Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat
de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia
del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els
recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes
nord-americanes.
Les sequoies gegants (Sequoiadendrum
giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es
caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles
perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i
longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels
jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle
XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A
Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis
del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n
van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva,
està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels
arbres més espectaculars de Catalunya.
Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos
què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem
consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure
Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis
de botànica funerària” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar
que: “Si el lloc de repòs per als difunts
ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos
sagrats de l’antiguitat” i “El verd
és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat
de l’ànima” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter
perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon
tractat que he consultat és el han escrit R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc
esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i
emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot
plegat, la sequoia del cementiri de la
Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i
per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme
que el xiprer.