La imatge és
clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de
les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum.
Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit
trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar
d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen
oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix.
Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la
neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte
sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen
més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu
valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es
vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i
tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la
seva cosmovisió.
Un llibre
per aprofundir-hi
Josep Gordi, professor de
geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha
publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per
parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar,
així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos
van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els
primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i
servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les
aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles
celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una
paraula gal·la que vol dir santuari.
Aquesta noció de bosc com
a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la
davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal
datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la
industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de
l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions
romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van
talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i
creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el
cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar
va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença
que generava en ells un indret com aquell”.
Tot i això, el culte
popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets
europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats”
de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú
infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica
aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc
per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són
una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual
es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord
d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a
recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a
uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses,
“un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de
Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell
i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.
Espai
de retrobament i commoció
El bosc en general i
alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin,
ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior,
pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions
indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme.
La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de
pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un
arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o
es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi.
Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres
significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi
arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari
xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).
Un altre professor de
geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a
les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al
Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als
arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel
Marroc. Al seu blog (https://ericrossacademic.wordpress.com)
recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els
arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir
mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de
retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc,
present a tots els indrets d’influència otomana).
L’aspecte simbòlic d’uns
arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i
en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al
cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.
Ara que per a molta gent
la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un
anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten
tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el
sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles
que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.