El jardí de l’Edèn, un jardí ple d’arbres.

Ara que som davant d’un nou any és el moment en el qual tothom s’imagina com serà el que vindrà. Parlant d’il·lusions, de ben segur que un dels somnis més recurrents en moltes cultures és el de pensar o imaginar com seria el jardí de l’Edèn per intentar imitar-ne alguna de les seves qualitats. Dins d’aquest àmbit un dels textos més consultat és el relat bíblic (Gn 8,18) que descriu el jardí de l’Edèn.  Precisament, abans de Nadal vaig rebre, com a ofrena nadalenca, de part de Fra Valentí Serra[1] un article seu a l’entorn del tema d’aquesta entrada. A partir de la seva lectura us presentaré els principals atributs i simbologia d’aquest jardí.

Edèn és una paraula hebrea que significa delícia, posteriorment els grecs la van traduir com Paradeisos o hort tancat que va generà l’ hortus conclusus medieval. Cal tenir present que a Mesopotàmia és on van aparèixer els primers jardins que van conèixer hebreus i grecs.  Per tant, d’entrada, el jardí de l’Edèn és concebut com el jardí de les delícies o el paradís. En segon lloc, es tracta d’un jardí creat per Déu per compartir-lo feliçment amb l’home i la dona. Com a lloc de convivència el va omplir d’un gran varietat d’arbres, sobretot d’arbres fruiters. També era l’espai on naixia un riu que regava tot l’espai. En conseqüència, els tres principals atributs d’aquest jardí eren: l’ombra, les fruites i l’aigua.

D’altra part, l’Edèn era un jardí ple de simbolisme ja que dins seu se situen els dos grans arbres simbòlics del cristianisme: l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal que contenia la fruita prohibida. El resultat és que aquest jardí esdevé un espai per viure feliçment amb el creador però, a la vegada és també, l’indret del primer gran combat espiritual ja que Déu demana obediència i fidelitat i, en conseqüència, viure resistint la temptació dels cants de la serp per tastar la fruita prohibida.

L’expulsió del paradís no només significà el primer pecat sinó haver de marxar d’un espai d’abundància i de felicitat ja que l’home i la dona vivien sense haver de treballar i en companyia del creador. Per tant, no és estrany que molts escrits d’èpoques posteriors evoquin la nostàlgia pel jardí perdut que era el paradís o l’espai de la felicitat eterna. A l’Apocalipsi torna a aparèixer l’arbre de la vida, del qual menjarem la fruita de la vida eterna.

En conclusió,  el text bíblic del jardí de l’Edèn ha inspirat al llarg de la història a molts religiosos a dissenyar molts jardins claustrals o monàstics que tenien una font en el centre i alguns arbres fruiters o plantes remeieres al seu voltant, tal com tenia l’anomenat jardí de Jericó al convent caputxí del Montcalvari a la ciutat de Barcelona. El jardí esdevenia un plaer per als ulls i els sentits i un espai de pau per a pregar o meditar.

Jardins davant de la catedral de Chartes

Giverny, un veritable jardí de les delícies.

---

[1] Serra, Valentí (2012): “El jardín del Edén, un paraíso en la Tierra” Estudios Franciscanos, Vol.113: 303-317.

Perles de natura per Nadal

Al llarg d’aquests darrers mesos m’he dedicat a entrevistar estudiosos i religiosos de diferents doctrines i sensibilitats espirituals amb l’objectiu de conèixer com viuen les relacions amb la natura. Han estat converses molt interessants, publicades en aquest bloc, que contenen profundes reflexions que ens interroguen sobre la nostre actitud davant del món natural. Per aquest motiu m’ha semblat que un bon regal de Nadal seria escollir alguns d’aquests pensaments i presentar-los com a perles d’Advent.

Començaré per les meditacions dels seguidors de Buda i que expressen una concepció de la natura fonamentada amb: “una visió holística i el valor de la interdependència, és a dir, tot el que existeix té un sentit i està interrelacionat amb la resta de les parts. Per tant, quan estàs trepitjant la terra, sents les arrels sota teu, l’ombra de l’arbre que et protegeix... i sents que formes part d’un gran tot”. D’altra part, pels budistes la natura és: “un refugi de silenci i de contacte amb un mateix i amb el món”.

Pels sufistes, és a dir, els místics de l’Islam, la natura és: “el record del Real i per tant, del sagrat” o “un llibre curull de signes extraordinaris que espera ser llegit”.

Dins del cristianisme, he pogut parlar amb franciscans, jesuïtes, monjos i monges benedictines i amb una eremita. Alguns dels pensaments que més m’han colpit són els següents.

“Sant Francesc d’Assís  va sentir i viure la comunió amb la terra, els arbres, les herbes i els animals, ho visqué com a regal, com a un veritable do de Déu i, per tant, ens hi  hem de relacionar amb respecte, amb  agraïment i germanor, tal com suggereix la lectura del Càntic de les criatures que escrigué el sant d’Assís”

“Per mi la natura és l’extensió del que sóc i quan la sento més és caminant. En caminar, integro el meu ritme corporal amb l’entorn i em sento en comunió”

 “Caminant entre boscos i muntanyes em sento un més i en comunió amb l’entorn, i aquesta realitat m’obre nous horitzons de vida”

 “la natura va esdevenir com un llibre iniciàtic on ho vas trobant tot, és a dir, tots aquells passos que t’ajuden a aprofundir en tu mateix, en la vida, en el misteri, en la relació entre jo i l’espai, entre jo i les persones”.

Bon Nadal !!

Budisme i natura, tot conversant amb Pere Secorun

Pere Secorun és monjo de la tradició Zen i mestre del centre Zen de Barcelona ( www.zenbarcelona.org  ) D’altra part és el director del programa de televisió Thalassa.

Com viu la natura un budista ?

Un budista en general no ho sé, però jo la visc amb una relació continuada i present sempre. Visc a la ciutat i soc un home urbà, però  la natura ha estat sempre present en la meva vida. En la tradició budista la natura és concebuda com un refugi de silenci i de contacte amb un mateix i amb el món, és així des de sempre, o millor dit des que Buda es va “despertar” sota un arbre i fins avui.

Hi ha algun text o algun episodi de la vida de Buda que t’hagi ajudat a entendre les relacions amb la natura ?

No  especialment, però t’agafaré el passatge més important de la vida de Buda ja que en aquest passatge s’hi troba una referència que toca el tema fonamental de la natura i l’ésser humà. Em refereixo a la seqüència en la qual ell “desperta” sota d’un arbre  després del seu periple vital. Aquest moment del despertar,  és una part fonamental del budisme ja que és la part de la comprensió i de la transformació d’un mateix. En aquest moment Buda obre els ulls i veu  Venus, l’estrella del matí i diu: “l’univers sencer ha despertat amb mi”. És una experiència d’unitat.

L’acte del despertar de Buda i del despertar en general, en la nostra tradició, és una experiència d’unitat i aquesta unitat Buda la té amb la natura, és a dir, amb l’Univers.  La natura és el que ens envolta i nosaltres som part de la natura,  aquesta experiència d’unitat la té a partir del seu arrelament amb la natura i l’Univers. Aquest és un punt fonamental de la tradició budista i marca  l’experiència de la unitat dins del món en que vivim. Aquesta vivència fa que l’ésser humà i la natura siguin part del mateix cosmos i la comprensió d’aquest fet és part del despertar.

Pere Secorun i dos monjos més passejant

Els arbres tenen un valor sagrat pels budistes ?

Els arbres han tingut sempre un valor sagrat per a moltes tradicions religioses i per a la budista també; sempre han estat molt importants. Si en volem destacar un de sagrat, podem fer-ho amb el pipal (Ficus religiosa) sota el qual va “despertar” Buda.

 Hi ha branques budistes com la dels monjos tevaradas a Tailàndia, els quals eren gent del bosc i, en conseqüència, tenen una especial relació amb els arbres. A l’època de Buda els anacoretes anaven al bosc a retirar-se i a fer el seu camí. Per tant, meditaven a sota dels arbres. Conseqüentment, Buda fa el mateix que feien els seus coetanis en aquella època, fet que evidencia la gran importància que tenien els arbres i els boscos en la tradició budista.

És curiós que moltes religions tendeixen a situar els seus santuaris a les muntanyes; en canvi la vida de Buda sempre transcorre a la plana del Ganges. Com ho expliques ?

Crec que l’explicació cal cercar-la en la pròpia idiosincràsia del budisme. El budisme és una tradició que té una pràctica mística fonamental. El màxim exemple  místic és el “despertar” del qual ja hem parlat i que és l’experiència de la unitat, que s’esdevé un dels fets més notables en la vida de Buda. Després del “despertar”  Buda s’estigué entre cinc o sis dies abans de decidir que havia de fer. Perquè trasbalsat i transformat per l’experiència  tenia dues possibilitats. Una era quedar-se “penjat”  enmig dels boscos i fer la seva vida fora del món i l’altra era intentar baixar al món, dedicar-se a transmetre el que ell havia entès i ensenyar el camí a tothom. Buda féu el darrer, després del dubte, s’aixecà i es posà a caminar i el primer que feu, fou anar a cercar els seus antics amics anacoretes per explicar-los la seva experiència. És quan féu el sermó de les quatre nobles veritats.

En el budisme la pròpia experiència del “despertar” porta cap a la saviesa però també  cap a la compassió, són dos  aspectes de la mateixa realitat  que van plegats. Buda obre la mà de la compassió i en aquest acte es queda en el país en el qual vivia, és a dir, a les planes del Ganges. Per tant, amb els seus deixebles anirà caminant de poble en poble i explicant les seves idees. Buda no se’n va de  la societat on vivia ni del país.

Poc a poc, Buda comença a moure’s i es crea un moviment religiós i social al voltant de la seva figura i doctrina. És en aquest sentit que la tradició budista zen sempre repeteix que el camí que puja a la muntanya és el mateix que baixa, és a dir, el camí que et porta cap a la saviesa és el mateix que et porta cap a la compassió, cap al món. Per tant, és un camí que s’ha de fer en tots dos sentits.

La vida de Buda és una paràbola molt clara  ja que després del “despertar” va dedicar els següents quaranta anys de la seva vida a transmetre els seus ensenyaments i, per tant, a estar entre la gent. Després, dins les diferents tradicions budistes hi ha  camins particulars,però la relació amb la natura és sempre intensa. 

En el camí històric del budisme van apareixen diverses branques i es comencen a construir monestirs. El monestir amb la natura que l’envolta s’entén com un espai sagrat ?

El monestir és un espai sagrat ja que és el lloc on es pot produir el “despertar” i per tant ha ser un indret que  en faciliti les condicions. “El despertar” de l’ésser humà no té regla fixa ni espai establert, però si que és veritat que els monestirs són els llocs on la terra i el cel es poden unir a partir de l’experiència i de la pràctica espiritual. Per aquest motiu els monestirs són espais sagrats.

La pròpia pràctica de la meditació zen  es fa on sigui i per tant allà on es realitzi s’està convertint aquell espai en un monestir. Per què ? Perquè en el moment que hi ha una pràctica espiritual, el cel i la terra s’uneixen i es crea la percepció  d’unitat. Tal com va dir Buda: l’univers s’ha despertat amb mi. És un acte d’unitat. En conseqüència, els monestirs i els temples són espais sagrats ja que en ells es facilita la pràctica espiritual que ha de portar cap al “despertar”.

Un fet que em va sobtar molt dels temples al Japó és que els fidels compraven unes pregàries en paper i els penjaven a les branques dels arbres. Per tant, l’arbre tenia un valor de pont entre el cel i la terra.

Quan penges una pregària a la branca d’un arbre el que estàs fent és invocar, demanar a Déu, a la verge, a l’Univers ... L’acte de demanar és un acte d’obertura i d’humilitat. Per demanar, t’has d’obrir. T’has de posar en mans de la divinitat, de la natura, de quelcom de superior... Aquest acte d’invocació amb els arbres d’intermediaris també es fa també en alguns llocs de l’Índia.  Jo hi he vist posar ofrenes als arbres allà.

L’arbre és un pont. L’altre pont som nosaltres mateixos ,per la nostra pràctica zen per exemple.. Nosaltres esdevenim arbres. Hi ha una dita que diu que la sala on meditem és la sala dels arbres morts, vol dir simplement que no es mouen, que han tallat les relacions del mon fenomenològic . Hi ha una correlació simbòlica entre la nostra pràctica de la meditació i l’arbre  ja que seus recte.

 Aquesta relació antiquíssima d’unió a partir de l’arbre ,entre el cel i la terra, és molt important. Nosaltres, quan practiquem, som com arbres. Vull dir, que a partir del nostre cor i de la nostre existència finita i limitada, podem transcendir i connectar amb el que és il·limitat i això es dóna, en la nostra tradició, a partir de la meditació, entre d’altres coses.. Els arbres són com una mena de vehicle de l’energia que va del món de la vacuïtat al món dels fenòmens,dos mons que en realitat  estan en permanent unitat.

El budisme té algun ensenyament que podríem titllar d’ecològic o conservacionista respecte la natura ?

Aquests són conceptes moderns  però a la tradició budista hi ha una crida continuada a tots els éssers i a la noció de interdependència. Es parla del nostre “despertar” conjuntament al  de tots els éssers. Fins i tot, en tradició zen hi ha mencions vers els éssers inanimats com són  les pedres. Hi ha una continuada actitud de respecte que neix de la comprensió de que l’esser humà no es  quelcom de separat de la resta d’éssers vius.

Recordes la imatge de l’arbre refugi ? És representativa de la tradició budista ?

Hi ha moltes branques en les tradicions budistes i cadascuna ha desenvolupat les seves pròpies imatges. Dins del budisme Zen  aquesta imatge de l’arbre refugi no la conec.

Però el budisme Zen té imatges  paradoxals. Per exemple, abans parlava de la sala dels arbres morts i quan parlava d’un arbre mort en el sentit d’un arbre que està fora dels condicionaments causa - efecte. Després hi ha imatges que semblen anecdòtiques però que són molt importants. Per exemple hi ha una imatge d’un patriarca del segle IX de la tradició Zen en la qual un deixeble li pregunta:” expliquem la vida de Buda ? i ell li respon: observa l’arbre del jardí”.

I el jardí té importància en la tradició Zen ?

Si, molta, ja que el jardí és una forma d’ordenar l’espai desordenat del món a partir d’una experiència d’harmonització. És com una destil·lació del món natural transcrit a un espai limitat i petit. L’univers sencer es dins una gota de rosada. Un espai petit i limitat, com un roca, unes pedres, uns arbres, la sorra poden  mostrar nos l’ infinit... A partir d’aquests elements apareix un camí que transcendeix a l’univers sencer. És el mateix procés que el de la paraula i la poesia que neix del buit . El jardí és una expressió del transcendent.

El jardí Zen neix per a ser contemplat o per passejar-hi ?

El jardí està pensat per a ser contemplat, sobretot perquè són jardins molt petits. Tot i que també n’hi ha algun d’extensió més gran, s’hi pot passejar i són una meravella.

Normalment els jardins dels temples Zen són petits, però en aquest espai petit s’aconsegueix una dimensió personal i íntima molt gran. Amb quatre elements s’arriba a una dimensió de transcendència important. Per construir el jardí Zen calia una maduració, una experiència, una observació de l’espai, de les pedres. En definitiva, és el fruit d’un camí.

Com vius el mar ?

Jo em dedico a fer, des de molts anys, un programa que en el qual es parla del mar. Moltes vegades se’m pregunta: la gent què prefereixes el mar o la muntanya i jo mai ser què respondre. El mar és fantàstic i la muntanya m’agrada moltíssim ja que són manifestacions del món natural. El mar és el 70% del planeta i hi ha una biodiversitat enorme que encara no es coneix en la seva totalitat. El mar és natura en estat pur.

I la connexió espiritual també t’és fàcil amb el mar ?

 La manifestació de l’energia que es mou al mar és sovint  diferent de la que es belluga per la muntanya però originalment és la mateixa  . Són energies que prenen formes diferents. Aprens a entendre que hi ha energies diferents, formes diferents. Des del punt de vista conceptual, real i vital et sents a la natura, tant és que estiguis a la muntanya com al mar,la relació espiritual és sempre present.

Com creus que haurien de ser les relacions entre les persones i la natura ?

D’entrada, cal comportar-se amb molt de respecte i fer-ho implica reconèixer que nosaltres som fills i part de la natura. Per tant, aquesta idea que s’ha incorporat dins de la nostra ment que nosaltres podem explotar, malmetre o violentar contínuament el medi ambient és resultat del fet que ens  hem separat molt d’ella i la veiem com una realitat externa a nosaltres.

És evident que la podem utilitzar, és una aliada i al llarg de mil·lennis s’han fet ritus per donar les gràcies als seus dons i regals constants, però avui sembla hàgim perdut aquesta consciència i  tan sols concebem la natura com un botí que és pot  explotar. Per tant, si el respecte natural que hauríem de tenir davant dels arbres o del paisatge no existeix i ens en creiem els “amos”, fem barbaritats. En conclusió, la paraula primera és: Respecte !!

Ara bé, aquest respecte neix de la consciència que nosaltres no estem separats de la natura i per tant  l’estimem  i la respectem. Avui en dia, com que estem arribant a uns punts alarmants de violentació de la natura, han de sorgir els moviments ecologistes i el pensament de conservació mediambiental ja que el grau de destrucció és enorme.

Per aconseguir aquest respecte no creus que caldria treballar per tornar a establir una connexió espiritual amb el nostre entorn natural ?

És evident. Si nosaltres no som capaços d’entendre íntimament la natura serà molt difícil educar les persones. És a dir, amb la comprensió intel·lectual no n’hi ha prou, els homes i les dones ho han de sentir i comprendre amb totes les seves cèl·lules .

En aquest procés, una pràctica espiritual és un bon camí efectiu.  Seguir el camí de Buda com a  pràctica espiritual és un camí que ens porta cap a la unitat i de forma natural ens fa  sentir-nos  fills de la natura.

Fer-ho, sentir-nos part del tot, és una experiència magnífica. Quan aquesta connexió succeeix ja no cal dir gran cosa i ja no se t’acut fer actuacions que la violentin.

Una pràctica espiritual és una pràctica que t’acosta a la comprensió de la natura, és a dir, a la comprensió de tots els éssers vius inclòs l’ésser humà. Si aquesta consciència i compressió és dins teu, moltes accions, de forma natural, ja no es fan.

Cal un canvi de consciència que ha de venir de dins. Al final hem de ser tocats per la natura. El problema actual és que estem tan tancats que no permetem que ens toqui. Si la natura ens toca, automàticament es genera una actitud de gratitud i de respecte. Per sentir-nos tocats, hem de fer un esforç. La pràctica espiritual el que fa és obrir-nos. Si ens obrim deixem que les energies flueixin i llavors la natura ens toca i nosaltres ens obrim i a partir d’aquí canviem i amb nosaltres canvia el món.