dilluns, 28 d’octubre del 2013

El valor dels boscos i camins periurbans


Fa uns dies vaig tenir la fortuna d’escoltar de la mà de Pere Vidal, arquitecte i tècnic de l’Ajuntament de Sabadell, les línies mestres de l’Avantprojecte del Pla Especial de Camins de Sabadell. De la seva exposició  van  sorprendre’m, positivament, dos fets: el plantejament del procés de participació i l’abast del document.

Pel fa a la participació, cal assenyalar que aquesta s’ha endegat a nivell d’avantprojecte i, en conseqüència, les discussions i les converses amb tots els agents socials seran un element clau per decidir si el projecte segueix endavant i quina serà la seva versió definitiva. Per tant, la participació deixar de ser un tràmit i es converteix en una etapa clau de tot el procés de redacció del pla urbanístic. D’aquesta forma es trenca amb el clàssic procés de tramitació, on l’element clau de qualsevol document urbanístic és el seu vistiplau polític i la participació ciutadana s’esdevé un simple tràmit o la darrera etapa a cobrir.

En canvi, en el procés de redacció i aprovació d’aquest document, la participació pren el valor que hauria de tenir sempre: aconseguir el recolzament i la complicitat social del projecte. Per fer possible aquest ambiciós objectiu s’ha endegat un minuciós pla de comunicació dels eixos bàsics del document a tots els agents implicats. Cal ressenyar que s’ha dedicat especial atenció a la propietat rural ja que la seva complicitat és imprescindible per fer realitat el projecte, el qual a part d’ésser un document urbanístic vol acabar convertint-se, a mig i llarg termini, en una eina de gestió territorial.

Un altre element novedós del procés de participació és que s’ha explicat a tècnics i polítics del municipis veïns ja que un document sobre boscos i camins no pot restar limitat a un terme municipal.



En realitat un document urbanístic sobre boscos i camins s’hauria de redactar a nivell supramunicipal ja que la gestió de la xarxa de camins i les masses forestals no pot circumscriure’s a uns límits municipals. Soc plenament conscient que l’acompliment d’aquest darrer objectiu necessita, des del punt de vista, d’una altra generació de polítics i tècnics municipals ja que els actuals no ser si són capaços de sortir de la seva limitada tessel·la de poder i, sobretot, d’entendre que el paisatge periurbà que envolta les grans i mitjanes ciutats té cada vegada més valor pels ciutadans i la seva gestió implica un canvi de mentalitat territorial. Ara bé, si som capaços de crear consorcis comarcals per gestionar els residus, perquè no podem crear serveis supramunicipals per gestionar els camins, els boscos i el paisatge ?

El segon element d’interès del projecte és la seva filosofia ja que és fonamenta en un imprescindible anàlisi multiescalar. Per tant, no podem pensar i gestionar la xarxa de camins de Sabadell sinó la integrem dins la plana vallesana i l’àrea metropolitana de Barcelona. En conseqüència, hi haurà camins de la xarxa de lògica estrictament municipal, com els senders que uniran els espais verds urbans amb els paisatges agroforestals o fluvials, després hi haurà camins que uneixin municipis i, en darrer lloc, hi haurà trajectes que seguin els interfluvis o els fons de vall uneixin la serralada litoral amb la prelitoral. Malgrat que un dels grans objectius del document és crear una xarxa de camins que afavoreix, tal com diu el geògraf Xavier Campillo, la mobilitat lenta; també hi ha la voluntat de pensar i decidir com s’ha d’intervenir en el conjunt d’aquest paisatge periurbà que resta entre les grans i mitjanes taques urbanes que hi ha a l’ondulada plana vallesana.

En conclusió, si volem que les persones es connectin amb la natura i surtin a peu des de les places i parcs dels seus nuclis urbans per anar a conèixer els paisatges, els rius i els boscos propers a casa seva, hem de plantejar-nos estratègies d’intervenció vers el conjunt d’aquesta xarxa d’espais oberts que tinguin el vistiplau dels propietaris que viuen i treballen aquestes terres i, a la vegada, reconeguin que la xarxa de camins pretén afavorir la connexió dels “urbanites” amb la seva natura més propera per tal de fer-los viure l’harmonia i el benestar que hi ha darrera l’acció de passejar per camps i boscos.

En conseqüència, si volem territoris més equilibrats a nivell del seu us i vivència hem de dedicar els màxims esforços a connectar els espais i eixos verds urbans amb els paisatges agroforestals que ens envolten. La ciutadania, en aquests temps difícils que vivim, ens ho agrairà enormement.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Els arbres a l'obra de Camille Pissarro



Acabo de gaudir de l’esplèndida exposició sobre Camille Pissarro que s’acaba d’inagurar al Caixa Fòrum  de Barcelona. Dels 67 olis que formen la mostra, m'han interessat, especialment, les pintures sobre els paisatges rurals de la França atlàntica. Cal tenir present que Pissarro va viure en diferents localitats situades en valls que eren afluents del Sena, com és el cas de la seva darrera residència a Ergany-sur-Epte, situada a vall de l'Epte, tributari del Sena.



Els quadres de Pissarro ens mostren paisatges vius, es a dir, plens de gent que treballava als horts o als camps o que simplement, caminaven o anaven en carro pels sinuosos camins. Cal ressenyar que en tots aquests quadres rurals els arbres hi són presents. Si desgranen aquesta realitat podem trobar tres tipologies de representacions dels arbres.

La primera és la dels arbres fruiters, com les pomeres o les nogueres que ens apareixen en els centres dels verges o als marges dels camins i els horts i que en alguna ocasió formen part del títol de l’obra. Després apareixen els boscos de ribera, que a vegades són una finestra des d'on guaitar el paisatge  i en altres casos són un teló de fons, com en el cas del quadre titulat: “Camp de cols”. Finalment, podem esmentar el bosc com a protagonista central de l'obra. Només hi ha dos olis que responen a aquesta categoria. Una d'elles és el bosc de Marly fet el 1871 i en el qual Pissarro va pintar una fageda a l'inici de la tardor, amb persones collint bolets o portant feixos de llenya a l'esquena.
 
El bosc de Marly
Aquesta obra és remarcable per dos fets. Primer, per la temàtica ja que en poques ocasions els pintors impressionistes fixaven el seu cavallet dins d'un bosc ja que preferien pintar a "plein air" la varietat dels paisatges rurals , les flors dels jardins o els reflexos de la llum a la façana d'una catedral dins la ciutat. Un segon element de gran interès del quadre  és la bellesa cromàtica dels tons ocres i groguencs que s’utilitzen per pintar el faig a l'inici de la tardor i que contrasten amb els verds de les clarianes. Si ens acostem al quadre podrem admirar la pinzellada curta i dinàmica que caracteritza l'obra.

Per tot plegat us recomano que no us perdeu aquesta magnífica exposició sobre Camille Pissarro .

dimarts, 8 d’octubre del 2013

L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès


A Llançà, a finals de la Guerra Civil, un escamot de tropes nacionals es dedicava a eliminar els símbols de la República. Estaven a punt de tallar un imponent plàtan que hi havia a la plaça major. El  rector   els va obligar a desistir, després de fer servir els seus galons de capità castrense. Aquell arbre encara presideix la plaça major de Llançà. Està catalogat com a arbre monumental i s’anomena l’Arbre de la Llibertat[1].

Colera i Arbúcies també tenen Arbres de la Llibertat.[2] Com ells, se’n plantaren un munt després de la Revolució Gloriosa de 1868. A Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869.[3] A Gràcia se’n plantà un a la plaça del Sol.[4]

Segons el Diario de Barcelona, se’n plantaren a Figueres, Girona, Manresa, Sant Feliu de Llobregat i Reus; l’Ampurdanés explica que se n’aixecaren a Cadaqués, Garrigàs, Borrassà, Peralada i Vilademuls; també es van plantar a Alella, Arbúcies, Olot i Santa Pau, entre d’altres poblacions.[5]

L’esperit revolucionari i alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com símbol. El va adoptar seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta, a la Revolució Americana.

Tot començà amb les protestes contra l’Stamp Act, el decret que feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats. Corria l’any 1766. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar contra l’Stamp Act.[6] Els que més endavant es van anomenar els Fills de la llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli opressora. Algú va col.locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.[7]
 

Gravat atribuït a Philip Dawe, que mostra bostonians davant l’Arbre de la Llibertat, humiliant el recaptador d’impostos. 

Els anglesos van fer servir l’arbre com a mofa de la resistència americana, fins al punt que van arribar a tallar-lo i fer-lo servir com a llenya per al foc. Però l’arbre va sobreviure, representat en banderes   i va esdevenir una de les ensenyes de la lluita per la independència durant la guerra posterior.

En altres poblacions americanes es van designar Arbres de la Llibertat, com a Acton (Massachusset). Allà un om va sobreviure fins a 1925. La població que recordava el valor simbòlic de l’arbre va decidir plantar-ne un altre quan l’originari es moria, que anomenaren l’arbre de la pau. Més endavant, l’any 1990, se’n plantà un altre dedicat també a la Llibertat en el moment en què l’Apartheid era abolit a Sudàfrica.


L’Arbre va esdevenir una metàfora perfecte del nou valor revolucionari, la Llibertat, que es pretenia havia de crèixer, ser duradora, ben arrelada, sòlida i protectora. El seu valor simbòlic va assolir el màxim exponent durant la Revolució Francesa.

L’any 1790 per primer cop el capellà de Saint-Gaudens va fer trasplantar un roure del bosc veí al bell mig de la parròquia. Però va ser durant 1792 en plena guerra contra Àustria que l’esperit patriòtic i revolucionari va difondre el costum de plantar Arbres de la Llibertat.

Milers d’arbres de la Llibertat van erigir-se per tot el país. A París n’hi havia uns dos-cents. El mateix rei, Lluís XVI, va presidir la cerimònia de plantar-ne un al Jardí de les Tulleries.

La importància dels arbres, com a emblema i símbol identitari de la revolució es va exarcebar en el període de la Convenció. Diversos decrets instaven a cuidar els arbres, a substituir-los quan morien i es perseguia amb la mort els que els agredien o destruient. Un exemple de l’ambient paranoic dels governants durant la Convenció, és el cas de Bédoin, on 63 persones van ser executades, centenars de cases arrassades i les terres esterilitades amb sal per no haver denunciat les persones culpables d’haver arrancat l’Arbre de la Llibertat.

Les tropes revolucionàries van exportar la tradició de plantar arbres. A Roma la curta república partenopea va difondre el costum per diferents racons d’Itàlia. Encara en queda alguna escadussera mostra. A Montepaone, un om és el darrer testimoni de la República que va expulsar breument el Papa.[8]
 
Durant el segle XIX, a França, durant diferents moments, especialment en èpoques de rauxa revolucionària, com a 1848, va fer rebrotar la dèria pels arbres de la Llibertat. Amb el temps, plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar els valors cívics que hi havia darrera de la idea de Llibertat, que tan havien costat aconseguir.

Gravat on es mostra la cerimònia de plantar un Arbre de la Llibertat durant la Revolució Francesa. Com mostra l’imatge, el moment de plantar l’arbre esdevenia una veritable cerimònia, en la qual hi participaven les autoritats, civils, militars i religioses. Hi eren presents els colors revolucionaris en banderes i escarapeles i hi ha havia un fervorós ambient patriòtic. 

De la mateixa manera que els partidaris de la revolució li donaven un alt valor, els que hi anaven en contra l’atacaven per destruir en el seu símbol allò que representava. Els contrarevolucionaris durant la revolució, la restauració borbònica després de l’Imperi napoleònic, els britànics a Boston, els carlins a Santa Pau o els franquistes a Llançà, van voler eradicar la memòria i els valors revolucionaris, destruint els arbres que en el mig de poble o de la ciutat havien recordat que els homes són lliures.






[1] Arbre de la Llibertat de Llançà, www.gencat.cat/parcs/am
[2] http://www20.gencat.cat/portal/site/parcsnaturals/ fitxes d’arbres monumentals/ Arbre de la Llibertat de Llançà
[3] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/ quaderncat/1170899123_ 850215.html
[4] http://turismotactico.org/info-por-accion/?page_id=87
[5] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/ quaderncat/1170899123_ 850215.html
[6] http://en.wikipedia.org/wiki/Liberty_Tree
[7] Kessler, R. “America must rememberBoston’s Liberty Tree” a http://www.newsmax.com / RonaldKessler/America-Boston-Liberty-Tree/2011/10/03/id/413067
[8] L'olmo Storico Di Montepaone, Ultimo Albero Della Libertà” a http://www.calabriaonline.com/specialecol/rubriche/storia_e_curiosita/olmo_di_montepaone.php