dimarts, 31 de maig del 2016

Text de presentació del llibre: Tornar a la natura, dins l'acte de presentació de la setmana de la natura.

Benvolguts,

Abans de res vull expressar que per mi és un honor i una enorme alegria que la XCT hagi inclòs dins dels actes de presentació de la Setmana de la Natura la presentació del meu llibre: “Tornar a la natura” i que com a complement a les meves paraules fem una passejada per la fageda d’en Jordà i així lliguem la lectura amb la natura. En conseqüència, també vull agrair als responsables del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa el fet d’haver-nos aixoplugat a Can Jordà i programar l’esmentada caminada, al llarg de la qual m’agradaria proposar-vos posar en practica alguns dels consells esmentats en el meu llibre.



Les meves paraules volen ser un viatge per diferents personatges que són presents, directament o indirectament, entre les pàgines del meu llibre.

El primer d’ells és Stefano Mancuso, professor de la Universitat de Florència i membre del Laboratori Internacional de Neurobiologia Vegetal (www.linv.org) Mancuso, en el seu imprescindible llibre: “Verde brillante. Sensibilità e intelligenza del mondo vegetale” afirma que malgrat que les plantes no tenen ulls, nas, orelles o cervell, poden veure, sentir, comunicar-se i fins i tot gaudir d’intel·ligència, sobretot si tenim present com a definició d’intel·ligència, la capacitat de resoldre problemes. Per tant, aquest científic ens convida a superar les dues característiques que majoritàriament associem a les plantes: immobilitat i insensibilitat i a pensar que simplement són éssers vius diferents a nosaltres, però que mereixen més atenció per part nostre ja que, entre altres funcions fan de vas de comunicació entre el sol i el conjunt dels animals. Per tant, tenen una funció universal. Dit amb paraules més clares: sense els vegetals no hauria altres espècies. A més a més, estudis recents han demostrat que les plantes són sensibles, es comuniquen entre elles i amb els animals, dormen, tenen memòria per saber com han d’actuar davant de certs perills, saben processar informació del seu entorn natural per adaptar-se i establir un comportament apropiat. En conseqüència, segons Mancuso, té sentit parlar d’intel·ligència vegetal i de neurobiologia vegetal.

Mancuso té un altre llibre titulat: “Uomini che amano le piante” en el qual explica la relació  de diferents personatges de la historia amb les plantes. Un d’ells és el filòsof francès Jean-Jacques Rousseau. El filòsof que des de jove es va convertir en un gran aficionat a la Botànica. Ell mateix escriu, en una carta dirigida a un amic: “”Un dia d’aquests en convertiré en una planta, em sembla que ja em surten les arrels”. Producte d’aquesta passió va escriure un manual de Botànica que es publicà pòstumament i que és resultat d’unes cartes dirigides a la filla d’una amiga per explicar-li les característiques i bondats de les plantes i per aquest motiu el manual es titula: “Cartes elementals sobre la Botànica” i es pot considerar el primer manual de caire divulgatiu sobre la botànica ja que està escrit amb un llenguatge molt amè i planer. Per tant, no és gens estrany que algun dels seus textos es dirigeixi als joves, d’aquesta manera: «Jove, alça't i camina perquè és en el camí, en l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes on et retrobaràs, on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i els esgarips de l’ànima». En el llibre: “Discursos. Professió de Fe” esmenta la natura com una escola, com un retorn al paradís, a la veritat inmaculada: “Oh home, de qualsevol contrada que siguis, siguin les que siguin les teves opinions, escolta; heus aquí la teva història, tal com he cregut llegir-la, no als llibres dels teus semblants, que són mentiders, sinó a la natura, que mai no menteix. Tot el que serà d’ella serà vertader

Parlant de francesos voldria esmentar la pel·lícula dels directors Jacques Perrin i Jacques Cluzaud: “Les saisons” que és una magnífica i preciosa història sobre l’evolució del paisatge d’Europa des de la darrera glaciació i el paper de l’ésser humà. A part de recomanar-vos, ferventment, aquest film, m’agradaria subratllar dues frases del sintètic guió. La primera fa referència a la vida com a viatge i esmenta que els nostres companys d’aquest preciós viatge són la resta dels éssers vius. Per tant, s’estableix un parentiu quasi fraternal entre totes les espècies ja que participen del mateix itinerari. La segona idea que em va frapar és la necessitat, no només de concebre totes les espècies com a companys de viatge, sinó d’establir amb elles una nova aliança que ens permetin respectar-les i estimar-les per tal que el camí sigui llarg.

Per acabar vull parlar-vos del poeta Joan Maragall i de la fageda d’en Jordà. En un pujolet que hi ha a l’entrada de la fageda, tot venint de l’aparcament de can Serra hi ha un monòlit que duu la següent dedicatòria: “Sagrat a la memòria de Joan Maragall” Aquest monòlit el van portar els olotins en un carro tirat per bous després de la mort del poeta i la tala de la fageda monumental que va conèixer el poeta. Al seu peu si ha posat el poema: “La fageda d’en Jordà” que esmento en el capítol titulat: Caminar en silenci pel bosc. Ara bé, el que m’agradaria recalcar i comentar és la paraula sagrat que apareix en el monòlit. Per què apareix aquesta paraula ? Doncs, senzillament perquè el poeta era una persona creient i devot de sant Francesc d’Assís que entenia i relacionava la natura amb la creació i per tant calia considerar-la sagrada i en conseqüència lloar i respectar-la

En conclusió, el llibre “Tornar a la natura” de clara inspiració rousseauniana és una invitació a tornar a cercar les connexions, sensorials i vivencials, amb el nostre entorn natural i a reapendre  ritmes més lents que ens permetin tornar-nos a encantar, encisar i estimar a nosaltres mateixos, que també som natura, i als nostres companys de viatge. El llibre també ens proposa anar més enllà. Tal com diu Jordi Pigem, la interpretació materialista de la realitat es queda curta per entendre i gaudir de tot el passa al nostre entorn, o dit d’una altra manera: no només hem de practicar l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor i amb aquesta obrir el nostre cor a la natura per aprendre a escoltar la veu del silenci subtil.

Moltes gràcies !!


dijous, 12 de maig del 2016

Text de la presentació del llibre: "Tornar a la Natura" feta per Anna Fité

Bona tarda,

Moltes vegades anem conduint i sense adonar-nos-en ens acostem massa al cotxe del davant, o passem de la velocitat permesa... I ens va molt bé trobar de tant en tant aquells rètols que et recorden (per la teva seguretat ;) que respectis la distància o que no pots córrer a més de tants quilòmetres per hora... I això que ja ho sabíem, que ho tenim clar des que ens van donar el carnet, però sovint les circumstàncies del moment, les presses diàries, la dispersió del pensament, fa que ens n’oblidem o que no siguem cent per cent conscients del que estem fent i... ens passem la ratlla, amb el risc que això comporta per la nostra vida. Per això ens va molt bé, com us deia, trobar de tant en tant els rètols-recordatoris: ai, sí, és veritat! Sí o no? Doncs...

Benvinguts a la presentació de l’últim llibre de Josep Gordi, Tornar a la natura, que és un recordatori –necessari, imprescindible!- per a la nostra supervivència.

I ara anem  al llibre: he començat posant l’exemple del rètol-recordatori perquè és el que vaig pensar quan vaig acabar de llegir aquest llibre. Mira que sabem com ens convé rodejar-nos de natura, bocabadar amb la natura, respirar natura, carregar-nos les piles enmig de la natura... Però... Quants dies fa que no trepitgeu gespa (i a poder ser amb els peus descalços), o que no us heu mullat els peus al riu, o que no heu bufat llavors de l’herba anomenada dents de lleó després de demanar un desig?  

Josep Gordi ens fa un toc d’alerta sobre les conseqüències que té per  a nosaltres el fet d’allunyar-nos cada vegada més de la naturalesa i en molts casos, per desgracia, fins i tot de donar-li l’esquena (i ja no diguem menysprear-la, contaminar-la, perjudicar-la).
Perquè és evident que una gran part de la humanitat viu totalment desconnectada de la natura: metres enlaire de la terra, l’herba; kilòmetres lluny del primer camp sembrat, florit… i a molts dies o mesos de distancia del moment en que podrà veure el mar, un riu, un llac… Hi ha moltíssimes persones (imagineu-vos els nens!) que surten de casa, pugen a l’ascensor, baixen fins al pàrking, deixen els fills a la porta de l’escola, van fins al lloc de treball, aparquen el cotxe al pàrking i a l’hora de plegar desfan el camí, que acabava novament al pàrking de casa. (!!!) Un dia, i l’endemà, i el següent, i l’altre... Tenim un dèficit de natura. I necessitem, com l’aire que respirem!, recarregar-nos urgentment. Com la bateria del mòbil, que no dura més d’un dia.


Per això penso, suggereixo i recomano que, a part de prescriure la lectura obligatòria d’aquest llibre, les autoritats pertinents facin milers de fotocòpies d’aquesta portada, destacant sobretot el títol, i les pengin per tot arreu. Perquè així, mirem on mirem, sempre trobarem davant dels nassos aquest recordatori Tornar a la natura, tan imprescindible pel nostre benestar i la nostra salut (física i mental). I segur que cada vegada direm: ai, sí! Però necessitem que ens ho vagin recordant. Perquè actualment els humans vivim en una gran contradicció, ja que tots el tenim a l’abast el remei per a millorar-los,  el nostre benestar i la nostra salut. I gratuïtament!
·        Contacte GRATUIT! amb la natura
·        Plantes remeieres GRATUITES! de la natura.

I en canvi ens passem la vida anant de cal metge a la farmàcia i alguns passant també de tant en tant pel psiquiatre buscant solucions químiques pels nostres mals. I això que només necessitem una recepta. I sabem quina és. I la tenim a l’abast: tornar la natura.
Doncs això és el que ens regala el Josep Gordi amb aquest llibre: no una, sinó una pila de receptes amb el fantàstic ingredient base de la natura i ens proposa variants suggerents i atractives. Ara ens en parlarà.

Però abans acabo aquesta breu presentació parlant de la part formal del llibre, és a dir, el recurs que utilitza l’autor per fer-nos arribar el seu discurs. Un recurs molt encertat i actual, que és el dels mails que s’envien dos amics, el Bernat i la Maria (als quals després s’hi afegeix l’Aïna), per reflexionar que sobre la natura i el present i el futur del medi natural. Això permet a l’autor utilitzar un llenguatge senzill i pedagògic  i a més,  (segons la meva opinió) li permet també dividir-se en dos alter-egos amb els que podem identificar-nos els lectors; perquè l’un, el Bernat, és el més introduït i docte amb el tema i l’altra, la Maria, tot i que té prou coneixements i vivències relacionades amb la natura i comparteix la filosofia del Bernat, seria una mica més com nosaltres, que tenim ben clara la teoria, però les circumstàncies familiars i/o professionals no ens permeten portar-la a la practica tan sovint i tan bé com voldríem.

El contingut pot fer pensar més en una conferència o sèrie d’articles sobre el tema de tornar a la natura, però Josep Gordi ha trobat una bona fórmula que és la de la semi-ficció:  posa el ganxo de l’intercanvi de mails entre dos bons amics, noi i noia a més a més ;), i això afegeix una motivació més a la lectura, ja de per sí prou interessant. És a dir,  aporta la informació que vol donar a través de mails informals i això li permet abocar-la de manera aparentment espontània i sense que faci feixuga la lectura. Així pot citar articles, reflexions i opinions de reconeguts experts en temes de natura, educació i espiritualitat, al mateix temps que inclou fragments de poemes o cites literàries.
Un altre ganxo que ha trobat l’autor és el d’acabar cada mail del Bernat i la Maria amb una foto que tingui a veure o el seu subconscient relacioni amb el tema diferent que tracten cada vegada. Unes fotos també molt suggerents, de l’Albert Gusi.
Per tot plegat, un consell: Compreu, llegiu, regaleu i recomaneu aquest llibre de receptes per gaudir de la natura. Us trobareu molt millor! ;)

Anna Fité
Presentació a La Llar del Llibre
Sabadell, 11 de maig de 2016

divendres, 6 de maig del 2016

Geografia sagrada

Acabo de llegir el llibre de Fiorenzo Degasperi: “Trekking dello spirito in Trentino” Es tracta d’un conjunt d’itineraris agrupats en dos blocs: caminar pel sagrat i caminar per un dia com si fos un segle. Els encapçalaments d’aquests dos apartats són una veritable declaració d’intencions vers quins són els objectius del text: posar en contacte els caminants amb la geografia sagrada, és a dir, la natura, d’aquesta regió alpina i entendre el camí, no només com un sender, sinó com un espai on el caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un mitja per assaborir pas a  pas els boscos que rodegen els corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig de l’arribada a un santuari.

Tal com diu l’autor, l’itinerari és també el medi per conèixer l’entorn, per contemplar la natura des d’una altra mirada i per harmonitzar el nostre interior amb l’exterior. En conseqüència, el mateix fet de caminar, pas rere pas, es converteix en una escola per aprendre a estar amb un mateix i per endinsar-se en la contemplació del sagrat, que comprèn tant el camí, com les capelles o esglesioles que apareixen en algunes cruïlles i, evidentment, el santuari on el caminant reposa, prega pels seus o llegeix històries dels místics que van viure en aquell indret pregant per tothom i contemplant la natura com un camí per acostar-se al transcendent.

En definitiva, cal valorar i redescobrir la geografia sagrada que és molt present a tot Europa i entendre-la no només com el conjunt de monestirs, esglésies o santuaris, sinó també com la xarxa de camins per la qual han transitat milers de persones al llarg de la història i al caminar sentir que trepitgem terra sagrada.