ELS MEUS ARBRES a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany

N’hagi estat més o menys conscient,  els arbres m’han fet molta companyia des de sempre, des de ben petita. “Els meus primers arbres”, aquells dels quals tinc plena consciència, coincideixen amb els primers anys d’infantesa, anys de fantasia i joia!

Us parlaré d’aquells tres o quatre als quals vaig fer els meus companys any rere any, fins que ja van decidir formar part de mi. Hi pensava sovint quan n’era lluny i els anava a veure quan retornaven els moments de proximitat. Amb el temps, se n’hi van sumar molts d’altres i han configurat un bell bosc, ben meu, ben genuí i únic.

El primer, o caldria dir els primers, són “Els avellaners d’Òrrius”, els dels meus estius de ple contacte amb la Natura. N’hi havia uns quants de ben bonics i esponerosos a la casa on estiuejava. Eren molt acollidors perquè, malgrat la seva alçada, permetien enfilar-s’hi fàcilment. M’agradava molt fer-ho. Recolzada a les seves branques, acollida i amagada enmig del fullam, protagonitzava mil històries infantils que els xiuxiuejava. Mentre m’hi fonia i esdevenien la meva llar, era ben feliç, tan feliç com ho són els nens quan fantasiegen i les seves fantasies es fan realitat, almenys per a una estona.

En segon lloc, recordo “Les Alzines de l’Estanc”, tardes de cosines i jocs, de pa amb xocolata, i riallades, regades amb l’aigua ben fresca de la font de sant Benet. Hi arribàvem amb quatre passes tot i que llavors ens semblava anar lluny, molt lluny...

Cal parlar-vos, també, de “Les Moreres del Mas Fogueres” de Mataró, casa meva. Vinga fer-ne baixar les fulles per alimentar els cucs de seda que tancàvem amb capses de sabates, fidelment, cada any, pobrets! Tenien molta requesta. Hi venia canalla d’arreu de Mataró a buscar-ne. Mentre, la meva àvia, s’hi ben enfadava amb tanta tropa de quitxalla.

I finalment “El desmai del pati de la madre Sara”, a  la meva escola, el Cor de Maria de Mataró.  M’agradava tant!  El lloc on havia crescut – arrambat a un petit marge- permetia despenjar-s’hi tronc avall i quan tocaves terra, sentir-te aixoplugada pel seu acollidor brancam. No pas gaire estona, fèiem cua per poder lliscar suaument per la seva soca, Això sí, amb l’uniforme ben agafat entre les cames perquè, en baixar, no se’ns esgarrinxés la panxa. Tot un ritual. Si t’entretenies gaire, senties rondinar les qui feien cua.

A tots els he recordat aquests dies a Trento, passejant per la riba de l’Adige, a l’ombra dels seus bells Lledoners. Com els arbres de la meva infantesa, aquests magnífics i generosos Lledoners, m’han acollit i m’han regalat ombra, frescor i un farcell generós de records entranyables.

Contemplant-los he recordat i adquirit plena consciència de com els he fet sempre partícips del meu petit paisatge vital i anímic. De com n’he gaudit quan els he fet ben meus i m’han mig amagat, mig escoltat, mig somrigut ...

Arbres amics, bons companys de molts moments intensos. Alguns ja no hi sou físicament, però jo us tinc a bon redós, desats i fent-vos créixer als calaixets dels records tendres i afables. N’hi vaig desant de nous. Alguns tenen nom propi i els he acaronat ben tendrament. D’altres només han rebut l’escalf d’una mirada fugissera...

Quan us obro, calaixets acolorits, sortiu branques i fulles, xiuxiueigs i murmuris. I el passat revé, joiós.