Dies enrere la Monica
Boixader m’escrivia al Facebook aquestes agradables paraules que feien referencia
als arbres i que demostren una gran sensibilitat: “Per mi, i tot i que en desconec molt més que no en sé, sovint tinc la
sensació que els arbres em criden, i que són més savis que nosaltres, i que
són, de fet, un misteri... Sóc, de les que els hi faig una carícia quan hi
passo pel costat, els saludo secretament, i, si no hi ha ningú, els abraço. Bé,
t'ho dic perquè sé que si hi ha algú que potser ho pot entendre deus ser tu... “
Posteriorment em posava
un link[1] on poder
llegir un conte seu titulat: “Quan va arribar l’arbre” i amb el seu permís el
reprodueixo en aquest bloc per tal que en gaudiu:
“La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se
lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu
lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de
flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no
va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va
mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i
verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que en
els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi
reposaven a sobre.
Quan aixecava el braç per demanar
tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan
anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i
agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia
olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra s’omplia d’olor de lloc
salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat
mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien
des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós.
Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven
encaminant-se, crepitant, cap al jardí.
Recordo el meu naixement. Recordo
la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me
els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I
com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un
arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el
nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé
mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si
haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que
havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en
tant, algú en malparlava en veure-la passar.
Era petit, tot i que més alt que
qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a
riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I
els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i
indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa.
Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les
meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que
la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.
Quan la meva mare deia als meus
germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien
corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven,
callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es
despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els
veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els
passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do
de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé
segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou
bonica i cal dir que entonava bé.
Els dies se succeïen
cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven
més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va
guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles
m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet
de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes.
Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut
explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.
El meu pare no hi era tant i cada
vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per
força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu
territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà,
una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me
un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el
pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador
va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se,
va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. Era la meva mare,
i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria
freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en
mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple,
estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics
i amants a la meva falda.
Durant els mesos següents del meu
naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de
sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i
per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell
moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig
adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva
paciència.
I amb ella em vaig anar fent alt,
fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les
profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins
antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs
cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i m’eixamplava i els ocells feien
nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I
un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben
i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de
la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les
fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps
boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu
voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades.
Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un
estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu.
I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va durar
mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que
mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari,
una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.
Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver
dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare,
més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa,
començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava
llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber
que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és
vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una
mare”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada