dimecres, 28 d’abril de 2021

Les alzines de plaça Catalunya de Barcelona

Us heu preguntat mai com és que a la plaça Catalunya es van plantar quaranta-cinc peus d’alzines fa quasi cent anys, és a dir, en el moment d’iniciar-se les obres d’urbanització de plaça actual? Us pot semblar el fet més normal del món si tenim present que l’alzina és un arbre mediterrani i un dels més importants de Catalunya. Ara bé, a la ciutat de Barcelona és poc present i als anys vint els arbres més abundants als carrers de la ciutat eren els plàtans d’ombra i altres espècies caducifòlies. Actualment, les alzines plantades a la ciutat de Barcelona no arriben al miler davant dels 150.000 arbres que té la ciutat, només ens apareixen en algunes places i mai formant una alineació d’arbres en un carrer. Per respondre, correctament, a la pregunta inicial cal submergir-se en la història urbanística de la ciutat.

A mitjans del segle XIX, l’espai que ara ocupa la Plaça Catalunya era simplement un descampat davant de les muralles, però molt a prop de la Rambla que era l’arteria urbana més importants de la Ciutat Vella (Figura 1) i que enllaçava amb les fileres d’arbres del camí o passeig de Gràcia i del camí de Sarrià. Per tant, era una zona destinada a convertir-se en una ròtula entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample.

Figura 1

Espai de davant de les muralles on s’ubicaria la plaça Catalunya a principis del segle XIX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Quan les muralles es van enderrocar (1859) i va començar a fer-se realitat l’eixample ideat per Ildefons Cerdà, l’Ajuntament va constatar que Cerdà no havia deixat cap espai de transició entre la ciutat vella i la nova i, en conseqüència, la zona on ara hi ha la plaça Catalunya era, simplement, una illa més de l’eixample (Figura 2). Aquesta realitat del planejament va topar amb la necessitat d’establir lligams amables entre el Nou Eixample i la Ciutat Vella.

Figura 2

L’eixample d’Ildefons Cerdà i la ciutat vella

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Un exemple -del 1865- de la necessitat de relligar la ciutat vella amb la nova va ésser la plantació de diferents fileres d’arbres per unir la Rambla amb la rambla Catalunya, i el portal de l’Àngel amb el passeig de Gràcia. La manca de concreció urbanística i el fet que la futura plaça no comptes amb un perímetre construït va generar que durant diverses dècades aquest espai acollís diferents construccions i activitats, com barraques de fira, circs, quioscos, cafès... però sense una proposta global que planifiqués i ordenés l’espai.

Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament decidí fer una operació d’endreça a l’enderrocar algunes barraques, posar un nou enllumenat i tallar arbres i arbustos aïllats i, al mateix temps, va plantar diferents fileres de pollancres i acàcies. Un any més tard s’aprovà la Reial Ordre que creava, definitivament la Plaça Catalunya.

El 1902, sota les ordres de l’alcalde, s’establiren uns grans eixos de passeig d’uns vint metres d’amplada els quals  creuaven la plaça en forma d’aspa. En els parterres que restaven, van plantar-se diferents arbustos, flors així com plàtans d’ombra i magnòlies i, als marges dels espais del passeig, es van plantar diferents rengleres de palmeres que van generar una imatge ben curiosa per als barcelonins de l’època que  no se n’estaren de  criticar aquell espai central de la ciutat, com veurem tot seguit. Malgrat les veus discordants, l’espai es va mantenir tal i com era al llarg de dues dècades més. (Figures 3 i 4).

Figura 3

Imatge aèria de la Plaça Catalunya a principis del segle XX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

 

Figura 4

Fotografia de la Plaça Catalunya el 1905

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Diferents veus van aixecar-se contra aquesta concepció de la plaça. Per exemple, al juliol del 1919, a la revistaL’Esquella de la Torratxa aparegué  un text sobre la plaça que deia:

Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça Catalunya- de qualsevol manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys.

També en una de les glosses que Eugeni d’Ors[1] escrigué a la “Veu de Catalunya” en parlà. En concret a la glossa titulada: “Xiprers” i publicada  el 3 de novembre de 1913 on hi deia:

No us havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fiesole. Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat una carta més de noblesa”.

El 1915 l’Ajuntament de Barcelona encarregà un estudi d’urbanització de la plaça a Puig i Cadafalch. L’arquitecte no va lliurar un avançament del projecte fins el 1924, però el dictador Primo de Rivera apartà l’arquitecte del projecte i va fer que fos encarregat a Francesc P. Nebot, el qual,  el 1927 entregà el “Proyecto definitivo de Plaza Cataluña

Aquell mateix any Puig i Cadafalch va publicar el seu projecte complert, estructurat en tres volums: “Comentaris, comparacions i projecte” en el qual  apareixen els dibuixos, alçats i una presentació de les grans places de les ciutats d’Europa. Al  volum titulat “Comentaris”, desenvolupava la idea  que la plaça Catalunya havia de ser un fòrum just en el punt  on acabava la Rambla que és la Via Sacra de la Ciutat Antiga i que aquest espai havia de ser dedicat a resoldre els enllaços i en canvi el centre havia de convertir-se en un espai de repòs. Puig i Cadafalch també hi deia que ell se situava entre els “antics” i per aquest motiu l’espai que va projectar respira classicisme i esmenta que caldria situar un conjunt d’estàtues que resolguessin les necessitats espirituals de la ciutadania. Els arbres també formaven part del projecte, tal com ell mateix afirma[2]:

Cal només esperar que esclatin les flors, que els arbres creixin per a tenir la visió que no serà mai més que en el dibuix en què la perspectiva improvisa una imatge d’una realitat somiada

A les diferents làmines d’aquesta publicació ens apareix una plasmació de com podria dissenyar-se la plaça. (Figura 5) A la làmina XLVIII podem observar una perspectiva des d’un terrat de com seria la plaça. Al seu voltant, que l’arquitecte seguia mantenint com una cruïlla de camins, apareixien dues fileres d’arbres de dimensions més reduïdes i d’un color més fosc que els arbres dels carrers propers.

Aquest fet, el de les dimensions i els colors, em fa pensar que es tracta d’arbres perennifolis enfront dels caducifolis, és a dir, d’alzines enfront de plàtans d’ombra, que era el que es plantava en tots els carrers de l’Eixample. La uniformitat de les mides dels arbres fa pensar que l’autor té clar que aquests són arbres que  poden ser  retallats. Tal volta Puig i Cadafalch que quan tenia un projecte entre mans acostumava a documentar-se i viatjar per veure les diferents solucions que s’anaven donant als nous espais arreu d’Europa,  havia visitat els jardins barrocs del palau del cardenal Aldobradini a la ciutat de Frascati, província de Roma, els quals  tenen a l’entrada unes majestuoses alzines, sofisticadament retallades (Figura 6)

Figura 5

Proposta de Puig i Cadafalch

Font: Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona.

Figura 6

Entrada de la vila Alldobradini

Font: Fotografia Josep Gordi

Lluís Permanyer en la seva “Biografia de la Plaça Catalunya”[3] esmenta que Nebot seguí el projecte de Puig i Cadafalch. Vaig visitar l’arxiu històric del COAC per observar els documents existents sobre la plaça que ens ocupa  dins del llegat de l’arquitecte Francesc P.Nebot. La proposta de Nebot conserva les dues fileres d’alzines (Figura 7) i situa una font al mig de la plaça i un templet a la banda de muntanya. La diferència entre les alzines i els plàtans d’ombra queda molt més clara en els dibuixos de Nebot. També hi ha un gran nombre de fotografies de les escultures que havien d’incorporar-s’hi, amb un estil clarament noucentista. Cal assenyalar que el juny de 1927 es va convocar un concurs per tal que els artistes presentessin esbossos de la seva obra. Se’n van presentar noranta i se’n van escollir vint-i-vuit. Per tant, també el projecte de Nebot es ple de classicisme ja que a les escultures, escales, obeliscs...s’hi afegia un templet que no es va arribar a realitzar.

Figura 7

Dibuix de la proposta de Francesc P. Nebot per la plaça Catalunya

Font: Arxiu històric COAC

El 1927 les discrepàncies entre Nebot i l’Alcalde Llansó , respecte de la necessitat de construir el templet, van provocar que l’arquitecte presentes la seva dimissió i que l’obra es continués sota la supervisió de Llansó amb la col·laboració de Josep Cabestany i  Rubió i Tudurí  en qualitat de de jardiner municipal. Segons consta en un expedient, consultat a l’Arxiu Municipal Contemporani, l’octubre de 1927 l’alcalde signà un decret el qual anomenava Rubió com a director de les obres de la plaça. En el mateix arxiu he localitzat un expedient on Rubió reclama que es dediqui una partida de 10.000 pessetes del pressupost municipal per poder comprar “plantes de grans dimensions pels jardins de la  Plaça Catalunya” i al mateix temps dibuixa un plànol de plantacions. Per tant, l’Ajuntament inicia un procés per demanar a diferents professionals que presentin ofertes de peus d’arbres de dimensions importants, de magnòlies, llorers, cedres... Però en aquest llistat, no apareix cap peu d’alzina. Aquest fet em fa pensar que les alzines ja s’havien plantat. D’altra part, he trobat una fotografia de la plaça Catalunya del 1929 on les alzines ja tenen unes dimensions considerables. (Figura 8)

Figura 8

La plaça Catalunya el 1929

Font: Fons família Cuyàs (1905-1980), http://cartotecadigital.icgc.cat

Per tot plegat, penso  que l’elecció de l’alzina com a arbre per l’espai de repòs del centre de la Plaça Catalunya està en la línia noucentista que proposà Puig i Cadafalch i que seguí Francesc Nebot: la de recuperar i defensar l’ordre clàssic i  la mediterraneïtat d’un emplaçament tan important i peculiar per a la ciutat.

Per fer realitat aquests postulats, la plaça emergeix amb unes línies diàfanes, a les quals embolcallen serenes escultures  que els elements decoratius no fan més que atiar. La recreació d’aquesta atmosfera classicitzant troba el seu contrapunt ideal en la presència de l’alzina, tot un monument natural a l’ideari noucentista que Puig i Cadafalch abraçà en aquest tram de la seva espectacular creativitat. L’alzina  uneix, unifica i agermana tota la conca mediterrània, els fills de la venerada i enyorada Grècia antiga dels quals som hereus. La seva proverbial presència, símbol d’una connexió íntima, vigorosa amb aquell món enyorat, model de perfecció,  la definí amb una gràcil senzillesa Guerau de Liost, el 1908 en el poema “L’alzina”, inclòs al poemari La muntanya d’ametistes, que segurament Puig i Cadafalch coneixia. Poema en el qual es mostra la veneració per aquest arbre tan humil en la seva quotidianitat que gairebé no se’l percep i que atresora, per al poeta,  una perenne joventut i fortalesa, una serenor i saviesa proverbial, una generositat que mai no s’esgota ni en els temps més difícils i complexos: mare i nodridora de tota la mediterrània. Digna representant nostra la qual amb  un fil invisible ultrapassa el temps i els avatars històrics, ens lliga al millor de l’experiència de l’ésser humà ja que  dins seu atresora la saviesa i serenor dels temps reculats:

 

Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l'hivern,

serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

 

Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.

 

Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.

 

L'hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.

 

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.

 

 

[1] D’Ors, Eugeni (1982) Glosari, Colec. Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62, Barcelona.

[2] Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona

[3] Permanyer, Lluís (1995) Biografia de la plaça Catalunya, Ed. La Campana, Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari