divendres, 19 d’abril del 2013

Una història particular


Fa uns mesos en Josep Maria Mallarach em feia arribar una història particular que traspua una gran estima pels arbres i que tenia com a protagonista la senyora Isabel Nuñez Salmeron. Intentaré explicar-vos-la amb la màxima cura i precisió cronològica.

La primavera del 2007 l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a un projecte d’edificació en un solar del carrer Arimon, situat al barri de Sarrià – Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona. Ara bé en aquest espai hi vivien alguns arbres enmig de trastos vells als seus peus. Un d’ells era un ginjoler de dimensions notables.

Cal tenir present que el ginjoler (Zizjpun jujuba) és un arbre de conreu agrícola antiquíssim, originari del sud i est d'Àsia i que va ser cultivat per grecs, romans i àrabs, els quals el van estendre per la mediterrània i, presumiblement ,l'introduïren a la península Ibèrica. L’arbre era important pels seus fruits, que es mengen frescos o assecats, i la qualitat de la seva fusta. A Catalunya s’utilitza per fer instruments musicals com ara gralles i tenores.

Ràpidament va iniciar-se una campanya veïnal per evitar la tala del ginjoler i d’una olivera que l’acompanyava. A la primavera del 2007 s’aconseguí que l’arbre fos declarat d’interès local i es posà de manifest que és tractava d’un dels exemplars més antics d’Europa ja que va ser plantat el 1857 i sobrepassa els 12 m d’alçada.

Al llarg dels anys 2007 i 2008 es van recollir 1500 signatures per evitar la desaparició d’aquests arbres. El moviment veïnal va aconseguir que la propietària del solar desistís d’executar la construcció i, posteriorment, l’ajuntament, mitjançant una permuta, va aconseguir la propietat del solar.

En els darrers moments del canvi de mandat de l’anterior a l’actual ajuntament, els veïns encara van témer pel futur del ginjoler i per aquest motiu, la senyora Isabel va escriure una carta oberta al senyor Trias demanant que al voltant de l’arbre es construís una zona verda. Temps enrere ella ja li havia regalat un exemplar del seu llibre: “La plaza del azufaifo”[1] on s’explica la lluita veïnal per defensar l’arbre.

M’agradaria reproduir un parell de fragments de la carta oberta dirigida a Xavier Trias: “...També que si tots els arbres haurien de ser protegits, els arbres històrics i monumentals exigeixen una protecció encara més important, l'aplicació de les normes europees, que demanen un territori lliure de construcció al voltant per a la salut i manteniment d'aquests arbres. En aquests moments, unes obres amenacen el ginjoler del carrer Arimon, catalogat com l'exemplar de ginjoler més gran i important documentat a Europa. Cap centre social no justifica aquesta destrucció.
Sis plau, senyor Trias, vingui a veure el ginjoler. Faci aturar les obres. Permeti que els nostres experts independents parlin i dictaminin el que cal per protegir l'arbre. No deixi que el destrueixin”.

Lamentablement, el desembre del 2012 traspassava Isabel Nuñez Bassols, escriptora, traductora, crítica literària i amant dels arbres. Podeu llegir els seus textos en els seus llibres i en els seus blogs[2]

Finalment, l’arbre no només s’ha salvat sinó que s’ha dignificat l’espai on creix ja que al seu voltant hi ha una zona verda i als costats un equipament municipal i una mitgera decorada, recentment, pels alumnes de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja, al peu de la qual hi ha nombroses dites populars catalanes que fan referència al ginjoler i al seu fruit el gínjol, com per exemple: “estar més content que un gínjol”.

Totes les històries tenen personatges amagats i sorprenents, però la de la Isabel t’arriba al cor per la constància i estima cap un ésser de la creació, com és el ginjoler. Abans d’escriure la darrera versió d’aquestes ratlles vaig visitar el ginjoler del carrer Arimón per fotografiar-lo  i malgrat que encara no havia tret les fulles se’l veia content amb els seus nous veïns i d’estar en un espai obert a tots els ciutadans. Gràcies Isabel i a tots els que vau treballar per salvar un bell arbre que d’altres terres va arribar per arrelar entre nosaltres i donar-nos ombra i fruits per molts anys.






[1] Antoni Puigverd, en un article a La Vanguardia, del 7 de juliol de 2007 deia el següent: “Que unos vecinos intenten salvar un árbol parece un modestísimo objetivo. Pero se ha convertido en una batalla simbólica: la cruda razón económica
contra la melancolía por las pérdidas irreparables de nuestro tiempo. El árbol es
un monumental azufaifo o ginjoler, situado en un pequeño jardín del cruce
Arimon-Berlinès, perteneciente a una entrañable torrecita de aspecto menestral
[2] isabelnunez-zbelnu.blogspot.com i articulosisabelnunez.blogspot.com

dijous, 18 d’abril del 2013

Espiritualitat i natura segons Leonardo Boff


Leonardo Boff és un teòleg i filòsof nascut al Brasil (1938) i que és considerat  un dels pares de la teologia de l’alliberament (www.leonardoboff.com)

Boff   explica[1] que l’esperit prové de la paraula “espiritualitat”, que és la qualitat de tot el que respira, és a dir, l’ésser humà, els animals i les plantes. També dins d’aquesta categoria cal situar-hi el conjunt del nostre planeta i tot l’Univers. L’espiritualitat és una actitud que posa la vida en el centre i, alimentar l’espiritualitat, és  estar obert a tot el que és portador de vida i cultivar, en el teu interior, la vivència que tot està interrelacionat , que no existeixen compartiments tancats i, a la vegada, entendre que aquest tot està relacionat amb la darrera realitat. Per tant, l’espiritualitat neix del sentiment de comunió amb tots els éssers i aquest tot ens assenyala una realitat més elevada. En conseqüència, no estem per damunt de ningú, sinó, al contrari, estem al costat i al favor de tots els éssers vius.

Per tot plegat, el que cal globalitzar és el sentiment de solidaritat amb tothom, però sobretot amb els més febles, així com valoritzar el conjunt de les formes de vida i venerar la natura  de la qual  formen part i en som responsables. A partir d’aquesta presa de consciència podem utilitzar la ciència i la tècnica com a mitjans per satisfer les nostres necessitats i per refer o mantenir els equilibris ecològics.

Per Boff, ens cal tornar als mestres fundadors : sant Francesc d’Assís, Teilhard de Chardin o Mahatma Gandhi. Per ells, vam conèixer la importància d’estimar i sentir-se en comunió amb les persones i el medi natural que ens envolta. Ara bé, també cal incorporar l’univers al nostre interior i recuperar el nucli emocional relacionat amb la natura.

Segon Leonardo Boff, podem diferenciar entre una ecologia ambiental, una altra de social, de mental i una d’integral.

L’ecologia ambiental, tot i que es preocupa de trobar solucions als problemes que la nostra societat genera en l’entorn natural, segueix situant l’ésser humà i la societat fora de la natura, en el pur estadi de contemplació que es produí en un moment històric determinat, fet pel qual alguns filòsofs afirmen que ens en començàrem a separar.

L’ecologia social  insereix  la persona i la societat dins de  la natura, però els analitza com a parts separades i diferenciades. Propugna el paradigma del desenvolupament sostenible. Doctrina de difícil aplicació en un societat majoritàriament  energívora i clarament insostenible.
L’ecologia mental propugna que els problemes ambientals que pateix el planeta són producte de la societat que tenim i de la mentalitat predominant que es fonamenta en l’antropocentrisme i el sentiment de dominància vers el món natural. Aquesta visió contrasta amb la solidaritat còsmica la qual implica que tots els éssers vius tenen la mateixa  importància i estan interrelacionats. Aquesta branca de l’ecologia proposa fer una pedagogia de la benevolència la qual es fonamenta en el respecte per tots els éssers vius i, d’altra part, promou una visió no materialista de la natura, que generi  actituds de gaudi cap a la bellesa i la complexitat del  nostre entorn. Per aconseguir-ho, reclama  rescatar la dimensió femenina de l’home i la dona. Aquesta nova actitud ens ha de fer més sensibles envers  els misteris de la vida i, en conseqüència, rescatar la dimensió sagrada que hi ha en el món natural. En conclusió, per poder superar la crisi ecològica  ens cal un altre perfil de ciutadà, que sigui més sensible, més cooperatiu i més espiritual.

L’ecologia integral parteix de la visió unitària del planeta i neix amb les fotografies fetes pels primers astronautes de la terra des de l’espai. Des de fora, el planeta apareix com un punt blau i blanc. Per tant, la visió unitària es percep clarament des de l’exterior. Aquesta visió holística de la terra no és simplement una suma de les parts, sinó una totalitat orgànica que alguns científics van anomenar Gaia. Aquesta cosmovisió ha de fer evident que la missió de la persona és tenir present sempre la globalitat i, en conseqüència, superar l’antropocentrisme. No som el centre res, som una part d’un tot. Per tant, neix el cosmocentrisme que ens genera la necessitat d’integrar-ho i relacionar-ho tot .

El resultat d’aquest canvi de mentalitat ens han de portar a fer les paus amb la Terra i refer l’aliança de respecte i fraternitat que hem de mantenir amb el nostre entorn humà i natural i, tenir present, que l’amor és present a tot arreu: des del nostre cor a la llum que prové del sol i que ens permet viure.



[1] Leonardo Boff 2003). La voz del arco iris, Editorial Trotta, Madrid.

dilluns, 8 d’abril del 2013

Els plàtans de les places d’ais de provença, a càrrec de Jaume Vilaginés



En la cultura mediterrània la plaça pública ha estat tradicionalment un element essencial en la vida de les comunitats. L’àgora grega i el fòrum romà, que en van ser uns bons antecedents, eren espais de trobada i d’intercanvi. Al seu voltant es reunien els edificis comunitaris, d’assemblea o religiosos. Tota ciutat romana tenia el seu fòrum on es centralitava la vida urbana. Més endavant, en època medieval la plaça urbana va esdevenir el nucli de la vida col.lectiva: centre de trobada comunitària i, especialment, lloc de mercat.

Aix-en-Provence és una característica ciutat mediterrània de la regió de la Provença. El seu recinte històric, al “centre ville”, s’enfila en un turó. A la part alta, on hi ha la catedral gòtica i una petita placeta, s’ubicà en època romana l’antic fòrum, un espai de dimensions reduïdes. Allà, en un racó, a inicis del segle VI, es va edificar un baptisteri, dins  l’espai sagrat que també incloïa un edifici de culte. El baptisteri encara realitza la seva funció litúrgica, engolit per l’edifici actual de la catedral, que va ser ampliada i modificada en diferents moments.

Tot caminant cap a la zona més baixa del barri antic, es troba la plaça (plaço, en provençal) de l’Ajuntament. L’accés des de la part alta, seguint el carrer (o carriero, en provençal), es fa a través de la torre del rellotge. Una entrada adequada per a la monumentalitat de la plaça. De terra pavimentat, la presideix una font. L’aigua és un element que dóna sentit a la ciutat, fundada com a centre termal pels romans (Aquae Sextius). Les nombroses fonts i el termalisme actual rememoren el privilegi que gaudeix la ciutat de disposar d’abundància d’aigua, en un territori que no en té en excès.



A l’esquerra, seguint l’itinerari, hi ha l’edifici de l’Ajuntament, presidit per les banderes oficials, entre les quals hi destaca la de la ciutat on hi apareixen els colors de la senyera. La bandera de la ciutat rememora el temps que els comtes de la casa de Barcelona van ser comtes de Provença i a Ais hi tenien el seu palau.

Poblant la plaça, hi destaquen una munió de plàtans que ara, en època hivernal, encara tenen les branques despullades. La seva presència imponent per l’alçada ofereix prestància al lloc i segurament una bona ombra en els dies calorosos de l’estiu.

Més avall, seguint el carriero, ens trobem amb una altra plaça (antigament, plaço dóu marcat). També aquí els impressionants plàtans criden l’atenció del vianant. En tota l’extensió de l’ampli espai públic, són testimonis de la vida relaxada de les terrasses, on els vilatans es troben per gaudir del plaer de la xerrada.

Com en moltes altres places, l’espai urbà obert, els arbres i la trobada social són elements que defineixen la vida del barri vell d’Ais. Les places d’Ais conviden el visitant a reproduir el comportament dels vilatans i asseure’s en una terrassa i contemplar la impressionant alçada de les branques dels plàtans de la plaça.