diumenge, 19 d’agost del 2012

Històries sobre la poma, segons Antoni Puigverd.


Fa uns dies l’Antoni Puigverd escrivia un interessant article: “El nom de la poma” (La Vanguardia del 15 d’Agost de 2012) que parlava sobre el paper d’aquest fruit al llarg de la historia. Us reprodueixo alguns fragments.

La poma ha estat considerada la fruita seductora per excel·lència. Durant segles, des que els pintors medievals van decidir que era l'anònima fruita prohibida de l'arbre del coneixement del bé i del mal. Era la causa de l'expulsió de l'Edèn i l'origen de les nostres migranyes: del sofriment, del treball, de la mort. Però la poma del paradís no ha estat pas l'única gran referència mítica a aquesta fruita. Ovidi, fent-se ressò dels grecs, ens parla de la poma d'or que el jove Paris de Troia va lliurar, no pas a la deessa més poderosa (Hera), ni a la més intel·ligent (Athenea), sinó a Afrodita, la més atractiva. Afrodita havia promès a Paris la noia més bonica: Helena. D'aquí prové una de les conclusions morals més estranyes i persistents de la història d'Occident: no és el poder o el diner, la causa de les guerres i els desastres, sinó l'apetit.
La poma, el fruit prohibit.

Una altra poma cèlebre va ser la de Guillem Tell, que combatia per la llibertat amb una ballesta infal·lible. El tirà va segrestar-li el fill. I va obligar Guillem a disparar una fletxa contra una poma situada sobre el cap del nen. Tell ho va aconseguir.

Hi ha hagut moltes altres pomes cèlebres. Una d'elles va fundar la física moderna aprofitant que Newton feia una becaina. O aquesta altra. Els nens d'abans creixien en la desconfiança en els regals: els obsequis poden amagar verí, com la poma enverinada que l'envejosa madrastra va oferir a Blancaneu.

Però els nens i joves d'avui deuen trobar obsoletes i dessaborides aquestes pomes mítiques. Acostumats a l'extremisme dels saboritzants químics de les llaminadures i refrescos, és difícil que facin cas de les lliçons simbòliques que pot suggerir una càndida fruita sorgida d'un arbre. El destí de la humanitat -deuen pensar- qui el va canviar va ser la poma de Steve Jobs! Una poma digitalitzada. Creador del tractament de textos tal com ara l'entenem, del reproductor de música digital, de la possibilitat que tots els gadgets tecnològics continguin jocs i música, de l'iTunes i de moltíssimes innovacions digitals més, Jobs ha comprimit tots els vells mites de la poma en un logo comercial. Un logo d'estètica minimalista, blanca, aristocratitzant. Va morir l'any passat envoltat d'una colossal lamentació planetària; i ja li han erigit dos temples a Barcelona. El segon va ser inaugurat fa poc al passeig de Gràcia després d'una impressionant adoració nocturna. El món canvia menys del que sembla. "El nom fa la cosa", deien els antics. El nom de la poma fabrica mites”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada