Clemència pels arbres del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès)

La bona gent que treballa per evitar la tala d’una part del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès) per edificar una nova escola, em va demanar que redactes una carta, dirigida als responsables polítics, per demanar clemència pels arbres. La podeu llegir tot seguit:

Benvolguts,

Mai havia demanat clemència per uns arbres però crec que és arribada l’hora de demanar a tots els responsables polítics que evitin talar més de quatre-cents arbres del bosc de Volpelleres. Per què? Senzillament perquè també són espècies vives, com nosaltres i com a tals mereixen la nostra estima i respecte. Sant Francesc d’Assís els qualificava de “germans”, com a la resta d’éssers vius i, els recordo, que l’actual Sant Pare pren el nom de Francesc en honor al sant, i que l’encíclica Laudato Si’ està amarada de franciscanisme i s’hi demana una altra relació amb el planeta i el nostre entorn natural més proper. Aquesta transformació personal i comunitària és coneix com a ecologia integral. Per tant, en nom d’aquest canvi de paradigma que reclamen pensadors i científics de tot el món, els demano que no contraposin l’educació al bosc i cerquin una solució per a  la construcció de la nova escola que no generi la tala d’una part del bosc de Volpelleres. Les dues realitats han de ser compatibles.

No podem argumentar que plantarem tants arbres com els que tallem. Jo els pregunto si farien el mateix si es tractes d’altres espècies. Els arbres, com la resta dels vegetals són immòbils, però juguen un paper importantíssim  en la qualitat de l’aire i del nostre paisatge. En un Vallès trinxat per eixos viaris, ferroviaris, zones urbanes...cal tornar a sacrificar un reducte forestal que miraculosament s’ha conservat fins avui  dia?

He començat amb sant Francesc d’Assís i voldria acabar amb un científic actual: Stefano Mancuso, professor de la Universitat de Florència i un gran divulgador a nivell mundial  dels valors i les propietats dels vegetals. En un dels seus darrers llibres titulat, La nació de les plantes, ens recomana cobrir de plantes totes les superfícies del planeta capaces de poder rebre-les i ens encomana a defensar els boscos i omplir de plantes les nostres ciutats. Per tant, els demano que tinguin consideració i compassió d’aquests arbres que han resistit  els embats del desenvolupament urbanístic de les darreres dècades.

La història de la humanitat n’és  plena de moviments i actituds compassives, tal  com la de les dones dels Bishnois, a la regió índia del Rasjasthan,  les quals  al segle  XVIII van abraçar-se als arbres per evitar que els talessin i moltes d’elles van deixar-hi la vida en aquesta heroica acció. Els arbres no són una simple mercaderia, són uns dels éssers vius més altruistes que ens envolten: ho donen tot només a canvi del nostre respecte i la nostra estima. No els decebem!

Ben cordialment,

Josep Gordi i Serrat

Doctor en Geografia

Què és un espai sagrat ?

Aquest passat estiu, mentre pedalàvem per la vall del Sarca, al Trentino italià, en direcció al llac de Garda,  ens van adonar de la presència, a peu de camí, d’un cartell que deia: “Eremo de San Paolo” Ens vam aturar a llegir-lo. El rètol ens convidava a seguir un corriol que s’endinsava en un alzinar per arribar a un eremitori que estava construït a redós d’una bauma i que tenia a l’exterior uns bonics frescos dedicats al sant sopar i a la vida de sant Pau. El lloc era encisador ja que respirava una gran pau al trobar-se en un indret on confluïen l’alzinar i un imponent espadat calcari.

Quan vam retornar al nostre allotjament, vaig cercar informació vers aquest eremitori i em vaig adonar que era molt antic ja que es tenia constància que l’esglesiola s’havia consagrat al llarg del segle XII. Per tant, en aquest indret, al llarg de segles, hi havia hagut algun religiós pregant. Ara, simplement, és un element patrimonial de la província del Trentino on s’acosten visitants curiosos, escaladors…

Davant d’aquesta realitat, em vaig preguntar: l’espai que hem visitat és un espai sagrat? I tot seguit em plantejo: què és un espai sagrat? Consulto l’enciclopèdia i llegeixo que un espai sagrat és aquell que està vinculat a la divinitat. Tot seguit, llegeixo, l’estudiós de les religions, Mircea Eliade[1] que explica que el sagrat es manifesta en objectes, en el temps i en l’espai. En referència a l’espai sagrat esmenta que ha de posseir propietats, qualitativament, diferents a l’espai profà, és a dir, signes i símbols especials. Per tant, diferencia entre un espai profà i un de sagrat. El mateix autor, esmenta que el caràcter sagrat pot venir per dos camins. El primer és perquè es tracta d’un espai on s’hi ha manifestat una hierofania, es a dir, una revelació́ de la divinitat, com pot ésser l’aparició de la Verge. És el que succeeix en els santuaris. El segon, és quan som davant d’un lloc imponent i inabastable per l’ésser humà, on la natura mostra la seva grandesa i manifesta la seva immensitat d’allò̀ diví que hi ha dins seu: les altes muntanyes, les coves i cavernes, les selves i boscos, el mar, les tempestes, el sol i la lluna, l’arc de Sant Martí, la nit i les estrelles, les cascades, les fonts…

Davant d’aquesta visió dual de la realitat, apareix la visió no dual del món, on tot és sagrat. Aquesta és la visió dels pobles indígenes i de l’església ortodoxa cristiana d’Orient. A tall d’exemple d’aquesta visió unitària podem reproduir les paraules, pronunciades el 1854, pel cap indígena Si’Ahl, segons Ted Perry[2]: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble”

A tall de conclusió m’adono que la societat occidental ha anat reduint la concepció del sagrat a espais concrets, sobretot, lligats a edificis, es a dir, santuaris o ermites. Encara som a temps de sobreposar-nos a aquesta visió reduccionista del sagrat i sentir-nos, cada cop que caminen per muntanyes, per dins dels boscos, prop de la platja o resseguint un curs fluvial, que tot el que ens envolta és sagrat i, com a tal, cal respectar-lo i estimar-lo.

 

 

 

 

 

[1] ELIADE, Mircea (2012) El sagrat i el profà, Fragmenta editorial, Barcelona.

[2] PIGEM, Jordi (2019) Si’ Ahl/Ted Perry. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, Akiara books, Barcelona.