Al llarg de les moltes
hores passades damunt la meva “Pinarello” he resseguit rius cabalosos, infinits
camps de pomeres i vinyes, amples valls, estrets congostos, frondosos boscos...
Voldria explicar-vos dues reflexions que són producte d’aquestes pedalades. La
primera és una consideració de país, en canvi, la segona és personal i fa
referència a les meves vivències vers la natura observada i viscuda des de la
bici.
El Trentino i l’Alto
Adige tenen més de 600 km de “ciclabiles” o sigui, vies verdes o carrils bici.
Es tracta de vies segregades i asfaltades per on només circulen bicicletes i
tenen, majoritàriament, un magnífic estat de conservació i de serveis al seu
voltant, és a dir, espais per aturar-se, fonts, plafons informatius,
senyalització, bars, ponts i túnels per creuar carreteres... Com que normalment
transcorren pel fons de vall, les bicicletes circulen, en moltes ocasions,
paral·leles als cursos fluvials, creuen la major part dels pobles i són un
esplèndid espai per gaudir del paisatge i del patrimoni natural i cultural.
Aquests dies he vist milers de ciclistes de totes les edats i amb tota mena d’artilugis que van sobre rodes. Per tant els
carrils bici són una important font d’ingressos per a l’hostaleria i per aquest
motiu tenen un recolzament de l’administració total, fins al punt que es
promouen rutes que combinen el tren i la bicicleta a nivells espectaculars ja
que en una ocasió he pujat a un tren a Linz –Aústria- que tenia 5 vagons per
carregar bicicletes.
Sempre he pensat que a
Catalunya no tenim prou present la bicicleta com a mitja per viure més lentament
i amb més calma el territori. D’altra part, tenim valls de gran bellesa que
permeten recorreguts meravellosos que enllacen la muntanya amb la mar. No es
tractaria, només, d’assenyalar sobre un
mapa, les cruïlles o en una web els itineraris, aniria molt més enllà el que
caldria fer: inversió per promoure infraestructures segures i còmodes per a les
bicicletes que permetessin no haver de lluitar amb els cotxes, que tinguessin espais d’aturada, punts d’informació, que
fossin asfaltades per tal que hi poguessin circular tot tipus de bicicletes amb remolcs
que permeterien portar els nens o utensilis per fer ruta.
Poques vegades he parlat
de la natura i la bici ja que el fet de no tocar de peus a terra i la velocitat
pensava que dificultaven la comprensió i la vivència en plenitud de la natura.
Ara bé, després de fer alguns centenars de quilometres, acabes essent tu i la
bicicleta el mateix, és a dir, ens convertim en una unitat. Per tant, des de la
bici també he arribat a gaudir-ne enormement. Només el simple fet de pedalar al
costat mateix del riu i de poder-lo contemplar, m’ha generat una enorme
sensació de companyia, de fer el mateix camí, d’unió... Es clar que en alguns
moments m’he aturat per gaudir d’espectacles únics, com veure un ànec assegut
damunt d’un roc al bell mig del riu observant el moviment de les aigües o bé
mirar el bell moviment d’un canyissar... tantes coses, tanta bellesa que no
acabaria.
Afortunadament també he
travessat boscos d’avets amb làrixs i pi roig que m’han obsequiat amb la seva
frescor reconfortant després de sentir el sol a la pell.
Tanquem, des de la bici
he aconseguit gaudir del paisatge i dels canvis amb els quals la natura m’ha obsequiat
a cada vall, en creuar un torrent, al passar per dins d’un bosc. No m’ho acabo.
Hi tornaré!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada