Boswellia sacra
La
paraula encens prové del llatí incensum,
participi de incendere, que vol dir:
“encendre” o “cremar”, per raó de la seva combustió sobre el foc. Antigament,
els hebreus l’anomenaven lebonah, els
grecs libanos, els àrabs luban i els romans olibanum (= olíban).
A
l’antigor aquestes reïnes aromàtiques obriren una sèrie de rutes comercials
conegudes com la Ruta de l’encens, que
tingueren gran importància a Egipte i a
l’Índia, a través d’Aràbia. El comerç de l’encens es traslladava d’Aràbia al
mar Mediterrani, i va ser florent entre el segle III a. C. i el segle III d.
C. La ruta de l’encens era una via per
el comerç de l’olíban i la mirra i d’altres
productes com espècies, pells,
seda i teixits fins, etc.
Estrabó,
geògraf i historiador del segle I a. C., explicà com es feien les transaccions
comercials amb l’Aràbia, la zona del mar
Roig i fins a la Xina, cercant aquesta preuadíssima reïna. També Dioscòrides i
Plini esmenten el valor i la puixança que tenia l’encens a la Roma imperial.
L’encens
sempre fou considerat molt preciós i era utilitzat, com dèiem, amb finalitats higièniques, terapèutiques i
religioses. Per això, s’usava tant en el culte com en la medicina i en l’àmbit
domèstic. Ja a l’antic Egipte, quinze segles abans de Crist, l’encens era
anomenat “perfum dels deus” i era utilitzat en el ritual dels temples i en els
ritus funeraris. A Grècia s’encensaven les víctimes destinades als sacrificis
i, també, es cremava encens en brasers com ofrena a les divinitats. A l’Imperi
Romà, a més, s’oferia encens davant
l’estàtua de l’emperador, com una sacralització de l’Estat. També s’usava en
molts indrets amb finalitat terapèutica de guarir diverses malalties o amb finalitat catàrtica de purificar, relaxar o
aniquilar influxos malignes. A l’Índia es cremava encens per facilitar
l’encontre amb la divinitat mitjançant la meditació i també en els seus ritus
funeraris. A la Xina i al Japó s’usava l’encens per a les entrades dels temples
per preparar-se per l’adoració de les divinitats. A Amèrica, la cultura maia associava aquesta resina a la
lluna, símbol femení portador de vida.
Tant en
l’Antic com en el Nou Testament trobem esmentat
l’encens com una preparació aromàtica sagrada destinada només a Déu.
Així, en el capítol 30 del llibre de l’Èxode, apareix una bona descripció de
l’altar de l’encens i de la preparació
d’aquest perfum sagrat. També al Levític, en el capítol 16, esmenta el ritual de l’encens en la Diada de
l’Expiació (Iom Quipur), quan el gran
sacerdot entrava en el lloc més sant del santuari per cobrir amb un núvol
d’encens l’Arca de l’Aliança . El Siràcida (Eclesiàstic) exhorta els deixebles
a observar la llei de Déu i “com l’encens
exhaleu un bon perfum” (39, 14). El bellíssim Salm 141 expressa la
confiança del creient que invoca a Déu
tot pregant: “que pugi el meu prec davant teu com l’encens; alço
aquestes mans com l’ofrena del capvespre”.
És ben
conegut l’episodi d’aquells savis orientals que
adoraren l’infant Jesús i li
oferiren l’encens, junt amb l’or i la mirra, en senyal de reconeixement i
adoració del Salvador, Déu i home veritable: “van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, las seva mare, es
prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li
oferiren presents: or, encens i mirra” (Mateu 2, 11).
El darrer
llibre de la Bíblia - l’Apocalipsi – explica la visió de l’àngel vora l’altar,
amb un braser d’or, on “li donaren
perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries del poble
sant... i el fum de l’encens, junt amb les pregàries del poble sant, va pujar
de mans de l’àngel a la presència de Déu” (Apocalipsi 8, 3-4).
A
l’inici de l’Església, els cristians no usaven l’encens en la litúrgia, amb la voluntat d’apartar-se
el màxim possible dels cultes pagans. Però, a partir del segle IV, ja en
declivi el paganisme, el ritus de l’encensament va trobar un lloc expressiu en
la litúrgia cristiana. S’usà l’encens per a honorar l’altar, les relíquies, les
imatges i, també, les persones: el sacerdot que actua en la persona de Crist i els fidels per la seva dignitat de fills de
Déu, creats a imatge i semblança seva.
En la
celebració de l’Eucaristia, des del Segle IX, s’instaura l’encensament de
l’altar, de l’evangeliari i de les ofrenes del pa i el vi. Així es practica
regularment a l’Església d’Orient i només en les solemnitats de l’Església
d’Occident. En les
exèquies cristianes s’encensa el fèretre per significar la dignitat d’aquell
cos, creat per Déu i cridat a ressuscitar. En la
dedicació d’una església s’encensa solemnement l’altar i les parets, després
d’haver-les ungit amb el sant crisma.
L’encens
crea un ambient de pregària i d’elevació d’esperit, com un núvol olorós que
s’eleva vers Déu. Per això l’Església oriental l’usa habitualment en la Divina
Litúrgia. En l’Església llatina s’usa
amb menys freqüència, sobretot després de la reforma litúrgica promoguda pel
concili Vaticà II.
Recerques científiques atribueixen a l’encens la
propietat de relaxar, purificar i embriagar. L’encens, quan és autèntic i no un
succedani, exhala una substància (THL) amb notable poder de desinfectar i
lenificar el dolor. Hom assegura, també, que l’encens cremat en una cerimònia
religiosa augmenta el nivell de serotonina,
la qual aplaca la tensió nerviosa i crea un estat psicofísic que
facilita la capacitat de concentració. És així com predisposa a la meditació i
estimula el fervor de cara a la relació amb Déu. Finalment, les emanacions
d’encens estimulen l’olfacte, recalcant el caràcter solemne d’una cerimònia
religiosa
|