Caminar pel bosc

Entrar i caminar pel bosc és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades que ens recordin l’acció de la societat. En ocasions, submergir-se dins l’univers forestal és entrar també dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El forestal italià Alfonso Alessandrini  ens parla en el seu llibre: Pensare il bosco, de que la passejada pel bosc pot  esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de corriols, com la vida mateixa, i, per tant, de decisions. També és ple d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar el bosc es converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.

L’atleta Kilian Jornet ens descriu en el seu llibre: Córrer o morir, els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest  pou profund per por de morir, indefensos enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no estem en contacte amb res d’humà”.

En parlar de caminar pel bosc en venen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda d’en Jordà

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud:

S’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d’aquell lloc profund,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

És pres de la fageda d’en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Que interessants i alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del silenci i un acaba sentint-s’hi presoner.

L’única recomanació que us faig és que a la natura hi hem d’anar sense mòbil, sense rellotge, sense càmera fotogràfica, sense pulsòmetre, sense música enganxada a l’orella... En conseqüència, cal oblidar-se dels minuts, de les hores, de les pulsacions, de la música, dels missatges... Cal recordar que la tecnologia ens aparta o, millor dit, dificulta la mostra connexió amb l’entorn. En conlcusió, cal fer l’esforç per sortir de casa amb les butxaques buides d’estris electrònics i la ment oberta per integrar-nos dins de la mare terra.