Presentació del llibre: “Tornar a la natura” a Guissona, a càrrec de Montse Villaró.

De les diferents presentacions del llibre: “Tornar a la natura”, la que va tenir lloc a la biblioteca de Guissona, el 9 de juny, en guardo un especial record. Primer per la gran amabilitat de la Montse Villaró que va escriure unes immerescudes paraules de presentació i després va preparar-se unes adequades preguntes per tal de fer entendre les característiques del llibre als assistents. També va ser molt amable al preparar un ikebana per la presentació. Per tot plegat i, malgrat que han passat unes mesos, vull recuperar alguns fragments d’aquella presentació a Guissona.

Així començava la presentació de la Montserrat: “Jo vaig conèixer en Josep, en un lloc on la NATURA és la més absoluta de les protagonistes: al santuari  del Miracle de Solsona. Vam tenir la sort de coincidir-hi en un taller de Natura i Espiritualitat a l’any 2013. Ell estava a punt de publicar un llibre sobre “Natura i Espiritualitat” i la imatge  que més recordo d’aquell encontre és veure’l llargues estones assegut en un banc, sota els magnífics roures que hi ha a l’arribada del Miracle. Era una entranyable imatge.

Desprès d’aquell encontre vam intercanviar alguns correus i missatges, però no ens havíem tornat a veure fins el darrer cap de setmana de maig d’enguany, en que vam compartir de nou una estada al Miracle per gaudir i aprendre de l’art floral japonès o Ikebana, que tenia lloc al santuari, que sempre ens ha donat aixopluc i ens ha embolcallat de silenci, de bellesa i d’harmonia.

En Josep Gordi és un apassionat de la Natura i un enamorat dels arbres. En el seu llibre escriu : “Embadalir-me davant d’un arbre isolat enmig d’un Prat és quelcom quasi instintiu” Ha escrit nombrosos articles i llibres sobre Natura i sobre els arbres. Entre els seus darrers treballs és de destacar el llibre publicat l’any 2011 : “ Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors culturals i espirituals” i l’any 2013, el llibre “Natura i Espiritualitat a Catalunya. Deu converses. Deu passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud ». Quan es va publicar aquest llibre en Josep escrivia : “ En el fons el que desitjo és desvetllar quelcom que està encallat dins la vostra consciencia i generar un anhel, un desig perquè aprengueu a viure el vostre entorn d’una altra manera , és a dir , amb una mirada més ampla, amb un altre somriure, amb un altre tipus de familiaritat….”

Jo penso que tot això és el que justament aconsegueix amb el llibre: “Tornar a la Natura” que ara tenim entre les mans i del que avui parlarem, d’una manera planera, familiar, però profunda. En Josep ens vol acompanyar en el camí a seguir per ser a prop de la natura, per viure-la, per sentir-la dins nostre, per tal de poder arribar a fer una veritable comunió entre un mateix i la natura. L’autor ho escriu així : “ Només es tracta d’ensenyar un camí i aprendre a caminar, de bellugar-se tranquil·lament, en silenci, i amb els sentits ben oberts. Si som capaços d’unir a poc a poc el nostre interior amb el batec de la natura, avançarem envers la comunió i l’harmonia amb el nostre entorn”

El millor doncs, és que passem ara a parlar amb en Josep Gordi, del seu llibre : del què i el com, del què diu i el per què ho diu. 

BONA TARDA, JOSEP ¡!!

Comencem doncs, i parlem primer una mica de de tu.

Com et definiries a tu mateix?

A nivell professional, per damunt de tot sóc un docent. Com a persona, un home tranquil, que intenta gaudir del que l’envolta. Si hagués de posar un adjectiu a la meva vida seria “passió”

Una frase que t’acompanyi

Intentar viure el moment amb la màxima plenitud i amb la consciència de que cada moment és únic. Viure el present amb la màxima força i plenitud.

A què es deu la teva gran passió per la naturalesa?

Sempre he estat en contacte amb ella. Vinc d’una família nombrosa, en la que jo era el gran de cinc germans i, a més, vivíem amb els avis i un oncle. A casa érem una gentada. Els caps de setmana sortíem amb els pares a esbargir-nos pels boscos del Vallès. Cal tenir present que als anys seixanta, pels voltants de Mollet del Vallès encara hi havia molta vinya i espais agrícoles. Per això, els edificis singulars que s’han mantingut a Mollet, bàsicament, son masies. Més tard vaig exercir de monitor d’esplai i em vaig convertir en tot un excursionista, fet que em va permetre conèixer bé el país, sobretot les seves muntanyes. Sempre he estat vinculat, d’una manera o altre, a la naturalesa i m’imagino que, en part, per això, he acabat estimant-la tant.

Ara parlem l’estructura del teu llibre.

D’on et va sorgir la idea d’estructurar el teu llibre, no ja tant com un assaig – que també ho és -  sinó amb un estil més novel·lat i amb un redactat “epistolari”, de correus electrònics intercanviats entre dos amics….

Cercava un registre literari més entretingut i captivador que el d’un assaig. La conversa entre dos amics que tenen dos papers diferents ja que un fa el paper de mestre i l’altre d’alumne, em semblava una possibilitat que donava molt de joc.

Parlem ara de les FOTOS : són realment PRECIOSES ¡! 

Per què les fotos ?, quin significat, quin pes, hi tenen en la trama del teu llibre ?

La vida, moltes vegades, és plena de regals. Fa uns anys vaig conèixer l’Albert Gusi i ràpidament van aparèixer interessos comuns, com l’amor per la natura, gaudir del silenci, el joc... Quan el llibre va estar enllestit li vaig trametre el text per si creia oportú afegir una fotografia per cada capítol. La seva proposta va ser tant potent que es va convertir en un element de la relació epistolar i va deixar de ser una simple il·lustració.

Entrem ara, Josep, a parlar de la temàtica  del llibre  : LA NATURA.

Si haguessis de resumir el que t`ha ensenyat la naturalesa, què diries?

El primer que t’ensenya la natura és que estàs en un camí. El camí és la vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. M’ha ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal. La natura et recorda que només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar, on es farà malbé i acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí, nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment, tot passa.

Una gran lliçó...

Si, i també m’ha ensenyat el sentit de la paraula comunió. És cert que tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran que es interactuen constanment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en logos d’universitats, d’empreses... perquè té un valor universal, un variat simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme...

Ens parles de badar, del SANT BADAR, expressions sempre en boca del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria, que tots dos tenim la gran sort de conèixer i també esmentes en Josep Maria Espinàs, al que qualifiques com “un dels grans badocs de casa nostre” i ens dones un consell : “ Si voleu connectar amb la Natura cal que sortiu de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de , senzillament , deixar-vos endur per l’espectacle natural”

Però què vol dir badar?

La natura pot ser la nostra mestra. Embadalir-se és contemplar i la contemplació és un dels instruments dels místics per unir-se a Déu. Per tant, la contemplació enmig de la natura pot ser un camí d’unió amb allò més elevat. De fet, les meditacions solen fer-se en espais tancats, però quan es fan en espais oberts, en un bosc, per exemple, es tornen molt més potents

Dues preguntes en una: Si et consideres una persona espiritual i si creus que aquesta connexió amb la naturalesa implica necessàriament l’activació d’un element espiritual?

Sí, a la primera, i penso que sí, a la segona. Ara bé, cal distingir aquesta connexió amb un element espiritual del que hom entén per religió. Penso que els agnòstics, els no creients, també poden gaudir d’aquests valors espirituals que transmet la natura. No cal associar-los sempre amb un Déu. Podem sentir la força espiritual de la naturalesa des del pur agnosticisme. L’espiritualitat és en tothom. Una cosa és ser ateu i no seguir cap doctrina i és respectable. Però, independentment del que una persona cregui o deixi de creure, pot sentir i viure aquesta comunicació amb alguna cosa més gran que ell, digues-li transcendència, digues-li espiritualitat, digues-li com vulguis. La natura té ànima i quan t’hi vincules estretament la sents i te la fas teva des del teu interior no només de la raó.

Com t’imagines una societat on les persones visquessin en harmonia amb la naturalesa?

D’entrada, crec que ningú ens pot ni ens ha d’obligar a cercar la unió amb la naturalesa. Penso que és una opció personal, l’elecció d’un camí. Ara bé, posats a fer un exercici d’imaginació, si bona part de la societat no visqués tan desconnectada de la naturalesa, penso que, en general, ens desplaçaríem, majoritàriament, a peu o en bicicleta. La manera de moure’ns és una cosa molt important. Fins ara, els americans ens han marcat el model: hi ha un espai on vivim i dormim, un espai on treballem, un espai on ens divertim, un espai on mengem, un espai on comprem, un espai on anem a missa... I l’element que uneix tot això és el cotxe. Per a mi, un món millor seria aquell on la gent es desplacés més a peu, en bicicleta o en transport públic. Les ciutats tindrien més espai per a les persones i menys per als cotxes. També s’utilitzarien altres fonts d’energia menys contaminants, com la biomassa. En un món on la gent fos més sensible amb la naturalesa, es miraria d’estalviar en recursos, gestionar-los de manera més eficient i intel·ligent. En general, penso que no hauríem pas de renunciar a les comoditats i avantatges del món actual, només caldria una mica més de respecte i sentit comú. De moment, aquest sentit, que és el menys comú dels sentits, no es veu per enlloc. Estem deixant una petjada de brutícia letal al planeta. El filòsof Jordi Pigem deia en una entrevista recent: “El titànic s’enfonsa i ens dediquem a caçar pokemons a coberta” i ell mateix preconitza que la societat del futur serà postmaterialista o no serà i en aquest sentit, les opinions del monjo de Montserrat  Vicenç Santamaria, que, en parlar del transcendent, del misteri, afirma «  Cal saber veure allà on no veiem rés” prenem més valor.

Ens expliques que : “Viure la natura plenament, amb plenitud, vol dir que la seva vivència ens ha d’omplir, que ens ha de sadollar els sentits, que ha de permetre que ens sentim en comunió amb el nostre entorn….”

I, com ho fem això Josep ??

Abans de res, amb persistència, és a dir, convertint la natura, en un acte habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de manera natural a la nostra quotidianitat. Després, cal promoure, tal com dèiem, el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli. Això ens permetrà entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. Per tant, poc a poc, el contactar amb la natura es pot convertir en un espectacle joiós i que ens ompli.

I fins aquí la nostra conversa amb en Josep Gord. Ha estat tot un plaer. I penso que les respostes que has anat desgranant, hauran fet venir a tothom ganes de llegir “TORNAR A LA NATURA”…. Jo us el recomano, sincerament i us recomano llegir el seu DECÀLEG, tenir-lo molt i molt present, posar-lo en pràctica  per poder INICIAR EL CAMÍ….per PODER CAMINAR …. FER CAMÍ….