dimarts, 28 d’agost del 2012

Una catedral vegetal: l’avinguda de palmeres del Jardí Botànic de Rio de Janeiro, per Jaume Vilaginés


Una llarga avinguda de palmeres de més de cent metres d’alçada donen la benvinguda al visitant del Jardí Botànic de Rio de Janeiro. El Jardí Botànic està situat a la zona sud de Rio, en el barri del mateix nom, a prop de la llacuna Rodrigo da Freitas i el barri d’Ipanema. Dins de la sorollosa ciutat de Rio, de més de sis milions d’habitants i un trànsit infernal, l’espaiós jardí botànic és una inimaginable illa de pau i serenitat.

Avinguda de Palmeres, camí del jardí botànic

L’any 1808  la cort reial portuguesa es va traslladar a Rio, aconsellada per la corona britànica, fugint de la invasió napoleònica. La ciutat, fins aleshores el centre administratiu de la colònia del Brasil, va esdevenir la capital de l’imperi portuguès. Rio va acollir l’única cort d’una monarquia europea ubicada fora del continent europeu. Dintre del canvi imposat per la nova situació, el rei Joan VI va crear un espai d’aclimatació d’espècies tropicals de les Índies Orientals, que es va anomenar “Real Horto”. Un cop el rei de Portugal va tornar a Europa, el seu fill, Pere I, va proclamar la independència del Brasil, incitat per les elits locals. L’any 1822, el jardí d’aclimatació ja feia les funcions de jardí botànic i amb el nom de “Real Jardim Botânico” va ser obert al públic per l’emperador Pere II.  Donat el seu valor natural i científic, el Jardí Botànic va rebre el reconeixement de la UNESCO, en ser declarat Reserva de la Biosfera.

L’espai posseeix  83 hectàrees de boscos i 54 hectàrees de zones cultivades. Acull també una important mostra de l’ecosistema forestal de la Mata Atlàntica, propi de la costa brasilenya. El jardí conté més de 40 mil plantes i unes  6725 espècies diferents. És una de les majors col·leccions de plantes del món. Entre els espais que es poden destacar hi ha un orquidiari de gran valor i diferents exemplars del “pau brasil”, l’arbre tan apreciat pels portuguesos en la primera època de la colonització, que va donar nom a la colònia i després al país.

Orquidiari

També, hi ha l’avinguda de palmeres, que s’alcen impressionants cap al cel brillant del tròpic. Les dues fileres de altíssimes palmeres acompanyen el visitant cap a l’interior del parc. Una font escultòrica trenca l’avinguda en dues meitats i fa l’efecte de ser el referent visual, l’altar principal del temple vegetal. Com en una catedral medieval, les palmeres imiten l’atreviment de les columnes i els arcs gòtics, intentant assolir les impossibles alçades de la volta celestial.

Mentre des de l’altura del cim, el crist de Corcovado, sembla observar  la vida de la lluminosa i atrafegada ciutat.    


El crist de Corcovado

diumenge, 26 d’agost del 2012

Bicicleta, arbres i paisatges pel Trentino

Aquests darrers dies d’agost hem visitat uns vells amics, en Gianni i la Nunzia, que viuen a Trento i de pas hem anat amb ells a pedalar per les “piste ciclabile” de la província del Trentino, situades en els Alps dolomítics italians.
Es tracta de carrils bici que ressegueixen les principals valls de la província, com les de l’Adige, Valsugana, val di Fiemme, val di Non, val de Sole… Aquests carrils són una veritable meravella per als amants de la bicicleta i, sobretot, per anar-hi en família. Per què ? Primer de tot, per la qualitat de l’obra ja que es tracta de carrils asfaltats i, majoritàriament, segregats de la circulació motoritzada. En segon lloc, prioritzen la bicicleta per davant dels cotxes en haver construït ponts per damunt de carreteres i cursos fluvials i d’aquesta manera han aconseguit reduir en gran manera els encreuaments. Voldria ressaltar que algunes d’aquestes obres tenen una gran qualitat arquitectònica i, en alguns casos, fins i tot artística; a destacar que la fusta és molt present en la construcció i no és pas gens estrany tenint present la zona en la qual ens trobem (fotografies 1 i 2). En darrer lloc precisar que, al peu d’aquestes vies, s’ubiquen un gran nombre d’espais per reposar perfectament equipats amb bancs, taules, fonts.... i ombra!
Fotografia 1. Detall del pont del carril bici de l'alta vall di Non

Fotografia 2. Pont del carril bici de l'alta vall di Non

Des d’aquests carrils bici es pot gaudir de la presència dels principals arbres del Trentino ja que en moltes ocasions la traça passa pel mig o pel costat d’espectaculars boscos montans. Aquests dies hem observat, entre d’altres arbres, la Pícea (Picea abies), el Pi roig (Pinus sylvestris), el Làrix (Larix decidua), el Bedoll (Betula pendula), el Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el Til.ler (Tilia cordata) i el Server (Sorbus acuparia) i acompanyant-los hem gaudit dels paisatges en els quals s’insereixen aquests arbres i boscos. Hem pogut apreciar dues tipologies de paisatge: la primera, situada en una cota més elevada, correspon a una vall de boscos de coníferes i pastures, com és el cas de la vall de Fiemme(Fotografia 3). La segona, ubicada a una menor alçada, fa referència a valls ocupades a la plana per plantacions de pomeres i, a la part baixa dels vesssants, per vinyes i, tot seguit, boscos de coníferes, com és el cas de la vall di Non (Fotografia 4) Valsugana (Fotografia 5) o la vall de l’Adige.

 
Per concloure , si voleu pedalar i gaudir d’esplèndits paisatges alpins no dubteu a visitar les terres del Trentino on trobareu centenars de quilometres de carrils bici des dels quals podeu admirar els principals arbres i paisatges alpins i gaudir de l’acolliment dels seus magnífics pobles i persones.




Fotografia 3. Val di Fiemme  
Fotografia 4 Val di Non


Fotografia 5. Valsugana


dilluns, 20 d’agost del 2012

Els boscos de Shakespeare


Aquest estiu s’estrena a Birmingham, tot i que més endavant la veurem a Girona i Barcelona, dins de la Olimpíada Cultural de Londres 2012 l’obra: Forests, dirigida per Calixto Bieito i protagonitzada per actors catalans i anglesos. Es tracta d’un funció on es recullen fragments d’obres de Shakespeare que passen en boscos i que s’esdevé una estranya travessia que pren aquest espai natural com a pal de paller. El viatge s’organitza en tres etapes: el paradís, el purgatori i l’infern.

El recorregut comença en el bosc d’Arden, on se situa una part de l’obra: Al vostre gust, després continua per l’arbreda en moviment de Birman i acaba en una planúria erma que podria recordar els penya-segats de Dover, vora la cova on el rei Lear s’aixopluga d ela tempesta.

Per il·lustrar aquesta magnífica idea us reproduiré alguns fragments de les obres: Al vostre gust i Macbeth.

Com dèiem, a Arden, un bosc en pau idíl·lica on els personatges desterrats hi discuteixen, filosofen, llegeixen poesia que penja de les branques dels arbres i canten cançons d’amor inspirades en la natura. Les primeres paraules en arribar al bosc són del Duc.

I bé, companys i germans desterrats,
no trobeu que el costum ha fet la nostra vida
més dolça que la dels palaus pintats ?
No té el bosc menys perills que l’envejosa cort ?
(...)
La nostra vida, lluny d’afers mundans,
Troba paraules en els arbres i en els rius,
Discursos a les roques, i la bondat en tot.
No ho canvio per res

Roland quan entra en escena diu:

“Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis d’amor.

Tu, reina de la nit, triplement coronada,
Mira amb ulls purs des de la teva esfera
El nom de la deessa caçadora que se m’enduu la vida.

Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres,
I  a les seves escorces hi gravaré els meus pensaments.

Que tots els ulls que hi hagi en aquest bosc
Vegin arreu el testimoni de la teva
Virtut. Corre, Roland, grava-la a tots els arbres,
La més bella i més casta, la més inexpressable.”

L’obra s’acaba amb uns casaments i el perdó dels desterrats i qui els porta la notícia és Jacques de Bois.

Escolteu-me, si us plau, unes paraules:

Jo soc el fill segon del vell Roland
I a tots vosaltres vinc a portar noves.
Com que el Duc Frederic s’havia assabentat
que en aquest bosc s’hi anaven reunint
gent important, va reunir un exercit
que ell mateix comandava, amb el propòsit
d’agafar el seu germà i passar-lo per l’espasa.
I quan ja era a la vora d’aquest bosc
Va trobar un vell religiós.
Després de parlar amb ell va penedir-se
del seu intent: ha abandonat el món
i ha deixat la corona al seu germà,
i les terres, a tots els desterrats.”

Una roureda de roure penol, de ben segur que un bosc per on potser van passejar
 els personatges de l'obra: Al vostre gust.

Un dels valors preeminents del bosc és la  persistència en el temps i la  immobilitat en l’espai. Aquests principis els recull, admirablement, l’obra: Macbeth, quan  les bruixes  preveuen el futur tot  alliçonant metafòricament a  Macbeth:

“Sigues brau
com un lleó, i amb tot orgull menysprea
el que lladri o conspiri contra tu;
que Macbeth no caurà fins aquell dia
que de Birnam el bosc, passant per sobre
el puig de Dunsinane, vindrà a atrapar-lo”

Macbeth

“Això no serà mai! ¿Qui té prou força
per reclutar una selva i ordenar
a l’arbre que desprengui les arrels
lligades a la terra? Bons presagis !”

diumenge, 19 d’agost del 2012

Històries sobre la poma, segons Antoni Puigverd.


Fa uns dies l’Antoni Puigverd escrivia un interessant article: “El nom de la poma” (La Vanguardia del 15 d’Agost de 2012) que parlava sobre el paper d’aquest fruit al llarg de la historia. Us reprodueixo alguns fragments.

La poma ha estat considerada la fruita seductora per excel·lència. Durant segles, des que els pintors medievals van decidir que era l'anònima fruita prohibida de l'arbre del coneixement del bé i del mal. Era la causa de l'expulsió de l'Edèn i l'origen de les nostres migranyes: del sofriment, del treball, de la mort. Però la poma del paradís no ha estat pas l'única gran referència mítica a aquesta fruita. Ovidi, fent-se ressò dels grecs, ens parla de la poma d'or que el jove Paris de Troia va lliurar, no pas a la deessa més poderosa (Hera), ni a la més intel·ligent (Athenea), sinó a Afrodita, la més atractiva. Afrodita havia promès a Paris la noia més bonica: Helena. D'aquí prové una de les conclusions morals més estranyes i persistents de la història d'Occident: no és el poder o el diner, la causa de les guerres i els desastres, sinó l'apetit.
La poma, el fruit prohibit.

Una altra poma cèlebre va ser la de Guillem Tell, que combatia per la llibertat amb una ballesta infal·lible. El tirà va segrestar-li el fill. I va obligar Guillem a disparar una fletxa contra una poma situada sobre el cap del nen. Tell ho va aconseguir.

Hi ha hagut moltes altres pomes cèlebres. Una d'elles va fundar la física moderna aprofitant que Newton feia una becaina. O aquesta altra. Els nens d'abans creixien en la desconfiança en els regals: els obsequis poden amagar verí, com la poma enverinada que l'envejosa madrastra va oferir a Blancaneu.

Però els nens i joves d'avui deuen trobar obsoletes i dessaborides aquestes pomes mítiques. Acostumats a l'extremisme dels saboritzants químics de les llaminadures i refrescos, és difícil que facin cas de les lliçons simbòliques que pot suggerir una càndida fruita sorgida d'un arbre. El destí de la humanitat -deuen pensar- qui el va canviar va ser la poma de Steve Jobs! Una poma digitalitzada. Creador del tractament de textos tal com ara l'entenem, del reproductor de música digital, de la possibilitat que tots els gadgets tecnològics continguin jocs i música, de l'iTunes i de moltíssimes innovacions digitals més, Jobs ha comprimit tots els vells mites de la poma en un logo comercial. Un logo d'estètica minimalista, blanca, aristocratitzant. Va morir l'any passat envoltat d'una colossal lamentació planetària; i ja li han erigit dos temples a Barcelona. El segon va ser inaugurat fa poc al passeig de Gràcia després d'una impressionant adoració nocturna. El món canvia menys del que sembla. "El nom fa la cosa", deien els antics. El nom de la poma fabrica mites”.

dijous, 16 d’agost del 2012

Les ombres amigues de la via verda Olot – Girona.


Gairebé tots tenim rutes, camins, passejades... que repetim sovintejadament i que acostumem  a fer amb alegria, com quan retrobem l’amic després de molts mesos. A casa ens agrada anar, un parell de vegades l’any, a fer el sector de la via verda que va d’Amer a Olot. Hi anem a la primavera i a l’estiu. Precisament ahir dimecres 15 d’agost, amb en Giovanni i la Núria, vam fer la visita estiuenca. Per què ens agrada tant fer la via verda ?

Primer de tot, perquè la recuperació i reutilització de l’antiga traça del carrilet per a usos de lleure em sembla una gran acció de la nostra societat. També m’agrada perquè en el tram entre Amer i Olot la via circula, en bona part, per dins de boscos d’alzines i roures. I, en darrer lloc, per la varietat de paisatges dels quals es pot gaudir. Primer els de la vall d’Hostoles amb la cinglera del Far al fons i després els de l’esplèndida plana de la vall d’en Bas presidida pel Puigsacalm.

Pedalar a la primavera et fa fruir dels espais sense cobertura arbòria i per tant del sol, el  cos es reconforta de la fredor que els les obagues encara retenen. En canvi, a l’estiu i sobretot, com ahir, en el darrer dia de la canícula, l’ombra de les alzines i roures és una veritable ombra amiga que et proporciona la frescor i penombra necessàries per “resistir” ja que les temperatures a ple sol superen els 34 ºC.

La via verda entre arbres
Ens agrada començar el trajecte en sentit ascendent ja que fer-ho en aquest ordre em permet fixar-me en l’estat del bosc i els paisatges que vas trobant pel camí. Ahir vaig apreciar, sobretot a les muntanyes de la solana de la vall d’en Bas, els efectes de la prolongada sequera; ja enmig de la verdor dels vessants muntanyosos apareixien importants taques ocres que corresponen a rodals d’arbres que s’han assecat.

Després de gaudir del dinar i l’amabilitat de la gent de les Preses vam iniciar el camí de tornada. De baixada la via verda permet delectar-se amb  la velocitat per dins dels boscos. En ocasions sembla que viatges embolcallat d’un túnel forestal que t’empeny amb força i on el pedalar es converteix en un fer harmònic amb la natura que t’empenyen i anima.

Una altra meravella d’aquest ruta són els punts d’aturada que es van trobant:  et permeten proveir-te d’aigua i, si ho necessites,  estirar-te una estona tot contemplant les magnífiques capçades dels arbres.

En fi, si us agrada sentir el bosc de ben a prop des de la bicicleta no us perdeu el sector, Amer-Olot, de la via verda d’Olot a Girona. Us reconfortarà i emocionarà!!!

L'ombra dels plàtans a l'estació de sant Feliu de Pallarols.

La Mercè i jo en una aturada del camí.

dijous, 2 d’agost del 2012

El cedre del Líban, un arbre mític i sagrat de la Mediterrània.


El Cedre del Líban (Cedrus libani ) creix a les muntanyes del Líban, Síria i Turquia, entre els 1300 i 2300 m d’altitud i suporta bé tant el fred com la sequera . És una conífera de fulla persistent que creix fins els 40 metres d'alçada, amb un tronc de fins a 2,5 metres de diàmetre, presenta una capçada cònica en arbres joves i amb el pas del temps pren una morfologia piramidal i el fullatge de les branques agafa una disposició horitzontal. Les fulles són aciculars i petites ja que tenen uns 25 mm . Les pinyes hi apareixen cada dos anys, maduren en un any i fan uns 8-12 cm de llarg. Els cedres tenen una llarga longevitat ja que hi ha, actualment, exemplars mil·lenaris.

Antigament aquests cedres formaven densos boscos a les muntanyes del Líban que es van convertir en una mena de temple natural ple de columnes i foscor. Actualment és l’emblema d’aquest país ja que apareix a la seva bandera.

Bandera del Liban
Al llarg de segles les muntanyes del Líban han patit un important procés de desforestació i, actualment, només resten alguns boscos de cedres per damunt dels 2000 m. Un lloc emblemàtic és la vall dels Cedres de Déu, protegida per l’església Maronita. Aquest bosc de cedres i la vall de Kadisha van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO el 1998. Cal esmentar que, anteriorment, la reina victòria de Gran Bretanya va finançar la construcció d’un mur al voltant del bosc per protegir-lo del pastoreig.

El cedre del Líban és un arbre que per diverses religions ha estat considerat un pont entre els homes i Déu, ja sigui per la majestuositat del seu tronc i capçada com pel fet que la seva fusta és molt resistent als insectes i desprèn un agradable aroma, tanmateix, com la seva reïna.

Producte de la seva morfologia, longevitat i les característiques de la seva fusta i reïna, aquest arbre simbolitza la noblesa d’esperit, la grandiositat, la bellesa i la majestat. La seva longevitat, el caràcter perenne de les seves fulles i la incorruptibilitat de la seva fusta fa que també l’associem a la vida eterna així com  a la fortalesa i la fermesa de la fe. Els seus fruits apareixen com la imatge de la immortalitat guanyada pel sacrifici.

 Tot seguit, esmentarem alguns usos i valors que aquest arbre atresorava per algunes religions.

Els egipcis, 6000 anys enrere, ja utilitzaven els seus olis aromàtics per perfumar les estances interiors dels palaus i temples. També van emprar la seva fusta  per a la construcció d’elements d’edificis, de vaixells i de peces artístiques amb valors funeraris. Per exemple, el vaixell de Keops datat en el 2700 aC és de fusta de cedre. També dins de les barques funeràries situades en les cambres fúnebres s’hi situava una escultura de fusta del difunt feta amb fusta de cedre.

Dins del judaisme i el cristianisme el cedre del Líban era un arbre molt utilitzat en la construcció d’edificis i mobiliari religiós.  El cas més notable fa referència a l’aixecament del primer temple de Jerusalem, 967 aC. El rei Salomó va encarregar grans quantitats de fusta de cedre a Hiram de Tir, rei dels Fenicis per construir les bigues, l’artesonat i l’altar del temple.

 A la Bíblia aquest arbre apareix esmentat 80 vegades. Per exemplificar-ho, reproduïm dues cites bíbliques que fan referència al temple de Jerusalem.

Un cop acabat tot l'edifici, Salomó el va cobrir amb un sostre de cedre” (Re 6,9) i “Revestí també les vint colzades de la cambra interior del santuari amb plaques de cedre, des del paviment fins al sostre. Destinà aquella part a cambra sagrada, a lloc santíssim” (Re 6,15).

En ser utilitzada la seva fusta per revestir la llar de Déu, és a dir, el temple de Jerusalem, el cedre és esmentat com un dels elements necessaris per a la cerimònia de purificació d’una casa:

Després prendrà l'ocell viu amb el tronc de cedre, la llana tenyida d'escarlata i l'hisop, i ho mullarà tot en la sang de l'ocell degollat damunt l'aigua corrent” ( Lv 14, 49).

A Isaïes també apareix el cedre com un dels arbres que permetrà, com a prodigi diví, la transformació del desert:

Transformaré el desert en un estany, i la terra àrida, en sortidors d’aigua. Al desert, hi posaré cedres, acàcies, murtra i oliveres. A l’estepa plantaré ginebres, i tot de plàtans i avets” (Is 41:18-20)

D’altra part, segons una llegenda medieval l’arbre de la creu estava fet de tres tipus de fustes: la de cedre o arbre còsmic, la d’olivera o arbre de la vida i la del xiprer o arbre funerari.

També a l’Alcorà es menciona el Sidrat-Al-Muntaha o cedre de la fi, el qual era un arbre gegant que s’elevava cap al setè cel, sota el tro d’Alà i cadascuna de les seves fulles portaven el nom d’una persona i quan alguna queia arribava la mort.

El cedre del Líban es va introduir-se, com arbre ornamental, per l’Europa occidental a partir del segle XVIII, tot i que, segons altres fonts, ja va arribar amb el retorn del croats. L’eminent botànic Carl von Linne (1707-1778) va deixar escrit que només va veure un exemplar d’aquest arbre a Anglaterra i creu que va ser plantat a finals del segle XVII.

Cedre al patí de l'escola Joan Salvat Papesseit de Mollet del Vallès.