La visió dels arbres de Joan Miró (1ªpart)

Joan Miró va néixer el dilluns 20 d’abril de 1893 a la ciutat de Barcelona. Afortunadament els seus avis vivien a Cornudella del Montsant i Mallorca i, aquest fet, va permetre que de nen, Miró fes diferents estades  a l’illa de Mallorca i al peu de la serra del Montsant. Els dies passats en aquests espais van permetre que entres en contacte amb la natura i la visques quotidianament i badoqueges davant d’un còdol, un insecte, una herbeta o un arbre. La seva mare va conservar alguns dibuixos de l’ermita i els xipresos de sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. El seu biògraf[1]conclou que aquestes experiències van generar: “una íntima identificació amb la natura, el cel estrellat, les pedres, els arbres, els insectes, els animals...” El mateix Miró també reconeix la petjada d’aquests paisatges: “Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o Palma”

Un altre fet que marca les relacions de Joan Miró amb la natura és l’adquisició per part de la família d’una finca rústica a  Mont-roig del Camp el 1911, que tenia una masia aixecada per un indià que havia fet fortuna a Cuba. Aquell mateix any Miró contrau el tifus i la família decideix traslladar el fill a la masia[2]acabada de comprar per ajudar-lo a recuperar la salut. Certament, el jove Miró va refer-se i aquest fet va fer que s’estableixi un fort vincle emocional entre els paisatges de Mont-roig i el pintor. Ell mateix ho reconeix: “Vaig sanar immediatament. El paisatge em va produir un enorme impacte”

 

Paisatge dels voltants de Mont-roig del camp

Resultat de les vivències infantils a Mallorca i a Cornudella de Montsant i de les diferents estades que farà al llarg de la seva vida a la masia de Mont-roig del Camp on instal·larà un dels seus estudis, Joan Miró estableix uns vincles molt intensos amb els paisatges i, sobretot, amb els arbres. Només cal llegir la vivència i el valor de l’arbre per Miró: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva” o “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” o “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà” i finalment: “Quan viatjo duc sempre en el maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per mi és una cosa quasi religiosa”

 

Una garrofa en un garrofer

---

[1]Massot, Josep (2018) Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, Galàxia Gutenberg, Barcelona.

[2]Aquesta masia s’ha rehabilitat per la Fundació Miró i està a punt d’obrir les seves portes al públic. Paral·lelament s’ha creat una ruta paisatgística que permet visualitzar els indrets que van inspirar obres del pintor.

Agrair el nou dia

Aixecar-se de bon matí, quan la foscor encara reina sobre el cel i només un fil vermell s’entreveu a llevant, és un esforç altament recomanable que us omplirà de goig si la meteorologia us acompanya. 

Gaudir de la sortida del sol és un espectacle de llum i d’energia que us farà sentir vius i agraïts per poder començar un nou dia. En aquests moments, ja sigui en solitud o en companyia, us proposo que penseu que en aquella mateixa hora hi ha al món milions de persones pregant i que bona part de les seves pregàries són d’agraïment per poder obrir els ulls davant d’un nou dia, per sentir-se estimats per la comunitat o la família, per gaudir de la manifestació del sagrat o per formar part de la creació i, per tant, de la Natura.

Per meravellar-se d’aquest acte teofànic us aconsello que ho feu en silenci, deixant que els vostres pensaments circulin com els núvols, que gaudiu de la fresca o del vent de la matinada i si sentiu el crit agut de la gralla, tingueu present que us assenyala que cal estar atent a tot el que succeeix davant dels vostres ulls, és a dir, que eviteu qualsevol distracció i contempleu com, poc a poc, s’aixeca el disc solar. Reverencieu aquest moment amb les mans obertes i dirigides a l’astre solar, doneu gràcies per un nou dia i per sentir-se, amb tota la humilitat i respecte, que formeu part de la Natura.

No oblideu seguir i viure amb intensitat, tots els cicles diaris i estacionals. Aquesta és una pràctica que us recomano incorporar a les vostres vides ja que és molt enriquidora i alliçonadora. Tot arriba en el seu moment, el fred, la calor, la nevada, un suau plugim, una terrible ventada... i recordeu que la Natura és converteix en la mesura de tot. El gran aprenentatge és redueix a trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn natural. Viure al si de la Natura és com viure al costat de la saviesa i, per tant, tot s’aprèn per proximitat i vivència. En conclusió, us suggereixo viure oberts a la Natura i aprendre d’ella que és la nostra gran mestra i així ho estat des dels primers pobladors de la terra fins l’actualitat. Apreneu els seus cicles i ritmes, així com els valors que es desprenen de la seva dinàmica: hi ha moments dolorosos i altres de goig.