; els arbres  són els seus interlocutors i confidents i aquest fet ens fa veure com a lectors que Ells ens desvetllen, en contemplar-los aquesta doble realitat que porten incorporada per la seva especial naturalesa: la botànica i la simbòlica.

En cada arbre n’hi havia dos, un de debò i l’altre de paraula, sinó que l’arbre  de paraula, escrit per ja no se sabia qui, quedava cada cop més aficat endins per arribar a brotar, i, a mesura que s’anava fent alt i gros, l’arbre s’enfortia i es desfeia de ser paraula, i havia de fer, certament, molt d’oratge per desvetllar, en l’arbre, alguna rama indecisa encara entre la verbor i la verdor

Voldria també destacar la refinada humanitat que es desprèn  de les paraules que Perejaume els dedica, la seva admiració i estima incondicional i l’entesa i complicitat de la persona que els observa i els assumeix.

Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida . L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-me, tots dos arbres són fills de l’amor

Acabem, només  resta convidar-vos  a participar en els actes de la Setmana Europea de la Custòdia que, de ben segur, renovellaran la passió per retrobar-vos amb la natura, per apropar-vos de bell nou als arbres amics, per percebre’n el tacte rugós, gaudir de la força que ens transmet la seva abraçada solidària i generosa, i ser conscients, si cap encara més, del molt que ens ofereixen a canvi de ben poc: ombra, fruits llenya...  Cloure comunicant-vos la joia que s’experimenta en comprovar que cada dia hi ha més “àngels” custodis, més “vigilants” que es connecten i estimen la meravella natural.


La fageda de la Grevolosa