dimecres, 27 de juny del 2012

Natura i espiritualitat, tot conservant amb Fra Valentí Serra de Manresa


Fra Valentí Serra de Manresa (Valentí Serra i Fornell) va néixer a Manresa el 1959 en una família de pagesos, ramaders i pastors. A  l’edat adulta veié que el camí de viure l’Evangeli iniciat per sant Francesc d’Assís, tal i com el viuen en fraternitat els frares caputxins a Catalunya, era una opció  captivadora. El 1982 professà la regla de sant Francesc i passà a formar part de la família evangèlica dels franciscans. Joan Ferrer[1] els anomena: “Aquells homes barbuts, amb un hàbit de color de castanya, senzills i també doctes i fondament catalans”. El 1987 fou ordenat sacerdot i posteriorment es matriculà a la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, on l’any 1995 aconseguí el títol de doctor en història. Tal com diu Joan Ferrer: “El nostre frare ha estat un home d’Evangeli i un home de cultura” Acaba de publicar un llibre sobre plantes remeieres [2] (que ja compta amb tres edicions) i ara n’està preparant un altre sobre l’horticultura dels caputxins i les herbes santes.

Com viu un franciscà la natura ?

La natura forma part integrant  de la nostra tradició franciscana. Sant Francesc d’Assís  va sentir i viure la comunió amb la terra, els arbres, les herbes i els animals, ho visqué com a regal, com a un veritable do de Déu i, per tant, ens hi  hem de relacionar amb respecte, amb  agraïment i germanor, tal com hi suggereix la lectura del Càntic de les criatures que escriví el sant d’Assís.

En aquest sentit,  a través d’ una homilia predicada a l’església conventual de les monges clarisses d’Arenys de Mar ho vaig intentar d’ expressar amb aquests mots: “En la presentació quotidiana de les ofrenes, quan el sacerdot eleva el pa i el vi que s’han de convertir en el Cos i la Sang de Crist, damunt l’altar, junt amb el pa i el vi hi arriba, d’alguna manera, tot l’univers creat. Sí, junt amb les espigues i raïms, fruits de la terra i transformats pel nostre treball en pa i vi hi arriba, també, el sol que ha fet créixer els sembrats i ha ajudat a madurar les vinyes; hi arriba l’aigua de les pluges i rosades que els ha fet créixer; hi arriba el vent que els ha sacsejat quan les vinyes i sembrats mostraven al Creador els fruits granats i els raïms saborosos. Damunt de l’altar hi puja també el paisatge que ha envoltat les vinyes i sembrats, els ocells que han sobrevolat i han cantat damunt de camps i vinyes, els ramats que han pasturat els rostolls i també els eixams d’abelles que hi han passat”

Quins textos l’han ajudat a reflexionar sobre les relacions entre la natura i la societat ?

En primer lloc, la Bíblia, com a Paraula de Déu, que és escola de vida i és ensenyament permanent que ens ve de part de Déu, i molt  especialment els llibres sapiencials on hi apareixen nombrosos textos que estan en plena sintonia amb els pensaments i la vida de sant Francesc, és a dir, procurar entendre, copsar, que la naturalesa és un do de Déu i que Ell ho posa al nostre servei per tal que ens en servim, però sense abusar-ne. Aquest és el cas de les plantes remeieres que Déu ens les posa al nostre abast per tal que fem servir els seus principis actius que, amb un bon ús, ens ajuden a guarir les nostres malalties i dur una vida més sana.

En segon lloc, hi ha els textos de les fonts franciscanes. Per exemple, tenim el testimoni de les persones que van conviure amb el sant, com ara l’Anònim de Perusa, els Tres Companys, Fra Lleó, Tomàs de Celano. Aquest darrer va escriure la primera biografia del sant,  on remarca el respecte de Francesc d’Assís per totes les espècies de la creació,  la manera com caminava, com contemplava la natura,  les plantes, com les sabia assaborir, agrair. Sant Francesc era molt curós en mirar de no trepitjar els cucs ni els  insectes. Hi havia una relació de germanor i de respecte cap a tots els éssers vius.

També cal parlar de santa Clara ja que segurament és ella qui interpretà millor l’esperit de sant Francesc, car no només ens dona la visió femenina del franciscanisme sinó que ens dona la millor interpretació d’allò que sant Francesc volia fer i viure. Justament en santa Clara hi trobem una gran experta en herbes remeieres, i a través d’ella he pogut constatar el gran interès del franciscanisme per el coneixement, el conreu i la utilització de les plantes remeieres que Déu ens regala per ajudar a millorar la nostra salut. En aquest sentit cal recordar que la mare de santa Clara ja era una gran experta en herbes remeieres. Per tant, no és estrany que santa Clara preparés, per sant Francesc --quan, malalt, es trobava acollit a sant Damià—bullidures d’herbes, infusions i ungüents. L’estudi de la tradició franciscana sobre les herbes remeieres  m’ha ajudat  a aprofundir a propòsit d’ aquesta relació de criatura humana amb la natura, entesa sempre com un do i un regal de Déu a benefici de nosaltres, els seus fills.

Fra Valentí Serra de Manresa
Com perceben els franciscans els arbres ?


En la vida monàstica s’han estudiat i descobert moltes tradicions al voltant dels arbres. Ja hi ha, tradicions precristianes que valoren molt  els arbres i que han perviscut en la vida conventual. Per exemple, ara em bé a la ment el cas del saüc que era anomenat bon arbre, ja que la seva ombra és molt benefactora i les seves flors tenen excel·lents propietats curatives. També l’olivera i el xiprer tenen un gran simbolisme per expressar aspectes de l’espiritualitat santfranciscanca.

També els franciscans vam tenir un destacat paper en la difusió de la iconografia de l’arbre de la Creu. Segons una antiga i venerable tradició semblaria que la fusta de l’arbre de la vida plantat al bell mig del jardí de l’Edèn, un cop seca es va utilitzar per fer la Creu on va morir Jesucrist, el Nou Adam.. Per aquest motiu l’arbre de la Creu es converteix en l’arbre de la vida (Lignum vitae)  que lliga el cel i la terra a través de la creu. Aquesta iconografia arrela en els escrits de Sant Bonaventura i de Bartomeu de Pisa, principalment.
 
Pel que fa a les relíquies de la Vera creu,  unes de les més famoses, es veneren a la basílica de la Santa Croce in Gerusalemme que està a Roma, a prop del Laterà, i on hi ha les relíquies de la Santa Creu que santa Helena va fer portar de Jerusalem i són els fragments més grans de la Vera creu (Lignum crucis), d’on s’han anat extraient  moltes estelletes que s’han distribuït per a ser venerades a diferents esglésies del món. La fusta sembla que és una mena de xiprer o pi palestinenc. Alguns grups de caràcter esotèric i maçonic diuen, però, que era de fusta d'acàcia.

D’altra banda, els arbres sempre han estat present en la vida dels framenors, especialment la reforma dels caputxins, on en la majoria dels convents hi sol haver un petit bosquet on el frare s’hi  pot retirar per pregar, per trobar-se més amb el Senyor, per assaborir el silenci i el recolliment que la naturalesa ens regala. Des de molt antic i dins la tradició franciscana sempre han existit cases de recés, eremitoris inserits en la plena naturalesa. Fins i tot en els convents urbans, a cada claustre s’intentava de reproduir o d’expressar  el món natural en una mena de microcosmos. En els claustres i en l’accés als convents sempre hi trobem xiprers,  que són signe d’acolliment i d’una pregaria ja que s’eleva cap a Déu..

Com han de ser les relacions entre la societat i l’entorn natural que l’envolta ?

Crec que en aquests moments la gent ja comença de prendre consciència que hem explotat la terra de manera desequilibrada i excessiva. En aquesta circumstància podem  redescobrir i aprofundir en el missatge franciscà que ofereix bones perspectives de futur per a la nostra terra.

O mantenim una relació de germanor, respecte i equilibri amb el món, i l’entenen com un do que Déu ens ha fet i actuem responsablement, o d’altra banda no tenim futur... Si aquesta actitud del franciscanisme,  profundament ecològica, arribés arreu i fos compartida per tothom,, tindrem més possibilitats de continuar vivint en aquesta terra que sant Francesc l’anomenava la mare terra.

Quin paper té l’espiritualitat en la percepció de la natura ?

Com que soc religiós no puc parlar des d’una altra perspectiva i no puc entendre el món o la mateixa vida si no és des del prisma de la religió que per mi ho impregna tot. Tant de bo que la visió espiritual de la natura com a creació de Déu fos més amplia i compartida! Avui cal recuperar l’espiritualitat, l’esperit de contemplació i aprofundir en l’experiència de Déu, i això transformarà  la vida de les persones i canviarà el món.

Vostè, darrerament s’ha dedicat a recopilar i publicar les tradicions que fan referència als valors curatius d’algunes plantes, n’està preparant algun altre?

Acabo de publicar Els caputxins i les herbes remeieres, on he intentat de posar en relleu com el valor curatiu de les herbes és un do que ens ha estat ofert per Déu-creador. Algunes d’aquestes plantes prenen el nom de “santes” o d’algun sant. L’herba santa per excel·lència és el donzell o absenta que en grec es diu l’Artemisa, deesa pagana que els que els romans en deien Diana. Alguns religiosos, en reconèixer les propietats guaridores d’algunes herbes van decidir divulgar-les especialment amb el qualificatiu de “santes” a benefici dels estaments senzills i pobres de la societat, com ara l’herba de sant Benet, l’herba de sant Francesc, l’herba de sant Robert, l’herba  de santa Margarida ,la  flor de Sant Miquel, etc. Quan aparegui el llibre sobre les herbes santes ja faré esment d’algunes tradicions sobre aquestes herbes i sobre llur conreu en les hortes dels frares caputxins, amb destinació als usos de la comunitat i atenció caritativa als pobres que, moltes vegades, eren guarits i atesos a la porteria dels convent amb les herbes santes i els ungüents.



[1] Ferrer, Joan (2007) Bibliografia de fra Valentí Serra de Manresa, OFMCap. (anys 1982-2007), Edició privada, Barcelona.
[2] Serra de Manresa (2011) Els caputxins i les herbes remeieres. Editorial Mediterrània, Barcelona.

divendres, 22 de juny del 2012

Les característiques forestals de Bialowieza

Pi roig

La foresta de Bialowieza és un dels pocs fragments que existeixen de bosc natural, poc alterat, de la plana central europea. Passejar per la reserva forestal és com entrar en una altra dimensió del que és un espai natural. Tot seguit, intentaré explicar quins són, al meu entendre, els trets diferencials de la percepció d’aquesta reserva forestal i que la converteixen, des del meu punt de vista, en un espai únic a Europa.

El primer fet que sobta és que els arbres se situa en una interminable plana. Aquest fet em va sorprendre ja que la major part de boscos que he visitat a Europa es localitzen en els vessants de les muntanyes.

El segon element sorprenent és la diversitat d’espècies forestals. Els estudiosos han comptabilitzat 26 espècies d’arbres dins la reserva forestal, és a dir, en un territori de només  4.000 ha hi ha una enorme diversitat arbòria. Com que ens situen en un clima subcontinental, que queda matisat per les influències atlàntiques que moderen la temperatura i proporcionen pluges suficients al llarg de tot l’any -encara que la meitat es concentren a l’estiu- ens apareixen espècies pròpies de les terres nemorals i altres del món boreal. Per aquest motiu es qualifica aquest bosc com a boreonemoral. Per tant, Bialowieza és un bosc mixt de caducifolis i coníferes boreals. Hi ha dues coníferes molt abundants: el pi roig (Pinus sylvestris) i la pícea (Picea abies). Pel que fa als caducifolis, el roure pènol (Quercus robur), el carpinus comú (Carpinus betulus) i el tell de fulla petita (Tilia cordata) són els més importants. Prop dels cursos fluvials i en zones d’aigües pantanoses apareix el vern (Alnus glutinosa) i el freixe de fulla gran(Fraxinus excelsior).

El tercer element que sorprèn és l’alçada dels arbres. Vaig admirar pícees que s’enlairaven per damunt dels 40 m i roures pènols que arribaven als 35m d’alçada. En molts moments restes embadalit contemplant la rectitud i l’alçada dels troncs. Penseu que hi ha arbres que tenen branques amb fulles a partir dels 18 m.

Roure pènol
El quart element destacable és l’edat dels arbres ja que hi ha una enorme concentració d’espècies forestals pluricentenaris. Si teniu curiositat pels arbres monumentals hi ha un lloc web (www.monumentaltrees.com ) on trobareu informació vers els peus més espectaculars de la foresta de Bialowieza. A tall d’exemple, esmentar-vos que s’ha mesurat un roure pènol de 41 m d’alçada i 7,25 de perímetre o que s’ha trobat un altre roure pènol que té 500 anys. El darrer element que sorprèn és la quantitat d’arbres caiguts i de fusta morta en descomposició. Els estudiosos han calculat que la fusta morta representa el 25% de la biomassa. Aquest fet és producte que, dins de la reserva forestal, no es fa cap tipus de gestió. Només s’aparten els arbres caiguts sobre els camins. Per tant, podem observar com és un bosc producte de l’estricta dinàmica natural.

En conclusió, caminar per aquesta foresta és una experiència sorprenent i alliçonadora ja que sorprèn la diversitat, l’alçada i l’edat dels arbres i, d’altra part, contemplar la diversitat forestal posa en entredit les classificacions forestals o geobotàniques fonamentades, majoritàriament, en una única espècie forestal.

A Bialowieza hi ha un gran nombre d'arbres caiguts en descomposició.