dissabte, 26 de desembre del 2015

Reflexions sobre les sequoies

Estic convençut que els arbres i els boscos són una font d’inspiració, un espai de passejada serena que ens fa recordar els ancestrals vincles amb la natura... Per tot plegat em sembla perfectament normal que el text de Steinbeck que en Xavier Antich va enviar-me inspirat per una fotografia de les sequoies de Yosemite hagi generat nombrosos comentaris. Com que un dels objectius del meu bloc és compartir, us afegeixo en aquest post alguns d’aquests comentaris.

L’amic Ramon Folch, deia: “Tant els boscos de sequoia de muntanya (Sequoiadendron giganteum) de Yosemite com els de sequoia litoral (Sequoia sempervirens) de Muir Woods són impressionants, en efecte. Tenen alguna cosa de desproporcionadament irreal. Ara que s'ha tornat a posar de moda la saga "Star Wars", convé recordar que un dels episodis, el d'aquells homenets forestals que semblaven ossets, els Ewoks, va ser rodat als boscos del Sequoia National Park. Semblantment, l'escena onírica de "Vértigo (James Stewart i Kim Novak) va ser filmada a Muir Woods. Gràcies per fer-me participar d'aquestes emocions. Bon Nadal!

Francesc Torres, afegia: “Passejar per Muir Woods, prop de San Francisco ha sigut una de les experiències espirituals més profundes que he tingut mai, sense deixar de ser marxista. Aquest llocs son d'una bellesa i majestat (la única majestat que estic dispost a acceptar) inenarrable. Steinbeck ho aconsegueix
Muir Woods


Montse Bosch, conclou: “Esplèndid text!!, les sequoies guarden, com potser diria Aristòtil, una meravellosa ànima vegetativa, els arbres, per a mi, una de les creacions de la natura més belles!!”

dijous, 24 de desembre del 2015

Regal de Nadal

Avui he penjat a Instagram i Facebook una imatge de les sequoies de Yosemite i explicava que ha estat per mi  l'arbre d'aquest  2015 ja que aquest estiu, la Mercè i jo, acompanyats d'en Josep i la Carme, hem visitat Califòrnia i un somni s'ha fet realitat al poder observar i tocar aquests arbres únics. A més a més,  cal reconèixer que generen un efecte hipnotitzador vers l'observador producte de la seva verticalitat, color i presència.

El professor i amic Xavier Antich em deia em motiu d'aquesta imatge que ell també es va enamorar de les sequoies quan va visitar el Parc Nacional de Yosemite i m'envia un text de John Steinbeck que reprodueixo a continuació:

Les sequoies, un cop vistes, deixen una marca o creen una visió que resten amb un per sempre. Ningú no ha aconseguit mai pintar o fotografiar amb èxit ni una d’elles. La sensació que produeixen és intransferible. D’elles, arriba només silenci i recolliment. No només és la seva talla increïble, ni el color que sembla canviar i modificar-se davant els teus propis ulls, no, no són com cap altre arbre que jo conegui, són ambaixadors d’una altra època. Tenen el misteri de les falgueres que van desaparèixer fa un milió d’anys convertint-se en el carbó de l’era carbonífera. Posseeixen una llum i una ombra pròpies. Fins i tot els homes i dones més banals i despreocupats o irreverents se senten dominats per una sorpresa i un respecte màgics davant la presència de les sequoies. Respecte.… aquesta és la paraula! Hom sent la necessitat d’inclinar-se davant uns sobirans indiscutibles. Conec aquests gegans des de la meva més tendra infantesa, he viscut entre ells, he acampat i dormit al costat dels seus càlids i monstruosos cossos, i malgrat la molta relació que he tingut amb elles no he estat capaç de menysprear-los mai. I es tracta d’un sentiment que no és exclusivament meu, ni de bon tros.

Fa molts anys un nouvingut es va traslladar a la meva terra, a prop de Monterrey. Havien d’haver-se-li afeblit i atrofiat els sentits amb els diners i el fet d’aconseguir-ho. Va comprar un bosquet d’arbres de fulla perenne en una profunda vall, a prop de la costa, i després, fent ús del seu dret de propietat, els va talar i va vendre la fusta i va deixar a terra els rastres de la carnisseria. La sorpresa i la indignació esglaiada van inundar el poble. No era només un assassinat sinó un sacrilegi. Miràvem aquell home amb aversió, i va estar marcat per allò fins al dia de la seva mort. […]

Em vaig quedar dos dies a prop dels cossos dels gegants, i no hi va haver viatgers, ni grups corrent amb càmeres fotogràfiques. Hi ha un silenci de catedral, aquí. Potser la gruixuda i tova escorça de les sequoies absorbeix el soroll i crea el silenci. Els arbres s’eleven rectes cap al zenit. No hi ha horitzó. Es fa de dia molt d’hora i hi continua l’alba fins que el sol és ja alt. Després el fullatge, que té una verdor de falguera, filtra des des de molt a dalt la llum del sol donant-li un to d’un daurat verdós i la distribueix en llamps o més aviat en faixes de llum i d’ombra. Després que el sol passa pel zenit és ja la tarda i de seguida el capvespre, amb una penombra murmuradora, fins que torna el matí.

Així és com es modifiquen el temps i les divisions ordinàries del dia. Per a mi, l’alba i el capvespre són períodes silenciosos. Els ocells es desplacen a través de la llum tènue o creuen com centelles les faixes del sol, però fan poc soroll. Sota els peus, hi ha un matalàs d’agulles que ha anat dipositant-se al llarg de dos mil anys. No es pot sentir cap remor de petjades en aquesta gruixuda manta. Jo hi experimento una sensació remota i enclaustrada. Hom no s’atreveix a parlar, per por d’alterar alguna cosa.… Però, què? He tingut la sensació, des de la meva infantesa, que als boscos de sequoies estava passant alguna cosa, una cosa de la qual jo no en formava part. I per si havia oblidat aquesta sensació, aviat vaig tornar a experimentar-la. […]


La gent que no té aquesta experiència comença a tenir aquí una sensació de desassossec, de perill, d’estar atrapat, tancat i desconcertat. No és només l’alçada que tenen aquestes sequoies el que els espanta, sinó com són d’estranyes. I per què no? Són els últims membres d’una espècie que va florir a quatre continents tan enrere en el temps com el període juràssic. S’han trobat fòssils d’aquests ancians que dataven de l’era del cretaci mentre que en l’eocè i el miocè estaven escampats per Anglaterra i el continent europeu i Amèrica. I després, les glaceres van anar baixant i escombrant aquests titans irremissiblement. I només en resten aquests pocs: un record sorprenent de com era el món fa molt. És possible que no ens agradi que ens recordin que som molt joves i novells en un món que ja era vell quan nosaltres hi vam arribar? I podria ser que hi hagués una ferma resistència a l’evidència que un món viu seguirà el seu camí majestuosament, quan nosaltres ja no l’habitarem?”

JOHN STEINBECK. Travels with Charlie (1962).

Gràcies Xavier

dilluns, 7 de desembre del 2015

Arbres i animals a l’antic Egipte

Acabo de visitar l’exposició del Caixa Fòrum: “Animals i Faraons. El regne animal a l’antic Egipte”. La primera evidència en contemplar, a les diferents manifestacions de l’art, escenes de caça, pesca, agrícoles... és el gran coneixement que de la fauna i la vegetació tenien els pobladors de la vall del Nil d’aquella època històrica. El motiu fou que la cultura de l’antic Egipte va ser una civilització que nasqué i creixé a les ribes del Nil, el qual transcorre per entremig de les sorres desèrtiques i, per tant, aquells pobladors foren uns grans observadors dels cicles naturals i de la mateixa vida, tant de la que creixia al voltant del Nil com de la del desert.

El primer contrast que apareix als ulls dels qui visiten Egipte és el que es dibuixa entre la franja verda que creix als costats del riu formada, bàsicament, per conreus i palmerars amb el paisatge d’ocres conformat per les sorres i roques del desert. 

Les crescudes del riu marcaven el ritme de la vida dels antics egipcis. El sedentarisme, la climatologia i l’observació van impulsar extraordinàriament les ciències, tals com la medicina, l’astronomia o l’agricultura i les arts.

L’altra gran eix de la civilització egípcia fou la seva religió. La teologia es recolzava en el concepte de la dualitat: les terres fèrtils es contraposaren al desert, la vida a la mort, l’ordre al caos... De l’observació de la natura també en nesqué la veneració per animals i arbres i la utilització d’alguns animals per identificar-los amb déus. Per exemple, Anubis era representat per un gos, Osiris per un falcó, Amon per un moltó o Thot per l’ibis, el qual era capaç de diferenciar l’aigua neta de la contaminada i se l’associava amb Thot, déu de la saviesa. Segons la comissària de l’exposició: “els egipcis no adoraven els animals: triaven acuradament les formes animals per convertir-les, per comparació o assimilació, en manifestacions de l’essència divina accessibles pels humans. En la seva representació hi ha un discurs religiós, simbòlic o polític basat en una observació minuciosa i incansable de la natura”

També els arbres i els seus fruits van ser objecte de veneració pels egipcis des de bon principi ja que simbolitzaven el triomf de la vida, tant per l’ombra com pels fruits. Els egipcis, com els pobles mesopotàmics, situen l’arbre de la vida damunt de la muntanya còsmica. A la iconografia egípcia, l’arbre de la vida es representa, en algunes ocasions, com un arbre que creix sobre un recipient d’aigua, fet que simbolitza la connexió entre l’aigua i la vida.



D’altra part, com que la fusta dels arbres d’Egipte no era de grans dimensions es va generar la necessitat que els egipcis cerquessin arbres fustaners en altres terres. Els fenicis es van convertir en un dels principals proveïdors de fusta, sobretot, dels troncs dels cedres del Líban.

Els arbres a Egipte eren considerats, majoritàriament, sagrats. Pels pobles desèrtics, l’arbre era concebut com l’element connector entre el cel i la terra ja que l’arbre s’arrela a la terra - o Geb - i les seves branques s’eleven cap al cel - o Nut -. Per tant, l’arbre uneix amb dues divinitats.

Tal com diu Ramón Folch[1] quatre mil anys després som més cultes però potser no tan savis, doncs l’ibis, com altres espècies, ja no poden ser observades a les ribes del Nil, producte dels canvis ambientals que ha introduït la mateixa espècie humana.




[1] El Periódico del 28 de noviembre de 2015

dimecres, 2 de desembre del 2015

El bosc a l'hivern

Sempre he pensat que els poetes són pacients observadors de la realitat. En els versos del poema 3 del: "Paisatge amb hivern" trobareu retratats el silenci, el fred, el misteri...

has vist el bosc
enllà del riu
freds esquelets de roure?

res no respira
el brancatge arrissat
com un dubte fòssil
res no s'hi mou

com és feixuga
                    la tarda
la neu

l'has vist, el bosc?
transfigurat
no hi ha record
ni fullaraca
com l'altre bosc
més enllà de la vida

Del poemari "El Volcà" d’Anna Dodas. En el següent link trobareu un article de Mònica Boixader que parla d’aquesta malaguanyada poetessa: http://www.nuvol.com/opinio/anna-dodas-i-un-clam-modest-contra-el-silenci/