dilluns, 17 d’agost del 2020

Els arbres de les Rambles de Barcelona

Les rambles de Barcelona són el passeig arbrat més antic i més emblemàtic de la ciutat. Abans de res, cal tenir clar que la paraula rambla fa referència a la llera d’una riera, és a dir, un espai pedregós i arenós per on circula un curs d’aigua discontinu. Es tractava de la riera d’en Malla que baixava de Collserola i que va ésser un curs funcional fins el 1447. Ho demostra el fet que al llarg dels segles XIV i XV es van construir dos ponts per creuar-la i que la muralla anomenada de Jaume I, va aixecar-se sobre la llera alta i feia de dic de contenció per evitar les inundacions a la ciutat medieval. Amb la construcció de la muralla del Raval que acabava a les Drassanes, al llarg dels segles XIII i XIV s’interromp la penetració d’aigües i, juntament amb la desviació de la riera d'en Malla, seguint la vall de la muralla fins arribar a mar; aquest espai es converteix en un areny sec, més tard en una esplanada i, finalment, en una zona de passeig. Per cert, quan s’enderroquen les muralles que envoltaven la ciutat, a mitjans del segle XIX, tornen a produir-se episodis d’inundacions al casc antic. Una de les més importants va ésser la del 1862. 

Amb l’enderrocament de la muralla medieval interior que separava la ciutat vella del Raval, entre el 1768 i el 1772, deixem de parlar d’una riera i es començar a utilitzar el mot Rambles, que, poc a poc, es converteix en el carrer més ample de la ciutat emmurallada i en la zona de passeig més important de la ciutat fins que el 1802  s’inaugura el passeig de l’Esplanada. Tot i que es té constància documental que des del 1548 s’han plantat arbres en aquest espai, la primera gran plantació té lloc el 1700 quan es van plantar quatre fileres d’arbres. Aquest fet representa la primera plantació en alineació d’arbres de la ciutat. El Consell de Cent ordena als dos encarregats de les obres municipals i de la supervisió de les obres particulars, la plantació, el regatge i el manteniment d’una “arboleda” a la Rambla. L’arbre triat va ésser l’àlber (Populus alba). Davant de les dificultats de regar aquests arbres, amb l’aigua dels pous de convents i particulars, es demana construir un conducte que dugués aigua del rec comtal al capdamunt de la Rambla. El 1703 van obtenir del Reial Patrimoni, ens titular del rec comtal, la concessió de l’aigua i a finals del 1704 la feina estava acabada. A les cròniques de Bruniquer ens apareix ja una referència a aquests arbres:

“A 2 de Juliol 1703, en Concell de cent se tracta de fer una fibla en lo Rech Condal pera conduhir la aygua pera regar los arbres de la Rambla”

Aquests primers arbres van ésser tallats durant la guerra de successió i plantats de nou deu anys més tard, formant una doble avinguda d’àlbers i oms. Cal tenir present que el 1670 es van plantar les primeres alineacions d’arbres a París. Es tracta de les plantacions que van donar lloc al parc de les Tulleries, encarregat per Lluís XIV al seu jardiner en cap A. Le Notre. A les Rambles, es van anar succeint diferents plantacions en els diferents trams de les Rambles i s’hi van plantar acàcies, freixes i oms. Per exemple, entre desembre de 1777 i març de 1778 al llarg del passeig s’obriren quatre fileres de sots i es plantaren prop d’un miler de pollancres. Aquests treballs van ésser planificats pels enginyers militars. Francisco de Zamora que visita el Principat i va enviar, el 1798, qüestionaris als municipis diu: “La Rambla...hay hileras de árboles...piso muy bueno y muy llano, no tiene otra cosa particular sinó ser el paseo más concurido” La veritat era que les Rambles era el carrer més ample de la ciutat emmurallada i el que gaudia d’un bon arbrat, fet que no passava en cap altre via de la ciutat. 

Es conserven els dibuixos del pla i projecte de Cermeño (1772-1782) de la Rambla de Barcelona on es preveia una nova alineació dels edificis del nou passeig així com la plantació de diferents fileres d’arbres. Al voltant d’aquest nou eix s’aixequen noves construccions, com el Palau de la Virreina (1778) o el Palau Moja (1784). Cal remarcar que aquest passeig estava reclòs ja que tenia una caserna a Canaletes, que es va demolir el 1843 i una altra a les Drassanes. Quan s’enderroquen les muralles i Barcelona deixar d’ésser una plaça forta, les Rambles prenen un major protagonista en la vida barcelonina i al seu voltant s’aixequen institucions emblemàtiques, com el teatre del Liceu que s’inaugura el 1847. 

 

El 1798 tots els arbres entre el pla de la Boqueria i les Drassanes van ser arrancats i, tot seguit, s’inicia la construcció d’una andana central elevada amb graons de pedra als accessos i bancs de pedra, fanals d’oli i dues fileres d’arbres de ribera, és a dir, pollancres. Els dos carrils laterals es dedicaven al pas de les cavalleries, els quals més endavant van ésser empedrats. La remodelació de la rambla de sant Josep va començar a la tardor del 1800 i va acabar la primavera de l’any següent. De les quatre fileres d’arbres que tenia, van arrencar les més properes a les edificacions.

Els plàtans d’ombra (Platanus hispànica), que són els arbres emblemàtics d’aquest espai, no es planten fins el 1861 i es té constància que van venir de la Devesa de Girona, tal com s’esmenta en el diari La Corona del 28 de novembre de 1861: “Ayer tarde se acabaron plantando a toda prisa en la Rambla los plátanos que dijimos haber sido traídos de Girona” Actualment hi ha 256 plàtans d’ombra en aquest espai i alguns d’ells tenen més de 150 anys. N’hi ha alguns que s’han catalogat com a arbres d’interès local ja que es van plantar entre el 1870 i el 1879.

 

La simbologia del plàtan és variada i antiga. A la mitologia grecollatina  ens relata que hi havia dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes: Pacratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquests dos gegants, els deus van decidir la seva  mort i Plàtan, trista per la mort dels seus germans es va transformar en arbre. Si visiteu l’illa grega de Kos, podreu admirat l’arbre llegendari d’Hipòcrates, pare de la medecina, que es conserva des de fa més de 2500 anys en una plaça d’un dels seus pobles. Es tracta d’un plàtan (Platanus orientalis) Quina és la importància d’aquest arbre? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava als seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. Una tercera simbologia és la de l’arbres de la llibertat. Tot va començar el 1776 amb les protestes contra l’Stamp Act, el decret que feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar contra l’Stamp Act. Els que més endavant es van anomenar els Fills de la llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli opressora. Algú va col·locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució. La importància dels arbres, com a emblema i símbol identitari de la revolució es va exacerbar a partir de la revolució francesa. Les tropes revolucionàries napoleòniques van exportar la tradició de plantar arbres. Durant el segle XIX, a França, en èpoques de rauxa revolucionària, com a 1848, va rebrotar la dèria pels arbres de la llibertat. Amb el temps, plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar els valors cívics que hi havia darrera de la idea de llibertat, que tan havien costat aconseguir. A Catalunya després de la Revolució Gloriosa de 1868 es van plantar diferents arbres de la llibertat en els places dels pobles, com el que hi ha a Llançà. A Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869. A Gràcia se’n plantà un altre a la plaça del Sol.  

dimarts, 19 de maig del 2020

Units per a salvar la figuera de Sant Antoni de Calonge. A càrrec de Karina Vizcaino

Vaig tenir la sort de participar en un esdeveniment en el qual tres entitats socials d’un poble: ciutadania, consistori i una empresa constructora ens vam unir per a salvar un arbre, en concret una figuera centenària de Sant Antoni de Calonge.
Un dia, vaig veure un rètol que indicava que s’estava a punt de construir uns apartaments en una antiga finca on hi havia una magnífica figuera. Construcció i destrucció és un clàssic en aquesta zona de l’Empordà. Recordo que cada dia que passava per davant, veia aquell rètol i pensava aquell impressionant arbre condemnat a desaparèixer.  Vaig sentir: “Me ha tocado. No puc ignorar més aquesta situació que s’està presentant davant dels meus ulls. No sóc capaç de girar el cap i mirar a una altra banda”
Sabia que necessitava aliats i que calia parlar amb les persones que posseïen el poder i la capacitat de dir que sí o que no a la salvació de la figuera. El meu objectiu era ésser la representant d’aquell arbre dintre del món humà i donar-li la possibilitat de seguir vivint. Necessitava una mirada pura i neta per ser la millor, justament,  de la puresa i de la netedat de la Natura.
En aquell moment era a punt de començar la campanya electoral municipal del 2019. La primera iniciativa va ésser enviar correus a tots els grups municipals explicant la situació i la necessitat de salvar la figuera. Afortunadament, em vaig sentir molt recolzada per la meva estimada Eulàlia Puig, presidenta de l’Associació de Dones del Baix Empordà, de la qual formo part. 

Aquesta campanya va arribar al mateix alcalde de Calonge, que en aquells moments, era el Sr. Jordi Soler. Sortosament, em va dir que es comprometia a intentar salvar-la, i no tant sols això, em va comentar que coneixia al constructor i que li parlaria perquè accedís a deixar-nos trasplantar-la. La meva sorpresa va ser que al cap de pocs dies el Sr. Jordi Soler em va dir que els constructors també havien dit que sí i que al setembre es faria el trasplantament. 
Però tot hauria estat així de senzill si no hagués passat  una circumstància i és que el Sr. Jordi Soler va deixar de ser l’alcalde i va entrar un altre equip de govern. Jo em vaig dir, Déu meu, he d’intentar que el compromís de salvar aquesta figuera no quedi en paper mullat. En aquell moment, començava una nova unió de voluntats per a salvar a aquesta figuera. Jo patia, volia que se salvés, intentava que la meva acció no s’impregnés de massa tossudesa o de massa duresa. Havia de ser, simplement, una “artífex o servidora” d’aquesta  experiència i necessitava a tothom.  La figuera necessitava a tots els bàndols. Vaig iniciar de nou contactes i converses amb els representants municipals.
Vaig reunir-me amb en Norbert Botella, el nou regidor de medi ambient. Sincerament no crec  en els polítics, no crec gaire en les paraules i el fet  que en Norbert em parlés molt que sí, que ajudaria a la figuera, no feia que jo hi confiés gaire. Però la veritat és que hi va posar tota la voluntat ja que va actuar i va complir el que anava prometent. Va fer de mediador i s’hi  va implicar. No menteixo, si dic públicament, que em sento profunda i absolutament agraïda amb ell. I sóc conscient, que la seva voluntat no va sorgir d’un interès polític o econòmic, sinó que s’originava en els seus valors i sensibilitat. A més a més, es va salvar també un magnolier i una palmera washingtoniana. Confesso que això va ser iniciativa d’ell.
Precisament, en Norbert em va presentar a en Jaume Pelegrí, representant de la constructora. Crec que aquest home em va tocar una mica el cor i em va generar un eixamplament dels meus conceptes humans. Ell es dedica al món de la construcció, però ha viatjat molt i ha estat en contacte amb diferents cultures. Un home d’una extremada sensibilitat i senzillesa.
En aquest punt del relat, necessito presentar un altre actor d’aquest procés: Badger Hannibal, establert a Palamós i de sang guaraní. De la seva mà, vaig aprendre que tots els éssers de la Natura es poden comunicar. Amb el seu magisteri i el seu exemple, vaig traspassar barreres creades per conceptes mentals i educatius i vaig començar simplement a entregar-me a l’experiència de la fusió i de la comunicació amb els altres regnes de la Natura, és a dir, el mineral, el vegetal i l’animal. Som un Tot. Si realment això forma part dels nostres preceptes culturals, filosòfics i religiosos, com pot ser que no els exercim? Com pot ser que no creguem que aquest tipus d’experiències són possibles? Jo et garanteixo que són possibles.
Aquests aprenentatges en van permetre comunicar-me amb la figuera. Necessitava parlar amb ella. Necessitava explicar-li quina era la situació a la qual s’enfrontava i necessitava sobretot, preparar-la pel procés agressiu, intens i exigent a què s’hauria de sotmetre si volia sobreviure. Ella seria la que patiria la situació més crítica i més cruenta. Necessitava assegurar-me que ella, també diria un sí davant aquella situació.
Un altre personatge d’aquesta història és l’Anael Hervás, que ha desenvolupant el mètode Innatur per a entrenar a persones que volen comunicar-se amb la Natura. Ella, complementava les comunicacions que jo feia amb la Figuera. També em va ajudar a parlar amb els tècnics de la Generalitat.
Nosaltres volíem preparar d’alguna manera a la figuera davant el procés al que es veuria sotmesa, amb la poda i la posterior excavació al voltant de les seves arrels. 
Van ser diverses comunicacions amb la figuera, a cada pas que s’obria, per a preparar-la,  perquè ella sentís que estàvem cuidant dels seus interessos. Recordo un dia que vaig ser jo la que es va comunicar amb la figuera. Jo li explicava que seria trasplantada i que hauria de marxar del terreny on actualment vivia. Ella em responia: 
No entenc  des del meu ser figuera perquè he de marxar. Jo, com a figuera, no entenc el concepte de “partir” per a viure en un altre lloc.”
En Jaume Pelegrí, el constructor, en una de les nostres trobades, a la finca on vivia la figuera, em va preguntar: Karina i què diu la figuera de tot això? I li vaig respondre que la figuera no entenia per què havia de marxar d’allà. En Jaume va fer un seriós silenci mentre em mirava i després del que per a ell va ser el seu temps,  em va dir:
 “Digues-li a la figuera, que aquí on viu ara, està sola; els propietaris de la finca van morir ja fa temps i ningú gaudeix de la seva presència, però allà on anirà n’hi haurà moltes persones que podran visitar-la, ser a prop d’ella i que ella podrà inspirar i alegrar a tothom que se li apropi. Que no es preocupi que intentarem cuidar-la en tot moment”.
Jo, literalment, em vaig quedar sense paraules. Vaig sentir, que estan canviant coses al món que vivim. Potser és possible, la unió, la trobada dels extrems antagònics. 

Us podria explicar més coses, d’aquesta història. Reunions entre tots els implicats. Lluita entre els homes, els diners. L’espera del temps adequat pel trasplantament també va ser un pols entre les voluntats implicades. Tothom perdia diners, esperant que la figuera estigués preparada per a la poda i el trasplantament.
Per a acabar us comparteixo una de les últimes converses que vaig tenir amb la figuera. Un dia, ja en ple confinament, i on dintre del meu cap, ballaven moltes informacions i desinformacions, pensant amb el futur de la humanitat i l’equilibri amb la Natura i també sobre el salt que sembla que arribarà aviat amb l’avanç de la tecnologia, vaig contactar amb la figuera. Em va compartir això, que per a mi és vaticini i enteniment:  
Primer em van arribar imatges on veia a la Figuera a l’antic solar i com posteriorment era transportada amb humans i màquines al nou lloc on viu ara i em deia: “Fixa’t Karina, gràcies a l’acció de l’home i de les maquines, la meva realitat és una altra i estic prosperant en aquesta nova Terra”
Va ser tan fort aquell missatge per a mi, perquè de nou vaig entendre com la Natura comprèn que la Vida passa per a l’homeòstasi, la confluència, fugir dels extrems, la barreja, l’equilibri del desequilibri, l’ordre que arriba després de l’estat de caos i l’acceptació profunda.

divendres, 15 de maig del 2020

Cinc anys de Laudato si'


El 18 de juny de 2015 es va publicar l’Encíclica del sant Pare Francesc, Laudato si’. Per tant, d’aquí unes setmanes, farà cinc anys que va sortir a la llum. 

Per celebrar aquesta efemèride, la Xarxa de Parròquies Ecosolidàries ha decidit penjar, a les xarxes socials un fragment de l’Encíclica cada dia, i Justícia i Pau[1] promou un compromís a favor de l’ecologia integral  que demana la defensa de “la casa comuna” que és la Terra, així com la de totes les persones que hi viuen. També convida a reconèixer que no som ni amos ni dominadors de la Terra sinó que, simplement, som terra, hostes o peregrins que estem cridats a custodiar-la. Al mateix temps, demana portar a la pràctica els principis de l’ecologia integral i  renovar el compromís a favor dels pobles indígenes, així com assumir un estil de vida alegre, sobri, senzill, contemplatiu i solidari. Per tot plegat us convido a signar aquest compromís i, sobretot, a incorporar-lo, progressivament, a les vostres vides.

Cal recordar que l’encíclica del papa Francesc és un document molt dens i llarg, compendi de molts temes: un repàs dels problemes ambientals del planeta, una reflexió a l’entorn del paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una ecologia integral... però, per damunt de tot, és una interpel·lació personal que ens exhorta a relacionar-nos millor amb l’entorn natural, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

En el decurs d’aquest text apareix, de tant en tant, la figura de sant Francesc d’Assís. Cal recordar que el Sant Pare en va prendre el seu nom, reconeixent-lo com a inspiració i guia. A l‘inici mateix de l'encíclica s'hi reprodueixen uns versos del Càntic de les criatures, escrit el 1224 en llengua úmbrica: «Laudato si’, mi' Signore, per sora nostra matre terra, la quale ne sustenta et governa» («Lloat sies, Senyor, per la nostra germana, la mare terra, que ens sustenta i ens governa») i, al primer capítol, després d’esmentar les aportacions d’altres pontífexs, diu que sant Francesc és l'exemple per excel·lència del què vol dir practicar l’ecologia integral. 

El sant d’Assís va viure amb joia i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. La vida de sant Francesc ens demostra que les preocupacions per la natura, els pobres i la pau interior són del tot inseparables. A més a més, l'encíclica conté una altra lliçó imprescindible: cal apropar-se a la naturalesa com si es tractés de l'esplèndid llibre de Déu, que ens parla, ens ensenya, ens estimula per a la millora personal i col·lectiva...  un dels ensenyaments més importants que convida a interioritzar és el de la humilitat i la fraternitat amb tots els éssers vivents.

Justícia i Pau presenta, de forma clara i entenedora, un seguit de compromisos, que ja hem esmentat. Com podem convertir-los en realitat? Abans de res, potser podríem començar a   foragitar d’una manera conscient l’antropocentrisme de dins nostre per poder adoptar una nova  perspectiva del món que ens envolta i entendre’l com la casa comuna on convivim i on han de viure els nostres descendents. Aquesta nova òptica ha de generar canvis evidents en el nostre estil de vida, que tinguin present el consum, l’energia, l’educació... i, a la vegada, que es fonamentin en una espiritualitat ecològica que alimenti la passió per tenir cura dels altres i la mare natura: en el fons, no som res més que simples custodis de la Creació. 

Aquesta nova o vella espiritualitat ens ha de permetre reconciliar-nos amb l'entorn, sentir-nos agraïts per la bellesa que ens rodeja i que es manifesta en una sortida o una posta de sol, en un sobtat ruixat, en el cant del picot o en un rierol d’aigua freda on reposem els peus un calorós dia d’estiu. El mateix Sant Pare ens diu que la natura és plena de paraules d’amor; per escoltar-les, només hem d'aprendre a contemplar-la amb serenor. 



Jacint Verdaguer, el nostre immens poeta,  dedicà tot un llibre de poemes a la figura de sant Francesc al qual admirava devotament i, en uns d’aquells magnífics versos, reviu l’episodi de la predicació del sant als ocells. Per cloure el poema ens fa arribar aquest missatge de reflexió i sentiment: 

Aucellets, los meus germans,
     lo criador quant vos ama!
     Ameu-lo, vosaltres, bé,
que amor amb amor se paga.

Per tant, convida a  tornar aquest amor vers la naturalesa en totes les seves manifestacions, les positives i  fàcils, les complexes i/o espaordidores...  vers totes les criatures que hi viuen, inclosos nosaltres mateixos. Un bon amic em deia que, per copsar i viure l’amor que es desprèn de la creació, cal viure’l primer dins teu. Per tant, interior i exterior han de bategar alhora.

Aquesta interpel·lació neix del convenciment que el paradigma tecnològic no té solucions per a tot i que, per tant, cal una conversió ecològica activa, fonamentada en principis culturals i espirituals, i que incideixi en la gestió responsable dels recursos naturals. El gran repte - i molt urgent-  és protegir “la nostra casa comuna” i aconseguir que aquesta preocupació sigui compartida per tota la família humana amb l’objectiu d'assolir un veritable desenvolupament, sostenible i integral. 


diumenge, 3 de maig del 2020

Els valors de la Natura

Avui, 3 de maig de 2020, he vist una imatge que recordaré i que il·lustra el moment que vivim. Eren les vuit del matí, l’autopista AP-7 a l’alçada de Mollet del Vallès, anava quasi buida i pels camins de Gallecs hi havia centenars de persones, separades entre elles, caminant, corrent o pedalant i formant una llarga filera que s’estenia per tota la carena.

Tots participàvem del gran desig de retrobar-nos amb la Natura, amb els colors i les olors de la primavera, amb els magnífics horitzons que ens ofereix la plana vallesana. Durant més de quaranta dies, les entrades a l’espai natural de Gallecs han estat tancades amb una cinta de la policia municipal. Sempre he pensat que això era un contrasentit: hem pogut caminar entre les prestatgeries dels supermercats i no hem pogut caminar enmig de camps i boscos. Per a mi la Natura és també un aliment indispensable i necessari.


Pensem-hi tot seguit. Quins valors atresora la Natura que la converteixen en indispensable, sanadora, necessària sempre i en tot moment? Abans que cap altra consideració, hem de recordar que la Natura ens aporta salut física, mental i espiritual. Cada dia hi ha més estudis científics que avalen l’anterior afirmació. 

A  Catalunya fa uns mesos que es va aprovar una declaració sobre la interdependència entre salut i natura[1], on es diu: “El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença...

De rigorosa actualitat són les recerques científiques que giren a l’entorn dels provats beneficis dels banys de bosc, és a dir, de passejar per boscos madurs, ja que han demostrat que les persones que realitzen assíduament aquestes passejades, podem millorar el seu sistema immunològic, reduir l’estrès i millorar la funció cardiovascular.

La passejada tranquil·la per la Natura també ens pot fer adonar d’altres valors que atresoren els espais naturals. Un d’ells és el sentiment de humilitat i de pertinença al sistema natural, és a dir, nosaltres som Natura i, com una espècie més de l’ecosistema, restem sotmesos als ritmes i els cicles naturals i, al mateix temps, als perills i les adversitats. Ramon Folch escriu[2] que la CoVid-19 és una més de les pandèmies que s’han produït al llarg de la història de la humanitat i, per cert, molt menys dolosa que d’altres que han provocat milions de morts. Per tant, el principal problema de l’actual virus és que ha trencat, en el nostre  imaginari, el convenciment de viure dins d’un santuari de seguretat sanitària. Per tant, el problema és que, sobretot, aquesta pandèmia està afectant el primer món i la seva activitat econòmica. Per tant, no som ni tant poderosos ni tan intocables com ens podríem arribar a pensar!

Molts estudiosos del comportament humà afirmen que el contacte quotidià amb la Natura pot afavorir o inspirar sentiments sublims, és a dir, que la calma i la tranquil·litat que sentim mentre passegem per un bosc ens pot fer adonar que, darrera tanta bellesa, a part de la mà del pagès, el ramader o el silvicultor, pot néixer un sentiment d’unió, de connexió i d’amor vers tot el que ens envolta. Pensem per un moment el que ens ofereix un arbre qualsevol des de la seva immobilitat: un espai on aixoplugar-nos, on escoltar els animalons que poblen els entorns, destacant-ne per sobre de tot els ocells; un espai on sentir-nos agombolats i recolzats, un lloc per viure l’arrelament amb la mare Terra, un indret on enlairar la mirada... i tot a la nostra disposició sense demanar res a canvi. Com deia Verdaguer en un poema que parlava de la predicació dels ocells de Sant Francesc: “que amor amb amor se paga”

Finalment, la Natura també ens permet connectar, a partir del silenci, amb el misteri, el transcendent, el sublim...

Espero que d’aquesta enyorança vers la Natura que tots hem viscut neixi una actitud més respectuosa i amorosa vers el nostre entorn d’una manera clara i evident. Que el retorn de tots plegats sigui, abans que cap altra cosa, un retorn considerat i amatent. 



[1] http://www.custodiaterritori.org/mm/file/2019/190130_declaracio_salutinatira_def.pdf
[2] https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica

divendres, 20 de març del 2020

L'arbre i el virus. A càrrec de Josep Gordi Serrat- M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest títol us pot semblar l’inici d’una faula i, en bona mesura, podria ser així ja que  proposem que feu l’exercici de pensar en un arbre, un d’aquells que us trobeu o us heu trobat en algun moment de la vostra vida i del qual en teniu una experiència ben particular i intensa. O, simplement,  el que més us enamori, el que més us comuniqui, per, tot seguit,  intentar incorporar al vostre ésser part de la força que us transmet el seu record o la seva contemplació quotidiana. Fem-ho amb l’objectiu d’integrar una alta dosi de fortalesa al nostre cos la qual ens ajudi a plantar cara a aquest enemic invisible que ara ens amenaça.   

Aquests dies de confinament a casa ens agradaria que, per un moment, penseu en aquest arbre i/o en els arbres en general, i que rumieu  quines són les grans diferències que hi ha entre nosaltres i ells. Podríem pensar en la seva immobilitat enfront de la nostra mobilitat, per exemple? Certament, l’arbre queda arrelat a la Terra i es projecta al cel a partir del seu tronc i la seva capçada a la recerca de llum però també es mou, i no pas poc, a nivell de les seves arrels, fulles i tiges. Arribats ací, és el moment de recordar que l’arbre, com la resta de vegetals, tenen un munt d’enemics: herbívors disposats a menjar-se les seves fulles i fruits, ocells disposats a perforar la seva escorça i un munt d’insectes preparats per foradar el magnífic tronc i cruspir-se´n tot el verd. Per altra banda, també és cert que tenen aliats i amics, podem pensar en els fongs que, sota terra, lliguen els seus filaments amb les arrels dels arbres i també en els ocells que disseminen arreu les seves llavors. 
Davant d’aquesta realitat, l’arbre ha aconseguit sobreviure i ocupar bona part de les terres continentals i, al mateix temps, ser l’ésser viu més longeu, com també el  que pot arribar a acumular més biomassa. Només cal que tingueu present que una sequoia gegant pot arribar a pesar tant com un Boieng 747, mentre s’enfila fins els cent metres d’alçada i pot viure més de dos mil anys.  Tota aquesta meravella es magnifica si pensem que neix d’una minsa llavor que pesa només uns grams. 

Ara ens toca demanar-vos, com és que ha aconseguit aquest èxit tan espectacular malgrat la seva aparent immobilitat? La resposta és ben senzilla i prou complexa, doncs a partir d’una “estructura modular”, és a dir, l’arbre posseeix aquesta meravellosa capacitat de regenerar-se si alguna part del seu cos queda malmesa o desapareix. Fins i tot, hi ha arbres que, després d’un incendi, tot i perdre la seva part aèria, tenen la capacitat de rebrotar de la soca tal i com fan les alzines, els roures i els suros ho fan des de la capçada, i, per tant, tornen  a créixer i reneixen. 

Una sequoia gegant

A partir d’aquestes evidències ja ens apareix la primera gran lliçó: una estructura centralitzada –com la nostra, on tot passa pel cervell- és menys eficaç que una estructura descentralitzada, com la seva. Penseu que totes les cèl·lules de l’arbre tenen quasi les mateixes capacitats, és a dir, poden veure, sentir, comunicar-se i, fins i tot, pensar, si entenem el pensar arbori com la capacitat de resoldre els problemes que li van sorgint en el seu longeu devenir vital. 

D’altra part, hi ha dos verbs clau que posen un punt més de claror en aquest meravellós triomf dels arbres en el món natural: comunicar i cooperar. Els científics, tenen cada dia més evidències – a partir d’estudis seriosos i molt suggerents- de les capacitats comunicatives dels arbres entre ells, sobretot a partir de la disposició olfactiva de les cèl·lules, les quals poden desxifrar les substàncies volàtils que emeten altres arbres encara que n’estiguin allunyats. Pel que fa a la cooperació, l’exerceixen  a partir de les arrels d’uns arbres els quals  entren en contacte amb les arrels d’altres i amb els micelis que viuen en el sòl, tot  intercanviant-se nutrients que els ajuden a viure més i millor i a recolzar els més febles. Aquesta magnífica realitat ens fa entendre de manera ben clara  que no som davant d’un conjunt d’individus aïllats sinó d’una comunitat profundament arrelada, mai millor dit.

Per tot plegat, què podem aprendre dels arbres en aquest moment de confinament i por que estem vivint aquests dies? El primer és que no som ni millors ni superiors respecte a cap altra espècie del planeta i, per tant, que potser ha arribat el moment de  viure amb més humilitat i respecte vers el nostre entorn. 
La clau de l’èxit que perseguim aquests dies, com  els arbres, es fonamentaria en desenvolupar més i millor bones estratègies comunicatives i cooperatives. Ara que s’ha reduït la nostra mobilitat, hem assistit a un augment de les comunicacions digitals que ens fan descobrir acompanyaments impensats. També  sortim als balcons a aplaudir per solidaritzar-nos amb els qui ens ajuden posant en perill la seva salut o xiulant i picant cassoles per aquells que actuen en contra del bé comú. Aquests dies ens n’adonem molt més i millor, que som i hem de ser més comunitat i que cal fomentar-la. Fixem-nos també, com davant d’un perill invisible però mortífer, hem estat capaços de cooperar i canviar, amb pocs dies, les nostres conductes col·lectives. Aquest fet ens pot fer sentir, potser,  més optimistes davant dels reptes ambientals que segueix tenint el nostre estimat planeta. Per tant, tal com fan molts éssers vius, potser ja hem après un xic més que la clau de volta no és només competir sinó, sobretot, cooperar dins la família,  la societat i aprendre aquestes lliçons per perpetuar-les tot millorant-les  per a quan s’acabi el confinament.

dimarts, 10 de març del 2020

Estimada Amazònia, ens diu que tot està connectat

Del 16 al 24 de maig el papa Francesc convida a celebrar la Setmana Laudato si’. Una campanya global per rellançar el missatge de l’encíclica sobre la cura de la casa comuna coincidint amb el cinquè aniversari de la seva publicació. La invitació arriba tres setmanes després que el pontífex hagi publicat l’exhortació Estimada Amazònia. Dels quatre capítols o somnis que presenta el text –el social, el cultural, l’ecològic i l’eclesiàstic– voldria comentar el missatge del somni ecològic. Un somni que precisament segueix l’estela de l’encíclica Laudato si'.
El sínode celebrat a Roma durant la tardor ja va servir per girar la mirada cap a aquest territori, molt pressionat per governs i empreses. El gran pulmó de la terra que Charles Darwin va qualificar com a “Grandesa sublim”. Amb Estimada Amazònia, Francesc fa una primera i rellevant afirmació: l’indissociable lligam entre l’ecologia natural i la humana. És a dir, que tot està connectat. I que no es pot parlar de conservació de la biodiversitat sense tenir present que aquestes terres són habitades, des de temps ancestrals, per pobles indígenes que han estimat i custodiat, curosament, els seus hàbitats fins l’actualitat.
Establir límits infranquejables
Aquesta associació és imprescindible per entendre l’equilibri que ha existit al llarg de segles a la selva amazònica. Malmetre els hàbitats –les aigües, el subsòl, els boscos…– o actuar sobre les tribus indígenes, es trencar una harmonia que és resultat de viure l’entorn com si fos la pròpia mare que acull, alimenta i ensenya i, per tant, sentint-se part de la unitat.
El sant Pare recalca que actuar contra la terra i la gent que l’habita és actuar contra la creació i, a la vegada, contra l’equilibri planetari. En conseqüència, defensar la natura i els pobles indígenes amazònics és quelcom que ens interpel·la a tots. Per aconseguir-ho, el text proposa definir un sistema normatiu internacional que estableixi límits infranquejables per les empreses i els governs.
M’agrada molt la incorporació del concepte contemplació: “Aprenent dels pobles originaris podem contemplar l’Amazònia i no només analitzar-la, per reconèixer el preciós misteri que ens supera”. I la crida, que fa Francesc, per tal que despertem el sentit contemplatiu que Déu va posar dins nostre i com l’ús d’aquesta actitud pot afavorir la comunió amb l’entorn.

L’ecologia integral a la vida quotidiana
Aquesta necessària conversió interior que ens demana ens ha de fer cridar pel futur d’aquesta terra i sortir de la nostra indiferència. No oblidem que els místics afirmen que la contemplació de la natura és l’únic camí de comunió amb Déu. Pels monjos contemplatius, l’escala per acostar-se a la divinitat té diferents esglaons: la lectura, la pregària, la meditació i dalt de tot la contemplació. Incorporar aquest conjunt d’activitats a la nostra vida quotidiana, de ben segur, que ens permetrà apropar-nos a la vivència de l’ecologia integral i, en conseqüència, ens ajudarà a ésser menys consumistes, més serens, respectuosos i fraternals amb la natura.
El pontífex conclou aquest capítol fent referència a que l’església amb la seva llarga experiència espiritual, amb la seva renovada consciència sobre el valor de la creació, amb la preocupació per la justícia, amb la seva tradició educativa... de ben segur que pot ajudar a afavorir la protecció dels pobles i ecosistèmics amazònics. Esperem que aquest somni sigui algun dia una realitat.