dijous, 22 d’agost del 2019

El bosc sagrat de la Santa Bauma


Hi ha boscos que presenten, abans d’anar-hi, unes notables expectatives. Aquest és el cas del forest de la Santa Bauma, del qual diverses fonts me n’havien parlat per la seva monumentalitat i bellesa. 

Finalment, a finals de juliol, va arribar el moment d’endinsar-me en aquell somniat paratge. Des de la llunyania, em va sorprendre que la boscúria s’estenia al peu d’una espectacular cinglera que, en el seu punt més elevat, arribava als 1148 m  i on se situava la capella dels Àngels.



En aquesta obaga, orientada al nord, la frescor i la humitat han permès créixer arbres i plantes pròpies d’altres contrades d’europa, com el faig, el pi roig, el boix grèvol... Per tant, sota l’espadat del massís de la Santa Baumaes desenvolupa un món amagat, ple de tresors, de gegants ben antics... que contrasta amb la vegetació de la plana o la solana on creixen les plantes adaptes a la sequedat estival, com les alzines, els pins blancs, les brolles i les garrigues. Cal tenir present que som a només 40 quilòmetres de la costa mediterrània. 



En un dia de calor canicular aquest contrast s’accentua i un té la sensació d’endinsar-se en un paradís de frescor. Quan es comença a caminar pel camí empedrat que porta a la Santa Bauma, primer de tot, apareixen les alzines i els roures, alguns de dimensions colossals i, a mig camí, t’has de fregar els ulls ja que davant teu tens un faig que s’enlaira per damunt dels 20 metres i més amunt t’apareix un pi roig que s’enfila recte cap a la llum. El teu caminar lent per la pendent i per l’espectacle dels arbres s’acaba quan damunt teu s’aixeca un vertical penya-segat calcari i sota seu apareix la Santa Bauma. En aquesta cova la llegenda explica que ja va haver-hi un primer espai de culte a Àrtemis, deessa grega de la natura primigènia i salvatge, i segles més tard, Maria Magdalena, després d’evangelitzar la Provença, s’hi va retirar durant més de trenta anys a pregar i fins el dia de la seva mort, l’any 75. Per tant, som davant d’un espai sagrat de llarga tradició i que al cap de poc temps de morir Maria Magdalena es va convertir en el lloc de peregrinació que encara conserva. Actualment està custodiat per una comunitat dominica que a la plana té una hostatgeria. 

Pel fet del caràcter sagrat de la cova i de ser un lloc de peregrinació en el decurs dels segles, aquesta obaga ha gaudit, tret del període revolucionari, d’un important grau de respecte per part de la població local i del poder polític i eclesiàstic. Per exemple el pontífex Bonifaci VIII va decretar, el 1299, un edicte segons el qual qui en tallés un arbre seria excomunicat. Primer va ésser reserva reial de caça i actualment és un bosc comunal i, a la vegada, un parc natural. Aquesta situació fa que alguns estudiosos qualifiquin aquest espai forestal com a relictual o fins i tot fòssil.

Us en recomano una visita, us agradarà!