Reflexions vers els boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units

En els darrers anys he tingut la gran fortuna de poder visitar els Parcs Nacionals de Yellowstone, Gran Canyon, Sequoia, Yosemite i Glacier. També el monument nacional de Muir Wods situat a la serralada costanera de Califòrnia.  En conseqüència, he passejat i fotografiat molts arbres i boscos d’aquests espais naturals protegits i, sobretot, he reflexionat sobre el que veien els meus ulls. Tot seguit us voldria presentar aquests pensaments que no volen incidir en la composició florística sinó en els trets morfològics i ecològics dels boscos.

Abans convé emmarcar aquests espais a nivell geogràfic i, sobretot, climàtic. Des del punt de vista de la seva localització, ens apareixen tres ambients: els parcs continentals, els parcs de muntanya i els espais propers a la costa. A nivell climàtic també podem diferenciar entre tres tipologies climàtiques: els climes de muntanya que presenten diferents estatges bioclimàtics, els climes continentals amb uns hiverns molts freds, amb molta presència de neu entre la tardor i la primavera i un estiu força càlid amb mitjanes màximes mensuals que en alguns indrets superen els 25º  i amb l’aparició de tempestes d’estiu a la tarda, algunes de les quals poden ser seques, és a dir, només amb fenòmens elèctrics i, en tercer lloc, tenim el clima mediterrani de Califòrnia, també amb estius força secs.

Un dels fenòmens meteorològics de gran importància per l’ecologia forestal és l’existència, majoritàriamen a l'estiu, de les tempestes seques que en ocasions coincideixen amb períodes eixuts. Aquests fenòmens meteorològics cal afegir-hi el fet que tots els boscos dels parcs nacionals porten més d’un segle deixats a la seva dinàmica natural i, en conseqüència, el sotabosc és ple de fusta morta en diferents estadis de descomposició. Aquests dos fets: tempestes d’estiu seques i abundància de fusta morta, fan que el foc sigui un element omnipresent en la dinàmica natural d’aquests boscos.

A nivell biogeogràfic cal assenyalar que a la majoria dels boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units hi predominen les coníferes, tot i que en alguns espais també apareixen planocaducifolis i a Califòrnia planoperennifolis. Per exemple a Yellowstone l’arbre més abundant és el Pinus contorta que cobreix el 60% de la superfície forestal. En canvi, al Gran Canyon l’espècie més emblemàtica és el Pinus ponderosa, al Sequoia cal esmentar els reductes de Sequoiadendrum giganteum i a les costes de Califòrnia la Sequoia sempervirens. 

En darrer lloc, cal tenir present que la política forestal en aquests boscos és la de no intervenir, és a  dir, deixar els ecosistemes forestals subjectes a la seva dinàmica natural. També cal recordar que la majoria d’aquests parcs nacionals tenen més de 100 anys d’existència, tot i que també s’ha d’esmentar que anteriorment a la seva declaració com a parcs nacionals eren territoris habitats per diferents tribus índies, les quals acostumaven a utilitzar el foc com a eina de gestió de la vegetació, és a dir, per frenar l’avanç del bosc i mantenir les praderies que eren l’hàbitat dels grans ramats de bisons i d’altres herbívors.

Fet aquest breu i sintètic emmarcament, començaré a presentar les meves reflexions sobre les característiques d’aquests boscos, fruit exclusivament de les observacions sobre el terreny.

Un primer fet destacable és la presència d’una gran quantitat de fusta morta al terra així com de l’existència d’alguns arbres secs encara dempeus producte del foc, sequeres o algun problema de salut. La causa d’aquesta situació és la política dels parcs  de deixar els boscos a la seva dinàmica natural i, en conseqüència, el notable paper que tenen les pertorbacions. L’acció de la motoserra només es fa present per talar els arbres caiguts sobre els camins i així deixar el pas lliure als visitants o prop de les carreteres on s’observen arbres talats per evitar la seva caiguda sobre les vies per on circulen cotxes.

 

Pineda de pinus ponderosa al parc ancional de Gran Canyon

Un segon element ressenyable és la gran irregularitat de les masses forestals respecte als diàmetres, les alçades i la distribució sobre l’espai. Per tant, la visió de molts boscos és que en poc espai ens apareixen arbres vells amb una gran alçada.-alguns poden superar els 60 m.- diàmetre i longevitat i al costat rodals amb peus joves i en una gran densitat. Aquesta notable irregularitat és producte de les pertorbacions: foc, ventades, llamps... Cal assenyalar que alguns parcs, com Yosemite o el Sequoia, tenen rodals d’arbres de gran espectacularitat, com és el cas dels reductes de Sequoiadendrum giganteum que comprenen arbres mil·lenaris, que superen els 80 m d’alçada i tenen més d’un miler de m3 de volum.

Sequoia afectada per un foc de superfície

El tercer element del que vull parlar és el foc. Els incendis formen part de la dinàmica natural d’aquests ecosistemes des de fa milers d’anys. He observat tres nivells d’incidència del focs sobre els arbres i els boscos. 

En primer lloc tenim els grans incendis que acaben generant la restitució de grans masses forestals. Per exemple, el 1988 un gran incendi va cremar quasi el 80% dels boscos de Yellowstone i el 2014 un gran incendi va endur-se per endavant 200.000 ha a Yosemite. Per tant, el visitant que en ocasions espera gaudir de paisatges verges o salvatges pot trobar-se davant seu el fet d’haver de passejar davant de milers d’hectàrees de boscos recuperant-se de les ferides que ha deixat el foc. 

En segon lloc, tenim els petits incendis que afectant un vessant o un fons de vall. En darrer lloc, cal parlar dels focs de superfície, els quals només han cremat el sotabosc i han afectat la base dels arbres, quan aquests tenen grans dimensions. Per tant és fàcil observar pinedes de pinus ponderosa o boscos de sequoies amb arbres que tenen la base ennegrida pel pas del foc o amb cicatrius més greus en el cas de les sequoies, però que continuen mantenint-se dretes. Només de tant en tant el foc pot abatre algun d’aquests grans arbres. Normalment això passa quan al peu d’un d’aquests grans arbres si acumula per atzar algun arbre mort que pot fer que el foc ascendeixi molt i afecti la totalitat de l’arbre. Ara bé, els boscos de grans alçades i de gran longevitat, en alguns casos amb arbres mil·lenaris són una mostra que es tracta d’estructures adaptades a resistir el foc.

Bosc de sequoies