divendres, 20 de desembre del 2013

El Sik segons Bonaventura Ubach

He pensat que la millor forma de felicitar-vos les festes és obsequiar-vos amb dues joies. La primera és un text de la descripció que Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, va fer del congost del Sik, que és l’entrada de Petra i que escriu arran del seu viatge el 1910. El llibre d’aquest viatge es va imprimir per primer cop el 1913 i, per segon cop, el 1955 en català i en ple franquisme. La segona joia són les fotografies que vaig fer el dia de Nadal del 2012 en un viatge familiar a Jordània, on van gaudir del congost del Sik. Comencem per les paraules de Bonaventura Ubach.

Res tan digne de la grandesa i de la majestat de Petra com el Sik que li serveix d’entrada. És un dels espectacles més admirables que puguin existir damunt la terra. He llegit relacions de viatges, descripcions de països poètics i encisadors, m’he fixat en els detalls d’un sens nombre de fotografies de paisatge, i no he pogut trobar cap semblança amb aquesta meravella, que jo diria la més imponent que hom pugui contemplar. Imagineu-vos un corriol de no més de dos metres, vorejat d’espadats areniscos que s’enlairen fins a l’alçaria d’uns 80 metres, amb infinites corbes que l’erosió de les aigües han anat dibuixant a còpia d’anys, aquí regulars i gracioses, més enllà sobtades i salvatges, tot embolcallat dins del misteri d’un mitja llum difusa.
Al cap d’uns quants minuts la gorja s’aixampla. Nova sorpresa, altre crit d’admiració

Bon Nadal !!






dilluns, 2 de desembre del 2013

L'oliverar fosc de la finca de la vinyeta


Fa uns dies, amb els professors i alumnes del Màster de Canvi Ambiental de la UdG, vàrem visitar la finca de la vinyeta (www.lavinyeta.es) situada al municipi de Mollet de Peralada, dins la comarca de l'Alt Empordà. En temps de crisi dona gust passejar entre vinyes i oliveres i escoltar dels seus gestors els eixos de treball d'una explotació plena de dinamisme i projectes.

Un dels elements que més en va sorprendre, com a amant dels arbres, va ésser l'oliverar fosc. Es tracta d'una vella plantació d'oliveres, algunes de les quals són centenàries, d'on surt un oli, també anomenat fosc, definit com: ”un oli pur, aromàtic i amb l’amargor justa i amb un fort caràcter...i que recull l’essència de la terra que l’ha vist néixer: l’Empordà

Ara be, el més interessant va ser l'origen de l'adjectiu fosc. Segons ens va explicar la Marta, que conjuntament amb el seu marit dirigeix la finca, aquest oliverar pren l'adjectiu fosc de l'ús que els habitants de Mollet de Peralada en feien en el seu temps lliure i normalment amb parella. Ràpidament vaig pensar en la multifuncionalitat dels boscos i en la mediterrània fecunditat de l'olivera que des de la mitologia grecollatina ha sigut considerada un arbre sagrat per totes les cultures i religions mediterrànies i en la del seu fruit, l’oli, que ha servit per ungir reis i consagrar altars. Per fortuna ara encara podem seguir gaudint de la fecunditat d'aquests arbres a partir d'untar amb oli una bona llesca de pa amb tomàquet i, tot assaborint la mossegada, tancar els ulls i somiar amb l'agradable i tènue foscor del fullatge de les oliveres d’un capvespre d’estiu.

dimecres, 27 de novembre del 2013

El bosc de can Veire ja comença a funcionar com un abocador



Porto massa temps parlant, en aquest bloc i davant de l’opinió pública, del perill de permetre l’accés de cotxes al bosc de can Veire de Gallecs. Per què ? Senzillament, perquè alguna ment preclara i il·lustrada va tenir la gran pensada de retirar la barrera metàl·lica que impedia l’entrada de vehicles al bosc i substituir-la per un feble filera de pivots de fusta (Fotografia 1), que fàcilment són desmuntables (fotografia 2). El resultat ha estat que, malgrat la bona voluntat, la major part del temps el bosc és accessible als cotxes ja que, cada dos per tres, algun dels pivots és desmuntat.
 
Fotografia 1. Entrada al bosc de can Veire des de la carretera de Sabadell a Granollers



Fotografia 2. Espai que ocupava el pivot de fusta
Algú podria preguntar-se: Per què és tant greu que entrin els cotxes al bosc ? Perquè  l’entrada al bosc se situa al costat mateix de la transitada carretera que va de Sabadell a Granollers i, en conseqüència,  el bosc es converteix en un lloc amagat on desfer-se del que vulguis. Precisament aquesta setmana a uns centenar de metres de l’entrada al bosc vaig observar un abocament de revestiments de plàstic que poden provenir d’una obra o d’un robatori (Fotografies 3 i 4) però que mai haurien d’estar sota els pins i les alzines.
 
Fotografia 3. Abocament de tubs de plàstic dins del bosc de can Veire
 
Fotogrrafia 4. Detall de l'abocament
Per tot plegat, si  es vol garantir el bon estat forestal del bosc de can Veire i evitar que es converteixi en un abocador, el que cal, és evitar, amb mesures contundents,  l’accés de vehicles al bosc. Per tant, demano als polítics municipals, que tant alegrament i inconscientment van fer retirar les tanques de ferró, solucionin definitivament aquest tema i, a la vegada, netegin d’abocaments el bosc. Els recordo que el bosc de can Veire està classificat com espai natural protegit i catalogat com a bosc d’utilitat pública pels seus valors educatius ja que al seu voltant hi viu molta gent. Quina imatge més poc educativa tindrà la població escolar o la ciutadania quan  tot passejant per la massa forestal més gran de Gallecs es trobi un munt de tubs de plàstic dins mateix del bosc.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Les fotografies forestals de Takeshi Shikama



La setmana passada vaig visitar el treball fotogràfic de Takeshi  Shikama a la sala d’exposicions de Gas Natural Fenosa a Barcelona. Cal ressenyar que la major part de les fotografies exposades  formen part de la sèrie: “Silent Respiration of Forests” i són imatges d’espais forestals del Japó. Per tot plegat, el títol de l’exposició és: “Les remors del bosc”.

Un dels fets més destacables del procés creatiu de Shikama és el vincle emocional que estableix amb els arbres i els boscos. En una entrevista a la secció La contra, del diari La Vanguardia (30-10-2013) explicava que ell retrata els arbres que el criden. Per tant, el fotògraf dialoga amb els arbres i intenta retratar no només la seva presència sinó, sobretot, la seva força o esperit. Per aquest motiu el millor moment del dia per retratar els arbres és l’última hora de la tarda i en concret quan el darrer raig de sol il·lumina l’arbre. Sembla que l’objectiu de les seves fotografies sigui captar l’ànima del arbres. Possiblement, per aquest motiu les seves imatges són  vaporoses, lleugeres i, enormement, serenes. 


Cal tenir present que segons el xintoisme, antiga religió del Japó, alguns elements de la natura, com els arbres, tenen un valor sagrat ja que dins seu hi viuen els “kami” i, en conseqüència, no és gens estrany que Shikama afirmi que el bosc és la frontera entre aquest món i el més enllà.

En darrer lloc cal esmentar que els fotografies de Shikama són un veritable treball artesanal. Primer perquè treballa amb un càmera de gran format que li permet obtenir negatius també de gran format; en segon lloc, perquè positivitza els negatius sobre una planxa de platí i pal·ladi i, finalment, perquè imprimeix aquest s positius sobre un paper tradicional japonès.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Al bosc de can Veire, tot segueix igual.


Mesos enrere vaig fer pública la meva queixa, com a ciutadà, de que es permetés l’accés dels cotxes al bosc de can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs.

El passat dilluns 11 de novembre vaig tornar a trobar-me un cotxe aparcat a l’interior del bosc de can Veire. Com és possible ? Doncs, senzillament, perquè un dels febles  pivots de fusta instal·lats per impedir l’accés als vehicles ha desaparegut i, en conseqüència no hi ha cap impediment a l’entrada d’un cotxe a l’interior del bosc. En un anterior escrit meu ja afirmava: “El que sí que tinc clar és que per aconseguir limitar, de forma efectiva, el pas de cotxes només s’hi pot lluitar amb fermesa, és a dir, amb barreres físiques contundents”.
 
Entrada al bosc de can Veire sense cap impediment pels cotxes
Quin perill té deixar passar els cotxes per dins dels boscos de Gallecs ? Ras i curt, l’accés dels cotxes pot permetre, en primer lloc,  el furtivisme en la tala de llenya, en segon lloc,  la circulació motoritzada pot afavorir el risc d’incendi i, en tercer lloc, pot fer que la prostitució torni a exercir-se en el seu interior.

Precisament aquest dies patim per l’incendi del Baix Empordà i, en aquest sentit, cal assenyalar que els nostres paisatges viuen una llarga sequera que és més pròpia de l’estiu que de la tardor. Ahir el meteoròleg de TV3 deia que tenim un paisatge sec com a principis de juliol. A aquest fet cal afegir que tenim baixes humitats i, de tant en tant, episodis de vent. Per aquests motius alguns massissos forestals, com les Gavarres o Cadiretes, s’han tancat a la circulació. En canvi, el bosc de can Veire des de fa setmanes està obert als cotxes. Penseu que si es cremen els boscos de Gallecs, la seva recuperació tardarà més de 40 anys.

Dins del bosc de can Veire, vaig trobar-me un altre fet molt preocupant: una paperera plena de residus i papers i envasos pel terra. Penseu que la brutícia només genera més porqueria. Si no és pot mantenir un servei, simplement el millor és eliminar-lo.
 
Una imatge que no hauria de produir-se dins d'un espai natural protegit
En referència a tot el que em explicat, cal recordar tres fets. Primer, que l’espai natural de Gallecs va ser declarat espai natural protegit l’any 2009 i, en conseqüència, es va incorporar al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i si ens llegim la normativa del PEIN(Decret 328/1992)trobarem que l’art 14 diu:” No és permesa la circulació de vehicles motoritzats camps a través ni fora de carreteres o camins habilitats per al pas d'automòbils”. Segon, els boscos de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública i incorporats dins del catàleg d’utilitat pública i si ens llegim la Llei  6/988 forestal de Catalunya, a l’article 11, trobarem el motiu pel que els boscos de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública ja que se situen prop d’un nucli urbà i la seva funció principal és la protecció del paisatge. I tercer, la gestió dels boscos de Gallecs va ser cedida a l’Ajuntament de Mollet del Vallès a principis de la dècada passada.

En conclusió, a l’espai natural de Gallecs passen els anys i sembla que enlloc d’anar endavant, anem enrere. En un espai tant freqüentat hem de tenir molta cura de la imatge que donen als ciutadans i, en conseqüència, la brutícia escampada pel terra d’un bosc o cotxes aparcats són imatges que no s’haurien de produir mai i els responsables polítics haurien de resoldreu-ho d’una vegada per totes ja que el que està en joc és el futur d’un dels paisatges més interessants de la plana vallesana.