L’activitat esportiva té una gran presència a
la nostra societat. Milers de nois i noies entrenen i practiquen algun esport i
cada dia, apareixen centenars de pàgines de cròniques de partits o curses i
d’opinions sobre que farà el nostre equip o quin és el futur repte d’un
esportista d’elit.
Si ens endinsem en els fonaments de la
pràctica esportiva ens adonarem que porta associats molts valors o activitats
clarament espirituals. El primer punt en comú que té la practica esportiva i
religiosa és l’entrenament ja que és el camí que se segueix per aconseguir un
fruit, una fita, un triomf... Per tant, tant uns com els altres entrenen o practiquen
fen servir el cos i la ment. Tot intentant unificar o harmonitzar cos i ment.
Una de les pràctiques religioses més antigues
i comunes és el retir o recés. Els religiosos i creients practiquen
periòdicament l’allunyament de l’espai quotidià per endinsar-se en el silenci
d’un monestir o d’una casa d’espiritualitat. També l’esportista fa
concentracions o estades a l’inici de la temporada o abans d’una fita important
per separar-se del ritme diari i concentrar-se i preparar-se per la temporada o
una final.
L’alimentació i el descans són també elements
bàsics per la vida esportiva i religiosa. Una dieta equilibrada i les hores de
descans necessàries són l’entrenament invisible i la clau d’una vida
equilibrada i harmoniosa.
Un altre element en comú és l’entrenador o
mestre. Aquesta figura és clau tant per la persona religiosa com per
l’esportista, sobretot en els inicis, quan un bon consell, l’elecció del mètode
adequat o la lectura justa són la base d’un bon i fructífer camí. Al llarg
d’aquest sender un valor molt present tant en el religiós com en l’esportista
és la superació. Tot recorregut implica enfrontar-se a obstacles, com el
cansament, la calor, el fred...Tant les pràctiques ascètiques com certes
activitats esportives es fonamenten en la unió entre el cos i la ment. La qual
facilitarà la dosificació de l’esforç, la superació del cansament...
En conclusió, tot i que hi ha diferències
molt grans entre un esportista i un religiós, la practica esportiva, sobretot a
la natura, genera i necessita d’unes actituds i valors clarament espirituals:
el coneixement d’un mateix, l’acceptació de la solitud, del silenci, aconseguir
la buidor interior després de caminar o córrer a llarg d’hores i, per damunt de
tot, el sentiment d’unitat i unió amb el nostre entorn humà i natural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada