Les alzines a la Barcelona de principis del segle XX

 

El director de “L’Avenç,” Josep Maria Muñoz, m’envia el setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa” del 15 de gener del 1926 ja que fa uns mesos es va publicar a la seva revista un article meu sobre les alzines de la plaça Catalunya. A la portada del setmanari es veuen un dibuix imaginari amb una colla de porcs menjant els  aglans de les alzines de la plaça Catalunya de Barcelona davant la mirada atònita d’uns ciutadans i d’un guàrdia urbà que acaba sentenciant: “Les alzines són per als porcs”

 

Com que les alzines feia poc que s’havien plantat en el definitiu procés d’urbanització de la plaça, aquesta sàtira em porta a reflexionar vers la contraposició entre l’arbre rural i l’arbre de ciutat i, en el fons, entre els noucentistes que creuen en la ciutat com espai de progrés i civilitat  i els modernistes que defensen que l’essència de l’ésser humà cal cercar-la a la natura, la qual es troba molt més present en el món rural. Per tant, és possible que per al dibuixant, l’alzina, arbre generador d’aglans i fruit delerós dels porcs, és un element de la ruralitat que no té cabuda a la ciutat. Fins i tot, ens imaginem que els trets morfològics de l’alzina amb un creixement lent, una escorça rugosa i, a vegades tortuosa, fulles perennes i ovalades no són adients amb la rectitud i rapidesa de la ciutat. Quin és l’arbre per excel·lència a principis de segle XX a la ciutat de Barcelona? Doncs el plàtan d’ombra, que també caracteritzava alguns dels passeigs de Londres o Paris i que ja havia arribat a Barcelona el 1861 quan es van plantar a la Rambla i que, amb el desenvolupament de l’Eixample, s’havia convertit en l’arbre de carrer de Barcelona. Per tant, un arbre que arriba d’altres ciutats. Quins són els trets del plàtan d’ombra que el van convertir en un arbre urbà? Doncs, que presenta un creixement molt més ràpid que l’alzina, amb un tronc rectilini i que s’enfila, fàcilment, per damunt del vint metres i que al  tenir un fullatge caduc genera ombra a l’estiu i a l’hivern, la manca de fullatge permet que els ciutadans gaudeixin de l’escalfor del sol.

Per tant, darrera la imaginària sàtira de “L’Esquella de la Torratxa” ens apareix, des del nostre punt de vista, potser un conflicte ideològic?,  la simple contraposició entre la ruralitat i la urbanitat o entre la tradició i el progrés? 

Les alzines de plaça Catalunya de Barcelona

Us heu preguntat mai com és que a la plaça Catalunya es van plantar quaranta-cinc peus d’alzines fa quasi cent anys, és a dir, en el moment d’iniciar-se les obres d’urbanització de plaça actual? Us pot semblar el fet més normal del món si tenim present que l’alzina és un arbre mediterrani i un dels més importants de Catalunya. Ara bé, a la ciutat de Barcelona és poc present i als anys vint els arbres més abundants als carrers de la ciutat eren els plàtans d’ombra i altres espècies caducifòlies. Actualment, les alzines plantades a la ciutat de Barcelona no arriben al miler davant dels 150.000 arbres que té la ciutat, només ens apareixen en algunes places i mai formant una alineació d’arbres en un carrer. Per respondre, correctament, a la pregunta inicial cal submergir-se en la història urbanística de la ciutat.

A mitjans del segle XIX, l’espai que ara ocupa la Plaça Catalunya era simplement un descampat davant de les muralles, però molt a prop de la Rambla que era l’arteria urbana més importants de la Ciutat Vella (Figura 1) i que enllaçava amb les fileres d’arbres del camí o passeig de Gràcia i del camí de Sarrià. Per tant, era una zona destinada a convertir-se en una ròtula entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample.

Figura 1

Espai de davant de les muralles on s’ubicaria la plaça Catalunya a principis del segle XIX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Quan les muralles es van enderrocar (1859) i va començar a fer-se realitat l’eixample ideat per Ildefons Cerdà, l’Ajuntament va constatar que Cerdà no havia deixat cap espai de transició entre la ciutat vella i la nova i, en conseqüència, la zona on ara hi ha la plaça Catalunya era, simplement, una illa més de l’eixample (Figura 2). Aquesta realitat del planejament va topar amb la necessitat d’establir lligams amables entre el Nou Eixample i la Ciutat Vella.

Figura 2

L’eixample d’Ildefons Cerdà i la ciutat vella

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Un exemple -del 1865- de la necessitat de relligar la ciutat vella amb la nova va ésser la plantació de diferents fileres d’arbres per unir la Rambla amb la rambla Catalunya, i el portal de l’Àngel amb el passeig de Gràcia. La manca de concreció urbanística i el fet que la futura plaça no comptes amb un perímetre construït va generar que durant diverses dècades aquest espai acollís diferents construccions i activitats, com barraques de fira, circs, quioscos, cafès... però sense una proposta global que planifiqués i ordenés l’espai.

Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament decidí fer una operació d’endreça a l’enderrocar algunes barraques, posar un nou enllumenat i tallar arbres i arbustos aïllats i, al mateix temps, va plantar diferents fileres de pollancres i acàcies. Un any més tard s’aprovà la Reial Ordre que creava, definitivament la Plaça Catalunya.

El 1902, sota les ordres de l’alcalde, s’establiren uns grans eixos de passeig d’uns vint metres d’amplada els quals  creuaven la plaça en forma d’aspa. En els parterres que restaven, van plantar-se diferents arbustos, flors així com plàtans d’ombra i magnòlies i, als marges dels espais del passeig, es van plantar diferents rengleres de palmeres que van generar una imatge ben curiosa per als barcelonins de l’època que  no se n’estaren de  criticar aquell espai central de la ciutat, com veurem tot seguit. Malgrat les veus discordants, l’espai es va mantenir tal i com era al llarg de dues dècades més. (Figures 3 i 4).

Figura 3

Imatge aèria de la Plaça Catalunya a principis del segle XX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

 

Figura 4

Fotografia de la Plaça Catalunya el 1905

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Diferents veus van aixecar-se contra aquesta concepció de la plaça. Per exemple, al juliol del 1919, a la revistaL’Esquella de la Torratxa aparegué  un text sobre la plaça que deia:

“Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça Catalunya- de qualsevol manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys.”

També en una de les glosses que Eugeni d’Ors[1] escrigué a la “Veu de Catalunya” en parlà. En concret a la glossa titulada: “Xiprers” i publicada  el 3 de novembre de 1913 on hi deia:

“No us havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fiesole. Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat una carta més de noblesa”.

El 1915 l’Ajuntament de Barcelona encarregà un estudi d’urbanització de la plaça a Puig i Cadafalch. L’arquitecte no va lliurar un avançament del projecte fins el 1924, però el dictador Primo de Rivera apartà l’arquitecte del projecte i va fer que fos encarregat a Francesc P. Nebot, el qual,  el 1927 entregà el “Proyecto definitivo de Plaza Cataluña”

Aquell mateix any Puig i Cadafalch va publicar el seu projecte complert, estructurat en tres volums: “Comentaris, comparacions i projecte” en el qual  apareixen els dibuixos, alçats i una presentació de les grans places de les ciutats d’Europa. Al  volum titulat “Comentaris”, desenvolupava la idea  que la plaça Catalunya havia de ser un fòrum just en el punt  on acabava la Rambla que és la Via Sacra de la Ciutat Antiga i que aquest espai havia de ser dedicat a resoldre els enllaços i en canvi el centre havia de convertir-se en un espai de repòs. Puig i Cadafalch també hi deia que ell se situava entre els “antics” i per aquest motiu l’espai que va projectar respira classicisme i esmenta que caldria situar un conjunt d’estàtues que resolguessin les necessitats espirituals de la ciutadania. Els arbres també formaven part del projecte, tal com ell mateix afirma[2]:

“Cal només esperar que esclatin les flors, que els arbres creixin per a tenir la visió que no serà mai més que en el dibuix en què la perspectiva improvisa una imatge d’una realitat somiada”

A les diferents làmines d’aquesta publicació ens apareix una plasmació de com podria dissenyar-se la plaça. (Figura 5) A la làmina XLVIII podem observar una perspectiva des d’un terrat de com seria la plaça. Al seu voltant, que l’arquitecte seguia mantenint com una cruïlla de camins, apareixien dues fileres d’arbres de dimensions més reduïdes i d’un color més fosc que els arbres dels carrers propers.

Aquest fet, el de les dimensions i els colors, em fa pensar que es tracta d’arbres perennifolis enfront dels caducifolis, és a dir, d’alzines enfront de plàtans d’ombra, que era el que es plantava en tots els carrers de l’Eixample. La uniformitat de les mides dels arbres fa pensar que l’autor té clar que aquests són arbres que  poden ser  retallats. Tal volta Puig i Cadafalch que quan tenia un projecte entre mans acostumava a documentar-se i viatjar per veure les diferents solucions que s’anaven donant als nous espais arreu d’Europa,  havia visitat els jardins barrocs del palau del cardenal Aldobradini a la ciutat de Frascati, província de Roma, els quals  tenen a l’entrada unes majestuoses alzines, sofisticadament retallades (Figura 6)

Figura 5

Proposta de Puig i Cadafalch

Font: Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona.

Figura 6

Entrada de la vila Alldobradini

Font: Fotografia Josep Gordi

Lluís Permanyer en la seva “Biografia de la Plaça Catalunya”[3] esmenta que Nebot seguí el projecte de Puig i Cadafalch. Vaig visitar l’arxiu històric del COAC per observar els documents existents sobre la plaça que ens ocupa  dins del llegat de l’arquitecte Francesc P.Nebot. La proposta de Nebot conserva les dues fileres d’alzines (Figura 7) i situa una font al mig de la plaça i un templet a la banda de muntanya. La diferència entre les alzines i els plàtans d’ombra queda molt més clara en els dibuixos de Nebot. També hi ha un gran nombre de fotografies de les escultures que havien d’incorporar-s’hi, amb un estil clarament noucentista. Cal assenyalar que el juny de 1927 es va convocar un concurs per tal que els artistes presentessin esbossos de la seva obra. Se’n van presentar noranta i se’n van escollir vint-i-vuit. Per tant, també el projecte de Nebot es ple de classicisme ja que a les escultures, escales, obeliscs...s’hi afegia un templet que no es va arribar a realitzar.

Figura 7

Dibuix de la proposta de Francesc P. Nebot per la plaça Catalunya

Font: Arxiu històric COAC

El 1927 les discrepàncies entre Nebot i l’Alcalde Llansó , respecte de la necessitat de construir el templet, van provocar que l’arquitecte presentes la seva dimissió i que l’obra es continués sota la supervisió de Llansó amb la col·laboració de Josep Cabestany i  Rubió i Tudurí  en qualitat de de jardiner municipal. Segons consta en un expedient, consultat a l’Arxiu Municipal Contemporani, l’octubre de 1927 l’alcalde signà un decret el qual anomenava Rubió com a director de les obres de la plaça. En el mateix arxiu he localitzat un expedient on Rubió reclama que es dediqui una partida de 10.000 pessetes del pressupost municipal per poder comprar “plantes de grans dimensions pels jardins de la  Plaça Catalunya” i al mateix temps dibuixa un plànol de plantacions. Per tant, l’Ajuntament inicia un procés per demanar a diferents professionals que presentin ofertes de peus d’arbres de dimensions importants, de magnòlies, llorers, cedres... Però en aquest llistat, no apareix cap peu d’alzina. Aquest fet em fa pensar que les alzines ja s’havien plantat. D’altra part, he trobat una fotografia de la plaça Catalunya del 1929 on les alzines ja tenen unes dimensions considerables. (Figura 8)

Figura 8

La plaça Catalunya el 1929

Font: Fons família Cuyàs (1905-1980), http://cartotecadigital.icgc.cat

Per tot plegat, penso  que l’elecció de l’alzina com a arbre per l’espai de repòs del centre de la Plaça Catalunya està en la línia noucentista que proposà Puig i Cadafalch i que seguí Francesc Nebot: la de recuperar i defensar l’ordre clàssic i  la mediterraneïtat d’un emplaçament tan important i peculiar per a la ciutat.

Per fer realitat aquests postulats, la plaça emergeix amb unes línies diàfanes, a les quals embolcallen serenes escultures  que els elements decoratius no fan més que atiar. La recreació d’aquesta atmosfera classicitzant troba el seu contrapunt ideal en la presència de l’alzina, tot un monument natural a l’ideari noucentista que Puig i Cadafalch abraçà en aquest tram de la seva espectacular creativitat. L’alzina  uneix, unifica i agermana tota la conca mediterrània, els fills de la venerada i enyorada Grècia antiga dels quals som hereus. La seva proverbial presència, símbol d’una connexió íntima, vigorosa amb aquell món enyorat, model de perfecció,  la definí amb una gràcil senzillesa Guerau de Liost, el 1908 en el poema “L’alzina”, inclòs al poemari La muntanya d’ametistes, que segurament Puig i Cadafalch coneixia. Poema en el qual es mostra la veneració per aquest arbre tan humil en la seva quotidianitat que gairebé no se’l percep i que atresora, per al poeta,  una perenne joventut i fortalesa, una serenor i saviesa proverbial, una generositat que mai no s’esgota ni en els temps més difícils i complexos: mare i nodridora de tota la mediterrània. Digna representant nostra la qual amb  un fil invisible ultrapassa el temps i els avatars històrics, ens lliga al millor de l’experiència de l’ésser humà ja que  dins seu atresora la saviesa i serenor dels temps reculats:

 

Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l'hivern,

serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

 

Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.

 

Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.

 

L'hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.

 

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.

 

 

[1] D’Ors, Eugeni (1982) Glosari, Colec. Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62, Barcelona.

[2] Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona

[3] Permanyer, Lluís (1995) Biografia de la plaça Catalunya, Ed. La Campana, Barcelona.

Gaia sagrada, a càrrec de Ferran Puig

Ferran Puig és Enginyer de Telecomunicacions, però ha treballat, al llarg de molts anys, en el món de la comunicació. He tingut la fortuna de conèixer-lo en el Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura. Quan va defensar el seu interessant treball final de postgrau: ”Resurrecció i re-sacralització de Gaia” no vaig poder evitar de demanar-li que m’envies el fragment que parlava del sagrat per publicar-lo en aquest bloc. Finalment, cal esmentar que en Ferran té un magníficat i premiat bloc titulat: Ustednoselocree.com

 

 “No estem parlant d’utilitat, sinó de santedat.” – Stephen Harding

Ciència, espiritualitat  i religió convergeixen a la natura i la seva creativitat, on hi troben totes el seu encaix. Més encara a Gaia, a la Gaia vivent.

Ja al 1993, el filòsof alemany Henryk Skolimowski, al seu llibre A Sacred Place to Dwell va desenvolupar l’espiritualitat ecològica a l’empara dels plantejaments de l’Ecologia Profunda - per cert inspirats en l’espiritualitat aborigen - que complementaven filosòficament i espiritualment l’ecologia científica. Skolimowski, en el que anomenava “El nou Evangeli”, suggeria considerar el món com un santuari, convertint-lo en element sacramental de referència i per tant objecte natural de reverència, tot reconeixent que la xarxa de la vida n’inclou totes les seves formes, arribant fins la pròpia Terra. Ja la filosofia islàmica i bona part de la cristiana ha contemplat des de sempre la natura com un santuari, però Skolimowski ho estén a tota la Terra.

Les implicacions de caire religiós d‘una Gaia viva han estat destacades per diversos autors, entre ells la sociòloga Mary Midgley, fundadora de la Gaia Network. Midgley atribueix la sorpresa, si no rebuig, que aquesta extensió (suposadament) més enllà de la racionalitat científica produeix a moltes persones a una consideració errònia del fet religiós. També l’estretor dels conceptes de ciència, religió i de la mateixa vida assumits i consolidats durant el segle XX ha conduit a aquest resultat. Per altra banda, aquesta identificació necessària amb la transcendència, que per altra banda no cal excloure, pot ser deguda al fet que, històricament, les religions han cooptat la terminologia sacramental.

Resulta així difícil fer entendre que no en tenen l’ús exclusiu i que el Sagrat és perfectament vàlid fora d’aquest àmbit i que, si es defineix en termes transcendentals el concepte queda severament limitat. La sensació de ressonància, reverència, màxim respecte i impuls de vetlla consegüent enfront de diferents entitats, des d’objectes considerats sagrats fins a la pròpia Terra, forma part de la percepció i el sentiment de la gran majoria de les persones - també de les no religioses - i podria fins i tot ser considerat un universal antropològic. Motiu pel qual hem de rebutjar aquesta reducció conceptual del terme.

¿Cóm es manifesta allò Sagrat? ¿Cóm se’l reconeix? El Sagrat es manifesta de diverses maneres. En la dimensió temporal el trobem a la intersecció del temps amb l’eternitat; en l’espai, a la intersecció entre la visió i l’astorament. Perceptualment, a través de les anomenades “hierofanies”, la manifestació del sagrat en terminologia del sociòleg Mircea Eliade. En canvi, l'expressió teofania quedaria reservada a les percepcions de la manifestació del diví. Podem, així, establir la hierofania com una sacralitat no religiosa.

El mateix efecte el trobem amb l’espiritualitat. Massa sovint s’associa “el sagrat” o ”l’esperit” amb l’establerta per la religiositat convencional. No estem parlant doncs (només) de transcendències sinó, sobretot, de “relligació”, de reverència(per exemple per la vida) en el sentit més ampli, i de contemplar-la amb “meravella, astorament i gratitud”. Gratitud, almenys, per la interdependència. Era aquest el Déu de Spinoza i d’Einstein?

Hem dit que, en tot cas, la dimensió transcendental no n’havia de quedar necessàriament exclosa. El teòleg Juan José Tamayo explica com les religions entenen la “relligació” i enllacen amb la defensa de tota la vida:

“El compromís de les religions per la pau implica: la defensa de la vida, de tota la vida, la de la naturalesa i la dels éssers humans. Éssers humans, natura i cosmos formem una comunitat vital. Hi ha una interrelligació entre totes les vides. Tot el que és viu mereix respecte.”

Són aquí inspiradores i belles les paraules de Fritjof Schuon respecte a la percepció del sagrat, el sentit del Sagrat:

“El sentit del sagrat, que no és altra cosa que la predisposició gairebé natural a l’amor de Déu i la sensibilitat a les manifestacions teofàniques o als perfums celestes - aquest sentit del sagrat comporta essencialment el sentit de la bellesa i la tendència a la virtut; la bellesa és la virtut exterior, i la virtut, la bellesa interior. comporta també el sentit de la transparència metafísica dels fenòmens, és a dir, la capacitat de copsar els principis que conté del que és manifest, el no creat dins del creat; o de percebre el raig vertical, missatger de l'Arquetip, independentment del pla de refracció horitzontal, que en determina el grau existencial però no el contingut diví.”

La sacralitat de Gaia ens permet abastir la consciència de la unitat subjacent i la reunió de totes les facultats i dimensions humanes. Entre altres les d’humilitat, meravella, fascinació i reverència. I sobretot amor. Perquè la qüestió essencial i comuna és aquí l’amor, amb la feliç conseqüència de que allò que s’estima serà cuidat i vetllat.

Estaríem doncs transitant des de la biofília cap a la “Gaiafília”. Gaia, viva un altre cop, ha ressuscitat. A més, Gaia ha retrobat la sacralitat perduda als dominis cibernètics: Gaia, doncs, s’ha re-sacralitzat.

Clemència pels arbres del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès)

La bona gent que treballa per evitar la tala d’una part del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès) per edificar una nova escola, em va demanar que redactes una carta, dirigida als responsables polítics, per demanar clemència pels arbres. La podeu llegir tot seguit:

Benvolguts,

Mai havia demanat clemència per uns arbres però crec que és arribada l’hora de demanar a tots els responsables polítics que evitin talar més de quatre-cents arbres del bosc de Volpelleres. Per què? Senzillament perquè també són espècies vives, com nosaltres i com a tals mereixen la nostra estima i respecte. Sant Francesc d’Assís els qualificava de “germans”, com a la resta d’éssers vius i, els recordo, que l’actual Sant Pare pren el nom de Francesc en honor al sant, i que l’encíclica Laudato Si’ està amarada de franciscanisme i s’hi demana una altra relació amb el planeta i el nostre entorn natural més proper. Aquesta transformació personal i comunitària és coneix com a ecologia integral. Per tant, en nom d’aquest canvi de paradigma que reclamen pensadors i científics de tot el món, els demano que no contraposin l’educació al bosc i cerquin una solució per a  la construcció de la nova escola que no generi la tala d’una part del bosc de Volpelleres. Les dues realitats han de ser compatibles.

No podem argumentar que plantarem tants arbres com els que tallem. Jo els pregunto si farien el mateix si es tractes d’altres espècies. Els arbres, com la resta dels vegetals són immòbils, però juguen un paper importantíssim  en la qualitat de l’aire i del nostre paisatge. En un Vallès trinxat per eixos viaris, ferroviaris, zones urbanes...cal tornar a sacrificar un reducte forestal que miraculosament s’ha conservat fins avui  dia?

He començat amb sant Francesc d’Assís i voldria acabar amb un científic actual: Stefano Mancuso, professor de la Universitat de Florència i un gran divulgador a nivell mundial  dels valors i les propietats dels vegetals. En un dels seus darrers llibres titulat, La nació de les plantes, ens recomana cobrir de plantes totes les superfícies del planeta capaces de poder rebre-les i ens encomana a defensar els boscos i omplir de plantes les nostres ciutats. Per tant, els demano que tinguin consideració i compassió d’aquests arbres que han resistit  els embats del desenvolupament urbanístic de les darreres dècades.

La història de la humanitat n’és  plena de moviments i actituds compassives, tal  com la de les dones dels Bishnois, a la regió índia del Rasjasthan,  les quals  al segle  XVIII van abraçar-se als arbres per evitar que els talessin i moltes d’elles van deixar-hi la vida en aquesta heroica acció. Els arbres no són una simple mercaderia, són uns dels éssers vius més altruistes que ens envolten: ho donen tot només a canvi del nostre respecte i la nostra estima. No els decebem!

Ben cordialment,

Josep Gordi i Serrat

Doctor en Geografia

Què és un espai sagrat ?

Aquest passat estiu, mentre pedalàvem per la vall del Sarca, al Trentino italià, en direcció al llac de Garda,  ens van adonar de la presència, a peu de camí, d’un cartell que deia: “Eremo de San Paolo” Ens vam aturar a llegir-lo. El rètol ens convidava a seguir un corriol que s’endinsava en un alzinar per arribar a un eremitori que estava construït a redós d’una bauma i que tenia a l’exterior uns bonics frescos dedicats al sant sopar i a la vida de sant Pau. El lloc era encisador ja que respirava una gran pau al trobar-se en un indret on confluïen l’alzinar i un imponent espadat calcari.

Quan vam retornar al nostre allotjament, vaig cercar informació vers aquest eremitori i em vaig adonar que era molt antic ja que es tenia constància que l’esglesiola s’havia consagrat al llarg del segle XII. Per tant, en aquest indret, al llarg de segles, hi havia hagut algun religiós pregant. Ara, simplement, és un element patrimonial de la província del Trentino on s’acosten visitants curiosos, escaladors…

Davant d’aquesta realitat, em vaig preguntar: l’espai que hem visitat és un espai sagrat? I tot seguit em plantejo: què és un espai sagrat? Consulto l’enciclopèdia i llegeixo que un espai sagrat és aquell que està vinculat a la divinitat. Tot seguit, llegeixo, l’estudiós de les religions, Mircea Eliade[1] que explica que el sagrat es manifesta en objectes, en el temps i en l’espai. En referència a l’espai sagrat esmenta que ha de posseir propietats, qualitativament, diferents a l’espai profà, és a dir, signes i símbols especials. Per tant, diferencia entre un espai profà i un de sagrat. El mateix autor, esmenta que el caràcter sagrat pot venir per dos camins. El primer és perquè es tracta d’un espai on s’hi ha manifestat una hierofania, es a dir, una revelació́ de la divinitat, com pot ésser l’aparició de la Verge. És el que succeeix en els santuaris. El segon, és quan som davant d’un lloc imponent i inabastable per l’ésser humà, on la natura mostra la seva grandesa i manifesta la seva immensitat d’allò̀ diví que hi ha dins seu: les altes muntanyes, les coves i cavernes, les selves i boscos, el mar, les tempestes, el sol i la lluna, l’arc de Sant Martí, la nit i les estrelles, les cascades, les fonts…

Davant d’aquesta visió dual de la realitat, apareix la visió no dual del món, on tot és sagrat. Aquesta és la visió dels pobles indígenes i de l’església ortodoxa cristiana d’Orient. A tall d’exemple d’aquesta visió unitària podem reproduir les paraules, pronunciades el 1854, pel cap indígena Si’Ahl, segons Ted Perry[2]: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble”

A tall de conclusió m’adono que la societat occidental ha anat reduint la concepció del sagrat a espais concrets, sobretot, lligats a edificis, es a dir, santuaris o ermites. Encara som a temps de sobreposar-nos a aquesta visió reduccionista del sagrat i sentir-nos, cada cop que caminen per muntanyes, per dins dels boscos, prop de la platja o resseguint un curs fluvial, que tot el que ens envolta és sagrat i, com a tal, cal respectar-lo i estimar-lo.

 

 

 

 

 

[1] ELIADE, Mircea (2012) El sagrat i el profà, Fragmenta editorial, Barcelona.

[2] PIGEM, Jordi (2019) Si’ Ahl/Ted Perry. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, Akiara books, Barcelona.

Els arbres de les Rambles de Barcelona

Les rambles de Barcelona són el passeig arbrat més antic i més emblemàtic de la ciutat. Abans de res, cal tenir clar que la paraula rambla fa referència a la llera d’una riera, és a dir, un espai pedregós i arenós per on circula un curs d’aigua discontinu. Es tractava de la riera d’en Malla que baixava de Collserola i que va ésser un curs funcional fins el 1447. Ho demostra el fet que al llarg dels segles XIV i XV es van construir dos ponts per creuar-la i que la muralla anomenada de Jaume I, va aixecar-se sobre la llera alta i feia de dic de contenció per evitar les inundacions a la ciutat medieval. Amb la construcció de la muralla del Raval que acabava a les Drassanes, al llarg dels segles XIII i XIV s’interromp la penetració d’aigües i, juntament amb la desviació de la riera d'en Malla, seguint la vall de la muralla fins arribar a mar; aquest espai es converteix en un areny sec, més tard en una esplanada i, finalment, en una zona de passeig. Per cert, quan s’enderroquen les muralles que envoltaven la ciutat, a mitjans del segle XIX, tornen a produir-se episodis d’inundacions al casc antic. Una de les més importants va ésser la del 1862. 

Amb l’enderrocament de la muralla medieval interior que separava la ciutat vella del Raval, entre el 1768 i el 1772, deixem de parlar d’una riera i es començar a utilitzar el mot Rambles, que, poc a poc, es converteix en el carrer més ample de la ciutat emmurallada i en la zona de passeig més important de la ciutat fins que el 1802  s’inaugura el passeig de l’Esplanada. Tot i que es té constància documental que des del 1548 s’han plantat arbres en aquest espai, la primera gran plantació té lloc el 1700 quan es van plantar quatre fileres d’arbres. Aquest fet representa la primera plantació en alineació d’arbres de la ciutat. El Consell de Cent ordena als dos encarregats de les obres municipals i de la supervisió de les obres particulars, la plantació, el regatge i el manteniment d’una “arboleda” a la Rambla. L’arbre triat va ésser l’àlber (Populus alba). Davant de les dificultats de regar aquests arbres, amb l’aigua dels pous de convents i particulars, es demana construir un conducte que dugués aigua del rec comtal al capdamunt de la Rambla. El 1703 van obtenir del Reial Patrimoni, ens titular del rec comtal, la concessió de l’aigua i a finals del 1704 la feina estava acabada. A les cròniques de Bruniquer ens apareix ja una referència a aquests arbres:

“A 2 de Juliol 1703, en Concell de cent se tracta de fer una fibla en lo Rech Condal pera conduhir la aygua pera regar los arbres de la Rambla”

Aquests primers arbres van ésser tallats durant la guerra de successió i plantats de nou deu anys més tard, formant una doble avinguda d’àlbers i oms. Cal tenir present que el 1670 es van plantar les primeres alineacions d’arbres a París. Es tracta de les plantacions que van donar lloc al parc de les Tulleries, encarregat per Lluís XIV al seu jardiner en cap A. Le Notre. A les Rambles, es van anar succeint diferents plantacions en els diferents trams de les Rambles i s’hi van plantar acàcies, freixes i oms. Per exemple, entre desembre de 1777 i març de 1778 al llarg del passeig s’obriren quatre fileres de sots i es plantaren prop d’un miler de pollancres. Aquests treballs van ésser planificats pels enginyers militars. Francisco de Zamora que visita el Principat i va enviar, el 1798, qüestionaris als municipis diu: “La Rambla...hay hileras de árboles...piso muy bueno y muy llano, no tiene otra cosa particular sinó ser el paseo más concurido” La veritat era que les Rambles era el carrer més ample de la ciutat emmurallada i el que gaudia d’un bon arbrat, fet que no passava en cap altre via de la ciutat. 

Es conserven els dibuixos del pla i projecte de Cermeño (1772-1782) de la Rambla de Barcelona on es preveia una nova alineació dels edificis del nou passeig així com la plantació de diferents fileres d’arbres. Al voltant d’aquest nou eix s’aixequen noves construccions, com el Palau de la Virreina (1778) o el Palau Moja (1784). Cal remarcar que aquest passeig estava reclòs ja que tenia una caserna a Canaletes, que es va demolir el 1843 i una altra a les Drassanes. Quan s’enderroquen les muralles i Barcelona deixar d’ésser una plaça forta, les Rambles prenen un major protagonista en la vida barcelonina i al seu voltant s’aixequen institucions emblemàtiques, com el teatre del Liceu que s’inaugura el 1847. 

 

El 1798 tots els arbres entre el pla de la Boqueria i les Drassanes van ser arrancats i, tot seguit, s’inicia la construcció d’una andana central elevada amb graons de pedra als accessos i bancs de pedra, fanals d’oli i dues fileres d’arbres de ribera, és a dir, pollancres. Els dos carrils laterals es dedicaven al pas de les cavalleries, els quals més endavant van ésser empedrats. La remodelació de la rambla de sant Josep va començar a la tardor del 1800 i va acabar la primavera de l’any següent. De les quatre fileres d’arbres que tenia, van arrencar les més properes a les edificacions.

Els plàtans d’ombra (Platanus hispànica), que són els arbres emblemàtics d’aquest espai, no es planten fins el 1861 i es té constància que van venir de la Devesa de Girona, tal com s’esmenta en el diari La Corona del 28 de novembre de 1861: “Ayer tarde se acabaron plantando a toda prisa en la Rambla los plátanos que dijimos haber sido traídos de Girona” Actualment hi ha 256 plàtans d’ombra en aquest espai i alguns d’ells tenen més de 150 anys. N’hi ha alguns que s’han catalogat com a arbres d’interès local ja que es van plantar entre el 1870 i el 1879.

 

La simbologia del plàtan és variada i antiga. A la mitologia grecollatina  ens relata que hi havia dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes: Pacratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquests dos gegants, els deus van decidir la seva  mort i Plàtan, trista per la mort dels seus germans es va transformar en arbre. Si visiteu l’illa grega de Kos, podreu admirat l’arbre llegendari d’Hipòcrates, pare de la medecina, que es conserva des de fa més de 2500 anys en una plaça d’un dels seus pobles. Es tracta d’un plàtan (Platanus orientalis) Quina és la importància d’aquest arbre? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava als seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. Una tercera simbologia és la de l’arbres de la llibertat. Tot va començar el 1776 amb les protestes contra l’Stamp Act, el decret que feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar contra l’Stamp Act. Els que més endavant es van anomenar els Fills de la llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli opressora. Algú va col·locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució. La importància dels arbres, com a emblema i símbol identitari de la revolució es va exacerbar a partir de la revolució francesa. Les tropes revolucionàries napoleòniques van exportar la tradició de plantar arbres. Durant el segle XIX, a França, en èpoques de rauxa revolucionària, com a 1848, va rebrotar la dèria pels arbres de la llibertat. Amb el temps, plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar els valors cívics que hi havia darrera de la idea de llibertat, que tan havien costat aconseguir. A Catalunya després de la Revolució Gloriosa de 1868 es van plantar diferents arbres de la llibertat en els places dels pobles, com el que hi ha a Llançà. A Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869. A Gràcia se’n plantà un altre a la plaça del Sol.  

Units per a salvar la figuera de Sant Antoni de Calonge. A càrrec de Karina Vizcaino

Vaig tenir la sort de participar en un esdeveniment en el qual tres entitats socials d’un poble: ciutadania, consistori i una empresa constructora ens vam unir per a salvar un arbre, en concret una figuera centenària de Sant Antoni de Calonge.

Un dia, vaig veure un rètol que indicava que s’estava a punt de construir uns apartaments en una antiga finca on hi havia una magnífica figuera. Construcció i destrucció és un clàssic en aquesta zona de l’Empordà. Recordo que cada dia que passava per davant, veia aquell rètol i pensava aquell impressionant arbre condemnat a desaparèixer.  Vaig sentir: “Me ha tocado. No puc ignorar més aquesta situació que s’està presentant davant dels meus ulls. No sóc capaç de girar el cap i mirar a una altra banda”

Sabia que necessitava aliats i que calia parlar amb les persones que posseïen el poder i la capacitat de dir que sí o que no a la salvació de la figuera. El meu objectiu era ésser la representant d’aquell arbre dintre del món humà i donar-li la possibilitat de seguir vivint. Necessitava una mirada pura i neta per ser la millor, justament,  de la puresa i de la netedat de la Natura.

En aquell moment era a punt de començar la campanya electoral municipal del 2019. La primera iniciativa va ésser enviar correus a tots els grups municipals explicant la situació i la necessitat de salvar la figuera. Afortunadament, em vaig sentir molt recolzada per la meva estimada Eulàlia Puig, presidenta de l’Associació de Dones del Baix Empordà, de la qual formo part. 

Aquesta campanya va arribar al mateix alcalde de Calonge, que en aquells moments, era el Sr. Jordi Soler. Sortosament, em va dir que es comprometia a intentar salvar-la, i no tant sols això, em va comentar que coneixia al constructor i que li parlaria perquè accedís a deixar-nos trasplantar-la. La meva sorpresa va ser que al cap de pocs dies el Sr. Jordi Soler em va dir que els constructors també havien dit que sí i que al setembre es faria el trasplantament. 

Però tot hauria estat així de senzill si no hagués passat  una circumstància i és que el Sr. Jordi Soler va deixar de ser l’alcalde i va entrar un altre equip de govern. Jo em vaig dir, Déu meu, he d’intentar que el compromís de salvar aquesta figuera no quedi en paper mullat. En aquell moment, començava una nova unió de voluntats per a salvar a aquesta figuera. Jo patia, volia que se salvés, intentava que la meva acció no s’impregnés de massa tossudesa o de massa duresa. Havia de ser, simplement, una “artífex o servidora” d’aquesta  experiència i necessitava a tothom.  La figuera necessitava a tots els bàndols. Vaig iniciar de nou contactes i converses amb els representants municipals.

Vaig reunir-me amb en Norbert Botella, el nou regidor de medi ambient. Sincerament no crec  en els polítics, no crec gaire en les paraules i el fet  que en Norbert em parlés molt que sí, que ajudaria a la figuera, no feia que jo hi confiés gaire. Però la veritat és que hi va posar tota la voluntat ja que va actuar i va complir el que anava prometent. Va fer de mediador i s’hi  va implicar. No menteixo, si dic públicament, que em sento profunda i absolutament agraïda amb ell. I sóc conscient, que la seva voluntat no va sorgir d’un interès polític o econòmic, sinó que s’originava en els seus valors i sensibilitat. A més a més, es va salvar també un magnolier i una palmera washingtoniana. Confesso que això va ser iniciativa d’ell.

Precisament, en Norbert em va presentar a en Jaume Pelegrí, representant de la constructora. Crec que aquest home em va tocar una mica el cor i em va generar un eixamplament dels meus conceptes humans. Ell es dedica al món de la construcció, però ha viatjat molt i ha estat en contacte amb diferents cultures. Un home d’una extremada sensibilitat i senzillesa.

En aquest punt del relat, necessito presentar un altre actor d’aquest procés: Badger Hannibal, establert a Palamós i de sang guaraní. De la seva mà, vaig aprendre que tots els éssers de la Natura es poden comunicar. Amb el seu magisteri i el seu exemple, vaig traspassar barreres creades per conceptes mentals i educatius i vaig començar simplement a entregar-me a l’experiència de la fusió i de la comunicació amb els altres regnes de la Natura, és a dir, el mineral, el vegetal i l’animal. Som un Tot. Si realment això forma part dels nostres preceptes culturals, filosòfics i religiosos, com pot ser que no els exercim? Com pot ser que no creguem que aquest tipus d’experiències són possibles? Jo et garanteixo que són possibles.

Aquests aprenentatges en van permetre comunicar-me amb la figuera. Necessitava parlar amb ella. Necessitava explicar-li quina era la situació a la qual s’enfrontava i necessitava sobretot, preparar-la pel procés agressiu, intens i exigent a què s’hauria de sotmetre si volia sobreviure. Ella seria la que patiria la situació més crítica i més cruenta. Necessitava assegurar-me que ella, també diria un sí davant aquella situació.

Un altre personatge d’aquesta història és l’Anael Hervás, que ha desenvolupant el mètode Innatur per a entrenar a persones que volen comunicar-se amb la Natura. Ella, complementava les comunicacions que jo feia amb la Figuera. També em va ajudar a parlar amb els tècnics de la Generalitat.

Nosaltres volíem preparar d’alguna manera a la figuera davant el procés al que es veuria sotmesa, amb la poda i la posterior excavació al voltant de les seves arrels. 

Van ser diverses comunicacions amb la figuera, a cada pas que s’obria, per a preparar-la,  perquè ella sentís que estàvem cuidant dels seus interessos. Recordo un dia que vaig ser jo la que es va comunicar amb la figuera. Jo li explicava que seria trasplantada i que hauria de marxar del terreny on actualment vivia. Ella em responia: 

“No entenc  des del meu ser figuera perquè he de marxar. Jo, com a figuera, no entenc el concepte de “partir” per a viure en un altre lloc.”

En Jaume Pelegrí, el constructor, en una de les nostres trobades, a la finca on vivia la figuera, em va preguntar: Karina i què diu la figuera de tot això? I li vaig respondre que la figuera no entenia per què havia de marxar d’allà. En Jaume va fer un seriós silenci mentre em mirava i després del que per a ell va ser el seu temps,  em va dir:

 “Digues-li a la figuera, que aquí on viu ara, està sola; els propietaris de la finca van morir ja fa temps i ningú gaudeix de la seva presència, però allà on anirà n’hi haurà moltes persones que podran visitar-la, ser a prop d’ella i que ella podrà inspirar i alegrar a tothom que se li apropi. Que no es preocupi que intentarem cuidar-la en tot moment”.

Jo, literalment, em vaig quedar sense paraules. Vaig sentir, que estan canviant coses al món que vivim. Potser és possible, la unió, la trobada dels extrems antagònics. 

Us podria explicar més coses, d’aquesta història. Reunions entre tots els implicats. Lluita entre els homes, els diners. L’espera del temps adequat pel trasplantament també va ser un pols entre les voluntats implicades. Tothom perdia diners, esperant que la figuera estigués preparada per a la poda i el trasplantament.

Per a acabar us comparteixo una de les últimes converses que vaig tenir amb la figuera. Un dia, ja en ple confinament, i on dintre del meu cap, ballaven moltes informacions i desinformacions, pensant amb el futur de la humanitat i l’equilibri amb la Natura i també sobre el salt que sembla que arribarà aviat amb l’avanç de la tecnologia, vaig contactar amb la figuera. Em va compartir això, que per a mi és vaticini i enteniment:  

“Primer em van arribar imatges on veia a la Figuera a l’antic solar i com posteriorment era transportada amb humans i màquines al nou lloc on viu ara i em deia: “Fixa’t Karina, gràcies a l’acció de l’home i de les maquines, la meva realitat és una altra i estic prosperant en aquesta nova Terra”

Va ser tan fort aquell missatge per a mi, perquè de nou vaig entendre com la Natura comprèn que la Vida passa per a l’homeòstasi, la confluència, fugir dels extrems, la barreja, l’equilibri del desequilibri, l’ordre que arriba després de l’estat de caos i l’acceptació profunda.