Muir Woods, un magnífic bosc de sequoies vermelles

Hi ha boscos que atresoren importants valors naturals i culturals. Aquest és el cas del monument nacional Muir Woods, situat al nord Califòrnia, molt a prop de la ciutat de Sant Francisco. Es tracta d’un notable reducte de “sequoia sempervirens” situat en un fons de vall i que va ser salvat de l’explotació fustanera i protegit el 1908. Actualment està gestionat pel Servei de Parcs Nacionals dels Estats Units.

La peculiaritat d’aquest bosc és que hi predominen les sequoies vermelles i per aquest motiu els americans l’anomenen “redwood” ja que l’escorça d’aquesta sequoia presenta unes tonalitats vermelloses. Uns altres trets característics d’aquest bosc són l’alçada dels seus arbres i la seva edat. Al tractar-se d’un bosc protegit des de fa més de cent i, per tant, exclòs dels intensos aprofitaments fustaners de la segona meitat del XIX que van afectar notablement les serralades costaneres de la costa oest, molts arbres superen, àmpliament, els 40 metres i trobem molts exemplars multicentenaris. Una darrera peculiaritat és que alguns arbres monumentals apareixen format petits grups ja que aquestes sequoies tenen la capacitat de brotar des de les arrels. Per tant, des d’un punt de vista naturalístic es tracta d’un bosc excepcional i que presenta moltes característiques d’un bosc natural, és a dir, una gran quantitat de fusta morta pel terra, arbres de diferents diàmetres i alçades i existència de grups d’arbres molt vells.

Ara bé, aquesta massa forestal també té importants valors culturals. La primera fa referència al seu nom: John Muir (1838-1914), el qual va ser un gran explorador d’Alaska i, sobretot, de Yosemite, així com un ambientalista que va fer campanyes per promoure la creació de parcs nacionals i també el fundador del Sierra Club que es va convertir en una de les principals organitzacions conservacionistes dels Estats Units. Un cop creat el parc nacional de Yosemite, del qual es compleixen 125 anys, va viuré-hi un temps en una cabana. En aquest període, en concret el 1903, va rebre la visita del president Teodor Roosevelt (1858-1919) i van fer una cèlebre excursió de tres dies pel parc al llarg de la qual de ben segur que van parlar de la necessitat de protegir alguns altres espais naturals i dels beneficis que per la societat americana tenien els espais naturals protegits. Resultat d’aquestes converses i del convenciment del president, T. Roosevelt va crear al llarg del seu mandat 5 parcs nacionals i 18 monuments nacionals.

El segon valor cultural que atresora aquest “redwood” és que va acollir una trobada dels representants de la primera conferència de Nacions Unides que va tenir lloc a Sant Francisco i que va celebrar-se el maig del 1945, un mes després de la mort del president Franklin Delano Roosevelt (1882-1945) Els motius de fer aquesta reunió dins del bosc van ser homenatjar el president Roosevelt ja que va ser un dels impulsors de la creació de les Nacions Unides i, a la vegada,  era un defensor dels boscos com espai no només per admirar els valors naturalístics sinó per aprofitar l’alçada i la verticalitat dels grans arbres per fomentar la renovació dels desitjos i aspiracions de les persones. Per Roosevelt el bosc era com un temple per la pau ja que la longevitat dels arbres era un exemple a seguir per mantenir els principis inspiradors de les Nacions Unides.

Les sequoies gegants

Ahir es va fer realitat un somni ja que vaig tenir la joia de passejar i admirar el bosc de sequoies gegants del Parc Nacional de les Sequoies a Califòrnia, als Estats Units. He de reconèixer que la realitat va superar les expectatives. Mai havia vist uns arbres com les sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) que són admirables per la seva verticalitat, alçada, majestuositat, longevitat i elegància.

L’elegància és resultat de la contundent verticalitat, de la considerable alçada i del color rogenc del seu tronc. Tot plegat fa que restis magnetitzat ràpidament per la seva presència. Quan apareixen formant grups de dos o tres arbres la seva contemplació s’esdevé corprenedora.

La longevitat de l’arbre es producte del seu robust tronc i de l’ampla escorça que compta amb una important quantitat de tanins i altres substàncies químiques que impedeix que sigui atacat pels insectes i que a la vegada el protegeix dels focs que esporàdicament cremen a nivell de la superfície del bosc aprofitant la gran quantitat de fusta morta i, majoritàriament, resultat d’una tempesta seca. Ara bé, en ocasions si que ens apareixen els efectes del pas del foc sobre el tronc de l’arbre o l’àpex de l’arbre mort per l’efecte d’un llamp, però malgrat aquestes cicatrius l’arbre es manté dempeus.

En conclusió es tracta d’uns arbres únics, enormement espectaculars i que afortunadament estant protegits des de finals del segle XIX. Per exemplaritzar tot el que us acabo d’explicar, us esmento les principals dades de la sequoia anomenada General Sherman que potser és l’ésser viu amb major biomassa del món ja que té 1.487 metres cúbics de biomassa, 31 metres de diàmetre a la base del tronc, 75 metres d’alçada (producte que un llamp va assecar l’àpex) i uns 2200 anys d’existència. De ben segur que hi ha arbres més alts i de més vells, però difícilment que acumulin tanta biomassa.

L’ésser humà i els vegetals

La història de la humanitat està estretament lligada a la relació dels éssers humans amb els arbres i la resta de plantes, tant en un sentit d’aprenentatge com en l’aspecte destructiu. Aquesta afirmació m’apareix amb tota la seva força després de llegir dos interessants llibres. El primer és d’Aina Erice[1]  i explica les relacions històriques entre les plantes i les societats humanes. El segon és de Yuval Noah Harari[2] i es una síntesi de la història de la humanitat.

La biòloga Aina Erice ens presenta una veritable obra enciclopèdica vers com la humanitat ha anat descobrint i transformant les espècies vegetals des dels primers pobladors fins l’actualitat; tot analitzant, no només la domesticació d’espècies sinó també el paper dels arbres i altres vegetals com a símbols venerables de la natura i de l’espiritualitat que emana d’ella.

L’historiador Yuval Noah ens explica que al llarg de la història s’han produït tres grans revolucions que han transformat la humanitat: la cognitiva, l’agrícola i la científica. De la lectura d’aquest interessant treball, n’apareix una certa nostàlgia vers la forma de vida de l’homo sapiens després de la revolució cognitiva que el converteix en caçador recol·lector. Per què ? La vida dels grups de sàpiens era nòmada, lligada sempre a la recerca de menjar i per tant els seus moviments venien marcats pels canvis d’estacions, les migracions dels animals i els cicles de creixement de les plantes. Què tenia de bo aquesta forma de vida ? Primer, que tenien una dieta variada ja que arreplegaven insectes, furgaven la terra a la recerca d’arrels i caçaven conills o bisons. En segon lloc, els sàpiens no només recollien aliments sinó també informació sobre el seu territori, sobre les pautes de creixement de les plantes i els hàbits dels animals. També els calia saber quins aliments eren nutritius i quins altres podien utilitzar-se com a remei. També estudiaven totes les senyals de la natura per saber si venia una tempesta, una sequera, així com tots els rierols, totes les nogueres i altres arbres fruiters i tots els jaciments de pedres de sílex. En conclusió, les societats caçadores  recol·lectores tenien un coneixement més ampli i profund del seu entorn natural que la majoria dels seus descendents moderns. Yuval remarca que aquestes persones eren les més hàbils i amb més coneixements de la història.

En canvi, el sedentarisme i la revolució agrícola van suposar per les persones una vida més difícil tant a nivell alimentari com social.

Els cereals van ser un dels primers grups d'espècies vegetals que es van domesticar i que van permetra la revolució agrícola

---

[1] Erice, Aina (2014) La invención del reino vegetal, Ed. Ariel, Barcelona

[2] Noah Harari, Yuval (2014) Sàpiens. Una breu historia de la humanitat, Edicions 62, Barcelona.