dimecres, 27 de maig del 2015

Natura i religió

No es pot entendre la història de la humanitat en relació a l’aprofitament del recursos naturals sense tenir present el component religiós. Diferents cosmovisions s’han fonamentat amb l’antropocentrisme i aquest sentiment de superioritat respecte a la resta dels éssers vius ha generat una actitud de domini, en ocasions desmesurat i desenfrenat, vers la natura com a conjunt i recurs, que és una de les claus de l’actual crisi ecològica.

Per fortuna, cada vegada s’aixequen més veus a favor de canviar el paradigma abans descrit. El pontífex Pau VI deia que la humanitat ha d’adonar-se  que no pot es seguir utilitzant les riqueses de la terra de la mateixa manera que s’ha fet fins ara i l’actual Sant Pare està escrivint una encíclica sobre l’ecologia. L’escriptor Luis Racionero[1] ens esmenta que a la majoria de les religions, Déu no és quelcom separat de la seva creació i per tant, si el cristianisme no s’hagués separat d’aquest panteisme, fer mal a la terra hauria estat quelcom impensable. Des de l’Islam[2] també hi ha veus que reclamen que formem part de la creació juntament amb tot el que veiem i no veiem. Per tant, és des de la unitat amb la natura que la vida té sentit.



En conclusió, cal separar-nos de l’antropocentrisme i ressituar-nos fraternal dins la naturalesa i atorgar a aquesta, tal com han mantingut moltes cosmovisions, un rang d’espai sagrat que simplement hem de custodiar per les generacions futures.



[1] Racionero, Luis (2015) “L’ecologia com a religió” La Vanguardia del 24 de març.
[2] La Garriga, Dídac P. (2014) Eco-Yihad. Apertura de conciencia a través de la ecología y el consumo, Edicions Bellaterra, Barcelona.