divendres, 8 de gener del 2016

Pensaments de Raimon Panikkar sobre la naturalesa


En aquest post trobareu fotografies meves que volen ésser una simple il·lustració als pensaments de Raimon Panikkar traduïts del llibre: “Iconografía del espacio sagrado” publicat l’any 2002 i que podeu consultar al fons Panikkar de la Biblioteca de barri vell de la Universitat de Girona.

Gran Canyon a Arizona
“Descobrir la vida de la terra suposa entrar en relació personal amb ella. Evidentment, relacionar-se amb la terra, com amb una persona, no pot mesurar-se amb paràmetres científics,..., la relació personal amb la terra és una relació sui generis. És diferent de la que tenim amb els éssers humans, amb els animals o amb les plantes. Una rosa no és una pedra, però tampoc la pedra és com el número cinc”

Posta de sol al Great Salt Lake a Utah
“ La natura inspira temor, provocació, adoració i, a vegades, és considerada com el terme superior d’una relació personal. Aquí, la personificació i la divinització van, generalment, agafades de la mà. L’ésser humà se situa al bell mig de totes els forces naturals i divines de l’univers. La natura engendra déus, éssers vius, persones i tot tipus de coses. Ella és la gran procreadora”

Lluçanès

“Mentre no contempli cada tros de la terra com el meu cos, no només menyspreu la terra, sinó que també menyspreu el meu cos”

Solsonès

“Jo crec que la tasca de l’ésser humà no és dominar la natura, sinó, simplement, conrear-la, és a dir conrear-se a un mateix i a la naturalesa, precisament perquè no es poden separar,..., jo no estableixo diferència entre el conreu del cos, el de l’ànima i el de la natura”

Giverny a la vall del Sena

“Imaginem que les flors no pensen ni tenen consciència de la seva bellesa. I nosaltres, tal com diu l’Evangeli de Sant Marc, som més que flors. Ara bé, per desenvolupar la bellesa humana, tenim que aprendre de la flor que explota la seva bellesa des de l’interior, sense esforç, sense violència, amb el ritme adequat i en el moment oportú. L’Evangeli diu que tenim que contemplar els lliris del camp i els ocells del cel, no reflexionar sobre ells ni portar-los a casa per observar-los millor. La nostra cultura, tindria que ser, al menys, tant natural com la cultura d’una flor”