diumenge, 27 de març del 2016

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10 anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.

L’objectiu de l’exposició no és només endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió vers la natura:

Representem el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat. Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu



L’exposició es divideix en cinc apartats: Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba, de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:

Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.

Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

El vent m'ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s'han llevat
per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!




  

divendres, 11 de març del 2016

Soc vertical


Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló

dijous, 10 de març del 2016

Una perla

Fa uns dies vaig escoltar una conferència de l’islamòleg Halil Barcena on parlava del seu llibre: “Perlas sufíes. Saber y sabor de Mevlana Rumi” (Ed Herder) i em va interessar notablement la simbologia de la perla. Però, què és una perla ? Una perla natural és una gemma creada per una ostra o mol·lusc. Quan una ostra detecta dins seu un cos estrany, com pot ser un gra de sorra, desenvolupa una pel·lícula protectora de nacre al seu voltant que al cap d’uns cinc anys aconsegueix unes mides notables. Per tant, és curiós assenyalar que la bellesa de la perla neix com resultat d’un acte de protecció. Un altre fet remarcable és la raresa d’aquest procés ja que només una de cada quinze mil ostres desenvolupen perles naturals. Finalment, cal recordar que la professió de buscador de perles, com els del golf d’Oman, era una professió de risc ja que practicaven l’apnea extrema per trobar-les.


En conseqüència, una primera apreciació és que una perla natural és un tresor que no està a l’abast de tothom ja que cal capbussar-se en el mar o dins d’un mateix i perseverà al llarg dels anys fins, quan un menys ho espera aconseguir, topar amb el tresor que ens enlluerna i ens il·lumina el camí de la vida. En conseqüència, no és estrany que Barcena, llegint i rellegint els textos de Rumi, tries seixanta una frases, com la següent:  “Feu del silenci un hàbit” que es converteixen en veritables joies o en petits fars que ens il·luminen la nostra immersió per aquest món a la recerca del veritable i perdurable tresor. En el fons, tal com deia Barcena, tots necessitem i cerquem, al llarg de la vida, bellesa i veritat. De ben segur, que  les sàvies paraules de Rumi atresoren una gran bellesa i si les deixem reposar dins nostre ens ajudaran a submergir-nos, com el bussejador que busca perles, en la cerca de la veritat, tot i que una perla pot ser una sortida de sol o una senzilla llàgrima.