dimecres, 27 de novembre del 2013

El bosc de can Veire ja comença a funcionar com un abocador



Porto massa temps parlant, en aquest bloc i davant de l’opinió pública, del perill de permetre l’accés de cotxes al bosc de can Veire de Gallecs. Per què ? Senzillament, perquè alguna ment preclara i il·lustrada va tenir la gran pensada de retirar la barrera metàl·lica que impedia l’entrada de vehicles al bosc i substituir-la per un feble filera de pivots de fusta (Fotografia 1), que fàcilment són desmuntables (fotografia 2). El resultat ha estat que, malgrat la bona voluntat, la major part del temps el bosc és accessible als cotxes ja que, cada dos per tres, algun dels pivots és desmuntat.
 
Fotografia 1. Entrada al bosc de can Veire des de la carretera de Sabadell a Granollers



Fotografia 2. Espai que ocupava el pivot de fusta
Algú podria preguntar-se: Per què és tant greu que entrin els cotxes al bosc ? Perquè  l’entrada al bosc se situa al costat mateix de la transitada carretera que va de Sabadell a Granollers i, en conseqüència,  el bosc es converteix en un lloc amagat on desfer-se del que vulguis. Precisament aquesta setmana a uns centenar de metres de l’entrada al bosc vaig observar un abocament de revestiments de plàstic que poden provenir d’una obra o d’un robatori (Fotografies 3 i 4) però que mai haurien d’estar sota els pins i les alzines.
 
Fotografia 3. Abocament de tubs de plàstic dins del bosc de can Veire
 
Fotogrrafia 4. Detall de l'abocament
Per tot plegat, si  es vol garantir el bon estat forestal del bosc de can Veire i evitar que es converteixi en un abocador, el que cal, és evitar, amb mesures contundents,  l’accés de vehicles al bosc. Per tant, demano als polítics municipals, que tant alegrament i inconscientment van fer retirar les tanques de ferró, solucionin definitivament aquest tema i, a la vegada, netegin d’abocaments el bosc. Els recordo que el bosc de can Veire està classificat com espai natural protegit i catalogat com a bosc d’utilitat pública pels seus valors educatius ja que al seu voltant hi viu molta gent. Quina imatge més poc educativa tindrà la població escolar o la ciutadania quan  tot passejant per la massa forestal més gran de Gallecs es trobi un munt de tubs de plàstic dins mateix del bosc.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Les fotografies forestals de Takeshi Shikama



La setmana passada vaig visitar el treball fotogràfic de Takeshi  Shikama a la sala d’exposicions de Gas Natural Fenosa a Barcelona. Cal ressenyar que la major part de les fotografies exposades  formen part de la sèrie: “Silent Respiration of Forests” i són imatges d’espais forestals del Japó. Per tot plegat, el títol de l’exposició és: “Les remors del bosc”.

Un dels fets més destacables del procés creatiu de Shikama és el vincle emocional que estableix amb els arbres i els boscos. En una entrevista a la secció La contra, del diari La Vanguardia (30-10-2013) explicava que ell retrata els arbres que el criden. Per tant, el fotògraf dialoga amb els arbres i intenta retratar no només la seva presència sinó, sobretot, la seva força o esperit. Per aquest motiu el millor moment del dia per retratar els arbres és l’última hora de la tarda i en concret quan el darrer raig de sol il·lumina l’arbre. Sembla que l’objectiu de les seves fotografies sigui captar l’ànima del arbres. Possiblement, per aquest motiu les seves imatges són  vaporoses, lleugeres i, enormement, serenes. 


Cal tenir present que segons el xintoisme, antiga religió del Japó, alguns elements de la natura, com els arbres, tenen un valor sagrat ja que dins seu hi viuen els “kami” i, en conseqüència, no és gens estrany que Shikama afirmi que el bosc és la frontera entre aquest món i el més enllà.

En darrer lloc cal esmentar que els fotografies de Shikama són un veritable treball artesanal. Primer perquè treballa amb un càmera de gran format que li permet obtenir negatius també de gran format; en segon lloc, perquè positivitza els negatius sobre una planxa de platí i pal·ladi i, finalment, perquè imprimeix aquest s positius sobre un paper tradicional japonès.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Al bosc de can Veire, tot segueix igual.


Mesos enrere vaig fer pública la meva queixa, com a ciutadà, de que es permetés l’accés dels cotxes al bosc de can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs.

El passat dilluns 11 de novembre vaig tornar a trobar-me un cotxe aparcat a l’interior del bosc de can Veire. Com és possible ? Doncs, senzillament, perquè un dels febles  pivots de fusta instal·lats per impedir l’accés als vehicles ha desaparegut i, en conseqüència no hi ha cap impediment a l’entrada d’un cotxe a l’interior del bosc. En un anterior escrit meu ja afirmava: “El que sí que tinc clar és que per aconseguir limitar, de forma efectiva, el pas de cotxes només s’hi pot lluitar amb fermesa, és a dir, amb barreres físiques contundents”.
 
Entrada al bosc de can Veire sense cap impediment pels cotxes
Quin perill té deixar passar els cotxes per dins dels boscos de Gallecs ? Ras i curt, l’accés dels cotxes pot permetre, en primer lloc,  el furtivisme en la tala de llenya, en segon lloc,  la circulació motoritzada pot afavorir el risc d’incendi i, en tercer lloc, pot fer que la prostitució torni a exercir-se en el seu interior.

Precisament aquest dies patim per l’incendi del Baix Empordà i, en aquest sentit, cal assenyalar que els nostres paisatges viuen una llarga sequera que és més pròpia de l’estiu que de la tardor. Ahir el meteoròleg de TV3 deia que tenim un paisatge sec com a principis de juliol. A aquest fet cal afegir que tenim baixes humitats i, de tant en tant, episodis de vent. Per aquests motius alguns massissos forestals, com les Gavarres o Cadiretes, s’han tancat a la circulació. En canvi, el bosc de can Veire des de fa setmanes està obert als cotxes. Penseu que si es cremen els boscos de Gallecs, la seva recuperació tardarà més de 40 anys.

Dins del bosc de can Veire, vaig trobar-me un altre fet molt preocupant: una paperera plena de residus i papers i envasos pel terra. Penseu que la brutícia només genera més porqueria. Si no és pot mantenir un servei, simplement el millor és eliminar-lo.
 
Una imatge que no hauria de produir-se dins d'un espai natural protegit
En referència a tot el que em explicat, cal recordar tres fets. Primer, que l’espai natural de Gallecs va ser declarat espai natural protegit l’any 2009 i, en conseqüència, es va incorporar al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i si ens llegim la normativa del PEIN(Decret 328/1992)trobarem que l’art 14 diu:” No és permesa la circulació de vehicles motoritzats camps a través ni fora de carreteres o camins habilitats per al pas d'automòbils”. Segon, els boscos de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública i incorporats dins del catàleg d’utilitat pública i si ens llegim la Llei  6/988 forestal de Catalunya, a l’article 11, trobarem el motiu pel que els boscos de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública ja que se situen prop d’un nucli urbà i la seva funció principal és la protecció del paisatge. I tercer, la gestió dels boscos de Gallecs va ser cedida a l’Ajuntament de Mollet del Vallès a principis de la dècada passada.

En conclusió, a l’espai natural de Gallecs passen els anys i sembla que enlloc d’anar endavant, anem enrere. En un espai tant freqüentat hem de tenir molta cura de la imatge que donen als ciutadans i, en conseqüència, la brutícia escampada pel terra d’un bosc o cotxes aparcats són imatges que no s’haurien de produir mai i els responsables polítics haurien de resoldreu-ho d’una vegada per totes ja que el que està en joc és el futur d’un dels paisatges més interessants de la plana vallesana.

dimarts, 5 de novembre del 2013

A propòsit de la fageda d’en Jordà


Després d’uns quants anys sense anar-hi, he tornat a la fageda d’en Jordà. Aquesta vegada, per tal de viure-la com un gran premi, he fet el trajecte en bicicleta des de les Preses i després de passar pel bosc de Tosca, la roureda monumental del Parc Nou d’Olot i els paratges de la font Moixina.

Al cap de poc de pedalar per dins la fageda, m’he aturat i m’he assegut a observar l’ondulant i regular bosc, on contrastaven els tons marronosos de la fullaraca amb el verd trencadís de les capçades dels arbres d’aquesta suau tardor. Davant d’aquest espectacle he pensat que seria interessant escriure un breu text sobre els orígens de la salvaguarda d’aquesta peculiar fageda.



El primer que cal tenir present és que l’existència d’una fageda sobre un indret planer és un fet raríssim a Catalunya ja que quasi tots els boscos que creixien en planes s’han convertit en camps de conreus o espais urbanitzats. Per tant, cal preguntar-se: com és que la fageda d’en Jordà s’ha salvat. La resposta, al meu entendre, cal cercar-la en la geologia i en la poesia.

La fageda d’en Jordà s’ha desenvolupat sobre la colada del volcà Croscat. La solidificació d’aquesta colada va generar un paisatge ondulat, on s’alternen tossals i clots que feien difícil la serva conversió en un espai conreable. Ara bé, les necessitats i la tossuderia de la pagesia d’aquestes terres va convertir molts espais d’aquesta antiga colada en espais agrícoles.

En Josep Maria Mallarach[1] argumenta que els versos del poeta Joan Maragall, que estiuejava a Olot, sobre la fageda d’en Jordà van donar a conèixer aquest bosc al conjunt de la societat catalana. El poeta vol comunicar al lector la seva experiència espiritual resultat de passejar pel templa arbrat. Fixeu-vos en aquest fragment del poema:

El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d’aquell lloc profund,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
És pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.

Que interessants i alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del silenci i un acaba sentint-se presoner de la natura.

El 1962 un grup d’admiradors del poeta va col·locar un monòlit de basalt en un dels accessos a la fageda amb la inscripció: “Sagrat a la memòria de Joan Margall”

Malgrat el valor ambiental, cultural i espiritual de la fageda, aquesta era un bosc de propietat privada subjecta a fer-ne aprofitaments forestals. A mitjans de gener de 1980 encara van talar-se centenars de faigs que no es van poder retirar del bosc per una nevada. Aquest fet va ser denunciat pels amants d’aquest bosc i la campanya per la salvaguarda de la fageda  va acabar generant la compra de bona part de la finca per part de la Diputació de Girona. Finalment el 1982, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que declara la fageda reserva integral parcial dins del Paratge Nacional d’Interès Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aquesta figura legal va ser l’embrió de l’actual Parc Natural.


[1] Mallarach,J.M. et al (2012): El patrimonio inmaterial:valores culturales y espirituales. Manual para su incorporación en las áreas protegidas. Ed. Fundación Fernando gonzélez Bernaldez. Madrid. Pàg.20.