dijous, 4 de març del 2021

Gaia sagrada, a càrrec de Ferran Puig

Ferran Puig és Enginyer de Telecomunicacions, però ha treballat, al llarg de molts anys, en el món de la comunicació. He tingut la fortuna de conèixer-lo en el Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura. Quan va defensar el seu interessant treball final de postgrau: ”Resurrecció i re-sacralització de Gaia” no vaig poder evitar de demanar-li que m’envies el fragment que parlava del sagrat per publicar-lo en aquest bloc. Finalment, cal esmentar que en Ferran té un magníficat i premiat bloc titulat: Ustednoselocree.com

 

 “No estem parlant d’utilitat, sinó de santedat.” – Stephen Harding

Ciència, espiritualitat  i religió convergeixen a la natura i la seva creativitat, on hi troben totes el seu encaix. Més encara a Gaia, a la Gaia vivent.

Ja al 1993, el filòsof alemany Henryk Skolimowski, al seu llibre A Sacred Place to Dwell va desenvolupar l’espiritualitat ecològica a l’empara dels plantejaments de l’Ecologia Profunda - per cert inspirats en l’espiritualitat aborigen - que complementaven filosòficament i espiritualment l’ecologia científica. Skolimowski, en el que anomenava “El nou Evangeli”, suggeria considerar el món com un santuari, convertint-lo en element sacramental de referència i per tant objecte natural de reverència, tot reconeixent que la xarxa de la vida n’inclou totes les seves formes, arribant fins la pròpia Terra. Ja la filosofia islàmica i bona part de la cristiana ha contemplat des de sempre la natura com un santuari, però Skolimowski ho estén a tota la Terra.

Les implicacions de caire religiós d‘una Gaia viva han estat destacades per diversos autors, entre ells la sociòloga Mary Midgley, fundadora de la Gaia Network. Midgley atribueix la sorpresa, si no rebuig, que aquesta extensió (suposadament) més enllà de la racionalitat científica produeix a moltes persones a una consideració errònia del fet religiós. També l’estretor dels conceptes de ciència, religió i de la mateixa vida assumits i consolidats durant el segle XX ha conduit a aquest resultat. Per altra banda, aquesta identificació necessària amb la transcendència, que per altra banda no cal excloure, pot ser deguda al fet que, històricament, les religions han cooptat la terminologia sacramental.

Resulta així difícil fer entendre que no en tenen l’ús exclusiu i que el Sagrat és perfectament vàlid fora d’aquest àmbit i que, si es defineix en termes transcendentals el concepte queda severament limitat. La sensació de ressonància, reverència, màxim respecte i impuls de vetlla consegüent enfront de diferents entitats, des d’objectes considerats sagrats fins a la pròpia Terra, forma part de la percepció i el sentiment de la gran majoria de les persones - també de les no religioses - i podria fins i tot ser considerat un universal antropològic. Motiu pel qual hem de rebutjar aquesta reducció conceptual del terme.

¿Cóm es manifesta allò Sagrat? ¿Cóm se’l reconeix? El Sagrat es manifesta de diverses maneres. En la dimensió temporal el trobem a la intersecció del temps amb l’eternitat; en l’espai, a la intersecció entre la visió i l’astorament. Perceptualment, a través de les anomenades “hierofanies”, la manifestació del sagrat en terminologia del sociòleg Mircea Eliade. En canvi, l'expressió teofania quedaria reservada a les percepcions de la manifestació del diví. Podem, així, establir la hierofania com una sacralitat no religiosa.

El mateix efecte el trobem amb l’espiritualitat. Massa sovint s’associa “el sagrat” o ”l’esperit” amb l’establerta per la religiositat convencional. No estem parlant doncs (només) de transcendències sinó, sobretot, de “relligació”, de reverència(per exemple per la vida) en el sentit més ampli, i de contemplar-la amb “meravella, astorament i gratitud”. Gratitud, almenys, per la interdependència. Era aquest el Déu de Spinoza i d’Einstein?

Hem dit que, en tot cas, la dimensió transcendental no n’havia de quedar necessàriament exclosa. El teòleg Juan José Tamayo explica com les religions entenen la “relligació” i enllacen amb la defensa de tota la vida:

“El compromís de les religions per la pau implica: la defensa de la vida, de tota la vida, la de la naturalesa i la dels éssers humans. Éssers humans, natura i cosmos formem una comunitat vital. Hi ha una interrelligació entre totes les vides. Tot el que és viu mereix respecte.”

Són aquí inspiradores i belles les paraules de Fritjof Schuon respecte a la percepció del sagrat, el sentit del Sagrat:

“El sentit del sagrat, que no és altra cosa que la predisposició gairebé natural a l’amor de Déu i la sensibilitat a les manifestacions teofàniques o als perfums celestes - aquest sentit del sagrat comporta essencialment el sentit de la bellesa i la tendència a la virtut; la bellesa és la virtut exterior, i la virtut, la bellesa interior. comporta també el sentit de la transparència metafísica dels fenòmens, és a dir, la capacitat de copsar els principis que conté del que és manifest, el no creat dins del creat; o de percebre el raig vertical, missatger de l'Arquetip, independentment del pla de refracció horitzontal, que en determina el grau existencial però no el contingut diví.”

La sacralitat de Gaia ens permet abastir la consciència de la unitat subjacent i la reunió de totes les facultats i dimensions humanes. Entre altres les d’humilitat, meravella, fascinació i reverència. I sobretot amor. Perquè la qüestió essencial i comuna és aquí l’amor, amb la feliç conseqüència de que allò que s’estima serà cuidat i vetllat.

Estaríem doncs transitant des de la biofília cap a la “Gaiafília”. Gaia, viva un altre cop, ha ressuscitat. A més, Gaia ha retrobat la sacralitat perduda als dominis cibernètics: Gaia, doncs, s’ha re-sacralitzat.