L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès

A Llançà, a finals de la Guerra Civil, un escamot de tropes nacionals es dedicava a eliminar els símbols de la República. Estaven a punt de tallar un imponent plàtan que hi havia a la plaça major. El  rector   els va obligar a desistir, després de fer servir els seus galons de capità castrense. Aquell arbre encara presideix la plaça major de Llançà. Està catalogat com a arbre monumental i s’anomena l’Arbre de la Llibertat[1].

Colera i Arbúcies també tenen Arbres de la Llibertat.[2] Com ells, se’n plantaren un munt després de la Revolució Gloriosa de 1868. A Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869.[3] A Gràcia se’n plantà un a la plaça del Sol.[4]

Segons el Diario de Barcelona, se’n plantaren a Figueres, Girona, Manresa, Sant Feliu de Llobregat i Reus; l’Ampurdanés explica que se n’aixecaren a Cadaqués, Garrigàs, Borrassà, Peralada i Vilademuls; també es van plantar a Alella, Arbúcies, Olot i Santa Pau, entre d’altres poblacions.[5]

L’esperit revolucionari i alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com símbol. El va adoptar seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta, a la Revolució Americana.

Tot començà amb les protestes contra l’Stamp Act, el decret que feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats. Corria l’any 1766. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar contra l’Stamp Act.[6] Els que més endavant es van anomenar els Fills de la llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli opressora. Algú va col.locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.[7]

 

Gravat atribuït a Philip Dawe, que mostra bostonians davant l’Arbre de la Llibertat, humiliant el recaptador d’impostos. 

Els anglesos van fer servir l’arbre com a mofa de la resistència americana, fins al punt que van arribar a tallar-lo i fer-lo servir com a llenya per al foc. Però l’arbre va sobreviure, representat en banderes   i va esdevenir una de les ensenyes de la lluita per la independència durant la guerra posterior.

En altres poblacions americanes es van designar Arbres de la Llibertat, com a Acton (Massachusset). Allà un om va sobreviure fins a 1925. La població que recordava el valor simbòlic de l’arbre va decidir plantar-ne un altre quan l’originari es moria, que anomenaren l’arbre de la pau. Més endavant, l’any 1990, se’n plantà un altre dedicat també a la Llibertat en el moment en què l’Apartheid era abolit a Sudàfrica.

L’Arbre va esdevenir una metàfora perfecte del nou valor revolucionari, la Llibertat, que es pretenia havia de crèixer, ser duradora, ben arrelada, sòlida i protectora. El seu valor simbòlic va assolir el màxim exponent durant la Revolució Francesa.

L’any 1790 per primer cop el capellà de Saint-Gaudens va fer trasplantar un roure del bosc veí al bell mig de la parròquia. Però va ser durant 1792 en plena guerra contra Àustria que l’esperit patriòtic i revolucionari va difondre el costum de plantar Arbres de la Llibertat.

Milers d’arbres de la Llibertat van erigir-se per tot el país. A París n’hi havia uns dos-cents. El mateix rei, Lluís XVI, va presidir la cerimònia de plantar-ne un al Jardí de les Tulleries.

La importància dels arbres, com a emblema i símbol identitari de la revolució es va exarcebar en el període de la Convenció. Diversos decrets instaven a cuidar els arbres, a substituir-los quan morien i es perseguia amb la mort els que els agredien o destruient. Un exemple de l’ambient paranoic dels governants durant la Convenció, és el cas de Bédoin, on 63 persones van ser executades, centenars de cases arrassades i les terres esterilitades amb sal per no haver denunciat les persones culpables d’haver arrancat l’Arbre de la Llibertat.

Les tropes revolucionàries van exportar la tradició de plantar arbres. A Roma la curta república partenopea va difondre el costum per diferents racons d’Itàlia. Encara en queda alguna escadussera mostra. A Montepaone, un om és el darrer testimoni de la República que va expulsar breument el Papa.[8]

 

Durant el segle XIX, a França, durant diferents moments, especialment en èpoques de rauxa revolucionària, com a 1848, va fer rebrotar la dèria pels arbres de la Llibertat. Amb el temps, plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar els valors cívics que hi havia darrera de la idea de Llibertat, que tan havien costat aconseguir.

Gravat on es mostra la cerimònia de plantar un Arbre de la Llibertat durant la Revolució Francesa. Com mostra l’imatge, el moment de plantar l’arbre esdevenia una veritable cerimònia, en la qual hi participaven les autoritats, civils, militars i religioses. Hi eren presents els colors revolucionaris en banderes i escarapeles i hi ha havia un fervorós ambient patriòtic. 

De la mateixa manera que els partidaris de la revolució li donaven un alt valor, els que hi anaven en contra l’atacaven per destruir en el seu símbol allò que representava. Els contrarevolucionaris durant la revolució, la restauració borbònica després de l’Imperi napoleònic, els britànics a Boston, els carlins a Santa Pau o els franquistes a Llançà, van voler eradicar la memòria i els valors revolucionaris, destruint els arbres que en el mig de poble o de la ciutat havien recordat que els homes són lliures.

---

[1] Arbre de la Llibertat de Llançà, www.gencat.cat/parcs/am

[2] http://www20.gencat.cat/portal/site/parcsnaturals/ fitxes d’arbres monumentals/ Arbre de la Llibertat de Llançà

[3] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/ quaderncat/1170899123_ 850215.html

[4] http://turismotactico.org/info-por-accion/?page_id=87

[5] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/ quaderncat/1170899123_ 850215.html

[6] http://en.wikipedia.org/wiki/Liberty_Tree

[7] Kessler, R. “America must rememberBoston’s Liberty Tree” a http://www.newsmax.com / RonaldKessler/America-Boston-Liberty-Tree/2011/10/03/id/413067

[8] “L'olmo Storico Di Montepaone, Ultimo Albero Della Libertà” a http://www.calabriaonline.com/specialecol/rubriche/storia_e_curiosita/olmo_di_montepaone.php 

El silenci i el bosc.

Aquests dies he llegit dos breus textos que parlen de la natura i el silenci. El primer està escrit per la filòsofa Begonya Saez i el va presentar a les jornades sobre boscos vells celebrades a santa coloma de Farners la primavera passada. El segon me’l va enviar en Josep Maria Mallarach i està escrit per Teresa M.T. i reflexiona a l’entorn de la naturalesa i el silenci.

Una consideració prèvia: el silenci té mala premsa, és a dir, està poc considerat dins la nostra societat. En posaré tres exemples. Què pensareu si trobeu dues persones menjant en silenci en un restaurant ? Fàcilment us imaginareu que es tracta d’una parella que ja no té res a dir-se o coses pitjors. Fixeu-vos, en la gran quantitat de corredors, caminants i ciclistes que surten a fer esport per un espai natural amb uns auriculars enganxats a l’orella i, per tant, escoltant música en lloc de gaudir de l’espectacle de la natura. El pedagog Gregori Luri[1] reflexiona vers la necessitat d’incorporar espais de silenci en la vida educativa i personal dels joves com un valor formatiu.

Tornem als textos referenciats a l’inici. Totes dues autores relacionen el silenci amb la natura. Per què? Senzillament, perquè dins d’un bosc, normalment, desapareix el brogit urbà: ni cotxes, ni clàxons, ni música... Ara bé, un espai forestal està ple d’altres sonoritats: la remor de les fulles que mou el vent, la caiguda d’un pinya o d’una gla, la fugida d’una serp o el cant d’un picot. Per tant, quan el poeta parla del “silenci d’aquell lloc profund” simplement fa referència a l’absència de sons propis de les persones i la societat. Si pogués visitar, evidentment en funció del dia i l’hora, per un moment, La Fageda d’en Jordà avui en dia, no sé si faria els mateixos versos. En conclusió, el contacte amb la natura ens allunya dels nostres sons urbans i ens permet endinsar-nos en les sonoritats del món natural. Només cal que aneu a passejar sols per qualsevol forest i, un cop sigueu dins seu, asseieu-vos i tanqueu els ulls. Progressivament, anireu escoltant un gran nombre de sons nous. El resultat és que més que silenci el que escoltareu són altres sons. Per cert, un dels llocs naturals on segur que s’escolta el silenci és el desert, sobretot a les nits asserenades on no s’escolta ni el vent.

La doctora Saez ens diu que el silenci enmig de la natura és una pausa dins del nostre ritme quotidià. Per tant, és una interrupció dins les nostres accions. Aquesta pausa ens humanitza ja que afavoreix la introspecció i si perseverem al llarg del temps ens pot permetre acostar-nos al buit i, a la vegada,  a un sentiment de comunió amb el món natural que pot generar la vivència que el nostre cor i el de la natura bategen a l’unisó.

Aconseguir viure i sentir el silenci dins del bosc és una tasca que necessita temps i constància. Sempre penso que aquesta harmonia la podem aconseguir en qualsevol espai forestal. Per tant, no cal cercar només viure el silenci sota els arbres pluricentenaris, sinó que també podem aconseguir-ho en una senzilla pineda de pi blanc o en un alzinar. És més important la quotidianitat en la relació amb el bosc que l’espectacularitat. En definitiva, el que cal és perseverança, solitud, obrir tots els sentits i humilitat. 

---

[1] LURI, Gregori, Per una educación republicana. Escola i valors. Barcelona. Editorial Barcino. 2012.

Caminar pel bosc

Entrar i caminar pel bosc és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades que ens recordin l’acció de la societat. En ocasions, submergir-se dins l’univers forestal és entrar també dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El forestal italià Alfonso Alessandrini  ens parla en el seu llibre: Pensare il bosco, de que la passejada pel bosc pot  esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de corriols, com la vida mateixa, i, per tant, de decisions. També és ple d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar el bosc es converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.

L’atleta Kilian Jornet ens descriu en el seu llibre: Córrer o morir, els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest  pou profund per por de morir, indefensos enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no estem en contacte amb res d’humà”.

En parlar de caminar pel bosc en venen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda d’en Jordà

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud:

S’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d’aquell lloc profund,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

És pres de la fageda d’en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Que interessants i alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del silenci i un acaba sentint-s’hi presoner.

L’única recomanació que us faig és que a la natura hi hem d’anar sense mòbil, sense rellotge, sense càmera fotogràfica, sense pulsòmetre, sense música enganxada a l’orella... En conseqüència, cal oblidar-se dels minuts, de les hores, de les pulsacions, de la música, dels missatges... Cal recordar que la tecnologia ens aparta o, millor dit, dificulta la mostra connexió amb l’entorn. En conlcusió, cal fer l’esforç per sortir de casa amb les butxaques buides d’estris electrònics i la ment oberta per integrar-nos dins de la mare terra.

Postals forestals d'estiu IV: L'arbre de la Mare de Déu d'El Miracle

Aquest estiu he tornat a visitar l’església del santuari d'El Miracle i m'he acostat a contemplar la talla de la Mare de Déu d'El Miracle que hi ha en el magnífic retaule barroc. Si ho feu, us adonareu que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Aquest tema sempre m'ha intrigat i, finalment, vaig preguntar-li al professor d'història de l'art de la Universitat de Girona i amic, Joan Bosch, quina espècie podia ser, i va dir-me que segons la documentació notarial existent que recull tots els detalls de l’aparició de la Verge als pastorets, podia afirmar que la Verge s’aparegué damunt d’un ginebró i, per tant, l'arbre que protegeix la Mare de Déu d'El Miracle és un ginebró!