Soc vertical

Però m'estimaria més ser horitzontal.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors

que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m'esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,

i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n'adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m'hi a la perfecció

-els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m'ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló