dimarts, 19 de maig del 2020

Units per a salvar la figuera de Sant Antoni de Calonge. A càrrec de Karina Vizcaino

Vaig tenir la sort de participar en un esdeveniment en el qual tres entitats socials d’un poble: ciutadania, consistori i una empresa constructora ens vam unir per a salvar un arbre, en concret una figuera centenària de Sant Antoni de Calonge.
Un dia, vaig veure un rètol que indicava que s’estava a punt de construir uns apartaments en una antiga finca on hi havia una magnífica figuera. Construcció i destrucció és un clàssic en aquesta zona de l’Empordà. Recordo que cada dia que passava per davant, veia aquell rètol i pensava aquell impressionant arbre condemnat a desaparèixer.  Vaig sentir: “Me ha tocado. No puc ignorar més aquesta situació que s’està presentant davant dels meus ulls. No sóc capaç de girar el cap i mirar a una altra banda”
Sabia que necessitava aliats i que calia parlar amb les persones que posseïen el poder i la capacitat de dir que sí o que no a la salvació de la figuera. El meu objectiu era ésser la representant d’aquell arbre dintre del món humà i donar-li la possibilitat de seguir vivint. Necessitava una mirada pura i neta per ser la millor, justament,  de la puresa i de la netedat de la Natura.
En aquell moment era a punt de començar la campanya electoral municipal del 2019. La primera iniciativa va ésser enviar correus a tots els grups municipals explicant la situació i la necessitat de salvar la figuera. Afortunadament, em vaig sentir molt recolzada per la meva estimada Eulàlia Puig, presidenta de l’Associació de Dones del Baix Empordà, de la qual formo part. 

Aquesta campanya va arribar al mateix alcalde de Calonge, que en aquells moments, era el Sr. Jordi Soler. Sortosament, em va dir que es comprometia a intentar salvar-la, i no tant sols això, em va comentar que coneixia al constructor i que li parlaria perquè accedís a deixar-nos trasplantar-la. La meva sorpresa va ser que al cap de pocs dies el Sr. Jordi Soler em va dir que els constructors també havien dit que sí i que al setembre es faria el trasplantament. 
Però tot hauria estat així de senzill si no hagués passat  una circumstància i és que el Sr. Jordi Soler va deixar de ser l’alcalde i va entrar un altre equip de govern. Jo em vaig dir, Déu meu, he d’intentar que el compromís de salvar aquesta figuera no quedi en paper mullat. En aquell moment, començava una nova unió de voluntats per a salvar a aquesta figuera. Jo patia, volia que se salvés, intentava que la meva acció no s’impregnés de massa tossudesa o de massa duresa. Havia de ser, simplement, una “artífex o servidora” d’aquesta  experiència i necessitava a tothom.  La figuera necessitava a tots els bàndols. Vaig iniciar de nou contactes i converses amb els representants municipals.
Vaig reunir-me amb en Norbert Botella, el nou regidor de medi ambient. Sincerament no crec  en els polítics, no crec gaire en les paraules i el fet  que en Norbert em parlés molt que sí, que ajudaria a la figuera, no feia que jo hi confiés gaire. Però la veritat és que hi va posar tota la voluntat ja que va actuar i va complir el que anava prometent. Va fer de mediador i s’hi  va implicar. No menteixo, si dic públicament, que em sento profunda i absolutament agraïda amb ell. I sóc conscient, que la seva voluntat no va sorgir d’un interès polític o econòmic, sinó que s’originava en els seus valors i sensibilitat. A més a més, es va salvar també un magnolier i una palmera washingtoniana. Confesso que això va ser iniciativa d’ell.
Precisament, en Norbert em va presentar a en Jaume Pelegrí, representant de la constructora. Crec que aquest home em va tocar una mica el cor i em va generar un eixamplament dels meus conceptes humans. Ell es dedica al món de la construcció, però ha viatjat molt i ha estat en contacte amb diferents cultures. Un home d’una extremada sensibilitat i senzillesa.
En aquest punt del relat, necessito presentar un altre actor d’aquest procés: Badger Hannibal, establert a Palamós i de sang guaraní. De la seva mà, vaig aprendre que tots els éssers de la Natura es poden comunicar. Amb el seu magisteri i el seu exemple, vaig traspassar barreres creades per conceptes mentals i educatius i vaig començar simplement a entregar-me a l’experiència de la fusió i de la comunicació amb els altres regnes de la Natura, és a dir, el mineral, el vegetal i l’animal. Som un Tot. Si realment això forma part dels nostres preceptes culturals, filosòfics i religiosos, com pot ser que no els exercim? Com pot ser que no creguem que aquest tipus d’experiències són possibles? Jo et garanteixo que són possibles.
Aquests aprenentatges en van permetre comunicar-me amb la figuera. Necessitava parlar amb ella. Necessitava explicar-li quina era la situació a la qual s’enfrontava i necessitava sobretot, preparar-la pel procés agressiu, intens i exigent a què s’hauria de sotmetre si volia sobreviure. Ella seria la que patiria la situació més crítica i més cruenta. Necessitava assegurar-me que ella, també diria un sí davant aquella situació.
Un altre personatge d’aquesta història és l’Anael Hervás, que ha desenvolupant el mètode Innatur per a entrenar a persones que volen comunicar-se amb la Natura. Ella, complementava les comunicacions que jo feia amb la Figuera. També em va ajudar a parlar amb els tècnics de la Generalitat.
Nosaltres volíem preparar d’alguna manera a la figuera davant el procés al que es veuria sotmesa, amb la poda i la posterior excavació al voltant de les seves arrels. 
Van ser diverses comunicacions amb la figuera, a cada pas que s’obria, per a preparar-la,  perquè ella sentís que estàvem cuidant dels seus interessos. Recordo un dia que vaig ser jo la que es va comunicar amb la figuera. Jo li explicava que seria trasplantada i que hauria de marxar del terreny on actualment vivia. Ella em responia: 
No entenc  des del meu ser figuera perquè he de marxar. Jo, com a figuera, no entenc el concepte de “partir” per a viure en un altre lloc.”
En Jaume Pelegrí, el constructor, en una de les nostres trobades, a la finca on vivia la figuera, em va preguntar: Karina i què diu la figuera de tot això? I li vaig respondre que la figuera no entenia per què havia de marxar d’allà. En Jaume va fer un seriós silenci mentre em mirava i després del que per a ell va ser el seu temps,  em va dir:
 “Digues-li a la figuera, que aquí on viu ara, està sola; els propietaris de la finca van morir ja fa temps i ningú gaudeix de la seva presència, però allà on anirà n’hi haurà moltes persones que podran visitar-la, ser a prop d’ella i que ella podrà inspirar i alegrar a tothom que se li apropi. Que no es preocupi que intentarem cuidar-la en tot moment”.
Jo, literalment, em vaig quedar sense paraules. Vaig sentir, que estan canviant coses al món que vivim. Potser és possible, la unió, la trobada dels extrems antagònics. 

Us podria explicar més coses, d’aquesta història. Reunions entre tots els implicats. Lluita entre els homes, els diners. L’espera del temps adequat pel trasplantament també va ser un pols entre les voluntats implicades. Tothom perdia diners, esperant que la figuera estigués preparada per a la poda i el trasplantament.
Per a acabar us comparteixo una de les últimes converses que vaig tenir amb la figuera. Un dia, ja en ple confinament, i on dintre del meu cap, ballaven moltes informacions i desinformacions, pensant amb el futur de la humanitat i l’equilibri amb la Natura i també sobre el salt que sembla que arribarà aviat amb l’avanç de la tecnologia, vaig contactar amb la figuera. Em va compartir això, que per a mi és vaticini i enteniment:  
Primer em van arribar imatges on veia a la Figuera a l’antic solar i com posteriorment era transportada amb humans i màquines al nou lloc on viu ara i em deia: “Fixa’t Karina, gràcies a l’acció de l’home i de les maquines, la meva realitat és una altra i estic prosperant en aquesta nova Terra”
Va ser tan fort aquell missatge per a mi, perquè de nou vaig entendre com la Natura comprèn que la Vida passa per a l’homeòstasi, la confluència, fugir dels extrems, la barreja, l’equilibri del desequilibri, l’ordre que arriba després de l’estat de caos i l’acceptació profunda.

divendres, 15 de maig del 2020

Cinc anys de Laudato si'


El 18 de juny de 2015 es va publicar l’Encíclica del sant Pare Francesc, Laudato si’. Per tant, d’aquí unes setmanes, farà cinc anys que va sortir a la llum. 

Per celebrar aquesta efemèride, la Xarxa de Parròquies Ecosolidàries ha decidit penjar, a les xarxes socials un fragment de l’Encíclica cada dia, i Justícia i Pau[1] promou un compromís a favor de l’ecologia integral  que demana la defensa de “la casa comuna” que és la Terra, així com la de totes les persones que hi viuen. També convida a reconèixer que no som ni amos ni dominadors de la Terra sinó que, simplement, som terra, hostes o peregrins que estem cridats a custodiar-la. Al mateix temps, demana portar a la pràctica els principis de l’ecologia integral i  renovar el compromís a favor dels pobles indígenes, així com assumir un estil de vida alegre, sobri, senzill, contemplatiu i solidari. Per tot plegat us convido a signar aquest compromís i, sobretot, a incorporar-lo, progressivament, a les vostres vides.

Cal recordar que l’encíclica del papa Francesc és un document molt dens i llarg, compendi de molts temes: un repàs dels problemes ambientals del planeta, una reflexió a l’entorn del paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una ecologia integral... però, per damunt de tot, és una interpel·lació personal que ens exhorta a relacionar-nos millor amb l’entorn natural, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

En el decurs d’aquest text apareix, de tant en tant, la figura de sant Francesc d’Assís. Cal recordar que el Sant Pare en va prendre el seu nom, reconeixent-lo com a inspiració i guia. A l‘inici mateix de l'encíclica s'hi reprodueixen uns versos del Càntic de les criatures, escrit el 1224 en llengua úmbrica: «Laudato si’, mi' Signore, per sora nostra matre terra, la quale ne sustenta et governa» («Lloat sies, Senyor, per la nostra germana, la mare terra, que ens sustenta i ens governa») i, al primer capítol, després d’esmentar les aportacions d’altres pontífexs, diu que sant Francesc és l'exemple per excel·lència del què vol dir practicar l’ecologia integral. 

El sant d’Assís va viure amb joia i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. La vida de sant Francesc ens demostra que les preocupacions per la natura, els pobres i la pau interior són del tot inseparables. A més a més, l'encíclica conté una altra lliçó imprescindible: cal apropar-se a la naturalesa com si es tractés de l'esplèndid llibre de Déu, que ens parla, ens ensenya, ens estimula per a la millora personal i col·lectiva...  un dels ensenyaments més importants que convida a interioritzar és el de la humilitat i la fraternitat amb tots els éssers vivents.

Justícia i Pau presenta, de forma clara i entenedora, un seguit de compromisos, que ja hem esmentat. Com podem convertir-los en realitat? Abans de res, potser podríem començar a   foragitar d’una manera conscient l’antropocentrisme de dins nostre per poder adoptar una nova  perspectiva del món que ens envolta i entendre’l com la casa comuna on convivim i on han de viure els nostres descendents. Aquesta nova òptica ha de generar canvis evidents en el nostre estil de vida, que tinguin present el consum, l’energia, l’educació... i, a la vegada, que es fonamentin en una espiritualitat ecològica que alimenti la passió per tenir cura dels altres i la mare natura: en el fons, no som res més que simples custodis de la Creació. 

Aquesta nova o vella espiritualitat ens ha de permetre reconciliar-nos amb l'entorn, sentir-nos agraïts per la bellesa que ens rodeja i que es manifesta en una sortida o una posta de sol, en un sobtat ruixat, en el cant del picot o en un rierol d’aigua freda on reposem els peus un calorós dia d’estiu. El mateix Sant Pare ens diu que la natura és plena de paraules d’amor; per escoltar-les, només hem d'aprendre a contemplar-la amb serenor. 



Jacint Verdaguer, el nostre immens poeta,  dedicà tot un llibre de poemes a la figura de sant Francesc al qual admirava devotament i, en uns d’aquells magnífics versos, reviu l’episodi de la predicació del sant als ocells. Per cloure el poema ens fa arribar aquest missatge de reflexió i sentiment: 

Aucellets, los meus germans,
     lo criador quant vos ama!
     Ameu-lo, vosaltres, bé,
que amor amb amor se paga.

Per tant, convida a  tornar aquest amor vers la naturalesa en totes les seves manifestacions, les positives i  fàcils, les complexes i/o espaordidores...  vers totes les criatures que hi viuen, inclosos nosaltres mateixos. Un bon amic em deia que, per copsar i viure l’amor que es desprèn de la creació, cal viure’l primer dins teu. Per tant, interior i exterior han de bategar alhora.

Aquesta interpel·lació neix del convenciment que el paradigma tecnològic no té solucions per a tot i que, per tant, cal una conversió ecològica activa, fonamentada en principis culturals i espirituals, i que incideixi en la gestió responsable dels recursos naturals. El gran repte - i molt urgent-  és protegir “la nostra casa comuna” i aconseguir que aquesta preocupació sigui compartida per tota la família humana amb l’objectiu d'assolir un veritable desenvolupament, sostenible i integral. 


diumenge, 3 de maig del 2020

Els valors de la Natura

Avui, 3 de maig de 2020, he vist una imatge que recordaré i que il·lustra el moment que vivim. Eren les vuit del matí, l’autopista AP-7 a l’alçada de Mollet del Vallès, anava quasi buida i pels camins de Gallecs hi havia centenars de persones, separades entre elles, caminant, corrent o pedalant i formant una llarga filera que s’estenia per tota la carena.

Tots participàvem del gran desig de retrobar-nos amb la Natura, amb els colors i les olors de la primavera, amb els magnífics horitzons que ens ofereix la plana vallesana. Durant més de quaranta dies, les entrades a l’espai natural de Gallecs han estat tancades amb una cinta de la policia municipal. Sempre he pensat que això era un contrasentit: hem pogut caminar entre les prestatgeries dels supermercats i no hem pogut caminar enmig de camps i boscos. Per a mi la Natura és també un aliment indispensable i necessari.


Pensem-hi tot seguit. Quins valors atresora la Natura que la converteixen en indispensable, sanadora, necessària sempre i en tot moment? Abans que cap altra consideració, hem de recordar que la Natura ens aporta salut física, mental i espiritual. Cada dia hi ha més estudis científics que avalen l’anterior afirmació. 

A  Catalunya fa uns mesos que es va aprovar una declaració sobre la interdependència entre salut i natura[1], on es diu: “El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença...

De rigorosa actualitat són les recerques científiques que giren a l’entorn dels provats beneficis dels banys de bosc, és a dir, de passejar per boscos madurs, ja que han demostrat que les persones que realitzen assíduament aquestes passejades, podem millorar el seu sistema immunològic, reduir l’estrès i millorar la funció cardiovascular.

La passejada tranquil·la per la Natura també ens pot fer adonar d’altres valors que atresoren els espais naturals. Un d’ells és el sentiment de humilitat i de pertinença al sistema natural, és a dir, nosaltres som Natura i, com una espècie més de l’ecosistema, restem sotmesos als ritmes i els cicles naturals i, al mateix temps, als perills i les adversitats. Ramon Folch escriu[2] que la CoVid-19 és una més de les pandèmies que s’han produït al llarg de la història de la humanitat i, per cert, molt menys dolosa que d’altres que han provocat milions de morts. Per tant, el principal problema de l’actual virus és que ha trencat, en el nostre  imaginari, el convenciment de viure dins d’un santuari de seguretat sanitària. Per tant, el problema és que, sobretot, aquesta pandèmia està afectant el primer món i la seva activitat econòmica. Per tant, no som ni tant poderosos ni tan intocables com ens podríem arribar a pensar!

Molts estudiosos del comportament humà afirmen que el contacte quotidià amb la Natura pot afavorir o inspirar sentiments sublims, és a dir, que la calma i la tranquil·litat que sentim mentre passegem per un bosc ens pot fer adonar que, darrera tanta bellesa, a part de la mà del pagès, el ramader o el silvicultor, pot néixer un sentiment d’unió, de connexió i d’amor vers tot el que ens envolta. Pensem per un moment el que ens ofereix un arbre qualsevol des de la seva immobilitat: un espai on aixoplugar-nos, on escoltar els animalons que poblen els entorns, destacant-ne per sobre de tot els ocells; un espai on sentir-nos agombolats i recolzats, un lloc per viure l’arrelament amb la mare Terra, un indret on enlairar la mirada... i tot a la nostra disposició sense demanar res a canvi. Com deia Verdaguer en un poema que parlava de la predicació dels ocells de Sant Francesc: “que amor amb amor se paga”

Finalment, la Natura també ens permet connectar, a partir del silenci, amb el misteri, el transcendent, el sublim...

Espero que d’aquesta enyorança vers la Natura que tots hem viscut neixi una actitud més respectuosa i amorosa vers el nostre entorn d’una manera clara i evident. Que el retorn de tots plegats sigui, abans que cap altra cosa, un retorn considerat i amatent. 



[1] http://www.custodiaterritori.org/mm/file/2019/190130_declaracio_salutinatira_def.pdf
[2] https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica