Acabo de visitar l’exposició del Caixa Fòrum:
“Animals i Faraons. El regne animal a l’antic Egipte”. La primera evidència en contemplar, a les diferents manifestacions de l’art, escenes de caça, pesca,
agrícoles... és el gran coneixement que de la fauna i la vegetació tenien els
pobladors de la vall del Nil d’aquella època històrica. El motiu fou que la
cultura de l’antic Egipte va ser una civilització que nasqué i creixé a les ribes
del Nil, el qual transcorre per entremig de les sorres desèrtiques i, per tant,
aquells pobladors foren uns grans observadors dels cicles naturals i de la
mateixa vida, tant de la que creixia al voltant del Nil com de la del desert.
El primer contrast que apareix als ulls dels
qui visiten Egipte és el que es dibuixa entre la franja verda que
creix als costats del riu formada, bàsicament, per conreus i palmerars amb el
paisatge d’ocres conformat per les sorres i roques del desert.
Les crescudes del
riu marcaven el ritme de la vida dels antics egipcis. El sedentarisme, la
climatologia i l’observació van impulsar extraordinàriament les ciències, tals com
la medicina, l’astronomia o l’agricultura i les arts.
L’altra gran eix de la civilització egípcia
fou la seva religió. La teologia es recolzava en el concepte de la dualitat:
les terres fèrtils es contraposaren al desert, la vida a la mort, l’ordre al
caos... De l’observació de la natura també en nesqué la veneració per animals i
arbres i la utilització d’alguns animals per identificar-los amb déus. Per
exemple, Anubis era representat per un gos, Osiris per un falcó, Amon per un
moltó o Thot per l’ibis, el qual era capaç de diferenciar l’aigua neta
de la contaminada i se l’associava amb Thot, déu de la saviesa. Segons la
comissària de l’exposició: “els egipcis no adoraven els animals: triaven
acuradament les formes animals per convertir-les, per comparació o assimilació,
en manifestacions de l’essència divina accessibles pels humans. En la seva
representació hi ha un discurs religiós, simbòlic o polític basat en una
observació minuciosa i incansable de la natura”
També els arbres i els seus fruits van ser
objecte de veneració pels egipcis des de bon principi ja que simbolitzaven el
triomf de la vida, tant per l’ombra com pels fruits. Els egipcis, com els
pobles mesopotàmics, situen l’arbre de la vida damunt de la muntanya còsmica. A
la iconografia egípcia, l’arbre de la vida es representa, en algunes ocasions,
com un arbre que creix sobre un recipient d’aigua, fet que simbolitza la
connexió entre l’aigua i la vida.
D’altra part, com que la fusta dels arbres
d’Egipte no era de grans dimensions es va generar la necessitat que els egipcis
cerquessin arbres fustaners en altres terres. Els fenicis es van convertir en
un dels principals proveïdors de fusta, sobretot, dels troncs dels cedres del
Líban.
Els arbres a Egipte eren considerats,
majoritàriament, sagrats. Pels pobles desèrtics, l’arbre era concebut com
l’element connector entre el cel i la terra ja que l’arbre s’arrela a la terra
- o Geb - i les seves branques s’eleven cap al cel - o Nut -. Per tant, l’arbre
uneix amb dues divinitats.
Tal com diu Ramón Folch[1] quatre mil anys després som més cultes però potser no tan savis, doncs
l’ibis, com altres espècies, ja no poden ser observades a les ribes del Nil,
producte dels canvis ambientals que ha introduït la mateixa espècie humana.
holla joseph ..
ResponEliminami blog : http://kintall3.blogspot.pt/