Els focs de l’Alt l’Empordà. La història es repeteix.

Aquests dies, des de la llunyania, he seguit, amb el cor encongit, les notícies de l’evolució dels focs de l’Alt Empordà. He llegit informacions de les víctimes mortals, els ferits, les cases, granges i hectàrees forestals cremades. He escoltat el testimoni colpidor de les persones que tenien al foc a prop i de la impotència que sentien davant de la virulència de les flames empeses per la tramuntana. De tot el que he llegit i escoltat hi ha hagut un declaració que m’ha colpit especialment ja que explicava que ell era una persona que havia viscut l’incendi del 1986 al massís de les Alberes i que deia: “la història es repeteix”.

Certament, aquests darrers dies un té la sensació que tot es repeteix: les informacions periodístiques cercant el drama humà, les declaracions dels polítics, les imatges de les flames i el fum que tot ho impregna i que converteixen el cel en un fons gris i roig. Fins i tot, penso que aquest article ja ha estat escrit. Doncs amb motiu d’un important incendi a les Alberes a l’any 2000, vaig escriure un text titulat: “Després de les cendres”. També és possible que es repeteixi el mateix esquema periodístic de tots els grans incendis: primer, ens veiem colpejats per l’impacte de la força de les flames i el seu efecte sobre els persones, les activitats econòmiques i el paisatge; després vénen les promeses dels polítics, ara sense diners, que expliquen tot el que volen canviar per tal que una catàstrofe com aquesta no torni a succeir; en tercer lloc, vindrà l’anàlisi de fons envers les causes i conseqüències d’aquest gran incendi i, finalment, en poques hores ens oblidaren de tot plegat i seguirem pendent del calvari de les xifres econòmiques i les confrontacions entre els polítics.

La visió del foc el diumenge a la tarda des l'autopista. Foto: Laia Aris

Només voldria expressar quatre breus reflexions a l’entorn del que ha passat a les muntanyes de l’Alt Empordà ja que hi ha milers de pàgines escrites sobre els incendis forestals a la Mediterrània per estudiosos, polítics i periodistes.

La primera reflexió és un agraïment a l’ingent tasca dels bombers, voluntaris forestals i de les ADF, exercit, policia i a totes aquelles persones que s’han enfrontat a les flames i s’han dedicat a ajudar els altres. Gràcies !

La segona qüestió  a la qual vull fer referència és que, cal acceptar que vivim en un país vulnerable, és a dir, que existeixen grans continuïtats forestals creuades per centenars de quilometres d’eixos viaris, ferroviaris i de xarxa elèctrica per on circulen cotxes, camions, tractors, trens, motos... i sempre amb una persona al volant. No existeix el risc zero i per tant cal acceptar que, si no canvien de soca i arrel, els paràmetres de la gestió forestal sempre estarem sotmesos a la generació de grans incendis forestals, sobretot, en dies estivals de fort vent, molta calor i baixa humitat.

La tercera reflexió fa referència als efectes ambientals dels focs. Entre altres qüestions, només voldria esmentar que caldria que algú calculés quina quantitat de carboni que estava retingut en els vegetals s’ha alliberat a l’atmosfera. Després de dedicar grans quantitat d’hores a escriure i promoure estratègies per lluitar contra el canvi climàtic, en poques hores un té la sensació de que no hem ajudat gens l’atmosfera.

En darrer lloc, malgrat la convicció que vivim en territori altament vulnerable i que està condemnat a ser-ho més davant de les perspectives de canvi climàtic, m’envaeix el següent sentiment: com a societat estem fallant als arbres i els boscos ja que ells que ens ofereixen ombra, frenen l’erosió, ens donen fruits, reïna, ens embelleixen la vida i així atenuem els nostres pesars... només ens tenen a nosaltres per defensar-los.