Natura i budisme, tot conversant amb Montse Castellà

Per parlar de quina és la visió del budisme vers la natura hem entrevistat a la Montse Castellà, traductora de textos budistes.

Com vius la natura a partir de les teves creences?

El budisme m’aporta una visió, més que una creença. En aquest sentit cal tenir present el que el mateix Buda va dir: no us cregueu res, ni tan sols el que jo us digui ja que tot ha de passar per dins vostre. Cal sentir-ho per creure.

Feta aquesta prèvia i retornant a la pregunta inicial, el budisme m’aporta una visió holística i el valor de la interdependència, és a dir, tot el que existeix té un sentit i està interrelacionat amb la resta de les parts. Amb la natura estàs a primera línia d’aquesta llei de la interdependència. Per tant, quan estàs trepitjant  la terra, sents les arrels sota teu, l’ombra de l’arbre que ens protegeix.. i sents que formes part d’un tot gran que és el planeta terra.

Sempre he llegit que Buda va esperar la revelació sota la capçada d’un arbre, el pipal (Ficus religiosa). Per tant imagino que pels budistes els arbres, els boscos han de tenir un significat especial ?

Primer de tot, deixa’m matisar que dins del budisme aquest concepte de revelació no existeix, es parla del despertar de les qualitats que ja estan en tu. Per tant, no és un coneixement que ve de fora, sinó que ve de dins. Buda sempre es va mostrar com una persona normal i corrent i, a la vegada, volia ésser un exemple de com un ésser humà com nosaltres pot, amb el silenci despertar les qualitats que estan en tu.

Respecte a l’arbre que has anomenat el qual es troba a la ciutat índia de Bodh Gaya, cal esmentar que és un dels llocs més venerats per totes les branques del budisme. Allà et trobes donant voltes a l’arbre milers de persones. Sembla ser que al llarg de la vida de Buda, els seus moments més interessants, més profunds van ser sempre a la natura, en espais oberts. No hi ha constància que ell mai medités en espais tancats. Les seves experiències profundes van ser a la natura i la majoria de vegades sota els arbres. També hi ha molts textos canònics, sutres dins del budisme que parlen dels arbres. Cal esmentar que els arbres simbolitzen a partir de les seves arrels endinsades a la terra, el tronc sobre la superfície i la capçada dirigida cap al cel, la connexió entre les dues dimensions, és a dir, entre la terra i el cel. La mateixa postura clàssica de Buda que representa el despertar significa aquesta connexió entre els dos mons ja que té una mà que toca a terra i l’altra ma que està en direcció cap al cel buida, creant un espai de receptivitat.

Montse Castellà

Recordes algun altre arbre sagrat o simbòlic ?

Dins del budisme l’arbre del refugi és un element essencial per a la pràctica. Es tracta d’una visualització en la qual hi ha un arbre al bell mig d’un llac que simbolitza l’oceà del sofriment i al seu voltant hi ha representats tots els éssers vius. A les branques de l’arbre hi apareixien els tres elements sagrats del budisme. En primer lloc, Buda i tots els llinatges de transmissió del coneixement. Cal tenir present que, en el budisme, la relació mestre deixeble és molt important. En segon lloc, la Sagha o comunitat budista i, en tercer lloc, el Dharma o l’ensenyament.

A la biografia de Buda explica que quan ell deixa la  família per iniciar el seu camí se’n va als boscos on residien els homes sants i per tant, el bosc el podem associar al temple ?

Es veu que els primers monjos vivien realment als boscos. Dins dels vots que feien hi havia el  compromís de no trencar ni una branca. Dins del budisme es creu que alguns elements naturals com una muntanya, un llac, un bosc o un arbre són habitatges d’altres éssers que amb els ulls no podem veure. Es pot entendre que tots aquests espais són la casa d’éssers divins. Hi ha la llegenda que una vegada un monjo va trencar una branca d’un arbre i una deïtat que vivia en aquell arbre va anar a queixar-se al mateix Buda. Des d’aquell dia es va entrar als vots dels monjos l’obligació, abans esmentada, de que ni una branca d’un arbre es podia trencar.

Tal com hem dit, hi ha la percepció que en alguns dels cims de les muntanyes, dels llacs, dels boscos hi habiten divinitats i per tant cal protegir aquests espais dels aprofitaments humans. Cal recordar que un  dels primers principis dels budistes és el principi a la vida. Per tant per als budistes hi havia espais sagrats que havien de romandre intactes i no es podien profanar ja que eren la casa dels déus.

Quins textos fan referència al respecte als arbres i els boscos ?

Cal tenir present que molts dels textos budistes van ser escrits fa molts segles en una situació social, econòmica i ecològica molt diferent de l’actual. Per tant, en aquells moments no calia explicitar el respecte a la natura. Si Buda visqués avui  dia predicaria altres ensenyaments on es faria més referència a la natura.

Com creus que haurien de ser les relacions entre les persones i la natura ?

Hi ha un procés que el podríem anomenar ecotransformació que passa per un procés interior de la persona, fins que no ens sentim part d’aquesta natura. Si seguim parlant de jo i la natura, que passarà ? Doncs que seguirem com fins ara, però ens manca una base més potent, és a dir, una transformació més profunda i realment cal un canvi espiritual. Cal ampliar aquest jo. Hi ha persones que el seu jo acaba en la seva pell, en la seva família, en els seus amics i qualsevol agressió a algú d’aquest cercle és com si li fessin a ell. Aquesta consciència s’ha d’expandir, hem de passar del jo al nosaltres. Ens hem de sentir que formem part d’una mateixa família. Fins que no sentim que la natura és part del nostre propi cos doncs estem en perill. Ens cal una consciència més interior i amplia.

L'arbre refugi

Els focs de l’Alt l’Empordà. La història es repeteix.

Aquests dies, des de la llunyania, he seguit, amb el cor encongit, les notícies de l’evolució dels focs de l’Alt Empordà. He llegit informacions de les víctimes mortals, els ferits, les cases, granges i hectàrees forestals cremades. He escoltat el testimoni colpidor de les persones que tenien al foc a prop i de la impotència que sentien davant de la virulència de les flames empeses per la tramuntana. De tot el que he llegit i escoltat hi ha hagut un declaració que m’ha colpit especialment ja que explicava que ell era una persona que havia viscut l’incendi del 1986 al massís de les Alberes i que deia: “la història es repeteix”.

Certament, aquests darrers dies un té la sensació que tot es repeteix: les informacions periodístiques cercant el drama humà, les declaracions dels polítics, les imatges de les flames i el fum que tot ho impregna i que converteixen el cel en un fons gris i roig. Fins i tot, penso que aquest article ja ha estat escrit. Doncs amb motiu d’un important incendi a les Alberes a l’any 2000, vaig escriure un text titulat: “Després de les cendres”. També és possible que es repeteixi el mateix esquema periodístic de tots els grans incendis: primer, ens veiem colpejats per l’impacte de la força de les flames i el seu efecte sobre els persones, les activitats econòmiques i el paisatge; després vénen les promeses dels polítics, ara sense diners, que expliquen tot el que volen canviar per tal que una catàstrofe com aquesta no torni a succeir; en tercer lloc, vindrà l’anàlisi de fons envers les causes i conseqüències d’aquest gran incendi i, finalment, en poques hores ens oblidaren de tot plegat i seguirem pendent del calvari de les xifres econòmiques i les confrontacions entre els polítics.

La visió del foc el diumenge a la tarda des l'autopista. Foto: Laia Aris

Només voldria expressar quatre breus reflexions a l’entorn del que ha passat a les muntanyes de l’Alt Empordà ja que hi ha milers de pàgines escrites sobre els incendis forestals a la Mediterrània per estudiosos, polítics i periodistes.

La primera reflexió és un agraïment a l’ingent tasca dels bombers, voluntaris forestals i de les ADF, exercit, policia i a totes aquelles persones que s’han enfrontat a les flames i s’han dedicat a ajudar els altres. Gràcies !

La segona qüestió  a la qual vull fer referència és que, cal acceptar que vivim en un país vulnerable, és a dir, que existeixen grans continuïtats forestals creuades per centenars de quilometres d’eixos viaris, ferroviaris i de xarxa elèctrica per on circulen cotxes, camions, tractors, trens, motos... i sempre amb una persona al volant. No existeix el risc zero i per tant cal acceptar que, si no canvien de soca i arrel, els paràmetres de la gestió forestal sempre estarem sotmesos a la generació de grans incendis forestals, sobretot, en dies estivals de fort vent, molta calor i baixa humitat.

La tercera reflexió fa referència als efectes ambientals dels focs. Entre altres qüestions, només voldria esmentar que caldria que algú calculés quina quantitat de carboni que estava retingut en els vegetals s’ha alliberat a l’atmosfera. Després de dedicar grans quantitat d’hores a escriure i promoure estratègies per lluitar contra el canvi climàtic, en poques hores un té la sensació de que no hem ajudat gens l’atmosfera.

En darrer lloc, malgrat la convicció que vivim en territori altament vulnerable i que està condemnat a ser-ho més davant de les perspectives de canvi climàtic, m’envaeix el següent sentiment: com a societat estem fallant als arbres i els boscos ja que ells que ens ofereixen ombra, frenen l’erosió, ens donen fruits, reïna, ens embelleixen la vida i així atenuem els nostres pesars... només ens tenen a nosaltres per defensar-los.

El Ginkgo, un arbre sagrat asiàtic.

El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoaceas, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

 És un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que es tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és una arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.

Ginkgo del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

El Ginkgo és l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, eren arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzada per rituals de purificació i s’anomenava  Shimenawa. El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. D’altra part, també va ser considerat un arbre ornamental i al llarg de segles es va plantar en els jardins dels palaus.

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que també simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos per aprofitar-ne, per a la indústria farmacèutica, els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo biloba que, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l'amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas "coneixements ecològics tradicionals" com de vegades, des d'Occident, despectivament se'ls anomena.


Kaempfer va endur-sen unes llavors i de tornada a Europa les plantà en el jardí botànic d’Utrecht on encara es poden admirar els ginkgos nascuts d’aquelles llavors . Al llarg del segle XVII  aquest singular arbre s’estengué per Europa com a arbre ornamental. Està documentat que va arribar a Anglaterra el 1754, a la ciutat de  Montpeller el 1780 i als Estats Units el 1784. 

Art, natura i espiritualitat

Aquest darrer cap de setmana (14 i 15 de juliol) he tingut el goig d’assistir a la trobada: Art, Natura i Espiritualitat que s’ha fet entre la caseta de Burg i el “Centre d’Art i Natura” de Farrera i que organitzava i coordinava Josep Mañà.

D’aquestes trobades, d’aquest compartir opinions contrastades, sabers provinents d’àmbits diversos sempre s’aprèn moltíssim i s’intueixen clarors tant de la nostra realitat interna com externa. N’he destriat alguns d’aquests sabers, que alhora són els més rellevants al meu entendre.

La trobada va començar amb l’exposició de Josep Mañà, professor de l’Escola Massana de Barcelona, el qual emmarca la jornada a partir d’una cita de la mare Teresa de Calcuta: l’ésser humà té, com a primera necessitat, comunicar-se. Per tant, la jornada parteix de la necessitat de sortir del tancat món acadèmic per parlar en un medi més obert.

Mañà ens recordà, entre moltes interessants reflexions, que la natura és la nostra casa i per tant l’espai per on transcorre el nostre periple existencial i, a la vegada, és la base de la nostra apreciació estètica de la realitat. Insistí en el fet que cal recuperar l’esperit del sagrat que hi ha dins de la natura.

El filòsof i brillant orador Jordi Pigem ens parlà dels reptes actuals que té plantejats el planeta i de les oportunitats que se’n deriven. Ens explicà que vivim un moment únic en el qual tots els ecosistemes estan en crisi i, per tant, cal reinventar-ho tot !! Insistir amb la idea de que cal canviar la nostra relació amb els cosmos ja que el món va més enllà de nosaltres. Recordo especialment la frase: art, natura i espiritualitat són àmbits que ens condueixen més enllà. Tot seguit glossà els tres conceptes. M’interessà la definició d’espiritualitat, que ve d’esperit, que és el mateix que respirar en grec i llatí i que per tant seria participar en la respiració del cosmos. Al fil d’entendre que l’espiritualitat és tant bàsica com respirar neixen altres interessants idees: que el creixement material no és pas el més important i que, a més a més, el planeta no el pot sostenir indefinidament. D’aquest plantejament neix la següent pregunta: Què ens convé ? el filòsof diu: integrar-nos a la realitat, aprofitar-ne els ensenyaments i divulgar allò que és primigeni.

Farrera

Josep Maria Mallarach, consultor ambiental que ha treballat, entre altres institucions, per la UICN ens evidencià que s’està produint un canvi en la política dels espais naturals protegits. Al llarg de moltes dècades s’ha presentat una visió reduccionista de la natura que ha derivat en un conjunt de dades de gea, flora i fauna que són tangibles i mesurables. Ara bé, aquesta anàlisi ha deixat de banda els valors intangibles resultat de la relació ancestral entre les poblacions i el medi.

Poc a poc, les institucions internacionals comencen a prendre consciència que cal incorporar al discurs sobre el medi, els valors intangibles que porta incorporat i que en algunes terres impregna tota la natura. Per exemple, moltes cultures indígenes entenen que tot en la natura és sagrat i que la natura imposa deures, com la necessitat de respectar-la i custodiar-la.

Mallarach va presentar un conjunt d’idees molt suggerents  en les conclusions de la seva ponència: la realitat és creació, la realitat visible i tangible és només una minúscula part del total, la natura és el nostre mestre, el sagrat és una evidència, cal concebre la natura com a receptable del sagrat que ens posa deures i la transgressió dels quals té conseqüències.

Tot seguit Halil Bárcena, islamòleg i especialista en mística sufí, ens comentà la visió de la natura des de la perspectiva del sufisme. La seva aportació va ésser molt interessant ja que va relacionar els pensaments sufistes que majoritàriament tenen una base natural, i lligada a la meditació i la reflexió amb l’art musical, és a dir, amb el so dels instruments, de la veu humana i el ball. Per exemple, ens comentà la frase: “la vida és font i pou” en el sentit que la vida natural i social ens ofereix, sense demanar-ho, molt i de forma fàcil i clara com l’aigua que brolla de la font; en canvi, a vegades, aquesta aigua cal cercar-la sota terra i per arribar a l’aqüífer cal esforçar-se i fer un pou per obtenir la recompensa de l’aigua clara i neta.

En darrer lloc vull parlar de la ponència de l’arquitecta i artista Mònica Rozman que ens parlà de l’expressivitat de la creació a partir d’analitzar les morfologies que es repeteixen en la natura, com l’esfera, l’espiral, l’ordre dual i  l’ordre fractal. Tot seguit ens presentà els simbolismes que podem associar a aquestes formes i va concloure amb la idea que la contemplació de les morfologies naturals ens informa de la personalitat del creador que en essència és pare i mare.

De totes les ponències em podríem extreure un saber únic: als humans ens cal retrobar-nos amb l’essencial i primigeni, és a dir, el sagrat que hi ha al darrera la creació que ens envolta. La natura i la seva vivència contemplativa, neta i profunda ens hi conduirà.