Joan Miró va néixer el dilluns 20 d’abril de 1893 a la ciutat de Barcelona. Afortunadament els seus avis vivien a Cornudella del Montsant i Mallorca i, aquest fet, va permetre que de nen, Miró fes diferents estades a l’illa de Mallorca i al peu de la serra del Montsant. Els dies passats en aquests espais van permetre que entres en contacte amb la natura i la visques quotidianament i badoqueges davant d’un còdol, un insecte, una herbeta o un arbre. La seva mare va conservar alguns dibuixos de l’ermita i els xipresos de sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. El seu biògraf[1]conclou que aquestes experiències van generar: “una íntima identificació amb la natura, el cel estrellat, les pedres, els arbres, els insectes, els animals...” El mateix Miró també reconeix la petjada d’aquests paisatges: “Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o Palma”
Un altre fet que marca les relacions de Joan Miró amb la natura és l’adquisició per part de la família d’una finca rústica a Mont-roig del Camp el 1911, que tenia una masia aixecada per un indià que havia fet fortuna a Cuba. Aquell mateix any Miró contrau el tifus i la família decideix traslladar el fill a la masia[2]acabada de comprar per ajudar-lo a recuperar la salut. Certament, el jove Miró va refer-se i aquest fet va fer que s’estableixi un fort vincle emocional entre els paisatges de Mont-roig i el pintor. Ell mateix ho reconeix: “Vaig sanar immediatament. El paisatge em va produir un enorme impacte”
Resultat de les vivències infantils a Mallorca i a Cornudella de Montsant i de les diferents estades que farà al llarg de la seva vida a la masia de Mont-roig del Camp on instal·larà un dels seus estudis, Joan Miró estableix uns vincles molt intensos amb els paisatges i, sobretot, amb els arbres. Només cal llegir la vivència i el valor de l’arbre per Miró: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva” o “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” o “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà” i finalment: “Quan viatjo duc sempre en el maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per mi és una cosa quasi religiosa”
[1]Massot, Josep (2018) Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, Galàxia Gutenberg, Barcelona.
[2]Aquesta masia s’ha rehabilitat per la Fundació Miró i està a punt d’obrir les seves portes al públic. Paral·lelament s’ha creat una ruta paisatgística que permet visualitzar els indrets que van inspirar obres del pintor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada