dimarts, 29 de setembre del 2015

El Prat de la Sorbera a Martorelles. L’explotació dels espais humits en època prefeudal a càrrec de Jaume Vilaginés

L’any 997 el comte de Barcelona, Ramon Borrell, va vendre a Guillem un prat al terme de Martorelles.[1] El prat es trobava a prop de la confluència del riu Besòs i de la riera del Tenes. Estava en un lloc pla i humit, que originava una vegetació abundant, aprofitada per al pastoreig, l’obtenció de farratge i l’aprofitament dels arbres que hi existien de forma silvestre. El prat rebia el nom de la Sorbera (Sorbaria).[2]

El document que ens ho explica descriu la propietat com un prat amb allò que hi estava relacionat, incloses les aigües que hi circulaven (de forma natural o a través de recs), els aiguamolls i estanys que hi havien, les pastures i el farratge que s’hi obtenia, i els abundants arbres que hi creixien de forma silvestre (pululati ac pululandi).

El Tenes no s’aiguabarrejava amb el Besòs on ho fa a l’actualitat, sinó que ho feia més al sud, a l’alçada de Can Prat.[3] Una forta revinguda en el segle XV va canviar el curs, provocant que els termes parroquials estiguessin en disputa durant temps, perquè es basaven en referències que van desaparèixer.[4] Per tant, la ubicació de la propietat es trobava més al sud on el Tenes s’unia amb el Besòs a l’alçada de Can Prat, en un lloc que en el segle XI se li deia el Pla del Tenes.[5]


El nom de la Sorbera ens remet al col·lectiu d’un tipus d’arbre, de la servera (sorbus domestica).[6] Per tant, la paraula ens parlaria d’un bosquet de serveres. La servera o server és un arbre que dóna un fruit, la serva, que és comestible. Les serves es cullen a finals d’estiu, tenen una forma de petita pera i, per ser comestible, s’han de sotmetre a una sobremaduració en palla. Els romans obtenien de la  fermentació del fruit una beguda alcohòlica, la cerevisa, que ha donat el nom en català i en altres llengües de la cervesa, encara que l’origen d’aquesta sigui diferent. La servera es troba a la muntanya mitjana o en planes humides i fresques, en un àmbit geogràfic que inclou l’est de la península Ibèrica. També sovint es troba cultivada o plantada entre cultius.[7]
El document de 997 es refereix a un apel·latiu, per l’ús del determinant (ad ipsa sorbaria) i no pas a un topònim.[8] Així doncs, el document ens descriu un fet geogràfic: les serveres que eren a prop del prat. Els topònims no sempre descriuen la realitat, perquè aquesta pot haver canviat i el topònim, un cop consolidat, no varia, malgrat que el fet referenciat hagi desaparegut.
Servera

El document de 997 ens mostra les utilitats dels espais humits a cavall dels segles X i XI. L’abundància d’aigua permetia l’explotació de prats dels quals s’obtenien farratges i de zones de pastures. També la vegetació arbòria subministrava fruits que complementaven la dieta pagesa, que no només es basava en el cultiu de cereals com s’havia cregut antigament. La qüestió que hom pot plantejar és si una propietat com la descrita, en passar a mans senyorials particulars, va continuar essent explotada com el document ens la descriu o va passar a convertir-se en terreny cultivat amb cereals, tal com sabem va esdevenir en altres llocs.[9]
Serva




[1] Fàbregas, A. Diplomatari de la catedral de Barcelona, vol. 1, Barcelona, 1995, doc. 309.
[2]  ..vindo tibi unum pratum cum sua pertinentia, cum suis aquis discursibus, cum stagnulis et suis paludibus, pascuis et pabulis vel arboribus qui ibidem sunt, pululati ac pululandi, et istum pratum quę tibi vindo est in comitatu Barchinnense, in Vallense, in locum vocitatum Marto­relias, et est nominatum predictum pratum pratum de ipsa sorbaria… de parte circi in ipsas limites et ripas extremas qui sunt ad ipsas Tortas de ipsas terras, qui sunt inter flumen Tenes et flumen Bisocium..» (ACBX,309).
[3] Umbert, J. i Piñeiro, À. «Desembocadura del Tenes (El Trench)», Notes 23, Mollet del Vallès, 2008, pàgs. 95-104.
[4] Umbert, J i Piñeiro, À. Aproximació a la història de Montmeló. Segles XIV i XV, Montmeló, 2009, pàgs. 285-314.
[5] Batlle, C. i altres, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, segle XI, vol. 1, Barcelona, 2006, doc. 1458.
[6] Bastardas, M.R., La formació dels col.lectius botànics en la toponímia catalana, Barcelona, 1994, pàg. 202.
[7] https://ca.wikipedia.org/wiki/Servera.
[8] Bastardas, M.R., La formació dels col.lectius botànics..., pàgs. 42-43.
[9][9] A Vilalba, Cardedeu, l’any 1014, els habitants de la vil.la van acudir al tribunal comtal per queixar-se perquè el comte havia venut un prat comunal a un potentat. Aquest l’havia posat en conreu, donat que d’aquesta manera obtenia més beneficis:  Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII), Barcelona, 2001, pàg. 68.  

dilluns, 21 de setembre del 2015

Els arbres i Mercè Rodoreda. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Contemplar un roure o un lledoner o qualsevol altre arbre amb el tronc buit sempre m’ha fet pensar en els relats “Viatges a uns quants pobles” de la col.lecció d’escrits de Mercè Rodoreda que formen part del llibre, Viatges i flors

Rodoreda, anomenada per Mairàngela Vilallonga[1] com “la dama del jardí vora el mar” era una gran observadora de la Natura, fet  que l’havia menada a ser-ne una coneixedora eficient, especialment dels arbres i del seu simbolisme, i per descomptatde les flors.




Prenem, a tall d’exemple, aquest fragment del relat “ Viatge al poble de la por,” en el qual el motiu és un jardí: ”una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen una dotzena d’àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d’arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins...”

Vilallonga afirma que els textos sobre els “Viatges” van ser escrits a Romanyà, on Rodoreda va viure els darrers anys de la seva vida i on s’estableix  “ la relació intensa i profunda de l’autora amb la natura que l’envolta, amb els arbres que es drecen al seu entorn, personificats, companys inseparables, inamovibles, segurs, poderosos, l’antítesi de la figura humana, menuda i d’aparença fràgil. La muntanya de Romanyà és el parc dels somnis de la Rodoreda.”
Per tant, ocasionalment, els seus textos prenen un to màgic, irreal...semblen talment contes de fades. Llegim  aquest fragment del text, “Viatge al poble de les nenes perdudes:” No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba, algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa... i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades.” O aquest altre  del “Viatge al poble de les dones abandonades”: “El nen va sortir de la soca, bastant més tranquil en veure que la meva presència era inofensiva, va tirar la pedra enlaire, va estirar el cordill i van caure fulles. En va collir una i la va ficar a la boca de la seva mare; ella es va posar a mastegar amb una expressió de beatitud que embadalia”

Els apunts que acabem de fer a l’entorn de la narrativa rodorediana i molts d’altres de ben afinats i emotius, els aconseguireu percebre directament  apropant-vos a la lectura d’aquest deliciós llibre de relats breus. Una exquisida mostra de la prosista cuidada, excel.lent i generosa que va ser Mercè Rodoreda.

No us el perdeu! 




[1] Vilallonga, Mariàngela (1993): “Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda” Revista de Girona, pp 86-91.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Reflexions vers els boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units

En els darrers anys he tingut la gran fortuna de poder visitar els Parcs Nacionals de Yellowstone, Gran Canyon, Sequoia, Yosemite i Glacier. També el monument nacional de Muir Wods situat a la serralada costanera de Califòrnia.  En conseqüència, he passejat i fotografiat molts arbres i boscos d’aquests espais naturals protegits i, sobretot, he reflexionat sobre el que veien els meus ulls. Tot seguit us voldria presentar aquests pensaments que no volen incidir en la composició florística sinó en els trets morfològics i ecològics dels boscos.

Abans convé emmarcar aquests espais a nivell geogràfic i, sobretot, climàtic. Des del punt de vista de la seva localització, ens apareixen tres ambients: els parcs continentals, els parcs de muntanya i els espais propers a la costa. A nivell climàtic també podem diferenciar entre tres tipologies climàtiques: els climes de muntanya que presenten diferents estatges bioclimàtics, els climes continentals amb uns hiverns molts freds, amb molta presència de neu entre la tardor i la primavera i un estiu força càlid amb mitjanes màximes mensuals que en alguns indrets superen els 25º  i amb l’aparició de tempestes d’estiu a la tarda, algunes de les quals poden ser seques, és a dir, només amb fenòmens elèctrics i, en tercer lloc, tenim el clima mediterrani de Califòrnia, també amb estius força secs.

Un dels fenòmens meteorològics de gran importància per l’ecologia forestal és l’existència, majoritàriamen a l'estiu, de les tempestes seques que en ocasions coincideixen amb períodes eixuts. Aquests fenòmens meteorològics cal afegir-hi el fet que tots els boscos dels parcs nacionals porten més d’un segle deixats a la seva dinàmica natural i, en conseqüència, el sotabosc és ple de fusta morta en diferents estadis de descomposició. Aquests dos fets: tempestes d’estiu seques i abundància de fusta morta, fan que el foc sigui un element omnipresent en la dinàmica natural d’aquests boscos.

A nivell biogeogràfic cal assenyalar que a la majoria dels boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units hi predominen les coníferes, tot i que en alguns espais també apareixen planocaducifolis i a Califòrnia planoperennifolis. Per exemple a Yellowstone l’arbre més abundant és el Pinus contorta que cobreix el 60% de la superfície forestal. En canvi, al Gran Canyon l’espècie més emblemàtica és el Pinus ponderosa, al Sequoia cal esmentar els reductes de Sequoiadendrum giganteum i a les costes de Califòrnia la Sequoia sempervirens

En darrer lloc, cal tenir present que la política forestal en aquests boscos és la de no intervenir, és a  dir, deixar els ecosistemes forestals subjectes a la seva dinàmica natural. També cal recordar que la majoria d’aquests parcs nacionals tenen més de 100 anys d’existència, tot i que també s’ha d’esmentar que anteriorment a la seva declaració com a parcs nacionals eren territoris habitats per diferents tribus índies, les quals acostumaven a utilitzar el foc com a eina de gestió de la vegetació, és a dir, per frenar l’avanç del bosc i mantenir les praderies que eren l’hàbitat dels grans ramats de bisons i d’altres herbívors.

Fet aquest breu i sintètic emmarcament, començaré a presentar les meves reflexions sobre les característiques d’aquests boscos, fruit exclusivament de les observacions sobre el terreny.

Un primer fet destacable és la presència d’una gran quantitat de fusta morta al terra així com de l’existència d’alguns arbres secs encara dempeus producte del foc, sequeres o algun problema de salut. La causa d’aquesta situació és la política dels parcs  de deixar els boscos a la seva dinàmica natural i, en conseqüència, el notable paper que tenen les pertorbacions. L’acció de la motoserra només es fa present per talar els arbres caiguts sobre els camins i així deixar el pas lliure als visitants o prop de les carreteres on s’observen arbres talats per evitar la seva caiguda sobre les vies per on circulen cotxes.
 
Pineda de pinus ponderosa al parc ancional de Gran Canyon
Un segon element ressenyable és la gran irregularitat de les masses forestals respecte als diàmetres, les alçades i la distribució sobre l’espai. Per tant, la visió de molts boscos és que en poc espai ens apareixen arbres vells amb una gran alçada.-alguns poden superar els 60 m.- diàmetre i longevitat i al costat rodals amb peus joves i en una gran densitat. Aquesta notable irregularitat és producte de les pertorbacions: foc, ventades, llamps... Cal assenyalar que alguns parcs, com Yosemite o el Sequoia, tenen rodals d’arbres de gran espectacularitat, com és el cas dels reductes de Sequoiadendrum giganteum que comprenen arbres mil·lenaris, que superen els 80 m d’alçada i tenen més d’un miler de m3 de volum.
Sequoia afectada per un foc de superfície


El tercer element del que vull parlar és el foc. Els incendis formen part de la dinàmica natural d’aquests ecosistemes des de fa milers d’anys. He observat tres nivells d’incidència del focs sobre els arbres i els boscos. 

En primer lloc tenim els grans incendis que acaben generant la restitució de grans masses forestals. Per exemple, el 1988 un gran incendi va cremar quasi el 80% dels boscos de Yellowstone i el 2014 un gran incendi va endur-se per endavant 200.000 ha a Yosemite. Per tant, el visitant que en ocasions espera gaudir de paisatges verges o salvatges pot trobar-se davant seu el fet d’haver de passejar davant de milers d’hectàrees de boscos recuperant-se de les ferides que ha deixat el foc. 

En segon lloc, tenim els petits incendis que afectant un vessant o un fons de vall. En darrer lloc, cal parlar dels focs de superfície, els quals només han cremat el sotabosc i han afectat la base dels arbres, quan aquests tenen grans dimensions. Per tant és fàcil observar pinedes de pinus ponderosa o boscos de sequoies amb arbres que tenen la base ennegrida pel pas del foc o amb cicatrius més greus en el cas de les sequoies, però que continuen mantenint-se dretes. Només de tant en tant el foc pot abatre algun d’aquests grans arbres. Normalment això passa quan al peu d’un d’aquests grans arbres si acumula per atzar algun arbre mort que pot fer que el foc ascendeixi molt i afecti la totalitat de l’arbre. Ara bé, els boscos de grans alçades i de gran longevitat, en alguns casos amb arbres mil·lenaris són una mostra que es tracta d’estructures adaptades a resistir el foc.
Bosc de sequoies